Lectura de Stuart-Hall.

Mòdul III

Los hombres, decía Marx, intervienen en la naturaleza y la utilizan. Los hombres colaboran
entre sí de cara a la reproducción más efectiva de sus condiciones materiales. De esta matriz
—las fuerzas y relaciones de producción y el modo en que son organizadas socialmente en las
diferentes épocas históricas— surgen todas las otras formas más elaboradas de la estructura
social: la división del trabajo, el desarrollo de la distinción entre tipos diferentes de sociedad, los
nuevos modos de aplicar la destreza y el conocimiento humano a la modificación de las
circunstancias materiales, las formas de asociación civil y política, los diferentes tipos de familia
y estado, las creencias, ideas y construcciones teóricas de los hombres y los tipos de
consciencia social apropiados o “correspondientes a” aquéllos.

Cultura es el propósito objetivado ante la existencia humana cuando “hombres concretos bajo
condiciones concretas” “se apropian de las producciones de la naturaleza de un modo
adaptado a sus propias necesidades” e “imprimen ese trabajo como exclusivamente humano”.

En La ideología alemana, Marx habla de “un resultado material, una suma de fuerzas
productivas, una relación históricamente creada de los individuos con la naturaleza y unos con
otros, que es entregada a cada generación por su predecesora. Marx insiste en que la historia
no puede leerse como la suma de la consciencia de la humanidad. Las ideas, conceptos, etc.,
surgen “en el pensamiento”, pero deben ser explicados en los términos de la práctica material,
no al revés. ¿cómo podemos dar cuenta del hecho de que “en toda ideología” los hombres (que
son los “productores de sus consciencias, ideas, etc.”) y sus circunstancias estén mistificados,
“aparezcan cabeza abajo como en una cámara oscura”? Fundamentalmente, la razón se ofrece
en la segunda mitad de la misma frase de La ideología alemana: esencialmente porque estos
hombres están “condicionados por un desarrollo concreto de sus fuerzas productivas y de la
relación correspondiente a éstas”. Porque los hombres son descentrados, por así decirlo, por
las condiciones concretas en que viven y producen y dependen de condiciones y circunstancias
que no han decidido ellos y en las que entran involuntariamente; porque los hombres no
pueden, en un sentido pleno y no contradictorio, ser los autores colectivos de sus acciones.

El concepto radicalmente limitante de ideología tiene un efecto descentrador y desplazador

sobre los procesos de libre desarrollo de la “cultura humana”. Revela la necesidad de “pensar”
las disyunciones radicales y sistemáticas entre los niveles diferentes de cualquier formación
social: entre las relaciones materiales de producción, las prácticas sociales en las que se
constituyen las clases y otras relaciones sociales (aquí localiza Marx “las superestructuras”:
sociedad civil, familia, formas político-jurídicas, el estado) y el nivel de las “formas ideológicas”,
ideas, significados, conceptos, teorías, creencias, etc., y las formas de consciencia que les es
apropiado. Con la división del trabajo aparece la distinción entre trabajo intelectual y manual:
cada uno se instala en distintas esferas, en distintas prácticas e instituciones y, ciertamente en
distintos estratos sociales: el trabajo intelectual aparece como plenamente autónomo de su
base material y social y es proyectado en una esfera absoluta, “emancipándose de lo real”.
Pero en las condiciones de la producción capitalista también los medios del trabajo intelectual
son expropiados por las clases dominantes. De ahí llegamos no simplemente a la “ideología”,
en cuanto que nivel necesario de cualquier formación social capitalista, sino al concepto de
ideología dominante. La clase, que es la fuerza material dominante, es, al mismo tiempo, la
fuerza intelectual dominante [...] tiene el control sobre los medios de producción intelectual,
hablando en términos generales, le están sometidas las ideas de quienes carecen de los
medios de producción mental [...] Las ideas dominantes no son sino la expresión ideal de las
relaciones materiales dominantes [...] dadas como ideas; por tanto, de las relaciones que hacen
de una clase la clase dominante y, en consecuencia, de las ideas de su dominancia.

El modo de producción capitalista depende de la “combinación” de quienes poseen los medios

de producción y quienes sólo pueden vender su trabajo, junto con las herramientas e
instrumentos de producción. En esta relación, el trabajo es el artículo que tiene la capacidad de
producir un valor mayor que los materiales sobre los que trabaja: y esa plusvalía que queda
cuando al trabajador se le pagan sus gastos de mantenimiento (salarios) es expropiada por los
que poseen los medios de producción y realizado a través del intercambio de mercancías en el
mercado. Pero existe también un campo definido en el que las clases “experimentan” su propia
práctica, obtienen de ella una especie de sentido, hacen una relación de ella y utilizan las ideas

1
para producir cierta coherencia imaginativa: es el nivel de lo que podríamos llamar la propia
ideología.

Per Althusser Las ideologías son la esfera de lo vivido; la esfera de lo experimentado y no la

del “pensamiento”: En la ideología los hombres no expresan la relación entre ellos y sus
condiciones de existencia, sino el modo en que ‘viven’ la relación entre ellos y sus condiciones
de existencia [...], la expresión de la relación entre los hombres y su ‘mundo’ [...], la unidad de
la relación real y la relación imaginaria entre ellos y las condiciones reales de existencia. Las
prácticas y relaciones que hay dentro de una formación social considerando el nivel de la
“práctica ideológica” y su mediador principal: el lenguaje. La producción de los diversos tipos de
conocimiento social tiene lugar con la mediación del pensamiento, la conceptualización y la
simbolización. Opera principalmente a través del lenguaje: esa serie de signos y discursos
objetivos que encierran materialmente los procesos del pensamiento y sirven de mediación de
la comunicación del pensamiento en la sociedad. El lenguaje es fundamentalmente social. El
individuo sólo puede pensar y hablar si se sitúa primero dentro del sistema del lenguaje. Ese
sistema es sostenido y construido socialmente: no puede ser elaborado partiendo sólo del
hablante individual. La ideología está presente siempre que hay un signo.

Tres conceptos relacionados de <<dominación>>

Según Gramsci, existe “hegemonía” cuando una clase dominante (o más bien una alianza de
fracciones dominantes de clase, “un bloque histórico”) no sólo es capaz de obligar a una clase
subordinada a conformarse a sus intereses, sino que ejerce una “autoridad social total” sobre
esas clases y la formación social en su totalidad. Hay “hegemonía” cuando las fracciones de
clase dominante no sólo dominan, sino que dirigen: cuando no sólo poseen el poder coercitivo,
sino que se organizan activamente para conducir y obtener el consentimiento de las clases
subordinadas. la hegemonía ideológica debe ganarse y preservarse mediante las ideologías
existentes, y que en cualquier caso aquella representará un campo complejo. La hegemonía se
logra por medio de las agencias de las superestructuras —la familia, sistema educativo, iglesia,
medios de comunicación e instituciones culturales—, así como por la acción coercitiva del
estado: mediante la ley, la policía, el ejército, que también, parcialmente, “actúan por medio de
la ideología”. Las clases dominadas, que tienen sus propias bases objetivas en el sistema de
relaciones productivas, así como sus propias formas definidas de vida social y prácticas de
clase, mantienen —a menudo como una estructura separada, distinta, densa y cohesiva— una
cultura corporada de clase que es, sin embargo, contenida.

Redefine el concepto de poder. Entiende que la ideología no es no es “psicológica o moralista,

sino estructural y epistemológica”. Eel papel central que juegan las superestructuras, el estado
y las asociaciones civiles, la política y la ideología, para asegurar y cimentar las sociedades
“estructuradas en dominancia” y para conformar activamente toda la vida social, ética, mental y
moral, en sus tendencias globales, a los requerimientos del sistema productivo.

La reproducción de la fuerza de trabajo por medio del salario necesita de la familia; la

reproducción de las habilidades y técnicas avanzadas necesita del sistema educativo; la
“reproducción de la sumisión a la ideología dominante” requiere las instituciones culturales, la
iglesia, los medios de comunicación de masas, los aparatos políticos y la dirección global del
estado, que en el capitalismo avanzado lleva de forma creciente a su terreno a todos estos
otros aparatos no productivos. Como el estado es la estructura que asegura que “esta
reproducción social” se realice a) con el consentimiento de toda la sociedad, puesto que el
estado es considerado como “neutral”, por encima de los intereses de clases, y b) mediante los
intereses a largo plazo de la hegemonía continuada del capital y del bloque dominante,
Althusser llama a todos los aparatos implicados en este proceso (estén o no estrictamente
organizados por el estado) “Aparatos Ideológicos de estado”. Althusser reconoce que las
clases dominantes no “dominan” directamente o en su propio nombre y el de intereses abiertos,
sino que con los necesarios desplazamientos, que ya examinamos antes, lo hacen mediante
las estructuras de “clase neutral” del estado y con el campo, complejamente construido, de las
ideologías. Entiende aquí la “ideología dominante” en los términos de su exposición (resumida
antes), como el “sistema de ideas y representaciones” por medio de las cuales los hombres
entienden y “viven” una relación imaginaria con sus condiciones reales de existencia: “Lo que
se representa en la ideología no es, por tanto, el sistema de relaciones reales que gobierna la

2
existencia de los hombres, sino la relación imaginaria de aquellos individuos con las relaciones
reales en que viven”.

¿Qué “hace” la ideología por el orden capitalista dominante?

Gramsci sugirió que las superestructuras tenían “dos grandes pisos”: la sociedad civil y el
estado. En la esfera de las relaciones de mercado y del “interés privado egoísta” (la esfera,
preminente, de la “sociedad civil”) las clases productivas aparecen o son representadas como
a) unidades económicas individuales impulsadas sólo por intereses privados y egoístas, que
están b) vinculadas por multitud de contratos invisibles: esta representación tiene el efecto, en
primer lugar, de cambiar el énfasis y la visibilidad desde la producción al intercambio; en
segundo lugar, de fragmentar las clases en individuos; en tercer lugar, unir a los individuos en
esa “comunidad pasiva” de consumidores. Nuevamente se enmascara la naturaleza de clase
del estado: las clases son redistribuidas en sujetos individuales: y estos individuos son unidos
dentro de la coherencia imaginaria del estado, la nación y el “interés nacional”. El primer efecto
general ideológico bajo el capitalismo parece ser el de enmascarar y desplazar. La dominación
de clase, la naturaleza explotadora de clase del sistema, la fuente de esta expropiación
fundamental en la esfera de la producción, la determinancia en este modo de producción de lo
económico: una y otra vez, el modo general en que funcionan las ideologías dominantes es
enmascarando. El segundo efecto general es el de fragmentación o separación. La unidad de
las diferentes esferas del estado se dispersa con la teoría de la “separación de poderes”. Los
intereses colectivos de las clases trabajadoras se fragmentan en oposiciones internas entre los
diferentes estratos de la clase. El valor colectivamente creado es apropiado individual y
privadamente. Los léxicos morales, jurídicos, representativos y psicológicos del sistema
dominante de prácticas, valores y significados podrían no haberse constituido sin esta
categoría completamente burguesa de “individuos-poseedores”. El tercer “efecto” ideológico es
el de imponer una coherencia o unidad imaginaria sobre las unidades así representadas; y, por
tanto, el de reemplazar la unidad real del primer nivel con las “relaciones imaginarias vividas”
del tercero. Éste consiste en la reconstitución de los sujetos-personas individuales en las
diversas totalidades ideológicas: “comunidad”, “nación”, “opinión pública”, “consenso”, “interés
general”, “voluntad popular”, “sociedad”, “consumidores ordinarios”.

La hegemonía no se encuentra sólo en la fuerza, sino también en el consentimiento y el

liderazgo, precisamente porque en su interior los intereses de clase se generalizan en su paso
a través de la mediación del estado. El estado es necesario para asegurar las condiciones de la
expansión continuada del capital, pero también funciona en nombre del capital asegurando a
menudo los intereses a largo plazo del capital frente a los intereses de clase estrechos e
inmediatos de secciones particulares de las clases capitalistas. Más que dominar el estado,
como el “comité ejecutivo” de Lenin, estas clases han de dominar con la mediación del estado,
donde los intereses de clases pueden asumir la forma del “interés general” y se les da “la
forma de la universalidad y representan.

Mòdul IV. Les teories de la comunicación a la societat de la información.

La influència més gran ha estat McLuhan. L'aportació fonamental del McLuhan es troba

"[...] en el hecho de haber roto alguno de los esquemas tradicionales que hemos heredado del paradigma de Lasswell.
McLuhan renuncia a hablar de los medios como entidades aisladas, porque cree que estos instrumentos técnicos
forman, con el hombre, una unidad antropológica, destruyendo así la separación entre canal y receptor."

Es coneix com a Escola de Toronto un seguit d'investigadors en comunicació que van

focalitzar la seva recerca en el paper de les tecnologies en la comunicació. Per a aquesta
escola els mitjans de comunicació són molt més que un simple canal. La influència del mitjà no
solament es produeix en el procés comunicatiu, sinó que té una important repercussió social i
cultural. Per aquest motiu, aquest corrent teòric també ha rebut el nom de determinisme
tecnològic.

Els inicis: Harold A. Innis

Innis va elaborar una aproximació als procesos civilitzadors centrada en les xarxes comercials i
de transports. Així, va fer notar que els contactes comercials no solament han tingut una
incidència econòmica, sinó també cultural i social. A partir d'un recorregut des de l'antic Egipte

3
fins al segle XX, aquest autor va posar de manifest que les vies comercials, i de comunicació
alhora, estan directament relacionades amb el poder. Per a Innis, els sistemes de comunicació
dominants a cada civilització en condicionen l'organització social. En la seva teoria hi ha la idea
que la informació i la comunicació són poder. Així, determinades tecnologies afavoreixen un
determinat monopoli del saber, que pot representar una redistribució del poder polític entre
els grups socials. Innis considera que els sistemes de comunicació dominants a cada
civilització en condicionen l'organització social.

McLuhan: el determinisme tecnològic centrat en una visió mediática, apunta que tots els
mitjans de comunicación són extensions de l'ésser humà. És a dir, són com pròtesis que
ens permeten estendre el nostres sentits més enllà del seu abast natural. Així, la ràdio seria
l'extensió de l'oïda i el cotxe, l'extensió de les cames o l'ordinador, l'extensió del cervell. hi ha
un intent de comprendre les configuracions de les civilitzacions a partir de les tecnologies. En
aquest sentit, McLuhan estableix, a partir d'aquesta relació tecnologicosensorial, tres eres
civilitzadores:
1) L'era prealfabètica o societat oral.
2) L'era alfabètica o societat escrita.
3) L'era electrònica o aldea global.

La primera era seria dominada per l'oïda; en la segona era el sentit dominant seria la vista.
Finalment, en l'era electrònica es produeix l'extensió del nostre sistema sensorial gràcies als
mitjans electrònics.

Una de les gran virtuts de McLuhan va ser la creació d'idees-força.

Exemple: Hi trobem la metàfora en la que considerem al món, gràcies als mitjans de

comunicació, una aldea global. Aquesta idea es basa en la possibilitat que la informació,
gràcies a la velocitat de transmissió que assoleixen els mitjans de comunicació electrònics,
pugui arribar ràpidament de/a qualsevol lloc del món. D'aquesta manera, el món es transforma
en un lloc ràpidament i fàcilment accessible per a tothom. El planeta esdevé un poble en què la
gent es pot comunicar instantàniament.

4
Una altra de les idees-força més exitoses de McLuhan és la que sosté que "el mitjà és el
missatge". L'enunciat "El mitjà és el missatge" ha estat amb freqüència mal interpretat o
banalitzat. El que pretenia és expresar que la manera com adquirim una informació ens afecta
més que la informació en si mateixa. És a dir, que és més important el mitjà de transmissió que
el mateix contingut del missatge. I això és així perquè els mitjans de comunicació, més enllà del
contingut que transmeten provoquen efectes socials importants. Segons McLuhan, cada mitjà
es percep d'una manera diferent. És a dir, és el mateix mitjà de comunicació el que modifica el
contingut i provoca determinats efectes sobre les característiques del món percebut.

Una altra de les idees-força de McLuhan és la distinció entre els mitjans calents i freds.
Diferencia el mitjans calents dels freds segons el tipus d'efecte que provoquen en el receptor.
Els mitjans calents són aquells que proporcionen el màxim d'informació amb la mínima
participació. Per contra, els mitjans freds són aquells que donen un nivell d'informació baix però
que exigeixen la màxima participació dels receptors. En aquest sentit, el diari o un llibre és un
mitjà calent i la televisió, un mitjà fred. És a dir, els mitjans procedents de la impremta són
mitjans calents perquè tenen molta informació, però al mateix temps ens permeten una
implicació inferior que la televisió.

McLuhan vol diferenciar clarament entre una cultura pròpia de la lectura (que ens duu al
pensament abstracte) i la cultura audiovisual, que ens porta a una nova oralitat. Entre l'una i
l'altra, McLuhan es posiciona a favor de la segona, la cultura electrònica.

Mc Quail qui elabora un bon resum sobre el determinisme de les tecnologies de la comunicació
(abans de l'aparició d'Internet) en els quatre punts següents:
• La tecnologia de la comunicació és essencial per a la societat.
• Cada tecnologia afavoreix determinades formes, continguts i usos de la comunicació.
• La invenció i aplicació posterior de les tecnologies de la comunicació influeixen en els canvis
socials.
• Les revolucions de la comunicació condueixen a revolucions socials.

L'Escola de Toronto després d'Internet

McLuhan no va viure l'aparició d'Internet, però les seves intuïcions continuen tenint un
predicament notable entre els estudiosos de la comunicació. Les diferències entre els mitjans
de comunicación d’abans i després de la digitalitalització són notables:

Comunicació de Comunicació digital

masses("Vells interactiva("Nous
mitjans") mitjans")
Tecnologia analògica Tecnologia digital
Difusió (un-a-molts) Difusió (molts-a-molts)
Seqüencialitat Hipertextualitat
Monomèdia Multimèdia
Passivitat Interactivitat

De Kerckhove es planteja els efectes psicològics i socials de les tecnologies introduint en la

seva reflexió les tecnologies de la informació i la comunicación. Proposa el concepte de
psicotecnologia, basado en el modelo de la biotecnología, para definir cualquier tecnología que
imita, extiende o amplía los poderes de nuestras mentes.
La perspectiva d'anàlisi és la que De Kerckhove anomena tecnopsicologia. "La tecno-
psicología es el estudio de los estados psicológicos de las personas sometidas a la influencia
de las innovaciones tecnológicas. La tecno-psicología podría abarcar todo aquello que tienen
de relevante las extensiones tecnológicas de nuestras facultades físicas."

"De Kerckhove cree que la realidad virtual, junto con la simulación del tacto, está a punto de
revolucionar nuestro sentido más descuidado, el tacto, y transformalo en una extensión
cognitiva de nuestras mentes. Considera que el espacio interior, la física cuántica y la
nanotecnología están abriendo una nueva frontera, tan vasta como la que brinda el espacio
exterior. Así mientras la tecnología y las comunicaciones se aceleran, nosotros seremos
capaces de frenar y descubrir la verdadera serenidad, que podría perpetrar el escenario para

5
una inevitable transformación psicológica, porque a fin de cuentas el poder cibertécnico traerá
consigo la obligación de que conozcamos nuestro propio interior."

Intenta donar una visió general de les característiques de l'època actual a partir de la incidència
de les tecnologies, tant pel que fa al món en general o a la psicologia col·lectiva, com pel que fa
al nivell de processament neuronal de la persona.

Veieu Taula tendències psicològiques, pp 13

Per a De Kerckhove, la televisió és una experiencia tàctil. En definitiva, el que apunta

aquest autor és que la televisió es dirigeix més als nostres sentits, a les nostres emocions, que
a la nostra reflexió. El processament humà de la información ha canviat amb la televisió.

Per a Caballero algunes de les característiques d'aquesta nova era digital són:

• La connectivitat i multilinealitat dels mitjans de comunicació col·lectiva.

• La "hipertinença informativa", com a resultat de la focalització precisa dels nous instruments

de processament d'informació digital, que abraça, totalment i d'una manera permanent, el
conjunt social de les seves xarxes, mitjançant una trama densa de circuits nerviosos pel
planeta.

• Una nova relació simbiòtica entre intel·ligència i llenguatge.

• La socialització del poder d'informar i de pensar, col·lectivament, per mitjà de xarxes

d'interacció i connexió en temps real.

• L'acceleració i crisi dels fluxos integrats d'informació i coneixement.

• La fragmentació, descontextualització i recombinació informativa.

• I la transparència global de l'univers simbòlic en temps real.

Els canvis a la societat de la informació

(Saperas)Hi ha tres denominacions que els científics socials han creat per a definir la situació
actual: la societat de la informació, la societat de la complexitat i la societat digital.

La societat de la informació que fa referència a "[...] una estructura económica y de vida

cotidiana que integra todo tipo de información como principal fuente de creación de riqueza, de
producción de conocimiento, de distribución de mensajes y, finalmente, de estrategia para la
toma de decisiones."

Societat de la complexitat "[...] el sistema social evoluciona impulsado por una dinámica de
cambio estructural que tiende a aumentar la complejidad del mundo social y de los diversos
sistemas particulares que lo estructuran."

En aquesta societat els mitjans de comunicació estableixen el sentit compartit,i redueixen així
la complexitat social.

La societat digital no solament fa referència al progrés tecnològic que ha representat la

digitalització, sinó que "[...] también presupone un cambio radical en la totalidad de los ámbitos
sociales insistiendo en la relevancia de su implantación social y en su capacidad para la
estructuración de los comportamientos cotidianos, así como del trabajo y el ocio, la mediación
política y la producción y el consumo culturales."

Cap a la societat de la informació (Castells)

La societat de la informació crea noves realitats que ens demanen noves anàlisis i noves
aproximacions. Per a poder analitzar el temps present, cal prendre una mica de perspectiva i
intentar esbrinar d'on venim. El que els investigadors tenen clar és que estem vivint un canvi
social tan gran que potser podríem pensar que és un canvi de civilització. En aquest sentit, s'ha

6
arribat a afirmar que la societat de la informació comporta el pas de la segona revolució
industrial. Cada vegada són més els programes de televisió que es poden veure per Internet,
en connexió amb el web de la cadena de televisió.

L'espectador de televisió podríem dir que era un cronocaptiu. Anomenen cronocaptiu aquell
espectador que per a veure un programa ha d'assumir l'horari que imposa la televisió. És
gràcies a l'ordinador, i la possibilitat de veure el programa de televisió preferit a l'hora que es
vulgui per la Xarxa, que l'espectador aconsegueix la seva "cronoindependència". Comparar la
realitat anterior a la societat de la informació amb la més actual ens permet adquirir una
consciència més gran sobre les diferències que s'han produït.

La societat postindustrial que proposa Bell és concebuda com la primera denominació que
va rebre la societat de la informació. De fet, en la societat de la informació actual, les
aportacions de Bell (1985) són un bon antecedent del que estem vivint. Al començament de la
dècada de 1970, Bell anunciava l'adveniment de la societat postindustrial, que ens permet
entendre millor els canvis que s'han viscut a la nostra societat.

Amb l'adveniment de la societat de la informació, estem vivint un canvi de civilització. La

primera denominació que va rebre la societat de la informació és la societat postindustrial que
va proposar Bell. Les principals característiques de la societat de la informació són: el
predomini del treball d'informació, els fluxos d'informació de gran volum, la interactivitat de les
relacions, la integració i convergència d'activitats i la cultura postmoderna.

Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)

Les TIC han fet aparèixer noves pantalles que tenen una gran incidència en la nostra realitat
quotidiana. Pel que fa a les teories de la comunicació, també impliquen un tour de force, un
esforç notable, per a intentar comprendre i analitzar aquests nous fenòmens comunicatius.

(Boni). Parla de la modelització social de la tecnologia. Pretén estudiar la relació entre

tecnologia i societat a partir de tres conceptes, que corresponen a les fases de penetració d'una
nova tecnologia en una societat. Aquests conceptes són: la negociabilitat de la tecnologia, la
irreversibilitat i la clausura de l'artefacte tecnològic.

• La negociabilitat de la tecnología fa referència a la manera com es defineix i

autorepresenta la tecnologia a les diferents forces socials.

• La irreversibilitat és l'etapa en què una tecnologia es fa tan evident que ningú no la

qüestiona i ja no està sotmesa a cap de les forces socials.

• El procés de clausura succeeix quan la tecnologia no solament és assumida per totes

les forces socials sinó que a més a més hi ha una pressió social per a obtenir-la.

Quan la implantació d'una nova tecnologia en una societat està més o menys consolidada,
podem parlar de la domesticació d'aquesta tecnología. Aquesta domesticació de la tecnologia
es fa a partir de quatre fases: l'apropiació, l'objectivació, la incorporació i la conversió:

a) L'apropiació fa referència a l'adquisició de la nova tecnologia per part del futur usuari.
b) L'objectivació succeeix quan la nova tecnologia troba una ubicació física pròpia a la
llar de l'usuari.
c) La incorporació es produeix quan es comença a utilitzar la nova tecnología d'una
manera determinada.
d) la conversió, que succeeix quan la nova tecnologia comença a ser un del temes de
conversa fora de la llar, amb altres usuaris.

Les tecnologies no són només eines, sinó que formen part de la nostra vida quotidiana. Un
hipertext és una forma discursiva no lineal construïda per nodes connectats entre ells per una
seguit de connexions (links) que permeten saltar d'un a l'altre fent diferents recorreguts.

7
S'ha diferenciat l'hipertext obert de l'hipertext tancat. L'hipertext tancat és aquell en què el text,
per molt extens que sigui, és limitat. L'estructura d'un hipertext tancat no pot ser modificada i no
se'n pot sortir. L'hipertext obert, en canvi, no és limitat, ja que l'usuari pot navegar fins a llocs
insospitats, molt allunyats de la temàtica del text original. El tot cas, el que caracteritza
l'hipertext obert és la no-linealitat de text i la interactivitat,

Recull les tres característiques principals de l'hipertext, que són:

La multilinealitat es produeix perquè l'hipertext nega és la unidireccionalitat. La multilinealitat
permet la pluralitat de recorreguts. És difícil conèixer tot el contingut de l'hipertext.
La connectivitat fa referència al fet que cada lector construeix el seu propi recorregut a partir
del nodes que l'autor hipertextual ha establert, però és el lector qui decideix què activa i què no.
La reticularitat implica que ens trobem amb "una estructura textual en la que las unidades de
contenido distintas están relacionadas de manera orgánica entre sí".

Si pensem amb Internet com a màxim exponent de l'aldea global de McLuhan, hem de
considerar les xifres reals de persones al món amb connexió a Internet. La globalització no
comporta inevitablement la uniformització. La interculturalitat, fruit de la globalització, no
solament es produeix en els contactes interpersonals, sinó que es manifesta mitjançant les
indústries culturals. Els productes audiovisuals són elements clau de la comunicació
intercultural mediàtica. Els públics s'apropien, a partir dels seus patrons culturals locals, de
productes transnacionals creats, amb freqüència, a partir de referents culturals diferents.

La globalització és un concepte controvertit amb un aspecte comunicatiu i cultural important.

L'altra cara de la globalitat econòmica i tecnològica és la interculturalitat. Aquest fenomen es
manifesta tant a les relacions interpersonals com en la producció de les indústries culturals.
La contraposició entre allò global i allò local conflueix en la glocalització.

Les noves xarxes socials

Cosmopolitisme. Consiste en una identificación con el mundo en un sentido amplio, es
antinacional y global. Un intento de aglutinar a las diferentes poblaciones del mundo." la
tendencia a la indigenización cuenta con el arraigo, la localidad y la historia como componentes
fundamentales. El proceso no se refiere simplemente a los pueblos 'definidos' como indígenas,
sino a la práctica de la indigeneidad, que puede darse entre cualquier segmento de una
población racional."

La comunicació a la societat de la informació

Segons Castells el segle XXI "se caracterizará por una perplejidad informada". No cal que les
ciències socials esdevinguin ciències predictives o nomotètiques, però tampoc no s'ha de caure
en la futurologia. En qualsevol cas, s'ha de reconèixer la dificultat que tenim per a seguir els
processos socials que es van produint i els reptes que ens plantegen les noves tecnologies.

l'era de la informació
Estem davant una nova realitat social, basada en un nou paradigma informacional amb les
característiques següents:
• La matèria primera és la informació.
• La noves tecnologies tenen efectes sobre la nostra existència individual.
• La lògica del sistema té una complexitat d'interacció creixent.
• Es tracta d'un sistema flexible no solament per la reversibilitat, sinó també per la capacitat de
reordenació dels seus components.
• Es produeix una convergència de les diferents tecnologies en un sistema altament integrat.

Castells, assenyala que la televisió s'ha convertit en l'epicentre cultural de les nostres societats.
“Una vez que un mensaje sale a la televisión, puede ser cambiado, transformado o incluso
trastocado. Pero en una sociedad organizada en torno a los medios de comunicación de
masas, la existencia de mensajes que están fuera de ellos se restringe a las redes
interpersonales, con lo que desaparecen de la mente colectiva. Sin embargo, el precio que se
paga porque un mensaje salga en televisión no es dinero o poder solamente. Es aceptar
mezclarse en un texto multisemántico, cuya sintaxis es tremendamente laxa.”

8
El model social/cultural dels multimèdia té les següents característiques:
• Es produeix una diferenciació social i cultural que representa la segmentació de les
audiències.
• Hi ha una estratificació social creixent entre els usuaris. los interactuantes y los
interactuados,
• Es produeix la integració de tots els missatges en un model cognitiu comú. "Desde la
perspectiva del medio, los modos diferentes de comunicación tienden a tomar los
códigos unos de otros: los programas educativos parecen videojuegos; las noticias se
construyen como espectáculos audiovisuales; los juicios se emiten como culebrones.
• Su advenimiento equivale a poner fin a la separación, e incluso a la distinción, entre
medios audiovisuales e impresos, cultura popular y erudita, entretenimiento e
información, educación y persuasión".

La societat xarxa no afecta solament els mitjans de comunicació, sinó que incideix en la
societat en la seva globalitat, tant en les estructures més generals.

Continua existint el que es coneix com a fractura digital, és a dir, la desigualtat o el desnivell
entre les possibilitats d'accés, ús, control i coneixement de les tecnologies de la informació i la
comunicació.

Característiques de la societat de la información

Un dels aspectes més interessants de les noves tecnologies és la modificació de les
coordenades espacial i temporal. Castells proposa un nou concepte: l'espai dels fluxos. Es la
organización material de las prácticas sociales en tiempo compartido que funcionan a través de
los flujos. Por flujo entiendo las secuencias de intercambio e interacción determinadas,
repetitivas y programables entre las posiciones físicamente inconexas que mantienen los
actores sociales en las estructuras económicas, políticas y simbólicas de la sociedad.

Totes les societats s'emmarquen en un espai determinat, però amb l'adveniment de la societat
de la informació es produeix un canvi estructural.Sorgeixen noves formes i processos
espacials. La societat de la informació és construïda per fluxos de capitals, econòmics,
tecnològics, imatges, símbols, etc. Això té un fort impacte en la dimensió espacial de la societat
i provoca l'aparició de l'espai de fluxos.

Per a Castells aquest espai dels fluxos es pot descriure per la combinació de, com a mínim,
tres capes:
• El primer suport material de l'espai dels fluxos és electrònic, cap lloc no existeix per si
mateix, les posicions es defineixen pels fluxos.” la red de comunicación es la
configuración espacial fundamental: los lugares no desaparecen, pero su lógica y su
significado quedan absorbidos en la red”.

• La segona capa la constitueixen els nodes i els eixos de l'espai dels fluxos.Quan algú
es connecta ho fa des d'un lloc específic. Així, podem afirmar que hi ha determinades
ciutats globals (Londres, Tòquio, Nova York), que tenen aquesta funció d'eixos, i hi ha
organitzacions internacionals (Fòrum de Davos, el G-20), que són els nodes de la
xarxa. “Algunos lugares son intercambiadores, ejes de comunicación que desempeñan
un papel de coordinación para que haya una interacción uniforme de todos los
elementos integrados en la red. Otros lugares son los nodos de la red, es decir, la
ubicación de funciones estratégicamente importantes que constituyen una serie de
actividades y organizaciones de base local en torno a una función clave de la red."

• La tercera capa fa referència a l'organització espacial de les elits gestores dominants,

que exerceixen funcions directius, entorn de les quals s'articula aquest espai dels
fluxos. “La articulación de las élites y la segmentación y desorganización de las masas
parecen ser mecanismos gemelos de dominio social en nuestras sociedades."

Aquest espai dels fluxos no és viscut per tothom, l'experiència comuna de la majoria de
persones està arrelada a un espai determinat. Les elits són les que experimenten aquest espai
de fluxos. A la societat s'han produït canvis que afecten dimensions considerades com a
permanents i inalterables.

9
Quant al temps, Castells assenyala que, contra el temps lineal, irreversible, mesurable i
predictible, s'està produint una transformació profunda que “es la mezcla de tiempos para crear
un universo eterno, no autoexpansivo, sino autosostenido, no cíclico sino aleatorio, no
recurrente sino incurrente: el tiempo atemporal." Aquest temps atemporal “se da cuando las
características de un contexto determinado, a saber, el paradigma informacional y la sociedad
red, provocan una perturbación sistémica en el orden secuencial de los fenómenos realizados
en ese contexto".

“Las redes son estructuras abiertas, capaces de expandirse sin límites, integrando nuevos
nodos mientras puedan comunicarse entre sí, es decir, siempre que compartan los mismos
códigos de comunicación (por ejemplo, valores o metas de actuación). Una estructura social
que se base en las redes es un sistema muy dinámico y abierto, susceptible de innovarse sin
amenazar su equilibrio. [...] la morfología de redes también es una fuente de reorganización de
las relaciones de poder.”

I, amb relació als usuaris de la xarxa,”es una revolución que se está desarrollando en oleadas
concéntricas, iniciadas en los niveles más elevados de educación y riqueza, y probablemente
incapaz de alcanzar a grandes segmentos de las masas incultas y los países pobres". L'ús de
la comunicació a partir de l'ordinador produeix comunitats virtuals, terme pel qual "suele
entenderse una red electrónica autodefinida de comunicación interactiva, organizada en torno a
un interés o propósito compartido, aunque a veces la comunicación se convierte en sí misma
en la meta."

Segons Castells, ens trobem a la cultura de la virtualitat real, que defineix com: "[...] un
sistema en el que la misma realidad es capturada por completo, sumergida de lleno en un
escenario de imágenes virtuales, en el mundo de hacer creer, en el que las apariencias no
están sólo en la pantalla a través de la cual se comunica la experiencia, sino que se convierte
en la experiencia."

El poder de la identitat
"La dissolució de les identitats compartides, que equival a la dissolució de la societat com a
sistema social significatiu, podria molt ben ser la situació del nostre temps". La identitat
col·lectiva, "[...] aquell qui construeix la identitat col·lectiva, i per què, en determina el contingut
simbòlic i el sentit per a aquells que s'hi identifiquen o se'n separen."

Diferencia tres tipus d'identitats:

• La identitat legitimadora, introduïda per les institucions dominants de la societat per a dur a
terme i racionalitzar el seu domini davant dels altres actors socials.
• La identitat de resistència, defensada pels actors que ocupen posicions devaluades o
estigmatitzades per la lògica dominant de la societat.
• La identitat de projecte, quan els actors socials construeixen una nova identitat mitjançant
els materials culturals disponibles. En aquest cas, no tan sols redefineixen la seva posició
social, sinó que també cerquen la transformació de l'estructura social.

Cap tipus d'identitat no té, per se, un valor progressista o regressiu fora del seu context social.
És a dir, per a poder entendre i valorar les identitats cal que es contextualitzi cada cas i no
s'extrapoli a altres moments o llocs diferents. Hi ha una reacció contra la globalització que
difumina les identitats. És a dir, mentre la identitat legitimadora s'immergeix en una crisi, les
identitats de resistència esdevenen les formes actuals de construir la identitat, tot i que es
decantin cap a les identitats de projecte. el tema de les identitats és crucial, ja que a l'era de la
informació el poder es troba entorn dels codis culturals de la societat i les identitats.

Els mitjans de comunicació no tan sols mostren distintes identitats sinó que, com a agents
socialitzadors, cooperen en la construcción de les identitats personals i culturals.

El paper socialitzador de la tv "moltes dones plantegen que veure la televisió és una situació
educativa que els permet conèixer altres contextos i situacions a les quals mai no podran
accedir des del seu petit univers de la llar, al mateix temps que aprenen com viuen, estimen,
odien i solucionen conflictes d'altres persones"

10
Les experiències rebudes a partir dels mitjans de comunicació influeixen en el
desenvolupament de la identitat personal dels infants, i també en la interacció amb altres
persones i amb l'entorn. En definitiva, els mitjans de comunicació es converteixen en
proveïdors d'identitats amb les quals les persones es van sentint identificades o diferenciades i
els permeten, a més, trobar un cert suport en l'adscripció a una identitat determinada.

La identitat no és només una autopercepció sinó una relació amb l'altre. La identitat precisa
l'alteritat. I, en segon lloc, la identitat no és només una autoatribució sinó que també hi ha una
identitat atribuïda. És en la interacció amb els altres que la meva identitat és reconeguda i
confirmada.

Mòdul V. Les teories crítiques de la societat de la informació

La globalització qüestionada
Almiron, arriba a les següents conclusions:
a) La globalització no neix avui ni només és econòmica. Té moltes facetes, però la més
important és l’econòmica. Té aspectes tecnològics, polítics, comunicatius i culturals.
b) Abans de la globalització tecnològica hi ha una tecnologia que globalitza. Allò que fa
possible la globalització és, en gran part, les TIC.
c) Fins ara, aquesta és més una societat de la comunicació que de la informació.
d) La globalització no és només americanització. Internet també ha estat un dels instruments
més importants per a la visualització de cultures i grups que fins ara tenien molt poca presència
pública internacional. la globalització també és una occidentalització; els valors que es
disseminen.
e) Els ciutadans no són més lliures amb Internet.
f) Connexió a Internet no és sinònim d'alfabetització.

La informació enfront la comunicació

Autor: Wolton

La informació és condició necessària per a la comunicació, però no suficient. Parlant de

comunicació i informació, “ambos términos han sido sinónimos. Ya no lo son.
Independientemente del soporte, la información sigue estando vinculada al mensaje. Informar
es producir y distribuir mensajes lo más libremente posible. La comunicación, en cambio,
supone un proceso de apropiación. Es una relación entre el emisor, el mensaje y el receptor.
De modo que comunicar no es sólo producir información y distribuirla; también es estar atentos
a las condiciones en que le receptor la recibe, la acepta, la rechaza o la remodela en función de
su horizonte cultural, político y filosófico, así como su respuesta a ella."
Els receptors d'aquestes societats utilitzen cinc tipus d'informació:

• la información-prensa, vinculada a la actualidad.

• la información-servicio, en plena expansión.
• la información-datos, vinculada al auge de las bases y los bancos de datos,
• la información-entretenimiento, desde los juegos hasta todas las formas de
interacción,
• la información-militante. Está vinculada, en particular, al uso de Internet en los
regímenes dictatoriales,

Es produeixen cinc contradiccions importants:

Primer problema: l'economia. Qui paga a la societat de la informació?
Segon problema: la segmentació. "Los medios de comunicación de masas tienen una doble
función, esencial, de apertura al mundo y de lazo social.
Tercer problema: la necessitat d'intermediaris. Una de les característiques de les societats
individualistes és que la llibertat i el progrés consistia en la capacitat autònoma de les persones
de fer les coses per elles mateixes.
Quart problema: la traçabilitat. Edicions 62 en fa aquesta definició: "La capacitat de reproduir
l'historial d'un producte, a fi de poder localitzar ràpidament l'origen dels problemes que puguin
sorgir en la seva elaboració o distribució i evitar-los en el futur." Pel que fa a la societat de la
informació, aquest concepte fa referència a la capacitat que existeix de controlar el moviment

11
dels internautes a la Xarxa. A la Xarxa sembla que tot ha de ser obert i lliure, però d'altra
banda, hi ha tota una cultura del control i la seguretat, per exemple, contra la pirateria.
Cinquè problema: massa informació mata la informació. la informació és poder. A la
societat de la informació, però, cal fer-ne alguna precisió. I és que tenir més informació de la
que es pot processar és un obstacle per al coneixement. Pensem que la hiperinformació pot
donar lloc a l'infraconeixement. Una de les estratègies de control de la informació per part del
poder és donar tanta informació que no tan sols no es pugui processar sinó que a més no es
tingui temps per a demanar-ne més. Podríem dir que l'estratègia és: "dir molt per a amagar-ho
tot".

L'efecte polseguera Donar molta informació per a amagar informació és conegut com
l'efecte polseguera. Es tracta de crear una cortina de fum que no permeti veure en
realitat el que passa.

Se desconfía, por otra parte, de la tendencia de todos los poderes a querer informar y
comunicar constantemente. Las conferencias de prensa se han convertido, para los
periodistas, en sinónimo de peroratas. Informar públicamente es casi como mentir. La
abundancia de información la deslegitima.

Tecnologia, comunicació i cultura

Wolton parla d'una tercera mundialització:”… La mundialización económica no suprime las
identidades culturales, pero fortalece sus papeles. Cuanto más abierto es el mundo, más
necesitan los pueblos sus raíces y el respeto de las identidades culturales."

L’autor anomena les relacions en l'àmbit internacional de la identitat, la cultura i la comunicació

com a triangle infernal. Però queda clar que els temes identitaris sempre són problemàtics, per
això cal tractar-los amb molta cura.

El poder a la societat de la informació

Autor: Almiron
“El que estem engendrant entre tots plegats és una xarxa mundial d'informació i comunicació
sense precedents, però de cap manera una nova realitat social. La realitat segueix essent la
mateixa de sempre i en això rau el frau d'aquesta ideologia: és una ideologia que emmascara la
desigualtat latent i creix sota el mantell de progrés i llibertat." Almiron

Es tracta de mostrar qui ostenta el poder en aquesta societat de la informació. En segon lloc,
farem un esbós del tipus de societat que es va perfilant en el món actual. I, per acabar aquest
apartat, mostrarem com el ciutadans gestionen la seva vida en la societat-xarxa i com els
condicionen les TIC.

Qui controla Internet

La globalització s'insereix, en gran part, dins el sistema capitalista. Aquest sistema, en principi,
té dos actors principals: els consumidors i les empreses.

El 85% del volum mundial en el negoci de les telecomunicacions té lloc als Estats Units, la Unió
Europea i el Japó. Les oportunitats de feina, educació, lleure i benestar per als qui formin part
del sistema augmentaran de manera gairebé exponencial, mentre que els qui se'n quedin al
marge veuran com augmenta la seva marginació i alienació respecte de la societat en què
inútilment es pretenen integrar."

Pel que fa a les empreses, ens trobem amb corporacions cada vegada més grans i amb més
poder, que es poden enfrontar no solament amb estats sinó, fins i tot, amb la Unió Europea.
S'ha de dir que els estats, dins el sistema del capitalisme de mercat, no s'enfronten amb
aquestes empreses, ans al contrari, els donen suport. És a dir, les grans corporacions
transnacionals no actuen contra els estats sinó de connivència amb aquests.

"[...] el poder privat transnacional amb el seus múltiples paràsits (con els bancs d'inversió),
ideòlegs (pensadors a nòmina del Sistema) i lobbies (l'interès corporatiu inoculat en les esferes
polítiques) no està sol. Han estat polítiques públiques les que han dirigit l'ultraliberalisme de les
darreres dècades [...]. Al llarg de les darreres dues dècades l'economia mundial s'ha liberalitzat,

12
però els països més rics han augmentat el seu proteccionisme. Tal com afirma Chomsky: el
capitalisme de mercat ha de ser absolutament lliure de riscos per als amos. Lliure comerç sí,
però els riscos per als pobres.”

Queda clar que controlar les TIC és fonamental per a controlar la societat de la informació i, en
definitiva, el món. Mattelart apunta que "El paradigma tecnoinformacional se ha convertido en el
pivote de un proyecto geopolítico cuya función es la de garantizar la reordenación
geoeconómica del planeta en torno a los valores de la democracia de mercado y en un mundo
unipolar".

"Les TIC, en la seva definició més àmplia, abracen les indústries de les telecomunicacions, els
equips informàtics, el software i els serveis informàtics, la totalitat de la indústria electrònica, el
sector audiovisual i la indústria dels continguts i, per a algunes persones, fins i tot el nou i
emergent sector biotecnològic" (Almiron)

El món actual no és dominat només per les indústries de la societat de la informació, (Almiron).
Així, apunta que hi ha algunes empreses tradicionalment hegemòniques que poden perdre
poder. És dir, a la societat de la informació, les hegemonies poden anar canviant.
* "Els qui n'estan marxant: els vells amos de l'economia basada en els preus del petroli i la
cultura de la contaminació (i exemplificats en les companyies petrolieres, les automobilístiques,
les tabaqueres, etc.).
• Els qui s'hi estan adaptant: el vells amos de sempre que transiten cap a l'entorn digital (les
empreses elèctriques, la banca i les serveis financers, principalment).
• Els qui hi estan arribant: els nous amos de la, en aparença, esterilitzada i ecològica economia
digital [...]."

Els nous amos de la societat de la informació:

• "Els propietaris de les xarxes, les infraestructures que connecten el món [...].
• Els fabricants dels dispositius, del hardware que ens connecta a aquestes xarxes [...].
• Els fabricants de components electrònics indispensables per al funcionament dels dispositius
que ens connecten a la societat de la informació [...].
• Els desenvolupadors de les aplicacions, del software amb què ens comuniquem amb la
tecnologia, destacant especialment aquí el mercat dels sistemes operatius, el de les aplicacions
de productivitat i el de la navegació i ús d'Internet.
• Els generadors de continguts, de la informació que es consumeix a través de les xarxes: per
descomptat aquí hi ha tots els creadors de continguts on-line i off-line, mitjans de comunicació,
audiovisuals, serveis informatius de qualsevol índole.
• Els sostenidors de tots els anteriors, és a dir, les entitats financeres que ajuden a construir la
societat de la informació [...] i els organismes i institucions que ajuden a mantenir i perpetuar el
sistema de capitalisme liberal oligopolitzant actual, basat en una ideologia de pensament únic
que pretén justificar la legitimitat del domini de l'esfera econòmica sobre la pública."

Malgrat els canvis que hi ha a la societat de la informació, potser, tot segueix igual.

Tecnòpolis
Autor: Postman
Postman proporciona una perspectiva històrica del fenomen. La humanitat tendeix a no tenir
gaire memòria històrica i pensa que tot el que li passa és nou. Però les tecnologies formen part
de la història de la humanitat i han condicionat les nostres vides. Postman intenta analitzar el
cost del progrés tecnològic.
Les tecnologies aporten beneficis a la humanitat, però també impliquen uns costos. El mateix
Freud recorda que els avenços tècnics poden produir conseqüències no desitjades, que altres
tecnologies pretenen apaivagar.
Innis va proporcionar nombrosos exemples històrics sobre com una nova tecnologia acabava
amb el monopoli del coneixement tradicional. Tal com diu Postman "[...] en cada herramienta
hay inscrita una tendencia ideológica, una predisposición a construir el mundo de una manera y
no de otra, a valorar una cosa más que otra, a desarrollar un sentido o una habilidad o una
actitud más que otros". I, difícilment, es té l'antídot contra aquesta ideologia.

13
El que es planteja Postman és fins a quin punt les TIC han significat una ajuda per a la majoria
de la gent. Les TIC solen suscitar l'entusiasme, sense el qual no se n'entendria el gran
desenvolupament. Per això, s'està construint tecnòpolis. Per l’autor, tecnòpolis implica la
submissió de totes les formes de vida cultural a la sobirania de la tècnica i la tecnologia, és una
tecnocràcia totalitària. És fàcil imaginar que les TIC són el cor de tecnòpolis. No és possible
imaginar la societat de la informació sense les tecnologies de la informació i la comunicació. En
aquesta societat és gairebé impossible evitar la influència dels discursos sobre les tecnologies i
les seves bondats. Però, tal com adverteix Postman, sobre el canvi tecnològic:

a) Tot canvi tecnològic implica compromís.

b) Els avantatges i els inconvenients no són mai distribuïts equitativament entre la població.
c) Tota tecnologia té dintre seu una idea-força, o fins i tot més d'una.
d) El canvi tecnològic no és additiu, és ecològic. Internet ha canviat les antigues TIC.
e) Hi ha una tendència a mitificar les noves tecnologies. Les noves tecnologies són percebudes
com si formessin part de l'ordre natural de les coses.

Els ciutadans davant de les TIC

Autor: Wolton
Podem estar segurs que les tecnologies que arrelen a la vida quotidiana de les persones
provoquen canvis importants. Wolton recull quatre aspectes de les relacions entre l'individu i les
TIC.
1) El primer és la solitud interactiva.
2) El pas del temps.
3) La transparència impossible. En la societat de la informació la burocràcia tècnica
s'afegeix a totes les altres.
4) Les distàncies infranquejables.

Les TIC no han trencat la distància entre l'emissor, el missatge i el receptor. La interactivitat
moltes vegades el que fa és precisament informar els emissors que els receptors s'han apropiat
del missatge i li han donat un sentit molt diferent del que s'havia pretès inicialment.

El paper de les teories de la comunicació

[Taula comparativa diferents perspectives de la comunicació, pp 25]

Perspectiva Interpretativa. el més important per a aquesta perspectiva és analitzar les

interaccions socials de les persones amb les TIC en el seu context de vida quotidiana.

Perspectiva funcionalista. veu amb bons ulls les noves tecnologies de la comunicació i la
informació, a les quals considera instruments d'emancipació dels ciutadans, ja que els atorguen
molt poder comunicatiu.

Perspectiva crítica, lluny de la tecnofòbia. La era de la sociedad-red es en realidad, la era de

la subsunción real de la sociedad por el capital. De ahí la centralidad del trabajo inmaterial. El
capital es global y el trabajo está fragmentado, en las misma medida que el capital se
regionaliza y concentra y el trabajo se extiende socialmente creando nuevas redes de
cooperación. La economía de las redes no es una economía interdependiente. La economía
red crea formas de dependencia estructural más profundas y excluyentes. La nueva economía
virtual se describe como un laberinto, una red, un tejido de flujos interacciones prácticamente
sin actores. (Sierra).

Nous mitjans, noves teories?

La comunicació és un fenomen complex i multifacètic, per això l'estudi de la comunicació de
masses pot obeir a lògiques diverses: organitzacional, tecnològica, cultural, política i
informativa.
El camp de les teories de la comunicació és un camp viu i actiu que s'enfronta constantment a
la mutabilitat del seu objecte d'estudi.
Les recerques sobre els nous mitjans donaran lloc a moltes noves teories, que no deixaran
obsoletes algunes de les teories clàssiques.

14