Apun Un Eu

DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
Jorge Rodríguez Sirvent
DRET UPF
Curs 2020-2021
Jorge Rodríguez Sirvent Curs 20-21
DRET DE LA UNIÓ EUROPEA UPF
I. EL PROCÉS D’INTEGRACIÓ EUROPEA

(Bloc 1)
T1: ORÍGENS I EVOLUCIÓ DE LA IDEA D’UNA EUROPA UNIDA
I. INTRODUCCIÓ
Actualment, la UE es troba amb diversos reptes.
1. Reptes interns
• Econòmics (consolidació UEM)
• Polítics
o Brèxit: Dia D (enèssim) = 31 de gener
o Catalunya: sentència TJUE Junqueras (Desembre 2019)
o Crisi de l’EdDret a Polònia; Rep. Txeca; Hongria...
2. Reptes externs
• Repte de política exterior
• Coherència i credibilitat europea en la RRII
• Definició, operativitat i utilitat PESC-PESD
• Projecció exterior
• Relacions amb Amèrica Llatina (+posicionament davant les crisis de Veneçuela, Xile, Bolívia...)
• Gestió de les amenaces a la seguretat internacional (Daesh, Orient Mitjà...)
3. Reptes de política interior i exterior = Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia

• Espai Schengen
• Crisi de refugiats de 2015
• Acord internacional amb Turquia
• Relacions amb Líbia
II. ORÍGENS DE LA UNIFICACIÓ EUROPEA

Històricament, hi ha hagut diferents idees de Comunitat Europea. El concepte “Europa” comença com un
concepte mitològic a l’any 900 a.C.; cap a l’Edat Mitjana es parla d’un concepte més geogràfic que no pas
polític, social o cultural. Es tracta Europa amb més modernitat, més lligat al Renaixement.
Per tant, hem de de distingir entre una realitat històrica o geogràfica amb un projecte polític.
Al llarg de la història, es diu que hi ha hagut moments d’ordre a Europa, com per exemple amb Carlemany,
quan a l’any 800, el Papa li posa la corona, nombrant-lo així rei de gran part del continent. Un altre moment
és amb Felip V, arrel de batalles, herències i aliances exerceix un domini sobre gran part d’Europa, on es
pot parlar d’una Europa unida. L’últim moment d’ordre seria amb l’exerció de poder de Napoleó. Son
moments d’ordre que es lliguen amb un seguit desordre, òbviament, però res té a veure amb l’actual Unió
Europea, la idea de la organització i integració de conjunts d’Estats. Es passa de la cristiandat i eclosió dels
Estat nació, amb una nostàlgia de l’Europa Unida, als models d’organització estatals més moderns (l’Estat
com el coneixem avui en dia), alguns elements dels quals encara es mantenen avui dia.
Projectes d’unificació:
S. XVII
Duc de Sully, en escriure Le Grand Dessein (“El Gran Disseny”) al s. XVII, va crear dels primers projectes
d’unificació europea: 15 estats, 1 consell comú i 6 consells provincials. Aquests 15 Estats principals d’Europa
s’havien de reunir, hi hauria un Consell comú que prendria decisions, les quals s’executarien a través dels
consells provincials.
És quan començarà a aparèixer el concepte de “supranacionalitat”: les decisions són preses per un consell
comú que pren les decisions per tots els Estats i s’aplica de manera descentralitzada.
S. XVIII
Abbé de Saint-Pierre, qui escriu La paix perpetuelle (“La pau perpètua”), del qual en podem extreure la idea
que la integració europea no es produeix de cop i de manera única, sinó que és un procés llarg i gradual
(funcionalisme). Per exemple, sabem que els acords es signen i entren en vigor en un moment determinat,
però el seu contingut i competències es van exercint amb el temps. La construcció i integració europea és
una cosa que està en moviment constant.
S. XIX
El Compte de Saint-Simon, en el seu projecte “De la reorganització de la societat europea, o de les
necessitats i els mitjans d’agrupar els pobles d’Europa en un sol cos, conservant cadascú la seva
independència nacional” (1814), parla i és precursor de l’institucionalisme, que diu que en la integració
europea hi ha unes institucions que són les que exerciran les competències que són atribuïdes a la UE; dins
d’aquestes, hi haurà la representació dels mitjans econòmics i socials, no només polítics, i els incorporen en
la presa de decisions.
S. XIX
Victor Hugo: “un dia vindrà on les bombes seran reemplaçades ... Pel venerable arbitratge d’un senat
sobirà...Un dia vindrà on hi haurà dos grups immensos, els EEUU d’Amèrica i els EEUU d’Europa, situats
l’un enfront de l’altre i s’allargaran la mà per sobre del mar... En el s. XX hi haurà una nació extraordinària...
Que tindrà com a capital Paris i no es dirà França, es dirà EUROPA. Es dirà Europa al sXX i als segles
següents, i encara transfigurada es dirà HUMANITAT...
Es respira i expressa una nostàlgia de la Comunitat Europea.
S. XX
Període d’entreguerres: desplaçament d’Europa del panorama mundial i augment de la consciència de la
crisi d’Europa.
El sentiment de Victor Hugo ja era majoritari dins els polítics i pensadors de l’època. Es canalitza aquesta
idea de la nostàlgia en 2 moviments politicosocials que continuen sent presents en l’actualitat i en la
integració europea d’avui dia (no amb el mateix nom, però sí en la seva essència).
1) Moviment pan-europeu
Fundat pel Compte Coudenhove-Calergi, que diu “Los grandes movimientos históricos fueron primero
utopías y se hicieron más tarde realidades. Este libro está destinado a despertar un gran movimiento
político que actualmente duerme en todas las naciones europeas. Muchos hombres han soñado con una
Europa unida pero muy pocos se han decidido a crearla, en cuanto deseo esta idea puede dar sus frutos
se transforma en un objetivo de la voluntad. Cada europeo lleva en sí mismo una parte del destino de su
continente. La causa de la decadencia de Europa es política y no biológica; Europa no muere de vejez,
muere porque sus habitantes se matan entre sí y se arruinan con ayuda de todos los recursos que pone
a su disposición la técnica moderna”.
Aquesta idea consistia en crear un gran moviment de masses, que no s’arriba a materialitzar. Tanmateix,
comença a tenir ressò. És la primera vegada que es parla de la idea de la reconstrucció d’Europa i té
una pràctica i traducció política, concretament quan Edouard Herriot proposa una Entesa europea en
el marc de la SdN (1925), on s’hi reuniran importants polítics i pensadors per debatir, amb la voluntat de
unificar els països europeus.
2) Moviments federalistes
En paral·lel, aquests moviments proposen coses similars però van més enllà. Els moviments pan-
europeus vindrien a ser més intergovernamentalistes, és a dir, més conservadors de la sobirania dels
Estats; en canvi, els federalistes són més favorables a anar més enllà de la sobirania i a traspassar més
competències a la Unió Europea, fins a un ideal: la Federació Europea.
Aquest moviment també té la seva introducció política, amb Aristide Briand, qui escriu Memoràndum
per a una associació europea a la SdN (1930).
En tots dos casos, aquests debats no van arribar a res en concret, i acaba esclatant la 2ª GM, però no deixen
de ser precursors de l’actual UE. La idea de tots dos és trobar punts on puguem organitzar aquests Estats
europeus i alhora conservar les diversitats nacionals.
III. LA RECONSTRUCCIÓ D’EUROPA

Es tracta d’una etapa que comprèn des de 1945 fins al 1968.
Després de la 2ª GM ens trobem en un moment on hi ha:
❖ Creixement econòmic
❖ Reconstrucció nacional
❖ Crisis balança de pagaments
o Dependència d’importacions de l’exterior
o Dollar gap o manca de capacitat de generar poder adquisitiu per poder mantenir el creixement
econòmic
❖ Recuperació de l’economia alemanya
❖ Pla Marshall
Cal destacar:
1. OECE (Paris, 1948) → avui en dia és la OCDE (canvi de nom al 1960)
2. CONSELL D’EUROPA (Londres, 1949)
Són una organització econòmica i política que no satisfan les idees d’aspiració a l’Europa unida.
Jean Monnet és un d’ells qui es sent frustrat (Memòries, 1950): “Hay que crear una Europa dinàmica e
indispensable. Hay que abandonar las formes pasadas y abrir un camino de transformación. Europa no
existe. No se crea una entidad por la adición de soberanías. Hay que crear Europa”.
→ Critica OCDE i Consell d’Europa.
A més, proposa la CECA.
Les idees per la CECA parteixen del propi Jean Monnet juntament amb David Mitrany (escriu Un sistema
pràctic de Pau al 1943), basades en el funcionalisme.
Són les idees que estaran en el rerefons de la Declaració Schuman (9 de maig de 1950). Aquesta, és una
declaració que pronuncia Robert Schuman, qui fa una proposta oberta a tots els Estats europeus (però
principalment dirigida a Alemanya).
❖ Ell diu que “La pau mundial no podrá salvaguardar-se sense esforços creadors a l’alçada dels perills
que l’amenacen. La contribució que una Europa organitzada pot aportar a la civilització és
indispensable per al manteniment de les relacions pacífiques... Europa no es va fer i vam tenir la
guerra...”.
o Es basa en la pau mundial, on l’únic objectiu és preservar-la, i l’única manera de fer-ho es
construir una Europa Unida.
Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt: es farà mitjançant realitzacions concretes,
creant primer una solidaritat de fet. La reunió de les nacions europees exigeix que la oposició secular de
França i Alemanya sigui eliminada. L’acció empresa ha de tocar en primer lloc França i Alemanya (es veuen
a Alemanya com a causant de les dues guerres mundials i també és present el conflicte de la Conca del
Ruhr, on s’explotava carbó i era essencial per dominar el mercat europeu).
o És la idea del funcionalisme, que no es farà de cop, és un progrés.
Amb aquesta finalitat el govern francés proposa endegar immediatament l’acció sobre un punt limitat, però
decisiu: el govern francès proposa colocar el conjunt de la producció franco-alemanya de carbó i acer
sota una alta autoritat comuna en una organització oberta a la participació dels altres països d’Europa.
La posada en comú de les produccions de carbó i acer assegurarà immediatament l’establiment de bases
comunes de desenvolupament econòmic, primera etapa de la Federació europea, que canviarà el destí
d’aquestes regions llarg temps consagrades a la producció d’armes de guerra de les quals n’eren víctimes.
D’aquesta manera, s’assegura que es decideixi imparcialment sobre el preu, que es reparteixi equitativament
a tots els Estats participants, que no hi hagi restriccions... en general, que cap Estat faci un ús interessat i
que arribi a tots.
Això porta a la signatura al 18 d’abril del 1951 del Tractat de París, que institueix la Comunitat Europea del
Carbó i l’Acer (CECA). Entra en vigor el 27 de juliol de 1952. Hi són part França, Alemanya, Itàlia, Països
Baixos i Luxemburg (BENELUX). De moment eren només 6 membres.
L’objectiu és el mercat comú del carbó i de l’acer (lliure circulació d’ambdós productes). Té diverses
Instituciones:
❖ Alta autoritat = pren les decisions (la resta són consultius), formada per persones independents dels
governs dels Estats (→ supranacionalitat). Les decisions es prenen per majoria simple.
❖ Consell de ministres = òrgan consultiu format per ministres
❖ Assemblea = òrgan consultiu format per grups de diputats dels congressos i parlaments interns
❖ Cort de justícia = tribunal internacional europeu que assegura una interpretació única per tots els
Estats de les normes que sorgeixin de la CECA i sanciona els incompliments d’aquestes
La CECA és un èxit i la producció de carbó i acer i el seu comerç i exportacions augmenten en grans
quantitats.
Més endavant, després d’algun que altre fracàs, l’evolució ens porta als Tractats de Roma (1957):
1. TCEE (Tractat de la Comunitat Econòmica Europea)
2. TCEEA (Tractat de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica)
La idea és que el mercat comú s’expandeixi i sigui a tots els béns i a altres sectors de l’economia. Continuen
sent encara 6 membres.
El TCEE entra en vigor l’1 de gener de 1958 té com a objectiu arribar a un mercat comú on hi hagi lliure
circulació de béns, una zona àmplia de política econòmica comuna amb una forta unitat de producció.
❖ Expansió continuada de l’economia comuna
❖ Estabilitat creixent
❖ Elevació del nivell de vida
❖ Desenvolupament harmoniós de les relacions entre els estats participants
Es fa per etapes: al 1968 s’aconsegueixen eliminar els drets de les duanes, per exemple. Es consolida i es
fa realitat la idea del mercat comú.
Aquesta idea del mercat comú es fa a través de:
• PRINCIPIS BÀSICS
o Homogeneïtat democràtica
o Principi de lliure competència
o DDHH
(Espanya no podrà entrar per la dictadura)
• INSTITUCIONS
o Comissió
o Consell de Ministres
o Assemblea
o Tribunal de Justícia
L’Alta autoritat es passa a dir “Comissió” i se li rebaixen els poders, repartint-los de manera equitativa entre
el Consell i l’Assemblea. Ara, el triangle decisori està més equilibrat amb poders millor repartits (“co-
decideixen”).
• ESTATS FUNDADORS
Continuen sent els mateixos.
La tercera comunitat europea serà la CEEA o EURATOM. Entra en vigor el mateix dia que el TCEE. Els
seus objectius són:
❖ Crear un mercat comú de materials i equips especialitzats
❖ Lliure circulació de capitals i treballadors
❖ Desenvolupar investigació
❖ Establir normes de seguretat i ús de l’energia nuclear
❖ Assegurar abastiment regular i equitatiu de materials
Als anys 70s i 80s:

• Extensió del model de la integració a altres estats (passen a ser
membres)
• Aprofundiment del model de la integració: mercat interior, UEM...
• L’èxit de la integració econòmica fa que es plantegi la necessitat de
transcendir el model envers una futura integració política.
Passa de 6 a 28 països la Comunitat Europea.
AMPLIACIÓ APROFUNDIMENT
Ampliació = incorporació de nous estats membre Aprofundiment = reforma i perfeccionament de
noves competències i noves relacions entre les
institucions per un òptim funcionament acord amb
els DDHH i principis democràtics
1973: UK / Irlanda / Dinamarca
1981: Grècia
1986: Espanya / Portugal 1986: Acta Única Europea
1992: TUE-Maastricht
1995: Finlàndia / Suècia / Àustria
1997: TUE-Amsterdam
2001: TUE-Niça
2004: Estònia / Letònia / Lituània / Polònia / República 2004: Tractat pel qual s’estableix una Constitució
Txeca / Eslovàquia / Eslovènia / Hongria Xipre / Malta per Europa
2007: Romania / Bulgària (+ Turquia en negociacions) 2007: Tractat de Lisboa
2013: Croàcia
2020: Brèxit UK
o 1973: UK intenta ingressar a la EFTA però la organització no funciona.
o 1986: Els 3 països del sud sortien de règims autoritaris no democràtics, pel que necessitaven la
incorporació per l’estabilitat i l’ajuda que podia aportar. Només hi ha 12 estats en aquest moment.
Per part de la AUE, que el que fa és modelar les institucions per a ara 12 membres.
Hi ha reformes institucionals (Consell Europeu, TPI...), noves competències (→ mercat interior) i
establiment d’una cooperació política europea.
Antecedents:
▪ Informe Genscher-Colombo ‘81
▪ Declaració Solemne Stuttgart ‘83
▪ Projecte de TUE. Spinelli febrer ’84
A partir dels anys 1989-1990, ens trobem amb l’inici d’un període històric marcat per:
- Esfondrament de la URSS, fracàs del model soviètic i desestructuració de la seva àrea d’influència.
Això fa que molts dels països de l’Europa central oriental mirin cap a Europa i demanin l’entrada a
les comunitats europees.
- Caiguda del Mur de Berlin, Reunificació Alemanya
- Obertura dels PECOs cap a Europa
- Globalització
- Noves amenaces a la seguretat
Ens trobem en un moment on hi existeixen a la vegada 3 comunitats europees: la CECA, la CEEA i

CEPESCA i CAJI
Europa s’ha de preparar per aquests estats i aquests canvis

que vindran, i ho fa amb tractats com el Tractat de
Maastricht, el Tractat d’Amsterdam (1997) i el Tractat de
Niça (2001). Són 3 tractats on ens trobem en una situació
històrica on ja es preparen per la gran adhesió.
El Tractat de Maastricht és un tractat molt important ja que
incorpora competències noves com:
- UEM (Unió Econòmica Monetària)
- Ciutadania europea
- Principi de subsidiarietat
- REFORMES INSTITUCIONALS
- NOVES COMPETÈNCIES
o Cultura
o Sanitat
o Protecció Consumidors
o Cooperació al desenvolupament
Planteja una estructura molt complexa: hi ha un gran pilar amb les 3 comunitats europees que es van
revisant, i després hi ha 2 pilars intergovernamentals on hi ha cooperació, però no integració (en afers de
justícia, seguretat i defensa). Això succeeix per la incorporació desigual de competències.
Això es simplificarà amb el Tractat de Lisboa.
Més tard, amb el Tractat d’Amsterdam (1997), els principals eixos i propostes per a la reforma són:
1. Construir una Europa més propera al ciutadà
2. Dotar la UE d’una identitat exterior forta
3. Preparar les institucions per a la propera ampliació de la UE
Principis en que es basa aquest tractat: eficàcia, democràcia, subsidiarietat, transparència, coherència, marc
institucional únic i equilibri institucional i incorpora el principi d’integració diferenciada → a partir d’ara,
podran haver-hi Europes a diverses velocitats: hi haurà una gran Unió Europea (la formada per tots els
Estats) i dins d’aquesta, podran haver-hi entorns on no participin tots els Estats. Abans tots havien de
participar i progressar al mateix ritme, i ara és possible que, per exemple, a l’Espai Schengen no hi participin
tots.
Arribats a aquest punt, ara què?

- L’ampliació de la UE es condiciona a una reforma de les institucions existents
➔ s’atansen els límits de les capacitats existents
- S’obre la discussió sobre qui, quan i com podrà adherir-se en el futur a la UE
- Heterogeneïtat creixent: multinacionalisme, multiculturalisme...
Aleshores, arriba el Tractat de Niça (2001). Reforma el TUE i prepara les institucions per la gran ampliació
que es produirà més endavant. (“Nines russes” → el document ja parla de la propera conferència i el proper
tractat, en visió a l’ampliació que vindria en els anys següents).
Protocol sobre l’ampliació : Reforma de les institucions en la perspectiva de les properes ampliacions de la
UE
▪ PE → Eleccions de 2004
▪ Comissió → modificacions aplicables a partir de 2005
▪ Consell de la Unió...
▪ TJCE
+ Comitè de Protecció Social (Article 144 TCE)
+ La Carta de Drets Fonamentals de la UE Extensió del vot per majoria o majoria qualificada
+ Cooperacions reforçades
Al 2009 entra en vigor el Tractat de Lisboa que és l’últim gran tractat que revisa tots els tractats que
configuren la UE. Modifica i ratifica els altres 2 tractats, el TUE i el TFUE (abans, el Tractat Constitutiu de la
Comunitat Europea).
El TUE es refereix a les regles bàsiques i constitucionals, mentre que el TFUE el desenvolupa el seu
funcionament amb més especificitats. El de Lisboa refereix les modificacions que han tingut ambdós
documents.
La Declaració de Laeken ajuda a formar una convenció que permet un debat més ampli amb més actors,
des de parlaments nacionals a diversos tipus de representants, és més transparent = la CIG’04 acabarà
portant al Tractat de Lisboa i a la seva posterior ratificació (inclosos França i Països Baixos).
Al 2013 s’incorpora l’últim estat, Croàcia, i al 2020, UK busca sortir de la UE (Brèxit).
Com podem millorar la UE ara?

TRACTATS DE LA UE (glossari)
La Unió Europea es fonamenta en l'Estat de Dret. Així doncs, totes les accions que emprèn es basen en els
tractats, que han estat aprovats voluntària i democràticament per tots els seus països membres. Per tant, si
un àmbit d'actuació determinat no se cita en cap tractat, la Comissió no pot proposar legislació al respecte.
Un tractat és un acord vinculant entre els països membres de la UE. Estableix els objectius de la UE, les
normes aplicables a les seves institucions, la manera en què es prenen les decisions i la relació existent
entre la Unió i els seus països membres.
Els tractats es modifiquen per augmentar l'eficiència i la transparència de la UE, per preparar l'arribada de
nous països membres i per introduir nous àmbits de cooperació, com la moneda única.
Per ordre cronològic, del més antic al més recent, els principals tractats són:
1) Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA)
✓ Signatura: 18 d'abril de 1951
✓ Entrada en vigor: 23 de juliol de 1952
✓ Expiració: 23 de juliol de 2002
✓ Objectiu: fer interdependents els sectors de l'carbó i de l'acer, de manera que, a partir
d'aquest moment, cap país pugui mobilitzar les seves forces armades sense que els altres
països s'adonin; amb això es van mitigar la desconfiança i les tensions després de la Segona
Guerra Mundial. El Tractat CECA va expirar el 2002.
2) Tractats de Roma: Tractats CEE i Euratom

✓ Signatura: 25 de març de 1957
✓ Entrada en vigor: 1 de gener de 1958
✓ Objectiu: Establir la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l'Energia
Atòmica (Euratom).
✓ Principals canvis: aprofundiment de la integració europea per incloure la cooperació
econòmica general.
3) Tractat de Fusió – Tractat de Brussel·les

✓ Signatura: 8 d'abril de 1965
✓ Objectiu: racionalitzar les institucions europees.
✓ Principals canvis: creació d'una única Comissió i un únic Consell a l'servei de les, aleshores,
tres Comunitats Europees (CEE, Euratom i CECA). Va ser derogat pel Tractat d'Amsterdam.
4) Acta Única Europea

✓ Signatura: 17 de febrer de 1986 (Luxemburg) / 28 febrer 1986 (l'Haia)
✓ Objectiu: reformar les institucions per preparar l'adhesió d'Espanya i Portugal, i agilitzar la
presa de decisions per preparar l'arribada de l'mercat únic.
✓ Principals canvis: ampliació de la votació per majoria qualificada al Consell (per fer més
difícil el veto de les propostes legislatives per un únic país) i creació dels procediments de
cooperació i dictamen conforme, que donen més pes a Parlament.
5) Tractat sobre la UE – Tractat de Maastricht

✓ Signatura: 7 de febrer de 1992
✓ Entrada en vigor: 1 de novembre de 1993
✓ Objectiu: preparar la Unió Monetària Europea i introduir elements d'unió política (ciutadania,
política comuna de relacions exteriors i assumptes interns).
✓ Principals canvis: establiment de la Unió Europea i introducció de el procediment de
codecisió, atorgant a el Parlament més participació en la presa de decisions; noves formes
de cooperació entre els governs de la UE, per exemple, en defensa i afers de justícia i interior.
6) Tractat d’Amsterdam
✓ Signatura: 2 d'octubre de 1997
✓ Entrada en vigor: 1 de maig de 1999
✓ Objectiu: reformar les institucions de la UE per preparar l'arribada de futurs països membres.
✓ Principals canvis: modificació, renumeració i consolidació dels tractats CEE i UE; major
transparència en la presa de decisions (utilització més freqüent de procediment legislatiu
ordinari).
7) Tractat de Niça
✓ Signatura: 26 de febrer de 2001
✓ Entrada en vigor: 1 de febrer de 2003
✓ Objectiu: reformar les institucions perquè la UE pogués funcionar eficientment després de
sumar 25 països membres.
✓ Principals canvis: mètodes per canviar la composició de la Comissió i redefinir el sistema
de vot en el Consell.
8) Tractat de Lisboa
✓ Signatura: 13 de desembre de 2007
✓ Entrada en vigor: 1 de desembre de 2009
✓ Objectiu: fer la UE més democràtica, més eficient i millor capacitada per abordar, amb una
sola veu, els problemes mundials, com el canvi climàtic.
✓ Principals canvis: augment de competències del Parlament Europeu, canvi dels
procediments de vot en el Consell, iniciativa ciutadana, caràcter permanent de el lloc de
President de Consell Europeu, nou lloc d'Alt Representant per a Afers Exteriors i nou servei
diplomàtic de la UE.
El Tractat de Lisboa aclareix quines competències:
o - s'atribueixen a la UE;
o - s'atribueixen als països membres de la UE;
o - es comparteixen.
Aquests són els objectius i valors de la UE i s'estableixen en el Tractat de Lisboa i la Carta
dels Drets Fonamentals de la UE.
T2: LA UNIÓ EUROPEA
I. EL TRACTAT DE LA UNIÓ EUROPEA
Es regula en 2 tractats principals: el TUE i el TFUE.
Què és la Unió Europea? → Art. 1 TUE
1. Por el presente Tratado, las ALTAS PARTES CONTRATANTES constituyen entre sí una UNIÓN
EUROPEA, en lo sucesivo denominada «Unión», a la que los Estados miembros atribuyen
competencias para alcanzar sus objetivos comunes.
2. El presente Tratado constituye una nueva etapa en el proceso creador de una unión cada vez más
estrecha entre los pueblos de Europa, en la cual las decisiones serán tomadas de la forma más
abierta y próxima a los ciudadanos que sea posible.
3. La Unión se fundamenta en el presente Tratado y en el Tratado de Funcionamiento de la Unión
Europea (en lo sucesivo denominados «los Tratados»). Ambos Tratados tienen el mismo valor jurí
dico. La Unión sustituirá y sucederá a la Comunidad Europea.
És una organització internacional on hi participen uns membres que són Estats. Els estats atribueixen (una
part de les seves) competències a la organització per assolir objectius comuns; és una organització
internacional d’integració i amb caràcter supranacional.
La UE, com a concepte, apareix per primera vegada en el Tractat de Maastricht (1992), quan es parla del
TUE. Abans, aquest concepte es composava de 3 Comunitats Europees: la CECA, l’Euratom i CEE. A més,
cada una d’aquests comunitats tenia el seu propi tractat (tractat de tractats), i a part, dos entorns de
cooperació intergovernamental: els pilars de cooperació intergovernamental. No eren ni organitzacions a
part, ni tampoc participaven en la integració europea, eren àmbits on hi decidien cooperar per interès comú,
però que encara no havien atribuït competències per a que fossin exercides en comú a través de les
institucions en aquell moment.
Aquests pilars són:
➢ PESC = política exterior i de seguretat comuna
Aquest pilar continua sent un àmbit abastament de cooperació intergovernamental, i el trobem al
TUE, i no al TFUE.
➢ CAJI = Cooperació en Afers de Justícia i Interior
Aquest pilar sí que s’ha anat progressivament comunitaritzant i integrant en el pilar comunitari, primer
en el Tractat de la Comunitat Europea, i ara ja com a política de la UE.
Hi ha un primer moment de comunitarització en el Tractat de Amsterdam (1997), ja que inclou qüestions
relatives a la llibertat de circulació (immigració, asil, estrangeria, cooperació judicial en matèria civil...). La
resta, és a dir, cooperació policial i judicial en matèria penal, continua en aquell pilar intergovernamental fins
el Tractat de Lisboa, on s’incorporen i es comunitaritzen aquests àmbits que quedaven pendents dins del
nou objectiu que és l’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia (T3).
Característiques de les Organitzacions internacionals

OOII de cooperació OOII d’integració
Estructura entorn d’un òrgan intergovernamental Òrgans supranacionals (no representen els governs
(òrgans en el que els Estats estan representats i dels Estats; actuen en consciència, competència i
formen part dels òrgans i participen en la presa de coneixement, pel bé comú, on les votacions han de
decisions mitjançant la sobirania) respondre a això, sent per majoria).
Respecte de la sobirania dels estats. La presa de Les decisions (algunes) s’adopten per majories.
decisions es fa per unanimitat, les normes obliguen Obliguen als estats malgrat no hagin consentit.
als estats que hi ha consentit. → Principi de solidaritat.
→ Principi de sobirania.
No necessiten un ordenament jurídic complex ni un Ordenament jurídic molt desenvolupat. Necessitat
òrgan jurisdiccional encarregat de interpretar i d’òrgans jurisdiccionals que assegurin interpretació
judicar els possibles incompliments del dret i aplicació correcta. Com que el seu dret es basa en
internacional. l’exercici de competències que els Estats han
transferit, legisla les competències, aquestes
competències són exercides a través de norma.
Personalitat jurídica limitada Personalitat jurídica ajustada a competències →

exerceix competències pròpies. Normativa que
modifica ordenaments interns. Subjectes: estats i
nacionals
OCDE, CII d’Europa Unió Europea (abans CEE)
Les dues característiques principals de la UE són:

- Que els Estats atribueixen i cedeixen part de la sobirania, anomenades “competències”, a la UE per
a que siguin exercides en comú.
- Els subjectes del Dret de la UE no són només els Estats, sinó també els seus nacionals. Quan
s’exerceixen les competències es fan normes, i els subjectes són subjectes d’aquestes normes. A
més, els nacionals participen en la formació d’aquestes normes a través d’òrgans i institucions com
el Parlament Europeu.
És clarament una OI d’integració.
La UE té una doble legitimitat, a l’hora de prendre decisions i d’adoptar normes: està en els Estats,
representat en el Consell Europeu, i en la ciutadania, representada en el Parlament. SI no es posen d’acord,
finalment l’adopció de normes no es podria fer: són colegisladors de la Unió.
Pel que fa a la supranacionalitat: que els components d’una institució no siguin representants dels Estats
porta a legitimar més les majories, que no pas la unanimitat que podria donar-se en institucions amb
representants dels Estats. Per tant, no és només la composició de l’òrgan, sinó que la supranacionalitat
també es projecta sobre la forma de la presa de decisions (per majoria, no unanimitat). A més, també es
projectarà sobre les característiques del dret europeu: és un dret supranacional pel fet que és obligatori per
si mateix, s’executa per si mateix (d’acord amb les regles establertes); però en tot cas, no és un dret que
hagi de passar cap filtre intern en dels Estats per ser aplicable. Pot ser directament aplicables (dependrà del
tipus de norma), però d’entrada, són normes directament aplicables tenen primacia respecte les normes
estatals.
Per tant, la supranacionalitat es projecta en 3 àmbits:
➢ Composició dels òrgans i institucions
➢ Com aquests actuen voten i prenen decisions
➢ Quines són les característiques d’aquestes decisions que prenen d’aquestes normes
De les Comunitats Europees a la Unió Europea (CCEE → UE)

Per entendre què és (o no és) la UE actual...
La UE i les CCEE són entitats on els Estats atribueixen competències i hi ha un repartiment competencial
entre ambdós. Tanmateix, perquè no fem servir altres conceptes més utilitzats en dret? Perquè ens quedem
en organització internacional i no confederació o federació?
❖ Una confederació és una associació voluntària d’Estats per a determinats fins. És un raonemant
explicatiu concepte escàs pel concepte que és l’actual Unió Europea, no ens aporta i no explica res
més que el que deduïm de la seva definició. A més, la UE actual no s’assembla a les confederacions
històriques que s’han fet (en general eren fetes per 2 qüestions: la moneda o la defensa).
En la UE d’avui dia, la moneda sí ara, però no per tots els Estats, no tots usen l’euro (només 19 i no
als 27) i és una política que ha nascut relativament tard. En defensa, encara menys: sí que existeix
la política de defensa, però és de menys integració, han cedit poques competències (és més de
cooperació que de integració). Dir que és una confederació és bastant pobre.
❖ Una federació és un grup d’Estats amb repartiment competencial. Aquest concepte podria
aproximar-se més al concepte de la UE, per diverses qüestions. Primerament, hi ha un repartiment
de competències entre la “federació europea” i els Estats. A més hi ha un Parlament que co-legisla
juntament amb el Consell i la Comissió, i representa als pobles europeus. És escollit pels nacionals
dels Estats membres, té legitimitat democràtica. Amb això, podríem dir que és el Parlament de
l’entitat. La tercera qüestió o característica que faria que la UE s’apropés a aquest concepte de
“federació” és que les normes s’apliquen directament, amb primacia a les normes estatals, i els
subjectes individuals d’aquesta federació tenen accés directe per la majoria de recursos al Tribunal
Europeu de Justícia.
En tot cas, és un concepte que s’aproxima més. Tanmateix, no podem acabar de dir que és una
federació d’Estats europeus per diverses raons.
- La primera, l’origen: l’origen de la UE són tractats constitutius, tractats internacionals i normes
convencionals en les quals han participat en la seva formació Estats (i altres entitats, però al
final la manifestació del consentiment la tenen els Estats) Són normes convencionals que
treuen la seva obligatorietat en aquesta manifestació per part de l’Estat. No és la UE (o no
neix de) un contracte social tipus constitució entre els pobles europeus i votat per tots els
europeus en un acte únic on el vot de tothom val el mateix.
- Tampoc ho és pel fet que la UE no té el que tenen els Estats, que és la competència de decidir
la seva competència (competence competence). Això no ho té la UE, no té aquest tipus de
sobirania, perquè li cedeixen els Estats; pot exercir i desenvolupar les competències
atribuïdes només (principi d’atribució).
- Finalment, la última raó per la qual no podem dir que la UE és una federació és que el fet que
la UE tingui personalitat jurídica internacional no significa que els Estats deixin de tenir la seva
pròpia personalitat jurídica internacional. Els Estats continuen tenint personalitats al costat de
la Unió.
Per tant, la UE no és ni una confederació ni una federació. En l’actualitat, aquests models es reflecteixen en
2 mètodes que configuren la integració europea: cooperació intergovernamental i integració amb cessió de
competències. És un model que comporta cessió i atribució de competències i alguns entorns de cooperació
intergovernamental (ex. PESC).
Un dels conceptes bàsics per a entendre la UE és la noció de competència, que va lligada a la sobirania.
Per a entendre aquesta noció hem de partir d’una noció de sobirania compartimentable, que es puguin
extreure parts d’ella – les anomenades “competències” – i puguin ser atribuïbles a la UE.
Aquest concepte de “sobirania” i “competència” el qual depèn de la cultura jurídica de cada país.
= Estats federals amb gran descentralització vs. estats centralistes
- Identitat del projecte d’integració europea

- Supranacionalitat vs. cooperació
- Procés d’integració (aprofundiment vs. ampliació)
- Dret Internacioinal / Dret intern → abans, dret comunitari europeu, ara Dret de la UE
Dret de la Unió Europea / Dret Comunitari europeu
D’acord amb reiterada jurisprudència del TJCE, els tractats comunitaris han creat un nou ordenament jurídic
a favor del qual els estats han limitat, en àmbits cada cop més amplis, els seus drets de sobirania i els
subjectes dels quals no són només els estats membres sinó també els seus nacionals.
Els trets essencials de l’ordenament jurídic comunitari així creat són, en particular, la seva primacia respecte
dels drets dels estats membres, així com l’efecte directe de tota una sèrie de disposicions aplicables als seus
nacional i a ells mateixos (TJCE Dictamen 1/91).
Per a entendre encara més a la UE, hi hauria 3 escenaris de futur (i ens serveix per veure el que no és):
1) Regressiu. Abaixar les ambicions i realitzar una simple unió intergovernamental.
2) Radical. Creació d’un Estat federal Europeu, una federació europea: transferència de les
prerrogatives essencials de la sobirania dels Estats membres
3) UE-Comunitari. Forma de govern específica, fonamentada en dues formes de legitimitat
irrenunciables: dels estats / dels ciutadans
Una visió dels PECO’s... (Jan Zielonka)

Hi ha dificultat per configurar la UE. Seria molt més fàcil configurar-la dins del model de super-estat post-
westfalià, però no s’ajustaria a la realitat. La realitat s’aproxima més al model neo-medieval.
MODEL DE SUPER ESTAT POST-WESTFALIÀ MODEL NEO-MEDIEVAL
1. Fronteres exteriors rígides i fixes Zones fronteres de flux
2. Homogeneïtat socioeconòmica relativament Discrepàncies socioeconòmiques persistents entre
alta les parts
3. Prevalença d’una identitat cultural pan- Coexistència d’identitats culturals múltiples
europea
4. Una estructura de govern jeràrquica amb un Dispersió de l’autoritat. Interpenetració de diversos
centre d’autoritat tipus de unitats polítiques i de lleialtats
5. Una sobirania única Sobirania dividida en àmbits funcionals i territorials
II. PERSONALITAT JURÍDICA DE LA UE

Com ja hem dit abans, la idea de la UE neix al Tractat de Maastricht però la personalitat jurídica pròpia
l’adquireix al Tractat de Lisboa.
Entesa com a capacitat de ser subjecte de drets, contraure obligacions i fer activitats que generen
responsabilitat jurídica en un determinat ordenament jurídic.
La personalitat jurídica, en ambdós nivells, vindria a correspondre a la capacitat jurídica d’actuar en dret, i
és la més àmplia possible: la UE com a organització internacional no té cap obstacle a l’hora de tenir
capacitat i participar com a persona jurídica en l’entorn intern de cada un dels Estats i a la vegada en el
entorn internacional, com a subjecte de l’entorn internacional.
La UE, en relació a l’entorn internacional, aquesta capacitat de fer qualsevol cosa com a subjecte de la
comunitat internacional en l’entorn del dret internacional públic, no vol dir que tingui competència de fer
qualsevol cosa en l’entorn internacional.
La personalitat jurídica és una cosa, és la capacitat que té, la qual és tota i la més amplia, però no és el
mateix que la competència.
→ Art. 47 TUE: “La Unión tiene personalidad jurídica.”

S’ha entès que la personalitat jurídica té diferents nivells:
❖ Interna: a nivell intern, la personalitat jurídica li dona la més àmplia capacitat per actuar com a
persona jurídica en els drets interns dels Estats membres, reconeguda en cadascun dels drets
interns.
❖ Internacional: les expressions més freqüents de la personalitat jurídica en l’entorn internacional són:
o Dret de LEGACIÓ → canalitzat a través del Servei d’Acció Exterior de la UE. La UE té 139
delegacions i oficines per tot el món, que són la representació diplomàtica de la UE cap a
l’exterior.
▪ Passiu = dret de rebre representats diplomàtics de tercers estats i altres
organitzacions internacionals en les seves seus.
▪ Actiu = enviar representants diplomàtics de la UE a tercers estats i organitzacions
internacionals.
Art. 18 TUE:
1. El Consejo Europeo nombrará por mayoría cualificada, con la aprobación del Presidente de
la Comisión, al Alto Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de
Seguridad. El Consejo Europeo podrá poner fin a su mandato por el mismo procedimiento.
2. El Alto Representante estará al frente de la política exterior y de seguridad común de la
Unión. Contribuirá con sus propuestas a elaborar dicha política y la ejecutará como
mandatario del Consejo. Actuará del mismo modo en relación con la política común de
seguridad y defensa.
3. El Alto Representante presidirá el Consejo de Asuntos Exteriores.
4. El Alto Representante será uno de los Vicepresidentes de la Comisión. Velará por la
coherencia de la acción exterior de la Unión. Se encargará, dentro de la Comisión, de las
responsabilidades que incumben a la misma en el ámbito de las relaciones exteriores y de la
coordinación de los demás aspectos de la acción exterior de la Unión. En el ejercicio de estas
responsabilidades dentro de la Comisión, y exclusivamente por lo que respecta a las mismas,
el Alto Representante estará sujeto a los procedimientos por los que se rige el funcionamiento
de la Comisión en la medida en que ello sea compatible con los apartados 2 y 3.
o Relacions amb OOII → les relacions que té la UE amb altres organitzacions corresponen amb
aquest dret de legació. Però a part de la representació, pot haver-hi altres tipus de relacions.
▪ Representació – Dret de legació (quan s’exerceix aquest dret, entra en relacions)
▪ Cooperació (amb Consell d’Europa, ONU, etc.) = en els tractats constitutius està inscrit
expressament i es fa referència que entre les Organitzacions Internacionals hi
cooperaran (inclòs amb organitzacions no inscrites en el text legal)
▪ Participació = com a membre d’altres organitzacions. Depèn de diverses variables.
- Grau de coincidència entre els objectius i les competències de la pròpia UE i
els objectius de l’altre organització on vol participar, per evitar un desencaix i
facilitar la cooperació.
- Règim de participació previst en la organització amb la qual es va a participar
(ex. en el Consell d’Europa no permet participar a la UE pel fet que només
preveu la participació d’Estats, per molt que hi hagi coincidència i coherència
entre ambdues)
o Celebració d’acords internacionals (amb tercers Estats). La UE té vocació per desenvolupar

a nivell extern les seves competències i té la més àmplia personalitat jurídica i vocació per
exercir-les a nivell exterior aquestes competències i, per tant, celebrar acords internacionals.
Capacitat tota, competència la més àmplia possible en funció de les competències atribuïdes.
➔ Ara... té responsabilitat internacional?
III. VALORS, PRINCIPIS I OBJECTIUS GENERALS DE LA UE
Valors = Art. 2 TUE: “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat,
democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones
pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel
pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.”
La UE s’ha basat sempre en valors del liberalisme (llibertats), la igualtat és incorporada més tard, al Tractat
de Lisboa.
Els DDHH pertanyents a les minories s’inclou al Tractat d’Amsterdam, i es fa per fer un crit d’atenció a
estats que estaven a punt d’entrar a la UE (Romania, Bulgària) que sembla que encara això no ho havien
resolt i hi havia discriminació, i si volien entrar havien de resoldre i revisar aquesta qüestió.
En tant la solidaritat, està en aquest article, però a més, en el Preàmbul, des de sempre. La UE sempre ha
volgut ser una organització que superés dogma de les sobiranies entre Estats i que havien portat a dues
guerres mundials, i per tant, si es supera, es potencia el component de la solidaritat.
Quan es parla de la igualtat entre homes i dones apareix als anys 80’s, i ens trasllada que tota l’acció de
la UE ha de passar aquest filtre d’igualtat entre els sexes, i que si no el passa, la justícia pot dir que aquesta
acció és contrària als valors de la UE i anul·lar-la. És un concepte més fàcilment interpretable que la
solidaritat.
Principis → trobem diversos:

❖ Principi de solidaritat i + (preàmbul)
❖ Principis democràtics (arts. 9-12 TUE) – ens trobem que la UE té un títol específic dins del Tractat:
“Disposicions sobre els principis democràtics”. Aquí, s’incorpora des del funcionament bàsic de les
institucions, el ciutadà té dret a participar en la vida democràtica... però a més, apareix també la idea
de la “Iniciativa Popular”, un nou instrument de democràcia directa, que apareix al Tractat de Lisboa;
amés, també la participació en els parlaments nacionals en la presa de decisions.
Veiem la voluntat de la UE d’ajustar-se al màxim possible a aquests principis. Com no és cap Estat
ni cap federació , qualsevol intent d’assimilar la democràcia dels Estats en la democràcia que hi pugui
haver en la UE és un intent que serà fallit sempre. Aquestes aspiracions democràtiques són
perfectibles, i és un error considerar que fins la UE no arribi a les quotes de democràcia d’un Estat
membre no serà una UE democràtica, sinó seria un Estat federal.
❖ Drets humans (art. 6 TUE)
❖ Principis en què es basa la relació UE amb estats membres i entitats subestatals (arts. 4.2- 4.3)
o Respecte de la igualtat dels estats membres, així com la seva identitat nacional, inherent a
les estructures fonamentals polítiques i constitucionals, també en allò que fa referència a
l’autonomia local i regional; també respectarà les funcions essencials de l’Estat, especialment
les que garanteixen la integritat territorial, mantenen l’ordre públic i salvaguarden la seguretat
nacional. (novetat del Tractat de Lisboa, idea del “monstre de Lisboa”)
o Principi de cooperació lleial
o Principi d’atribució, subsidiarietat i proporcionalitat (art. 5 TUE)
Objectius = Art. 3 TUE

• Promoure pau, valors, benestar...
• Espai de llibertat, seguretat i justícia
• Mercat interior – ha de ser compatible amb: desenvolupament sostenible, economia, social de
mercat, sostenible, competitiva, progrés social, medi ambient, diversitat cultural i lingüística
• Establir una UEM, amb la moneda sent l’Euro (€)
• En les relacions internacionals: pau, seguretat, desenvolupament sostenible, respecte mutu dels
pobles, comerç just i lliure, eradicació de la pobresa, DDHH...
Alguns dels símbols de la UE:
▪ Lema: “unida en la diversitat”
▪ Himne europeu
▪ L’Euro (€)
▪ La bandera europea
▪ Dia d’Europa (9 de maig)
L’ampliació dels 6 estats originaris va ser fins a 28 països. Actualment, seran 27 amb la retirada de UK, amb
la materialització del Brèxit, al gener del 2021.
IV. ADHESIÓ A LA UE
➢ Condicions per a l’adhesió (establertes al Consell Europeu de Copenhaguen de juny de 1993)
Hi ha algunes condicions materials, altres relatives més al procediment. Els Estats candidats a entrar
en la organització de la Unió hauran de complir els següents criteris.
a) Criteri polític = existència de institucions estables garants de la democràcia (“Estat de dret”),
respecte dels DDHH fonamentals i les minories.
Fa que Estats com Espanya no es poguessin adherir fins una vegada acabada la dictadura.
b) Criteri econòmic = economia de mercat viable i capacitat de fer front a la pressió de la competència
i les forces del mercat a l’interior de la UE.
c) Criteri de l’assimilació del bagatge comunitari = capacitat d’assumir les obligacions que es
deriven de l’adhesió, del Dret comunitari europeu, de la UEM...
Aquests criteris i condicions ja existien, i ho han fet sempre, però no sabien com posar-les en paper. Quan
es trobaren en la situació de molts Estats demanant entrar, es va fer necessari explicitar-les. Va ser al 93’
quan es van inscriure formalment. Prèviament, s’entenien com a implícites.
El criteri econòmic hi va ser sempre, el polític també, l’últim va ser el de l’assimilació del bagatge comunitari.
Es va verbalitzar a les negociacions amb l’entrada del Regne Unit, sobretot perquè França creia que
pertorbaria els objectius de les CCEE, que era integració amb atribució de competències i supranacionalitat.
El Regne Unit era més favorable la cooperació i posicions intergovernamentals, en oposició als països
continentals que tenien posicions més federalistes, i no volien anar cap enrere i retirar les competències que
hi ha i han sigut atribuïdes (tot i que avui en dia és possible i possiblement es va fer per acontentar a alguns
membres).
➢ Procediment per a l’adhesió (art. 49 TUE)

o Fase dins la UE → acceptació dels Estats com a Estat candidat
o Fase intergovernamental → negociació de l’acord d’adhesió
o Fase nacional → ratificació dels Estats en relació al nou membre
Art. 49 TUE:
1. Cualquier Estado europeo que respete los valores mencionados en el artículo 2 y se comprometa
a promoverlos podrá solicitar el ingreso como miembro en la Unión. Se informará de esta solicitud
al Parlamento Europeo y a los Parlamentos nacionales. El Estado solicitante dirigirá su solicitud al
Consejo, que se pronunciará por unanimidad después de haber consultado a la Comisión y previa
aprobación del Parlamento Europeo, el cual se pronunciará por mayoría de los miembros que lo
componen. Se tendrán en cuenta los criterios de elegibilidad acordados por el Consejo Europeo.
2. Las condiciones de admisión y las adaptaciones que esta admisión supone en lo relativo a los
Tratados sobre los que se funda la Unión serán objeto de un acuerdo entre los Estados miembros
y el Estado solicitante. Dicho acuerdo se someterá a la ratificación de todos los Estados
contratantes, de conformidad con sus respectivas normas constitucionales.
Sobre el marc normatiu i institucional de l’ampliació:

1) Conferència europea
2) Preparació de l’estratègia de preadhesió
3) Conferències intergovernamentals de negociació
Hi ha un diàleg estructurat a nivell institucional, que és la Conferència europea. És on es reuneixen tots els
Estats candidats i els membres de la UE. És l’únic moment de diàleg on hi participen tots.
En la resta de reunions, només participaran tots els membres de la UE amb cadascun dels candidats
individualment.
Els estats hauran de preparar una estratègia de la preadhesió:
• Acords europeus o d’associació amb cada un dels candidats
o Creació progressiva d’una Zona de Lliure Bescanvi, liberalització del comerç de productes
industrials...
o Organització cooperació
o Consells d’associació
• Programa financer PHARE: Agenda 2000
L’últim que es farà són les diverses conferències intergovernamentals de negociació de l’adhesió. Si
són positives, tot apunta a que el candidat es convertirà en un nou membre de la Unió.
➢ Retirada de la UE → Cal parlat també d’una novetat dels últims anys incorporada al Tractat de Lisboa
Art. 50 TUE:
1. Todo Estado miembro podrá decidir, de conformidad con sus normas constitucionales, retirarse de
la Unión.
2. El Estado miembro que decida retirarse notificará su intención al Consejo Europeo. A la luz de las
orientaciones del Consejo Europeo, la Unión negociará y celebrará con ese Estado un acuerdo
que establecerá la forma de su retirada, teniendo en cuenta el marco de sus relaciones futuras con
la Unión. Este acuerdo se negociará con arreglo al apartado 3 del artículo 218 del Tratado de
Funcionamiento de la Unión Europea. El Consejo lo celebrará en nombre de la Unión por mayoría
cualificada, previa aprobación del Parlamento Europeo.
3. Los Tratados dejarán de aplicarse al Estado de que se trate a partir de la fecha de entrada en vigor
del acuerdo de retirada o, en su defecto, a los dos años de la notificación a que se refiere el
apartado 2, salvo si el Consejo Europeo, de acuerdo con dicho Estado, decide por unanimidad
prorrogar dicho plazo.
4. A efectos de los apartados 2 y 3, el miembro del Consejo Europeo y del Consejo que represente
al Estado miembro que se retire no participará ni en las deliberaciones ni en las decisiones del
Consejo Europeo o del Consejo que le afecten. La mayoría cualificada se definirá de conformidad
con la letra b) del apartado 3 del artículo 238 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.
5. Si el Estado miembro que se ha retirado de la Unión solicita de nuevo la adhesión, su solicitud se
someterá al procedimiento establecido en el artículo 49.
El més present exemple és el Brèxit
de UK. Van fer la notificació el 29 de
març de 2017.
Cronologia bàsica del Brèxit:

❖ Referèndum
❖ Notificació i activació art. 50
❖ Acord de retirada i transició
❖ Negociacions finals
❖ Retirada
3 opcions: la que s’aplica és una

similar a la primera (la que havia fet la UE de fer la frontera al mar de la costa d’Irlanda del Nord).
Hi ha diversos elements territorials i dels àmbits que són difícils de tractar. Acords Brèxit:
– Acord comercial
– Migració
– Transport
– Cooperació
– Educació
– Serveis financers
– Pesca
– Territorialitat
V. LA POLÍTICA EXTERIOR I DE SEGURETAT COMUNA

Està regulada al Títol V TUE; la resta són polítiques d’integració, aquesta és de cooperació
intergovernamental (hi ha poca cessió de sobirania per part dels Estats membres).
La integració europea i les Comunitats Europees havien de tenir un paper més fort al mercat per fiançar la
seva posició en l’economia. Als anys 60 es comença a solidificar, i al Tractat de Stuttgart afirma que els
Estats s’han de incorporar en algun tema de política exterior. Els Estats afegeixen a l’Acta Única Europea
un capítol addicional on hi haurà una disposició on es comprometen a concertar-se i cooperar en política
exterior. Al Tractat de Maastricht, apareix com un pilar intergovernamental la PESC (política exterior i de
seguretat comuna) – l’altre és la CAJI.
Com evoluciona?
– Cimera de Niça
o S’introdueix el mecanisme de la cooperació reforçada, el qual s’està posant actualment en
funcionament.
o Hi ha una certa invisibilitat de la PESD (Política de Defensa) al TUE – transferència activitats
operacionals de la UEO a la UE i progressiva residualització de la UEO
– 2002 - declaració UE-OTAN sobre la PESD: associació estratègica
– 2003 - primera operació de gestió de crisi a Bòsnia-Hercegovina
– 2003 - document Solana d’estratègia europea de seguretat
– 2016 - document Mogherini. Estratègia global per la PES UE (actualització de lo del 2003).
Compromís amb solucions multilaterals des dels inicis (que no era el normal, sobretot tenint en
compte el rol d’EEUU post 11S)
– Tractat de Lisboa: PESC dins títol V del TUE – acció exterior UE
o Nous àmbits d’actuació: terrorisme internacional
o Actors nous
▪ Presidència UE
▪ Alt Representant PESC / Servei Europeu d’Acció Exterior
▪ Agència Europea de Defensa (ja operativa des de 2004)
– s/ PESD, Visibilitat: Articles 42 i ss. TUE
o Reforç mitjans civils i militars
o Sistema de seguretat col·lectiva – Cooperació estructurada permanent.
A partir del Tractat de Lisboa, tindrà una certa capacitat operativa, no només afirmar la seva posició, què és
el que podran fer en aquestes relacions, a nivell, per exemple, civil o militar.
Perquè apareix en aquell moment? Context: a nivell intraeuropeu, la unificació d’Alemanya, a l’exterior, la
Guerra del Golf i conflictes a Iraq; la crisi dels Balcans... Europa es veu amb necessitat de solidificar la seva
posició exterior.
Té naturalesa intergovernamental, que no pas supranacional.
A. Principis, objectius i àmbits materials de la PESC (arts. 21-24 TUE)

No formarà part de la PESC tot allò que sigui dimensió exterior de polítiques que ja té la UE dins la integració.
Art. 21 TUE:
1. La acción de la Unión en la escena internacional se basará en los principios que han inspirado su
creación, desarrollo y ampliación y que pretende fomentar en el resto del mundo: la democracia,
el Estado de Derecho, la universalidad e indivisibilidad de los derechos humanos y de las libertades
fundamentales, el respeto de la dignidad humana, los principios de igualdad y solidaridad y el
respeto de los principios de la Carta de las Naciones Unidas y del Derecho internacional.
La Unión procurará desarrollar relaciones y crear asociaciones con los terceros países y con las
organizaciones internacionales, regionales o mundiales que compartan los principios mencionados
en el párrafo primero. Propiciará soluciones multilaterales a los problemas comunes, en particular
en el marco de las Naciones Unidas.
2. La Unión definirá y ejecutará políticas comunes y acciones y se esforzará por lograr un alto grado
de cooperación en todos los ámbitos de las relaciones internacionales con el fin de:
a) defender sus valores, intereses fundamentales, seguridad, independencia e integridad;
b) consolidar y respaldar la democracia, el Estado de Derecho, los derechos humanos y
los principios del Derecho internacional;
c) mantener la paz, prevenir los conflictos y fortalecer la seguridad internacional, conforme
a los propósitos y principios de la Carta de las Naciones Unidas, así como a los principios
del Acta Final de Helsinki y a los objetivos de la Carta de París, incluidos los relacionados
con las fronteras exteriores;
d) apoyar el desarrollo sostenible en los planos económico, social y medioambiental de los
países en desarrollo, con el objetivo fundamental de erradicar la pobreza;
e) fomentar la integración de todos los países en la economía mundial, entre otras cosas
mediante la supresión progresiva de los obstáculos al comercio internacional;
f) contribuir a elaborar medidas internacionales de protección y mejora de la calidad del
medio ambiente y de la gestión sostenible de los recursos naturales mundiales, para lograr
el desarrollo sostenible;
g) ayudar a las poblaciones, países y regiones que se enfrenten a catástrofes naturales o
de origen humano; y
h) promover un sistema internacional basado en una cooperación multilateral sólida y en
una buena gobernanza mundial.
3. La Unión respetará los principios y perseguirá los objetivos mencionados en los apartados 1 y 2 al
formular y llevar a cabo su acción exterior en los distintos ámbitos cubiertos por el presente título
y por la quinta parte del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea, así como los aspectos
exteriores de sus demás políticas.
La Unión velará por mantener la coherencia entre los distintos ámbitos de su acción exterior y entre
éstos y sus demás políticas. El Consejo y la Comisión, asistidos por el Alto Representante de la
Unión para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, garantizarán dicha coherencia y
cooperarán a tal efecto.
Art. 24 TUE:
1. La competencia de la Unión en materia de política exterior y de seguridad común abarcará todos
los ámbitos de la política exterior y todas las cuestiones relativas a la seguridad de la Unión,
incluida la definición progresiva de una política común de defensa que podrá conducir a una
defensa común.
La política exterior y de seguridad común se regirá por reglas y procedimientos específicos. La
definirán y aplicarán el Consejo Europeo y el Consejo, que deberán pronunciarse por unanimidad
salvo cuando los Tratados dispongan otra cosa. Queda excluida la adopción de actos legislativos.
La política exterior y de seguridad común será ejecutada por el Alto Representante de la Unión
para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad y por los Estados miembros, de conformidad con
los Tratados. La función específica del Parlamento Europeo y de la Comisión en este ámbito se
define en los Tratados. El Tribunal de Justicia de la Unión Europea no tendrá competencia respecto
de estas disposiciones, con la salvedad de su competencia para controlar el respeto del artículo
40 del presente Tratado y para controlar la legalidad de determinadas decisiones contempladas
en el párrafo segundo del artículo 275 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.
2. En el marco de los principios y de los objetivos de su acción exterior, la Unión dirigirá, definirá y
ejecutará una política exterior y de seguridad común basada en el desarrollo de la solidaridad
política mutua de los Estados miembros, en la identificación de los asuntos que presenten un
interés general y en la consecución de una convergencia cada vez mayor de la actuación de los
Estados miembros.
3. Los Estados miembros apoyará nactivamente y sin reserves la política exterior y de seguridad de
la Unión, con espíritu de lealtad y solidaridad mutua y respetarán la acción de la Unión en este
ámbito.
Los Estados miembros trabajarán conjuntamente para intensificar y desarrollar su solidaridad
política mutua. Se abstendrán de toda acción contraria a los intereses de la Unión o que pueda
perjudicar su eficacia como fuerza de cohesión en las relaciones internacionales.
El Consejo y el Alto Representante velarán por que se respeten estos principios.
Definició dels àmbits materials. Com es fa? Anem a l’article 40.

El que ens diu l’article 40 és que no formarà part de la PESC tot allò que sigui dimensió exterior de polítiques
que ja té la UE dins de l’àmbit de la integració, en el TFUE (ex. política de comerç no és PESC, és la dimensió
exterior de la Unió duanera, mercat comú i interior / cooperació OIT / acord en matèria de pesca).
“Asimismo, la ejecución de las políticas mencionadas en dichos artículos no afectará a la aplicación
de los procedimientos y al alcance respectivo de las atribuciones de las instituciones establecidos en
los Tratados para el ejercicio de las competencias de la Unión en virtud del presente capítulo.”
Què forma part de la PESC? No estan definits per ells mateixos en els Tractats, els Tractats ens diuen què
pot formar part.
Els anem definint en el segon eix.
B. Instruments normatius i polítics
a. Fixació interessos i objectius estratègics (art. 22-26 TUE) Els àmbits materials que
cobreixi la PESC seran aquells que quedin fixats en instruments polítics en els quals es fixin
objectius estratègics.
b. Enfocaments comuns (art. 32 TUE) → “Los Estados miembros se consultarán en el seno
del Consejo Europeo y del Consejo sobre cualquier cuestión de política exterior y de
seguridad que revista un interés general, a fin de definir un enfoque común”
c. Decisions
i. Posicions comunes
ii. Accions comunes
d. Acords Internacionals → per establir i tractar alguna qüestió
e. Informació mútua, concertació, cooperació...
Va de més a menys concret. Tots aquests són instruments de Dret internacional.
Art. 22 TUE:
1. Basándose en los principios y objetivos enumerados en el artículo 21, el Consejo Europeo
determinará los intereses y objetivos estratégicos de la Unión.
Las decisiones del Consejo Europeo sobre los intereses y objetivos estratégicos de la Unión
tratarán de la política exterior y de seguridad común y de otros ámbitos de la acción exterior de la
Unión. Podrán referirse a las relaciones de la Unión con un país o una región, o tener un
planteamiento temático. Definirán su duración y los medios que deberán facilitar la Unión y los
Estados miembros.
El Consejo Europeo se pronunciará por unanimidad, basándose en una recomendación del
Consejo adoptada por éste según las modalidades previstas para cada ámbito. Las decisiones del
Consejo Europeo se ejecutarán con arreglo a los procedimientos establecidos en los Tratados.
2. El Alto Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, en el ámbito

de la política exterior y de seguridad común, y la Comisión, en los demás ámbitos de la acción
exterior, podrán presentar propuestas conjuntas al Consejo.
Tots aquests instruments són instruments de dret internacional, però no participen de la integració o
supranacionalitat: no podem predicar ni la primacia, ni l’efecte directe ni tampoc que té jurisdicció el TJUE.
És una política a part de la de integració és de cooperació.
Hi participa el Consell Europeu, qui fixa els enfocaments comuns i els interessos objectius estratègics. Ho
fa per unanimitat.
El Consell (format per ministres) decideix les decisions, posicions, accions... També és per unanimitat,
normalment; en alguns casos, per majoria qualificada (excepció) i amb un marge de discrecionalitat baix.
Aquest, elabora la PESC i adopta decisions també per nomenar representats especials, establir distribució
despesa, per establir modalitats d’execució...
C. Actors de la PESC
a. Els estats membres → al Consell Europeu o com a entitats pròpies. Són els actors principals i
se’ls demana que concertin posicions, sovint a la pràctica és complicat (diferents posicions
polítiques).
b. Institucions de la UE (no totes de la mateixa manera, algunes més que altres)
i. Consell Europeu (+++) = representació dels Estats al més alt nivell (cap d’Estat i de
Govern), definirà les accions, posicions, orientacions estratègiques.
ii. Consell (++) = representació dels Estats a un nivell més baix (Ministres)
iii. Comissió, Parlament Europeu, TJUE... (+-)
c. Òrgans específics
i. Alt representant UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat = Josep Borrell Fontelles).
o Dirigeix la PESC
o Cap del Servei d’Acció Exterior
o Presideix les reunions del Consell de Ministres d’Assumptes Exteriors
o Vicepresident de la Comissió Europea
ii. Unitat de planificació i alerta ràpida
iii. Activitats operatives de la PESC (= força d’intervenció ràpida)
1. Comitè Polític i de seguretat – direcció estratègica
2. Comitè Militar – és permanent, i fa recomanacions al comitè
3. Estat Major – executiu militar que avalua situacions i coopera amb els comitès
Novetats del TUE Lisboa:
- PESC dins de Títol V TUE. Acció Exterior de la U
- Nous àmbits d’actuació: terrorisme internacional
- ACTORS nous:
a. Presidència UE
b. Alt Representant PESC / Servei Europeu d’Acció Exterior
c. Agència Europea de Defensa ( ja operativa des de 2004)
- s/ PESD, Visibilitat: Articles 42 i ss TUE
• Reforç mitjans civils i militars
• Sistema de seguretat col·lectiva
• Cooperació estructurada permanent. (que es pugui cooperar de manera més estreta entre els
països que ho vulguin)
VI. LA PROTECCIÓ DELS DRETS FONAMENTALS A LA UE

a. Articles 6 i 7 TUE
Ens basem en dos articles:
Art. 7 TUE:
1. A propuesta motivada de un tercio de los Estados miembros, del Parlamento Europeo o de la
Comisión, el Consejo, por mayoría de cuatro quintos de sus miembros y previa aprobación del
Parlamento Europeo, podrá constatar la existencia de un riesgo claro de violación grave por parte
de un Estado miembro de los valores contemplados en el artículo 2. Antes de proceder a esta cons
tatación, el Consejo oirá al Estado miembro de que se trate y por el mismo procedimiento podrá
dirigirle recomendaciones.
El Consejo comprobará de manera periódica si los motivos que han llevado a tal constatación
siguen siendo válidos.
2. El Consejo Europeo, por unanimidad y a propuesta de un tercio de los Estados miembros o de la

Comisión y previa aprobación del Parlamento Europeo, podrá constatar la existencia de una
violación grave y persistente por parte de un Estado miembro de los valores contemplados en el
artículo 2 tras invitar al Estado miembro de que se trate a que presente sus observaciones.
3. Cuando se haya efectuado la constatación contemplada en el apartado 2, el Consejo podrá decidir,
por mayoría cualificada, que se suspendan determinados derechos derivados de la aplicación de
los Tratados al Estado miembro de que se trate, incluidos los derechos de voto del representante
del Gobierno de dicho Estado miembro en el Consejo. Al proceder a dicha suspensión, el Consejo
tendrá en cuenta las posibles consecuencias de la misma para los derechos y obligaciones de las
personas físicas y jurídicas.
L’art. 7 funciona com a mecanisme d’avisar i prevenir a un país a punt de vulnerar o sancionar al qui ja ho
ha fet. Té 2 parts: la primera és la preventiva (7.1) i l’altra la sancionadora (7.2-7.3).
b. El sistema de protecció dels DDFF basat en la jurisprudència del TJCE

Quan es creen les CCEEs, no contenien un compormis ni cap llistat de DDFF, per 2 raons:
1. En els anys 50s, després de la 2GM, els drets no eren la prioritat (només hi havia els més bàsics), es
centraren en qüestions econòmiques i de guerra sobretot.
2. De les característiques de les pròpies CCEEs, els seus objectius no feien pensar en vulneracions de
drets humans (els més bàsics), per tant, “no calien”
Protecció pretoriana-jurisprudencial dels DDHH a les CCEE a partir dels 70’s
o SsTJCE Stauder ’69 → Presa de consciència que la UE pot vulnerar drets fonamentals.
o SsTJCE Internationale Handelsgesellschaft ’70
Es produeix una violació de DDFF. Per determinar-ho, caldrà tenir en compte els drets
generals del dret que s’interpretarà d’acord amb les costums nacionals i dels tractats
internacionals en matèria de drets humans dels quals siguin part els Estats.
o SsTJCE Nold ’74
• Drets expressament reconeguts; per exemple:

o Dret de propietat (STJCE Hauer’79)
o Lliure exercici de les activitats económiques
o Dret al respecte de la vida privada i familiar, el domicili i la correspondència (STJCE National
Panasonic’1980)
o No retroactivitat de les disposicions penals
o Eliminació de les discriminacions fonamentades en el sexe
o Dret a un recurs jurisdiccional efectiu
o Dret a la motivació de les decisions que afecten a drets
o ...
c. La carta dels DDFF

Es proclama a l’any 2001, però en aquell moment és molt àmplia i no se saben les conseqüències, pel que
no s’adopta de caràcter jurídic obligatori. Es comença a fer ús per molts Estats durant el pas del temps i,
preparant el terreny, és al Tractat de Lisboa quan la carta dels DDFF adquireix força jurídica.
Ho trobem definit en l’article 6 del TUE:
Art. 6 TUE:
1. La Unión reconoce los derechos, libertades y principios enunciados en la Carta de los Derechos
Fundamentales de la Unión Europea de 7 de diciembre de 2000, tal como fue adaptada el 12 de
diciembre de 2007 en Estrasburgo, la cual tendrá el mismo valor jurídico que los Tratados.
Las disposiciones de la Carta no ampliarán en modo alguno las competencias de la Unión tal como
se definen en los Tratados.
Los derechos, libertades y principios enunciados en la Carta se interpretarán con arreglo a las
disposiciones generales del título VII de la Carta por las que se rige su interpretación y aplicación
y teniendo debidamente en cuenta las explicaciones a que se hace referencia en la Carta, que
indican las fuentes de dichas disposiciones.
2. La Unión se adherirá al Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y de las
Libertades Fundamentales. Esta adhesión no modificará las competencias de la Unión que se
definen en los Tratados.
3. Los derechos fundamentales que garantiza el Convenio Europeo para la Protección de los
Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales y los que son fruto de las tradiciones cons
titucionales comunes a los Estados miembros formarán parte del Derecho de la Unión como
principios generales.
• Article 6 TUE 1a Part: La unió reconeix els drets de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, que té
el mateix valor jurídic de dret primari que els tractats (des de l’entrada en vigor del tractat de Lisboa
el 2009)
o A qui obliga la Carta de DDFF? Vincula a la UE com a subjecte. Per tant vincula a les
institucions però també als Estats quan apliquen dret de la UE
o Dos Estats (finalment 3) van negociar no estar sotmesos a la carta (Regne Unit i Polònia, i al
final s’hi va afegir la Republicà Txeca). Però se’ls aplica el principi general de la igualtat (un
dels de la UE) → poques conseqüències pràctiques d’aquesta no submissió a la carta
o El control dels DDFF és de tipus intern en els seus tribunals (i si en tenen, els TC) en relació
als catàlegs interns. I per la via internacional, la carta de la UE via el TJUE de Luxemburg
• Article 6 TUE 2a part: la UE s’adhereix al Conveni Europeu de protecció dels Drets Humans i
Llibertats Fonamentals del Consell d’Europa. És una competència expressa. S’ha arribat a l’acord i
s’ha redactat, però no s’ha donat com a tal. Però el Tribunal de Luxemburg aleshores va dir que
l’acord no s’ajustava als principis generals de la UE per la qüestió de dos tribunals internacionals
“superiors” (Luxemburg i el de DDHH). Per tant aquest mandat continua present i no s’ha trobat una
solució encara.
• Article 6 TUE 3a part:

o A l’inici les comunitats europees no es pensava que la seva activitat pogués afectar als DDHH.
Al principi nomes feien referencia a la creació d’un mercat comú
VII. LA CIUTADANIA DE LA UNIÓ

Introduïda pel Tractat de Maastricht, aquest instrument serveix per “reforçar la protecció dels drets i
interessos dels nacionals dels Estats membres).
No constitueix una nova categoria de nacionalitat que substituiria la nacionalitat pròpia dels Estats membres,
sinó que suposa un estatut subsidiari i acumulatiu respecte les respectives nacionalitats. Els particulars es
beneficiaran, en un marc i sota la cobertura de la UE, d’un conjunt de drets suplementaris que constitueixen
el estatut propi de la ciutadania de la Unió.
La seva regulació es troba en el TFUE (arts. 18-25) i ha romàs pràcticament inalterat des del Tractat de
Maastricht, només s’han incorporat alguns drets puntuals.
Contingut:
1. Dret de circulació i residència = es lliga a la construcció del Mercat Interior, dret fonamental dels
ciutadans. – 3 mesos, quan acaba has de exigir o demostrar, treball, rentista, estudiant
2. Drets de participació política en el lloc de residència = permet participar en 2 convenis electorals:
al parlament europeu i a les municipals (no a totes). Per poder ser escollit, ha de retirar un dels 2.
Desenvolupament normatiu.
3. Dret d’acollir-se a la protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol estat
membre en el territori d’un tercer país = asistència consular
4. Dret de petició davant del Parlament Europeu i dret d’adreçar-se al Defensor del poble = drets
associats a la idea de la Unió, fins i tot tercers estats poden acudir al Defensor del poble
5. Dret d’adreçar-se a una de les institucions i d’obtenir informació i documentació
Tenen efectes directes? Poden ser invocats pels nacionals dels Estats membres?
- TJCE Ss Martínez Sala (1998): interpretació extensiva dels drets de la UE.
- La demandant era espanyola que tenia la residencia de feia mes de 20 anys a Alemanya. Tenia fills
i no havia tingut mai feines estables (no se la considerava treballadora). Demana l’assistència als
serveis de benestar alemany i aquests constaten que no és alemanya i la volen expulsar. El TJCE
diu que tot i les conseqüències, ha viscut 20 anys i ha de ser considerada com a tal.
....l’estatut de ciutadà de la Unió té per vocació ser l’estatut fonamental dels nacionals dels estats membres,
que permeti a aquells d’ells que es troben en una mateixa situació obtenir, independentment de la seva
nacionalitat (...) el mateix tracte jurídic....
Cal destacar que la ciutadania de la Unió defineix un estatut de protecció homogeni per tots els ciutadans
de la Unió, tant enfront els Estats membres com enfront la pròpia UE i l’acció de les seves institucions i
òrgans.
Està lligada de manera irrenunciable a la condició de nacional d’Estat membre, pel que, tot l’individu que
perdi la nacionalitat, perd automàticament la ciutadania europea. Això ha generat problemes a Regne Unit,
amb el Brèxit.
T3: EL FUNCIONAMENT DE LA UNIÓ EUROPEA
I. EL TRACTAT DE FUNCIONAMENT DE LA UNIÓ EUROPEA
- TCE → TFUE
- Estructura del TFUE:
1. part PRINCIPIS
2. part No Discriminació i Ciutadania de la Unió
3. part Polítiques i accions internes de la Unió
4. part Associació dels territoris i principis d’ultramar
5. part Acció Exterior de la Unió
6. part Disposicions institucionals i financeres
7. part Disposicions generals i finals
II. LES COMPETÈNCIES DE LA UE

TFUE – Lisboa: arts. 2-6
La UE és una organització d’integració amb un mode de funcionament de caràcter supranacional, basat en
atribucions de competències per part dels estats.
• Els estats, en tant que ens sobirans, poden cedir, atribuir competències (parts/porcions de sobirania)
a altres subjectes de Dret. Les competències dels estats són elements de la sobirania.
Les anomenem competències i no amb un altre nom, pel fet que la UE no té la “competence
competence”, no és sobirana, només té les que li ha atribuït.
• En el cas de la integració europea, les competències que els estats han atribuït passen a ser
exercides per la UE (abans CE, CEEA) a través dels seus òrgans.
• Competències de les OOII, com la UE: habilitacions per actuar en un àmbit material a través de
determinats poders d’acció, per assolir els objectius, valors i principis de la OI (3 paràmetres).
No en tots els àmbits materials l’actuació de la UE i normativa serà igual o de la mateixa intensitat.
En la base jurídica s’estableixen poders d’acció diferents.
Si alguna acció anés en contra dels valors o principis, podria anul·lar-se per anar en contra.
Ens parlen de “normes comunes” (que seran aplicables a tots els membres i seran reglaments,
l’habilitació de l’àmbit comportarà fer reglaments, normes comunes) i “mesures” (directives,
recomanacions... però no reglaments). Els reglaments són aplicables i obligatoris en tots els seus
termes, en canvi les directives son instruccions a adaptar la seva acció acord a aquesta, però no és
d’aplicació directa.
• La UE té una sèrie d’objectius que, per ser assolits, els EM l’han atribuït voluntàriament pels TI un
conjunt de competències. Aquestes competències no són originaries, sinó atribuïdes, derivades, la
titularitat de les quals corresponen als EM però exercici de les quals han acordar cedir a la UE, en
principi per temps indefinit. Són els EM els que atribueixen competències, a través dels TI, que són
els instruments. Els EM continuen sent titulars de les competències, el que fan és cedir per temps
indefinit l’exercici de les competències. Ex. competències monetàries. Com que la competència
original correspon als EM, tot el que ells no hagin atribuït expressament a la UE, continua sent una
competència estatal.
Per resumir, es diu que la UE només pot fer allò que diguin els TI, que delimiten l’àmbit d’actuació de
la UE, perquè són els instruments a través dels quals els EM han cedit aquestes competències. I els
EM poden fer tot el que no estigui delimitat pels TI, que no digui els TI → presumpció de competència
interna. De conformitat amb el disposat en l’art. 5, tota competència no atribuïda a la UE en els
Tractats correspon als EM. [Art. 4.1 i 5.2 TUE].
• Les transferències de competència / habilitacions per actuar són, en principi, definitives. – Tractat de
Lisboa, article 49 planteja la possibilitat de retorn
• Paràmetres d’interpretació de les competències:

– Objectius i fins de la UE
– Poders d’acció, que es troben en les bases jurídiques (poders d’acció normatius: per exemple,
normes comunes, harmonització de normes, acords internacionals)
Les característiques de les competències són:

• expresses i limitades: les institucions de la UE poden fer allò que els EM les deixin fer, per tant
quan s’adopta una directiva, és necessari que aquesta identifiqui la base jurídica que acrediti o
justifiqui que aquella institució pot prendre aquella decisió.
• específiques: no són títols d’atribució en abstracte, sinó que s’atribueixen matèries i àmbits
d’actuació cas per cas i no en termes generals, tot regulat i delimitant el que permeten fer.
• Funcionals: és a dir, que s’atribueixen per assolir objectius, sent les eines que els EM han donat a
la UE per assolir els seus objectius.
• Irreversibles: perquè un cop cedides, ja no les poden exercir els estats si han acordat cedir-les i ho
han fet. Per recuperar-la cal una habilitació específica de la UE i una reforma dels TI. No obstant, el
Tractat de Lisboa (art 49) planteja la possibilitat de retorn.
• Efectives: perquè la cessió es dona perquè la UE faci un exercici efectiu d’aquestes; és l’exercici
efectiu de les competències el que fa que es desvinculin dels Estats perquè la UE les porti a terme.
Si no exerceixen de manera efectiva les competències, els estats poden continuar fent-ho.
Classificació de les competències:

1. Segons naturalesa/relació amb competències residuals dels estats,
▪ Exclusives = habilita a la UE a legislar i adoptar actes jurídicament vinculants, i, al mateix torn
desposseeix als EM de la possibilitat de exercir-les ells, adoptant decisions jurídicament
vinculants en aquella matèria. Només podran tornar a adoptar actes jurídics vinculant si la UE
els habilita o per aplicar actes de la UE. És a dir, en matèria X que ha sigut cedida pels EM,
la UE porta a terme decisions, com directives que, per ser efectives necessiten ser
executades pels Estats; aquesta aplicació del Dret europeu o execució de les normes i
decisions adoptades arrel la cessió de competències, es fa pels EM, però no vol dir que
estiguin exercint la competència cedida, sinó que estan executant el decidit per la UE en
facultat de la seva competència exclusiva.
Les competències exclusives són:
o Unió aduanera
o Competència en el mercat interior
o Política monetària (pels Estats que han adoptat l’Euro)
o Conservació dels recursos biològics marins
o Política comercial comú
A més de les matèries nomenades en tal article existeixen competencies exclusives inherents
a la Unió com a conseqüència dels poders d’autoorganització derivats del funcionament
ordinari de les Institucions. Ex: competencies en materia de funció pública aplicables al
personal de la UE.
Cal destacar que en casos de competencies exclusives la unió pot habilitar expresament una
actuació estatal. No obstant, no pot delegar en els EM qualsevol tipus de facultat en el marc
d’una competencia exclusiva → risc de transformarla en compartida, resultat contrari als TC.
▪ Compartides o concurrents → atribució competencial en part, però l’altre la segueixen exercir
els Estats. (es presumeixen)
La UE i els EM podran legislar i adoptar actes jurídicament vinculants en tal àmbit. Els EM
exerciran la seva competència en la mesura en que la UE no hagi exercit la seva. Els EM
exerciran de nou la seva competència en la mesura en que la UE hagi decidit deixar d’exercir
la seva.
L’exercici de la competència de la UE desplaça la dels EM. És a dir, ambdós poden legislar
en aquell àmbit, però en el moment en que la UE faci us de la facultat que l’han cedit d’exercir
les competències, els EM ja no les poden exercir. L’exercici per un desplaça la competència
de l’altra, i només la poden tornar a recuperar si la UE deixa d’exercir-la. Si fos compartida
pura la competència, tant EM com UE podrien legislar i adoptar sempre els actes jurídicament,
però des del punt de la vista de la UE és una competència concurrent, no purament
compartida. El que s’entendria com a competència compartida pura és el que la UE anomena
competències de suport, coordinació i complement.
o Mercat interior
o Determinats aspectes de la política sociañ
o Cohesió econòmica, social i territorial
o Agricultura i pesca
o Protecció del medi ambient
o Protecció del consumidor
o Transport
o Xarxes transeuropees
o Energia
o Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia
o Determinats aspectes de la salut pública
o Determinats aspectes de la investigació, desenvolupament tecnològic i l’espai
o Determinats aspectes de la cooperació pel desenvolupament i ajuda humanitària
» Preemption (a mesura que la UE exerceix les competències, ho fa ocupant
espais d’aquest àmbit material, i a mesura que fa normes de l’àmbit, aquests
espais deixen de poder ser ocupats i regulats per la norma Estatal. AL final es
podria produir que la intensitat normativa de la UE esgotés la intensitat material
i esdevingués competència exclusiva
▪ De coordinació o complementàries → No és possible la preemption. Serveixen per dur a terme

accions de coordinació o complementació a les dels Estats.
o Protecció de la salut humana
o Indústria
o Cultura
o Turisme
o Educació, joventut, esport i formació professional
o Protecció civil
o Cooperació administrativa
▪ Altres competències → La Unió també té competències en matèria de coordinació de les

polítiques econòmiques dels Estats membres, així com un respecte a la política exterior i de
seguretat comú (PESC), el que comprèn una política de defensa comú.
2. Segons forma atribució
▪ Expresses
▪ Subsidiàries (Article 352 TFUE) → alguna cosa està prevista, però de forma molt oberta (art.
352 TFUE)
Al marge de totes aquestes competències esmentades, hi ha altres competències i poders
que pot dur a terme la UE. També li és aplicable, com a organització internacional, la teoria
dels poders implícits → una OI pot disposar d’aquelles competències que siguin necessàries
per assolir els objectius que els estats li han atribuït, a banda dels poders que els estats li han
atribuït expressament.
Se sobreentén que quan els estats creen una OI per assolir uns objectius, la doten dels poders
necessaris per a fer-ho i, tot i que s’especifiquin els poders que li donen, seria contradictori
que les competències cedides fossin insuficients per a l’assoliment dels objectius per als quals
ha estat creada. Per això, les OI poden llavors exercir els poders implícits.
Això, a la UE està previst a l’ART. 352 TFUE, amb la clàusula d’imprevisió
Cuando se considere necesaria una acción de la Unión en el ámbito de las políticas definidas
en los Tratados para alcanzar uno de los objetivos fijados por éstos, sin que se hayan previsto
en ellos los poderes de actuación necesarios a tal efecto, el Consejo adoptará las
disposiciones adecuadas por unanimidad, a propuesta de la Comisión y previa aprobación
del Parlamento Europeo (...) → regula un procediment a través del qual, si es detecta que no
s’ha atribuït la competència necessària per assolir l’objectiu, se li pugui donar.
Les condicions d’utilització d’aquesta clàusula són:
1. Només s’activa la clàusula per assolir objectius de la Unió
2. Que l’acció per part de la UE sigui necessària per assolir l’objectiu, que els mitjans
que té atribuïts expressament no siguin suficients.
3. Que el Tractat no prevegi les accions necessàries
4. Que respecti el principi de subsidiarietat
▪ Implícites → és fruit del TJUE. De vegades, els tractats preveien bases jurídiques per fer
accions normatives que afectessin als Estats membres. El Tribunal va dir:
– ...cada cop que, per aplicar una política comuna prevista en el tractat, la Comunitat ha
adoptat actes jurídics per tal d’establir, de la forma que sigui, mesures comunes, els
estats membres, tant si actúen individualment com col·lectivament, perden el dret de
contraure amb tercers estats obligacions que afectin aquestes normes (§ 17)
– que, en efecte, a mesura que s’estableixen aquestes normes comunes, només la
Comunitat pot assumir i executar, amb efectes per a tot l’àmbit d’aplicació de
l’ordenamnet jurídic comunitari els compromisos adquirits respecte de tercers (§ 18)
Les competències implícites:
o Competències de la UE per fer acords internacionals en àmbits materials en els que
els Tractats constitutius preveuen el desenvolupament d’una política comuna a través
de normes comunes (AETR’1971) o d’harmonització (Dictamen 2/91, OIT), d’abast
intracomunitari, algunes de les quals han estat efectivament adoptades.
▪ – La Comunitat/UE serà competent de forma implícita per celebrar acords
internacionals l’objecte o disposicions dels quals es corresponguin amb un
àmbit ja cobert per les normes comunitàries/de la UE.
▪ – D’acord amb una interpretació més àmplia, el TJ ha arribat a considerar que
hi pot haver competències implícites per fer acords internacionals en tots els
àmbits que corresponen als objectius del Tractat si hi ha una competència
interna per realitzar aquests objectius, i l’acció exterior comunitària és
necessària per assolir-los.
o Una competència implícita serà alhora exclusiva quan les mesures adoptades per part
de la UE siguin d’una amplitud tal que els estats no poden, fora del marc de la UE,
contreure compromisos sense afectar o alterar l’abast d’aquestes normes.
▪ – La competència de la UE per fer acords internacionals en un àmbit pot
esdevenir exclusiva quan s’ha produït una harmonització completa en aquell
àmbit o s’han adoptat normes comunes que esgoten l’àmbit de la competència
intracomunitària.
Per tant...
Competències de les CCEE
1. Segons forma d’atribució
a. Expresses
b. Implícites
c. Subsidiàries
2. Segons naturalesa / relació amb competències residuals dels estats
a. Exclusives
b. Compartides
III. PRINCIPIS I OBJECTIUS QUE REGEIXEN L’EXERCICI DE COMPETÈNCIES

Art. 5 TUE: La Unión actúa dentro de los límites de las competencias que le atribuyen los eemm en los
Tratados para lograr los objetivos que éstos determinan
a) Principi d’atribució
▪ En los ámbitos que no sean de su competencia exclusiva, la Unión intervendrá, sólo en caso
de que, y en la medida en que, los objetivos de la acción pretendida no puedan ser alcanzados
de manera suficiente por los Estados miembros, ni a nivel central ni a nivel regional y local,
sino que puedan alcanzarse mejor, debido a la dimensión o a los efectos de la acción
pretendida, a escala de la Unión.
▪ La UE es basa en l’atribució de competències i actuarà en aquells àmbits on se li hagin atribuït
competències.
b) Principi de subsidiarietat (necessitat de la intervenció comunitària?) – art. 5.3 TUE

▪ ...el contenido y la forma de la acción de la Unión no excederán de lo necesario para alcanzar
los objetivos de los Tratados
▪ S’aplica quan estem parlant d’un àmbit de competència compartida (en sentit ampli, només
NO s’aplica quan és un àmbit de competència exclusiva). Implica fonamentalment que la
competència s’ha d’exercir sempre de la manera més propera al ciutadà de manera que
l’exercici d’aquesta competència per part de la UE estarà justificada si:
- L’acció dels estats a nivell intern és insuficient, no assoleix completa i correctament
els objectius
- L’acció per part de la UE és més eficaç
▪ Si es tracta d’una acció amb dimensió comunitària i el problema és supranacional. Si el

problema té una dimensió supranacional, perquè afecta a més d’un Estat membre, la actuació
de la UE també estaria justificada
El principi es troba enunciat i expressat en un protocol al Tractat de Lisboa, al protocol 2.
Aquest principi no és només un principi que s’anuncia en el dret de la Unió i té un caràcter de
guia de conducta, sinó que, a partir del Tractat de Lisboa, s’estableixen procedimenta de
control del respecte a aquest principi.
▪ Quan les institucions de la UE adopten directives o reglaments, aquests han de justificar
l’exercici de la seva competència, perquè ens trobem en àmbits de competència compartida.
▪ També s’estableix un procediment a partir del qual els parlaments nacionals poden comprovar
el compliment d’aquest principi de subsidiarietat per part de la Unió. Es preveu un control ex
ante, però també se’n preveu un d’ex post, i l’incompliment d’aquest principi pot ser una causa
per a fomentar un recurs de nul·litat.
c) Principi de proporcionalitat (abast i intensitat de la intervenció comunitària)
ELS PODERS DE VELOCITAT VARIABLE O COOPERACIONS REFORÇADES

Aquestes cooperacions reforçades estan previstes a l’ART. 20 del TUE i desenvolupades als ART.326-334
TFUE. A més, trobem en l’article 46 TUE la cooperación reforçada permanent de la PESC.
Origen: tractat d’Amsterdam. Pe què no considerar plausible que entre els Estats que vulguin hi hagi més
cooperación que l’establerta en els Tractats?. Ex: pasar d’una competència compartida a exclusiva.
Concepte: és un mecanismo d’integració que permet als EM cooperar més enllà del predeterminat pels TC
de tal manera que pugui afavorir a una major integració on aquests poden acollir-se sota determinades
condicions (que no generi perjudici en l’estructura de la UE, no pot perjudicar al mercat interior).
En principi, quan un estat s’adhereix a la UE, amb algunes excepcions, assumeix totes les cessions de
competències que prèviament han acceptat la resta d’Estats membres. Hi ha alguns àmbits, com la unió
monetària, la qual es pot acceptar o no. Com s’assumeix que hi ha Estats que voldrien anar més ràpid en el
procés d’integració, però pel fet de que cal la unanimitat, no sempre és possible, per permetre’ls córrer més,
es preveuen uns mecanismes jurídics, les cooperacions reforçades.
Els Estats que vulguin instaurar entre sí una cooperació reforçada en el marc de les competències no
exclusives de la Unió, podran fer ús de les institucions d’aquesta per tal d’exercir aquestes competències
aplicant les disposicions pertinents dels Tractats. Els actes adoptats em el marc d’una cooperació reforçada
vincularan únicament als Estats membres participants.
Si ens centrem en les regles generals, aquestes cooperacions reforçades es regeixen per uns principis:
- Serveixen per impulsar objectius o protegir interessos de la Unió en els quals no s’ha avançat per
altres Estats membres.
- Aquestes cooperacions s’entenen com a mecanismes residuals. Sempre que fos possible una entesa
de tots els Estats, no cal activar les cooperacions reforçades
- Ha de ser un mecanisme obert. Pot ser un mecanisme que activen 2-3 països, però ha de ser oberta,
per a que s’hi sumin tots els estats que vulguin
- Per activar una cooperació reforçada hi ha d’estar d’acord com a mínim 9 estats membres.
Aquest mecanisme també té certes limitacions:
• Com és un mecanisme residual, ha de ser un últim recurs

• Ha de respectar els tractats i l’atribució de competències que els Estats han fet a través dels tractats
• No hi poden haver competències reforçades en alguns àmbits com els de mercat interior o cohesió
econòmica
• L’activació d’una cooperació reforçada per part dels Estats no pot entorpir ni la actuació de la UE, ni
la de la resta d’Estats membres, ni suposar una discriminació respecte els estats que no hi participin.
Han de permetre avançar als estats que vulguin, però sense suposar un obstacle per als estats que
no hi poden o volen col·laborar
Art 20 TUE
1. Los Estados miembros que deseen instaurar entre sí una cooperación reforzada en el marco de
las competencias no exclusivas de la Unión podrán hacer uso de las instituciones de ésta y
ejercer dichas competencias aplicando las disposiciones pertinentes de los Tratados, dentro
de los límites y con arreglo a las modalidades contempladas en el presente artículo y en los artículos
326 a 334 del TFUE.
La finalidad de las cooperaciones reforzadas será impulsar los objetivos de la Unión, proteger
sus intereses y reforzar su proceso de integración. Las cooperaciones reforzadas estarán
abiertas permanentemente a todos los Estados miembros, de conformidad con el artículo 328
del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.
2. La decisión de autorizar una cooperación reforzada será adoptada por el Consejo como último
recurso, cuando haya llegado a la conclusión de que los objetivos perseguidos por dicha cooperación
no pueden ser alcanzados en un plazo razonable por la Unión en su conjunto, y a condición de que
participen en ella al menos nueve Estados miembros. El Consejo se pronunciará con arreglo al
procedimiento establecido en el artículo 329 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.
3. Todos los miembros del Consejo podrán participar en sus deliberaciones, pero únicamente
participarán en la votación los miembros del Consejo que representen a los Estados miembros que
participan en una cooperación reforzada. Las modalidades de la votación se establecen en el artículo
330 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.
4. Los actos adoptados en el marco de una cooperación reforzada vincularán únicamente a los
Estados miembros participantes. Dichos actos no se considerarán acervo que deban aceptar los
Estados candidatos a la adhesión a la Unión.
Límits materials: 326 i ss TFUE
• Han de respectar els tractats I el dret de la unió. No poden perjudicar al mercat interior ni la cohesió
económica.
• Han de respectar les competències, els drets i les obligacions dels EM que no participin en la
cooperación.
• Els EM que vulguin establir una cooperació reforçada en els ambits contemplats en els Tractats, amb
excepcio de la PESC, dirigirán a la Comissio una solicitut en la que precisaran l’àmbit d’aplicació i
els objectius de la cooperación. La comisió podrá presentar al Consell una proposta en aquest sentit.
→ l’autorització la fa el consell i previa aprovació del PE. SI la CR es en el marc de la PESC, la
solicitut es transmesa a lalt representant i aquest dictaminara la coherencia de la cooperación
reforçada amb la PESC. La comissió mirara que hi hagi coherencia amb les altres politiques. PE →
titol informatiu. L’autorització (consell) es fara per unanimitat.
IV. LES POLÍTIQUES I ACCIONS INTERNES DE LA UE
a) El Mercat Interior
b) La Unió Econòmica i Monetària
c) L’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia
Les polítiques i accions comunes estan regulades a la 3a part del TFUE. Una política és un instrument que
permet realitzar accions en l’exercici de les competències de la UE.
Veurem tres àmbits que marquen la pròpia identitat de la UE: creació d’un espai de llibertat, seguretat i
justícia, mercat interior i unió econòmica i monetària.
Tant el mercat interior com la unió econòmica i monetària són fases del procés d’integració econòmica →
Zona de lliure comerç, unió duanera, mercat comú, mercat interior, unió econòmica monetària i unió política.
Actualment, la Unió es troba a les últimes fases d’integració.
1. Zona de lliure comerç. Suprimir les barreres aranzelàries a la exportació i importació a l’interior de
la zona. Si un tercer intenta exportar a un territori de dins de la zona, sí que es veurà gravat per un
aranzel, i aquest producte competirà amb els productes de dins de la zona en un estat d’inferioritat
perquè es veurà encarit pels aranzels.
2. Unió duanera. Implica una zona de lliure comerç + alguna cosa més → establiment d’un aranzel
comú pels productes que vinguin de tercers estats.
3. Mercat comú. L’establiment del mercat comú suposa la unió duanera + eliminació de les traves a la
lliure circulació de factors productius, és a dir, a la lliure circulació de mercaderies, treballadors,
serveis o capitals. També implica la fixació de determinades polítiques comunes en alguns àmbits,
com l’àmbit social, de la ocupació, transport, agricultura, pesca, perquè de vegades la eliminació de
traves no és suficient per equiparar la situació dels diferents estats.
4. Mercat interior. Consisteix en el mercat comú + la creació d’un espai sense fronteres interiors, un
espai que podríem dir semblant a un mercat intern, en el qual se suprimeixen els controls tècnics,
físics o fiscals.
5. Unió econòmica i monetària. Suposa un mercat interior i afegeix la coordinació de les polítiques
econòmiques i monetàries dels Estats.
6. Unió política. Tota la resta d’aspectes que es poden integrar que no són estrictament econòmics.
Són mesures d’integració negativa. → impliquen l’eliminació de tot tipus d’obstacle físic, tècnic o fiscal a la
llibertat de circulació.
1.1. Mercat interior
Si anem al tractat de paris i al de roma, l’objectiu es fixava en l’establiment d’un mercat comú. Ja
apuntava a l’establiment o garantia de les 4 llibertats comunitàries:
1. Lliure circulació de treballadors

2. Béns
3. Serveis
4. Capitals
Ha sigut progressiva aquest establiment de les 4 llibertats. Les 3 primeres a partir del 1 de gener de 1970
però la ultima llibertat NO s’estableix fins 1 de gener de 1990.
Al 1885 s’aprova el llibre blanc per a la constitució d’un mercat interior on s’identifica que encara
existeixen obstacles per garantir la lliure circulació dels factors productius.
La primera reforma dels tractats constitutius, l’Acta única europea, ja identifica com a objectiu de la unió la
creació d’un mercat interior en el qual es creï l’espai sense fronteres interiors i controls.
Al Tractat de Lisboa l’assoliment d’un mercat interior es configura com a objectiu però també com
a mitja per a assolir el progres econòmic i social amb un desenvolupament sostenible.
• Lliure circulació de mercaderies: implica una unió duanera i la prohibició d’aplicar restriccions
quantitatives o mesures d’efecte equivalent. Pretén que els productes fets en qualsevol estat membre
de la UE puguin comercialitzar-se en situació d’igualtat.
• Lliure circulació de treballadors / persones. Inicialment les persones en el marc d’aquesta OI eren
concebudes com a treballadors. Avui dia aquesta lliure circulació de persones es veu augmentada
perquè ja no només es permet el desplaçament de treballadors sinó també de persones que es
desplacin per motius diversos (estudiants, jubilats, persones que viuen de rendes) i fins i tot
l’establiment d’un espai de llibertat, seguretat i justícia que implica que no només podran desplaçar-
se les persones en aquestes situacions sinó totes les persones que han entrar de forma regular a la
Unió. Aquesta llibertat implica el dret a desplaçar-se pel territori i establir-se per dur a terme una
activitat assalariada, dret a no ser discriminat a l’hora de dur a terme aquesta activitat
• Lliure prestació de serveis. No és un treballador que es desplaça sinó que es un professional,

prestador de serveis, qui es desplaça per a fer aquesta prestació en el territori d’un altre estat de la
Unió
• Lliure circulació de capitals. És condició necessària per garantir les altres tres
1.2. La unió econòmica i monetaria
És un dels objectius de la UE actual i, en el Tractat de Lisboa podem veure que l’establiment d’aquesta Unió,
a part de com a objectiu, es configura com a mitjà per assolir objectius de caire social. → es la fase més
intensa d’integració económica, d’establiment progressiu.
Aquesta unió té una vessant econòmica: establiment d’una política econòmica de la unió basada en la
coordinació de les polítiques econòmiques dels estats membres i una vessant monetària: l’establiment
d’una política monetària única.
Partint de la base que la unió política i monetària és en sí una fase del procés d’integració, aquesta unió té
en sí mateixa dues fases: no es pot passar a la creació d’una política monetària sense haver començat ja
una unió política. Primer s’han de coordinar en les seves polítiques econòmiques per establir una política
monetària única que en ultima instancia ha suposat l’establiment d’una moneda única.
UEM: objectiu que ha de ser compatible amb la realització d’un altre objectiu superior: el progres econòmic
i social i el desenvolupament equilibrat i sostenible.
Principi general explícit de la UEM: respecte al principi d’una economía de mercat oberta i de lliure
competència.
➢ + polítiques especifiques de redistribució económica interna, per evitar un augment de les disparitats
internes en l’espai d’integració, que compensin el menor creixement relatiu d’alguns sectors o
regions.
➢ UEM = área d’estabilitat monetària amb el menor grau d’incertesa posible pel que fa a les disciplines
econòmiques seguides per cada un dels EM.
➢ Òrgans de la UEM:
o SEBC: banc central europeu + bancs centrals nacionals dels EM
o BCE.
[Art. 121 TFUE]. Els EM han cedit competència en matèria econòmica perquè s’ha considerat que és una
qüestió d’interès comú. El que implica la unió econòmica és:
Alt grau d’harmonització i coordinació de les polítiques econòmiques dels EM. La tasca de orientació
correspon al Consell Europeu i correspon al Consell i la Comissió la supervisió d’aquestes polítiques.
Subjecció dels EM a una disciplina financera i pressupostaria.
Implica que els estats es subjecten a això per controlar els excessos en el dèficit i endeutament dels estats.
Al 1997 els EM adopten el pacte d’estabilitat i creixement per tenir uns pressupostos sanejats, que tendeixin
a l’equilibri i superàvit. I el que es fa és estendre a tots els estats de la UE la subjecció a les regles de
convergència. S’aplica a tots els EM amb independència de que siguin o no de la zona euro.
➢ DP < 3% del PIB; mantenir-lo (deute de l’EM respecte a altres estats o particulars, deute exterior) <
60% PIB.
Llavors s’obliguen a subjectar els seus pressupostos i finances publiques a aquests condicionants i si no ho
fan, els EM poden ser sancionats, s’estableix un mecanisme de sanció on, primer a l’estat se li recomanarà
que s’ajusti, se l’exigirà, i en cas d’incompliment es poden interposar sancions. En aquest procediment
participen el Consell i la Comissió, en establir les sancions. Per possibilitar que els EM es puguin adoptar a
aquestes regles de sanejament financer, al 2010 es va crear un mecanisme europeu d’estabilitat financera,
on s’estableix un procediment d’ajuda entre els EM perquè qui estigui intentant assolir els objectius ho pugui
fer.
PEC: coordinació i supervisió económica i pressupostaria per evitar deutes i déficits exessius en els països
de la UE. Els països de la UE exerceixen un control europeu dels pressupostos nacionals i multes en cas
d’incompliment del Pacte, aplicables només a l’eurozona.
a) UNIÓ MONETÀRIA
D’altra banda, hi ha una segona vessant en la Unió econòmica, que és la Unió monetària. Aquesta implica:
• fixació de tipus de canvi entre les monedes dels EM

• substitució de les monedes dels EM per una moneda única
• Definició i aplicació de una política monetària única.
Sobre la possibilitat de crear una moneda única es comença a parlar als 60 i, progressivament es van creant
mecanismes per fer-ho possible.
Ha estat successiva aquesta unió monetària, fins que hi ha una política monetària única, que avui dia esta
en mans del BCE (Banc Central Europeu) on participen els EM i els Estats de la zona euro.
b) UNIÓ ECONÒMICA
Actualment formen part de l’Eurozona 12 Estats membres. Aquesta unió política econòmica té dues
vessants: unió econòmica on participen tots els EM, i una unió monetària, l’eurogrup, no integrat per tot els
Estats, però progressivament avançant.
El principi de progressivitat: té la seva raó de ser en les dificultats d'ordre econòmic i jurídic que tenen els
EEMM en el moment de la creació de la Comunitat Europea. S'imposa un període de temps perquè aquests
canvis es puguin aconseguir de manera gradual.En el Tractat de Roma originari es disposava que la
instauració del Mercat Comú es fes de manera escalonada, establint-se un període transitori de 12 anys que
va finalitzar l'1 de gener de 1970. Es considerava aquesta necessitat en cadascuna de les llibertats
comunitàries.
Els Estats s'han adherit a la UE, troben en cada Acta d'Adhesió previstes disposicions que pretenen
esmorteir tant l'efecte que l'adhesió comporti per al nou EM com les repercussions que tingui per al
funcionament de la UE. El principi de progressivitat també es recollia en l'Acta Única Europea. El termini per
a la consecució del mercat interior havia d'aconseguir-se el 31 de desembre de 1992.
La consecució de la unió econòmica i monetària requeria la superació en 3 etapes:
• La primera, que va entrar en vigor l'1 de gener de 1994, que suposava la completa realització de la
lliure circulació de capitals.
• La segona implicava el compliment d'uns criteris de convergència nominal pels EEMM.
• La tercera, que va culminar l'1 de gener de 1999, per a aquells Estats que van satisfer els criteris de
convergència.
Com a resultat d’aquest procés d’integració:
➔ Tractat constitutiu del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE): forma part de l’estratègia de la UE per
garantir l’estabilitat financera de la zona euro. Proporciona asistencia als països de l’eurozona que pateixen
dificultats econòmiques o tenen risc d’elles.
El 2 de febrer de 2012, els països de l’eurozona van firmar un T.intergubernamental mitjançant el que es
creava el MEDE. És una organització sotmesa al DIP amb seu en Luxemburg. Els seus accionistas són
països de la zona euro (finançat pels diners dels EM). El MEDE emet títols de deute per finançar prestec i
altres formes d’ajuda financera als països de l’eurozona.
➔ Tractat d’Estabilitat, Coordinació i governança en la UEM: firmat en la reunió del Consell Europeu en 2012
per tots els EM excepte UK i RX. Té carácter intergubernamental i el seu component pressupostari es el
pacte pressupostari. Aquest estableix la regla de l’equilibri pressupostari amb un límit mínim del déficit
estructural del 0,5% del PIB. Només els estats que hagin firmat el Pacte pressupostari podran rebre
asistencia financera del Mecanisme Europeu d’Estabilitat.
PRINCIPALS AVANTATGES DE LA MONEDA ÚNICA:
1. Suprimeix els costos de canvi de monedes en les transaccions financeres i comercials

2. Estabilitza el mercat monetari internacional
3. Fixació dels preus en una sola moneda=
o major transparència per als consumidors
o estalvi i comoditat
o augment la competitivitat entre les empreses
4. Major dinamisme i qualitat dels serveis financers
V. L’ESPAI DE LLIBERTAT, SEGURETAT I JUSTÍCIA
Apareix amb el tractat d’Amsterdam a 1997, i es proposa com a perfeccionament del mercat interior,
essencialment pel que fa a lliure circulació de persones. És la tercera part del TFUE, les polítiques i accions
internes de la Unió.
El mercat interior era un espai sense controls en les fronteres interiors on s’assegurava la lliure circulació de
mercaderies, capital i persones. La lliure circulació de persones era molt difícil d’aconseguir i era l’espai de
llibertat, seguretat i justícia el que va facilitar la lliure circulació de persones.
La Comissió Europea a 1998 elabora els tres conceptes de llibertat, seguretat i justícia unint els tres
conceptes i lligant-los. La llibertat s’ha de poder realitzar en un entorn segur, basat en un sistema judicial on
tots els ciutadans europeus puguin tenir confiança. Els tres conceptes tenen el denominador comú de les
persones i la plena realització d’un d’ells suposa la dels altres dos.
Concepte
És un objectiu de la unió lligar a la realització d’un mercat interior, però és un objectiu amb molt abast polític.
La voluntat política té un pas molt rellevant. Tracta de garantir en un mateix espai la llibertat de circulació de
persones de qualsevol nacionalitat en condicions acceptables de seguretat política i justícia. El Mercat
interior seria com un territori interior, mentre que el EiSiJ seria un espai públic comú de la Unió.
Evolució
Amb l’Acta Única Europea es planteja l’objectiu d’instaurar un mercat interior. Però aquest mercat interior
era un espai sense controls duaners, i no es plantejava més enllà. S’obre una discussió sobre els objectius
comuns creixents de lliure circulació i els escassos mètodes i mitjans utilitzats per arribar-ne a ells. També
es discuteix sobre l’abast personal de la llibertat de circulació de persones, que és un dret de ciutadania i
per tant els controls no s’han de fer dins, s’han de fer a l’exterior. Apareix també un debat respecte els mitjans
i mètodes que es necessiten per fer realitat la lliure circulació de persones. La idea és que si totes les
persones circulen, també circulen els terroristes, traficants... i per tant el que s’ha de fer es cercar mesures
compensatòries dels dèficits de seguretat que necessàriament genera la retirada o absència de controls de
les fronteres dels Estats.
S’inicia la “integració en negre” es a dir, integració però fora de l’entramat comunitari europeu. Comença a
ver un grup que a nivell intergovernamental es reuneix per parlar sobre terrorisme i altres aspectes (grup
TREVI). Altres grups ad hoc d’immigració. Fins i tot, s’elabora el Conveni de Dublín, el Sistema de Dublín es
un sistema on els Estats decideixen que només un d’ells examinarà la demanda d’asil de manera que un
refugiat on un estat li retira l’asil, no pugui anar a un altre estat a demanar asil aprofitant-se dels ajuts socials.
De forma que quan un Estat nega el refugi a una persona, la resta d’Estats ho saben perquè queda reflectit
en una base de dades i no li donaran refugi de manera que és els refugiats tenen una única oportunitat
d’aconseguir refugi a un país europeu. El sistema de refugi no té la possibilitat que les persones refugiades
puguin escollir la destinació del refugi.
Dins d’aquesta integració en negre s’elabora els Acords de Schengen (entre 1985 i 1990).
El Tractat de Maastricht intenta instaurar la CAJI que va ser un fracàs, però s’introdueix el principi d’integració
diferenciada on s’incorpora tot el bagatge Schengen, que és l’embrió de l’Estai de Llibertat, Seguretat i
Justícia.
L’objectiu general era generar a llarg termini un espai únic judicial i policial europeu sense fronteres anteriors,
on es garantís la lliure circulació de persones, control de les fronteres exteriors, asil, immigració i prevenció
i lluita contra la delinqüència.
Els objectius específics són:
• Garantir l’absència de controls de persones dins de les fronteres interiors i desenvolupar una política
comuna d’asil, immigració i control de fronteres exteriors. Creació de polítiques coordinades en
matèria fronterera.
• Nivell elevat de seguretat amb la prevenció i cooperació policial, lluita contra la delinqüència.
• Facilitat la tutela judicial dels ciutadans europeus amb polítiques de cooperació judicial integrada amb
el reconeixement de sentències judicials intereuropees.
Quina és la diferència entre Schengen i ELiSiJ
L’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia és un objectiu de la Unió Europea, encara que no en formin part tots
els Estats membres, com per exemple Regne Unit i Irlanda.
L’Espai Schengen hi ha països que no formen part de la Unió Europea, i seria com un Espai de Llibertat,
Seguretat i Justícia de manera més limitada.
L’Espai de llibertat, seguretat i justícia i l’articulació en els tractats. → Regulat al TFUE: polítiques i
accions internes de la unió àmbit material: polítiques sobre controls a les fronteres, asil i immigració.
Cooperació judicial en matèria civil. Cooperació judicial en material penal. Cooperació policial.
Espai de seguretat:
El seu objectiu és prevenir i combatre la delinqüència organitzada o no, particularment en el terrorisme, tracta
d’esser humans, delictes contra nens, tràfic il·lícit de drogues i armes, corrupció i frau.
Establiment de cooperació policial i judicial. El que pretén en l’àmbit policial es la cooperació entre les
autoritats nacionals responsables de la persecució de les infraccions penals:
• - Recollida, emmagatzematge, anàlisis i intercanvi d’informació.

• - Recolzament personal en equips policials i d’investigació, intercanvi de personal.
• - detecció de formes greus de delinqüència per mitjà de tècniques comunes
• - mesures de cooperació operativa.
La cooperació policial es basa sobre tot en l’intercanvi d’informació de les bases de dades nacionals.
La UE ha implementat el “principi de disponibilitat” que significa el lliure accés automàtic a les dades
de la resta d’Estat membres per complir les funcions.
La cooperació policial compta amb el reforç de la Europol per facilitar la col·laboració de prevenció i
lluita contra la delinqüència greu, del terrorisme i altres formes que lesionin interessos de la UE.
Espai de justícia:
Es basa en el principi de reconeixement mutu, de manera que una sentència elaborada a la unió europea
són executables als tribunals nacionals, de forma que es tenen en compte els sentències dels altres estats
membres perquè es regeixen per principis semblants entre ells.
- Cooperació judicial civil
En matèria civil, es reconeixen les resolucions judicials i extrajudicials i la seva execució, la notificació i
trasllat a altres països de documents judicials i extrajudicials, la cooperació per obtenir proves, el
desenvolupament de mètodes alternatius de resolució de litigis,recolzament a la formació de magistrats i del
personal al servei de l’administració de justícia.
La cooperació a nivell civil busca més proporcionar una millor formació del personal jurídic.
- Cooperació judicial penal
Aquí també es produeix el reconeixement de les resolucions judicials i també es produeixen accions
formatives dels operadors jurídics.
Les competències penals van destinades a establir normes i procediments necessaris per garantir el
reconeixement de sentències i resolucions judicials en totes les formes, prevenir conflictes de jurisdicció i
solucionar-los, cooperació en el procediment penal entre els diferents estats membres
La Unió posseeix competències en matèria penal de manera que pot adoptar normes mínimes per definir
les infraccions penals i les seves sancions que permeten reforçar la coordinació i cooperació entre les
autoritats nacionals encarregades d’investigar i perseguir la delinqüència greu que afecti als Estats membres.
Espai de llibertat:
En aquest àmbit es regula matèria de control de fronteres, asil i immigració. Són tres grans polítiques que
sorgeixen per la creació d’un espai sense fronteres interiors, promovent la circulació pel territori de nacionals
de tercers estats no membres i creant la necessitat de regular els fluxos migratoris i l’asil.
Aquestes polítiques s’han de regir pel principi de solidaritat i repartiment equitatiu de la responsabilitat entre
els Estats membres, comportant la creació d’agències i l’establiment de mecanismes d’assistència i de
compensació entre els Estats membres.
La política sobre control de fronteres, conjuga el fet d’inexistència de fronteres interiors i existència de
fronteres exteriors. El TFUE estableix amplies bases jurídiques per possibilitar l’establiment de mesures que
garanteixi l’absència total de controls de les persones quan creuen fronteres interiors, una política comuna
de visats i permisos de residència de curta duració. També les condicions sota les quals els ciutadans de
tercers estats poden circular per la Unió durant un breu període.
La política d’asil, s’ha creat el “sistema europeu comú d’asil” que distingeix l’asil, l protecció subsidiària (por
de tortura o tracta inhuma, amenaça contra la vida) i protecció temporal. S’ha creat un procediment comú
d’asil i protecció pels nacionals de tercers països i també un sistema temporal per persones desplaçades en
cas d’afluència massiva. També es fixen els criteris per determinar quin estat membre es responsable
d’examinar una sol·licitud d’asil i normes relacionades a les condicions de l’acollida.
La política d’immigració, persegueix la no discriminació i tracte igual als immigrants residents legals, i busca
lluitar contra la immigració il·legal i la tracta d’essers humans. La competència que té la UE es sobre
condicions d’entrada i residència i l’expedició de visats i permisos de residència de llarga duració (inclosa la
reagrupació familiar), definició dels drets dels immigrants i les condicions com podran circular i residir. També
regula la condició d’immigrant il·legal, la repatriació i expulsió i la lluita contra el tractament d’esser humans.
VI. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA I EL DRET COMUNITARI
Disposicions constitucionals estatals per a la transferència de competències
La integració europea i l’ordre constitucional dels Estats membres
→
Integració-implicacions constitucionals Fonament constitucional de la integració Obertura de l’estat
Com preveuen aquesta possibilitat?

Hi ha una transferència, cessió o atribució de parts de la sobirania cap a un nou subjecte que és la UE.
Els òrgans que reben un impacte de les recomanacions.
Les normes de dret intern s’han d’ajustar en l’àmbit material a aquest dret de la UE.
Tots els membres han de preveure en les seves constitucions aquests impactes i implicacions: fonament
constitucional de la integració”. Per a què permetin...
Obertura de l’Estat i la CE que permeti tots els impactes i implicacions. Constitucionalització del poder de
integració.
Integració europea des de la perspectiva de l’estat.

Què fan per acollir el impacte:
Disposicions constitucionals per a la transferència de competències
Per a la participació en les CCEE

a. França, Itàlia, Alemanya (estats fundadors) i Dinamarca
Van considerar suficient per integrar-se en les CCEE les seves previsions constitucionals
inespecífiques. Per ex. a França es considera suficient una frase del preàmbul d’una constitució.
b. Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica

Es reforma la Constitució, amb posterioritat a l’ingrés com a membres, per tal d’assumir la “revolució”
constitucional que suposa la integració.
c. Irlànda, Portugal i Regne Unit

Reforma de la Constitució prèvia a l’adhesió. En el cas de RU (sense Constitució formal), s’adopta la
European Communities Act (norma que estableix que es permet l’ingrés a les CEE i s’accepten les
implicacions – emparant-se en una norma ad hoc), per permetre les transformacions normatives
derivades de la integració. Preparen les constitucions anteriorment a adherir-se a la UE.
d. Grècia i Espanya
S’inclouen clàusules d’obertura quan es fan les constitucions respectives, en vistes d’una futura
adhesió. Quan es fa la constitució s’incoporen per la integració de la CCEE per preparar-se per si de
cas. (art. 93 CE per exemple)
Què passa una vegada són membres? Hi ha canvis. El més important va ser el Tractat de Maastricht (és el
que crea la UE, encara no té la personalitat jurídica). Integra principi de subsidiarietat, la PESC, la UEM... i
la ciutadania de la unió. Gran impacte. Es combina amb el debat intens en les societats sobre els impactes
de l’adhesió. Moment ideal pel trasllat de la obertura.
Adequació constitucional posterior. TUE’Maastricht
El TUE de Maastricht té un impacte gran (creació de la UE, ciutadania de la Unió, PESC, po de subsidiarietat,
UEM...) i un cert efecte mobilitzador que genera discussions sobre la integració europea en la majoria
d’estats membres. Aquest impacte fa que alguns estats decideixin reformar les seves constitucions per
incorporar en elles específicament el fenòmen de la integració europea.
a. No reforma: Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca Al RU s’adopta la European Union Act,
per substituir la ECA (1972), però el sistema és el mateix, adoptar una norma interna que permeti
incorporar el bagatge comunitari
b. Reforma de mínims: Luxemburg i Espanya A Espanya es reforma l’article 13, per incloure la
legitimació passiva en les eleccions municipals prevista per la ciutadania de la Unió
c. Impacte constitucional important:
• Portugal
• Alemanya
• França
LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA I EL DRET COMUNITARI
Art.. 93 CE:
Mediante Ley orgánica se podrá autorizar la celebración de Tratados por los que se atribuya a una
organización o institución internacional el ejercicio de competencias derivadas de la Constitución.
Corresponde a las Cortes Generales o al Gobierno, según los casos, la garantía del cumplimiento de estos
Tratados y de las resoluciones emanadas de los organismos internacionales o supranacionales titulares de
la cesión. → aquesta autorització es va haver de fer per autoritzar l’adhesió d’Espanya a la UE o també s’han
hagut d’aprovar les lleis orgàniques en cadascuna de les reformes dels tractats, perquè implicava la cessió
de noves competències sobiranes.
Es una clàusula inespecífica tot i que quan es va fer va ser pensant en la UE. En l’art 135 si que hi ha una
clàusula específica que preveu la UE però no és una clàusula d’obertura.
Art. 95 CE:
1. La celebració de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá

la previa revisión constitucional
2. El Gobierno o cualquiera de las Camáras puede requerir al TC para que declare si existe o no esa
contradicción.
Declaració 1/2004 del TC.
... Tal y como se desprende de los trabajos de las Cortes constituyentes, el art. 93 se concibió como el
medio constitucional de nuestra integración en las Comunidades europeas, fenómeno de integración
que va más allá del puro procedimiento de la misma, y que comporta las consecuencias de la inserción en
un ente supranacional distinto, susceptible de crear un Ordenamiento propio dotado de particulares
principios rectores de la eficacia y de las exigencias y límites de la aplicabilidad de sus normas. Aquélla fue
una integración largamente anhelada y, sin ninguna duda, constitucionalmente querida y por ello facilitada
por el citado art. 93 CE.
...El art. 93 CE es sin duda soporte constitucional básico de la integración de otros ordenamientos con el
nuestro, a través de la cesión del ejercicio de competencias derivadas de la Constitución, ordenamientos
llamados a coexistir con el Ordenamiento interno, en tanto que ordenamientos autónomos por su
origen. En términos metafóricos podría decirse que el art. 93 CE opera como bisagra mediante la cual la
Constitución misma da entrada en nuestro sistema constitucional a otros ordenamientos jurídicos a
través de la cesión del ejercicio de competencias. De este modo se confiere al art. 93 CE una dimensión
sustantiva o material que no cabe ignorar.
Producida la integración debe destacarse que la Constitución no es ya el marco de validez de las normas
comunitarias, sino el propio Tratado cuya celebración instrumenta la operación soberana de cesión del
ejercicio de competencias derivadas de aquélla, si bien la Constitución exige que el Ordenamiento aceptado
como consecuencia de la cesión sea compatible con sus principios y valores básicos.
Esa interpretación debe partir del reconocimiento de que la operación de cesión del ejercicio de
competencias a la Unión europea y la integración consiguiente del Derecho comunitario en el nuestro propio
imponen límites inevitables a las facultades soberanas del Estado, aceptables únicamente en tanto el
Derecho europeo sea compatible con los principios fundamentales del Estado social y democrático
de Derecho establecido por la Constitución nacional. Por ello la cesión constitucional que el art. 93 CE
posibilita tiene a su vez límites materiales que se imponen a la propia cesión. Esos límites materiales, no
recogidos expresamente en el precepto constitucional, pero que implícitamente se derivan de la
Constitución y del sentido esencial del propio precepto, se traducen en el respeto de la soberanía del
Estado, de nuestras estructuras constitucionales básicas y del sistema valores y principios
fundamentales consagrados en nuestra Constitución, en el que los derechos fundamentales adquieren
sustantividad propia (art. 10.1 CE), límites que, como veremos después, se respetan escrupulosamente en
el Tratado objeto de nuestro análisis.
TC 2004 → entrada i que romangui en la UE. Es tanca el debat que hi havia sobre si el 93 era nomes el
procediment d’adhesio o més.
II. ESTRUCTURA, ÒRGANS I PODERS

(Bloc 2)
T4: ESTRUCTURA ORGÀNICA DE LA UNIÓ EUROPEA
I. IDEES GENERALS
https://europa.eu/european-union/about-eu/institutions-bodies_es
Les institucions regulen a l’art. 13 del TUE.
Les institucions més importants són:
➢ Parlament Europeu
➢ Comissió Europea
➢ Consell de la UE
➢ Consell Europeu
➢ Tribunal Superior de Justícia Europea
➢ Banc Central Europeu
➢ Tribunal de Comptes Europeu
De color groc serien les “Institucions” com a tal, mentre que de color blau serien els “Òrgans” (consultius).
Els requadres vermells són novetats del Tractat de Lisboa.
Persones a destacar:
• Charles Michel = President del Consell Europeu
• David-Maria Sassoli = President del Parlament Europeu
• Ursula von der Leyen = Presidenta de la Comissió Europea
• Christine Lagarde = Presidenta del Banc Central Europeu
• Klaus-Heiner Lehne = President del Tribunal de Comptes
• Emily O’Reilly = Defensora del Poble
• Josep Borrell = Alt Representant per la Política Exterior i de Seguretat de la UE
Organigrama global
1) Institucions (art. 13 TUE):
a. El Parlament Europeu
b. El Consell Europeu
c. El Consell
d. La Comissió Europea
e. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea
f. El Banc Central Europeu
g. El Tribunal de Comptes
2) Òrgans Complementaris → alguns es preveuen als tractats constitutius
a. Òrgans de control (ex. Defensor del Poble)
b. Òrgans consultius (són consultats a l’hora de fer normes)
c. Òrgans de gestió
d. Establiments públics comunitaris: AGÈNCIES EUROPEES
Art. 13 TUE:
1. La Unión dispone de un marco institucional que tiene como finalidad promover sus valores, perseguir
sus objetivos, defender sus intereses, los de sus ciudadanos y los de los Estados miembros, así
como garantizar la coherencia, eficacia y continuidad de sus políticas y acciones.
2. Cada institución actuará dentro de los límites de las atribuciones que le confieren los Tratados, con
arreglo a los procedimientos, condiciones y fines establecidos en los mismos. Las instituciones
mantendrán entre sí una cooperación leal.
3. Las disposiciones relativas al Banco Central Europeo y al Tribunal de Cuentas, así como las
disposiciones detalladas sobre las demás instituciones, figuran en el Tratado de Funcionamiento de
la Unión Europea.
4. El Parlamento Europeo, el Consejo y la Comisión estarán asistidos por un Comité Económico y Social
y por un Comité de las Regiones que ejercerán funciones consultivas.
PRINCIPIS de les Institucions:

❖ Principi d’atribució competencial = Les institucions tenen un àmbit de poders propis consignats en els
tractats constitutius, tenen el seu propi àmbit de poder. Només podran ser alterats aquests poders amb
un canvi dels tractats constitutius, no per normes de dret derivat. Tenen els poders que tenen i només
tenen els que tenen ja que així ho diuen els Tractats: determina en quins àmbits poden actuar i amb
quins poders d’acció.
❖ Principi d’independència o autonomia institucional = Una altra característica és que son
independents les unes de les altres, és a dir, cadascuna té el seu propi àmbit de poder. Tenen certa
autonomia administrativa i financera, posseeixen poders d’autoorganització, poden adoptar el seu propi
reglament intern.
❖ Principi de respecte de l’equilibri institucional = Estableix que la distribució de poders entre les
institucions és l’establert en els tractats, i per tant ens diu que han de respectar els poders que tenen les
institucions i els seus poders respectius: han d’exercir els seus poders elles mateixes (mandat per exercir
els seus poders d’acord amb les condicions previstes en els tractats), i ho han de fer sense interferir en
els poders de les altres.
❖ Principi de cooperació lleial
❖ Principi de transparència
II. ÒRGANS COMPLEMENTARIS
A) PREVISTOS PELS TRACTATS
B) NO PREVISTOS PELS TRACTATS
+ Agències europees = són entitats jurídiques independents de les institucions de la UE, creades per
dur a terme tasques específiques segons la normativa de la Unió Europea. Contribueix a la
descentralització geogràfica i administrativa de l’acció europea i proporciona especialització científica
o tècnica. Hi ha moltes repartides per Europa.
III. INSTITUCIONS DE LA UE
Arts. 13-19 TUE + ARTS. 223 i ss. TFUE
Cal remarcar:
➢ Expressen diferents interessos-legitimitats
➢ Unificació de les institucions en la història de la integració europea (unificació orgànica, no
funcional)
1) 1957 – Conveni relatiu a certes institucions comunes → Assemblees i TJ
Ens situem en la el moment de les Comunitats Europees (3) i la redacció del Tractat de Roma.
En aquell moment, es diu que no hi haurà 3 assemblees parlamentàries, una per cada comunitat,
i 3 tribunals de justícia, un per cada comunitat, sinó que hi haurà una assemblea única i un
tribunal de justícia únic per les 3 assemblees. No passa el mateix amb el Consell i la Comissió.
2) 1965 – Tractat de fusió dels executius → Consell i Comissió
No és fins aquest any que s’unifiquen els executius. Hi ha hagut un procés d’unificació de les
institucions, i un procés d’òrgans que han passat a ser institucions.
➢ Divisió de poders / equilibri de poders = no ens referim a que tinguin un pes similar, ens referim a
l’establert i reflectit en els Tractats constitutius
→ Tensió entre transferència de competències a institucions supranacionals i principi de conservació
de la sobirania nacional
• Trets generals sobre la distribució de poders:
Cal distingir entre “poder” i “competència”.
- Competència: porcions de sobirania que un Estat confereix al òrgan supranacional de la UE
- Poder: allò que poden fer les institucions per exercir les competències de la UE
El Consell, la Comissió i el PE comparteixen la funció normativa / legislativa (fer normes).

El Consell Europeu orienta i dirigeix (políticament) l’acció de la UE.
El TJ i TComptes s’asseguren de l’aplicació del dret (cadascun en el seu àmbit respectiu).
El BCE és responsable i executa la política monetària i econòmica europea.
Trobem 2 tipus de poders (generalment) que poden tenir les institucions:

➢ Poders de decisió
➢ Poders de control
• Aspectes de les relacions interinstitucionals:

Es refereix a les relacions entre institucions:
➢ PE / Comissió = control polític que exerceix el PE sobre la Comissió (màxima expressió: moció de
censura)
➢ PE / Consell = control polític del PE, de menys intensitat (formen part els ministres, no té sentit fer
cessar a algú que seguirà sent ministre en el propi Estat).
➢ CONSELL / COMISSIÓ / PE = triangle institucional per a l’adopció i execució de les normes
• Novetats / Canvis en el Tractat de Lisboa

En l’àmbit de les institucions (art. 13-19 TUE):
– 7 Institucions: 5 + Consell Europeu i BCE (han adquirit la categoria d’institució)
– President estable del Consell Europeu → Charles Michel
– Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat → Josep Borell
– Extensió del vot per majoria qualificada a 45 nous casos (ex. ELSiJ)
– Iniciativa popular
– Participació dels parlaments nacionals en la funció normativa (ex. Control de la subsidiarietat de
l’acció de la UE)
– Doble majoria (ee i població) en el Consell a l’hora de prendre decisions de majoria qualificada que
pal·lia el dèficit democràtic que patia la presa de decisions en el si del Consell
IV. EL CONSELL EUROPEU
La seva regulació està prevista a l’article 15 TUE i a l’article 235 TFUE.
El Consell Europeu és una institució de naturalesa jurídica i política (és com el “govern polític de la UE”).
Està representada pels caps de govern dels Estats membres (naturalesa política intergovernamental).
Té la seu a Brussel·les.
El Consell Europeu reuneix els líders de la UE per establir la seva agenda política. Representa el nivell més
elevat de la cooperació política entre els països de la UE.
Es reuneix en cimeres (normalment trimestrals) celebrades entre líders de la UE i presidides per un
president permanent.
La seva funció és definir l'orientació i les prioritats polítiques generals de la Unió Europea.
Adopten decisions, per consens generalment (també depèn del que digui el Tractat, pot ser per majoria
simple, qualificada o unanimitat),
Té el seu origen no en els tractats constitutius, sinó que sorgeix de les reunions informals (després més
formals) i de la pràctica dels Caps d’Estat i de Govern que es reunien periòdicament a inicis de la dècada
dels 70s, per tal de donar orientacions de l’acció de les Comunitats Europees i desbloquejar afers difícils de
negociar a nivell estatal.
Es creu que es crea a l’any 1974 (institucionalitzat amb la Cimera de Paris), i es va anar institucionalitzant
progressivament: al 1992 adquireix estatus oficial i al 2009 (amb el Tractat de Lisboa) es converteix en
institució oficial de la UE.
a. Composició
El Consell Europeu està format pels caps d'Estat o de Govern de tots els països de la UE, el president de
el Consell Europeu i el president de la Comissió Europea.
Convoca i presideix el Consell el seu president, elegit pel mateix Consell Europeu per un període de dos
anys i mig renovable una vegada. Entre altres funcions, el President de Consell Europeu representa la UE
davant la resta de món.
També, arrel del Tractat de Lisboa, els caps d’Estat / Govern, juntament amb el President del Consell, formen
part de la Presidència Permanent.
L’actual president del Consell Europeu és Charles Michel, des de 2009.

- Té un mandat de 2 anys i mig (renovable 1 cop)
- Impulsa treballs i dona cohesió i continuïtat de la institució
- Facilita la cohesió i el consens
- Ret comptes al PE de les reunions
És elegit pels caps d'Estat i de Govern, s'exclou així la rotació existent fins al moment i que ha demostrat ser
poc operativa. La seva missió es veu facilitada per la seva dedicació a temps complet, el seu mandat és de
dos anys i mig, prorrogable per una vegada, i a l'igual que el President de la Comissió no té dret de vot (art.
235.1 TFUE). En suma, aquesta figura podrà aportar un major dinamisme i cohesió en el sistema
institucional. El mandat és renovable.
Les funcions del president del Consell són:

a) presidirà i impulsarà els treballs de el Consell Europeu;
b) vetllarà per la preparació i continuïtat dels treballs de el Consell Europeu, en cooperació amb el
President de la Comissió i basant-se en els treballs de el Consell d'Afers Generals;
c) s'esforçarà per facilitar la cohesió i el consens en el si de el Consell Europeu;
d) a el terme de cada reunió de Consell Europeu, presentarà un informe a el Parlament Europeu.
e) assumirà, en el seu rang i condició, la representació exterior de la Unió en els assumptes de política
exterior i de seguretat comuna, sense perjudici de les atribucions de l'alt representant de la Unió per
a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat.
f) assumeix també la presidència de les cimeres de l’Euro
A la pràctica, assegura el diàleg entre les institucions promovent el consens entre els membres, perquè
aconsegueix desbloquejar temes en què els ministres no aconsegueixen acords. Concloses les sessions el
President presenta un informe a l'PE. El TL no ha previst la incompatibilitat de les funcions de president i
l'exercici d'una altra funció europea el que podria permetre en el futur la designació d'un president únic de la
UE, confiant-li la presidència de el Consell europeu i la Comissió.
Tanmateix, el President de Consell Europeu no podrà exercir cap mandat nacional.
b. Atribucions i poders
• Decideix sobre l'orientació i les prioritats polítiques generals de la UE, però no legisla (actes jurídiques
no legislatius ➔ conclusions: reflecteixen els acords presos pels membres en el si del Consell i no té
caràcter legislatiu).
• S'ocupa de qüestions complexes o sensibles que no poden resoldre en instàncies inferiors de la
cooperació intergovernamental.
• Estableix la política exterior i de seguretat comuna (PESC) tenint en compte els interessos estratègics
de la UE i les implicacions en matèria de defensa.
• Designa i nomena els candidats elegits per a determinats llocs destacats de la UE, per exemple en el
BCE i en la Comissió.
• Pel que fa a cadascuna de les qüestions, el Consell Europeu pot:
o demanar a la Comissió Europea que elabori una proposta
o sotmetre-la a el Consell de la UE perquè se n'ocupi
Pren les seves decisions amb total independència i en la majoria d'ocasions no es requereix ni iniciativa de
la Comissió ni participació de Parlament europeu. El TL ha clarificat la seva existència i ha determinat els
àmbits de la seva actuació, com a òrgan polític, que és definit en la seva "globalitat".
- Des de la perspectiva netament comunitària queda autoritzat a operar a través de l'anterior
pràctica com a formació de Consell en el nivell de Caps d'Estat i de Govern.
- I com a òrgan polític, el TL ha determinat amb més claredat la seva responsabilitat i ha reafirmat
la seva facultat per definir els objectius de la Unió (art. 15) i per impulsar els seus objectius a
través dels seus "orientacions generals".
Actualment constitueix la institució suprema de la UE, a causa que no té restringides les seves atribucions,
i està facultat per a abordar qualsevol qüestió d'interès ja sigui en l'àmbit comunitari o intergovernamental
per donar resposta als diferents reptes o desafiaments estratègics de la Unió.
• Orientació política general (art. 15.1 TUE) + orientacions estratègiques:

En la pràctica, defineix els objectius i orientacions, configura polítiques generals en raó als problemes
suscitats i priotirtats enfront els reptes de la UE (ex. COVID-19, migració, política energètica, desocupació...).
o PESC / ELlSiJ / Política Econòmica / Política Ocupació
Té atribucions en matèria de la Unió Monetària i la PESC (són les més importants). També té
competència en matèria d’ocupació.
Pot incloure qüestions que tinguin implicacions en matèria de defensa (art. 15TUE). I per a això es
funda en l'informe que li eleva el Consell per al seu debat i aprovació les grans orientacions polítiques
i econòmiques En la pràctica, aquesta ha estat la seva funció principal, des de la primera sessió
oficial com "Consell Europeu" el 1975.
• Conciliació:
o PESC / SegSoc / ELlSiJ: Coop policial o Coop. Jud. Penal
• Decisions previstes com a institució:

o Art. 7: Constatació violació greu i persistent valors UE per un EM
Se li han conferit atribucions específiques per iniciar el procediment de suspensió dels drets d'un
Estat membre si constatés l'existència d'una violació greu i persistent per part d'un Estat membre
dels principis en què es fonamenta la Unió, prèvia l'aprovació de Parlament europeu.
o Nomenarà: President Consell Europeu / AR / President+Vicepresident+membres Comitè Exterior
del BCE
o (Previst: Rotació membres Css)
• Poders de tipus constitucional:

o Decisió sobre reforma Tractats:
▪ a. Tramitació en l’ordinària
▪ b. Decisió revisió en la simplificada (i clàusules pasarel·la).
El TL va incloure diverses clàusules passarel·la que permeten el Consell europeu canviar la
fórmula de presa de decisions de Consell, per tal de passar de la unanimitat a la votació per
majoria, a més dels Estats membres poden sol·licitar-li que decideixi si s'estableix una
cooperació reforçada en les àrees de cooperació política.
Reforça els seus poders perquè li ha atribuït competències institucionals noves: per decidir
les denominades "passarel·les" que determinen el pas de la unanimitat a la majoria
qualificada i intervé en la designació de les noves figures de la Presidència Permanent i de
l'Alt Representant a més, de les operatives en el cas de el Consell intervé, a més decideix la
composició de Parlament, modificada arran del Brèxit intervé en les propostes dels candidats
a les presidències de el Parlament europeu, de la Comissió, i resol l'ordre de rotació que
permet l'elecció dels membres de la Comissió i el nombre de formacions de Consell.
o Orientacions generals sobre negociació en cas de retidada d’un EM
c. Funcionament i adopció de decisions

El funcionament es regula en l'art. 15 de l'TUE, les sessions són convocades pel seu president i poden tenir
caràcter ordinari o extraordinari. Segons el TL:
➢ Les formals ordinàries han de ser al menys quatre a l'any, dos per semestre, i tindran lloc a
Brussel·les (art. 136 TFUE).
➢ Quan, les circumstàncies requereixin una col·laboració més estreta, i es preveu la realització de
sessions extraordinàries (art. 26 TUE) si la situació ho requereix és el cas de la definició i
desenvolupament de les línies estratègiques de la UE, s'han celebrat quatre reunions urgents:
o 11 de setembre de 2001→ guerres de l'Iraq, Geòrgia i Líbia
o 6 de març de 2014 → crisi d'Ucraïna i en les seves conclusions va defensar la seva integritat
territorial.
o 30 d'agost de 2014 → reaccionar controlant ingressos del petroli de l'ISIS.
o Des 2016 paral·lelament a la seva sessions ordinàries s'ha reunit 27 (UE-27) per a l'aplicació
l'article 50 de l'TUE amb motiu de la retirada de l' Regne Unit.
➢ També, reunides a part, es celebren per separat les reunions de la zona de l’euro (presidides també
pel President del Consell Europeu). Es fan 2 a l’any com a mínim.
L'adopció de les decisions poden ser-ho per majoria simple, per unanimitat, per majoria qualificada o per
consens, depenent que es tracti de qüestions de procediment o d'autoorganització com és el cas de
l'aprovació del seu Reglament intern, aquesta requereix només la majoria simple (interpretant que l'art. 235
TFUE exigeix la meitat dels vots dels seus membres i no la clàssica meitat més un), o la PESC, que requereix
el vot de 2/3 dels membres. El procediment habitual per a l'adopció de decisions ha estat el consens quan
actua en la seva capacitat política, segons l'art. 15.4 de l'TUE, llevat que els Tractats disposen una altra cosa
i ho serà fins que regeixi el sistema de majoria qualificada.
V. EL BANC CENTRAL EUROPEU

Es regula en els arts. 282 a 284 TFUE.
És una institució de la UE ( adquireix el rang d’institució amb el Tractat de Lisboa) que la seva funció principal
és mantenir l’estabilitat de preus en la zona euro. Ho fa quan dissenya i defineix la política monetària de la
UE dels Estats que participen en la UEM (Unió Econòmica i Monetària).
El seu objectiu principal serà mantenir l'estabilitat de preus, però també donar suport a les polítiques
econòmiques generals de la Unió per a contribuir a la consecució dels objectius d'aquesta.
S’incorpora o forma part del Sistema Europeu de Bancs Centrals: és qui té la missió de definit i executar
la política econòmica i monetària (SEBC > BCE).
S’origina en el que podríem anomenar una tercera fase en un marc de procés que condueix a la Unió
Econòmica i Monetària (UEM).
1) 1990: liberalització dels moviments de capital entre els Estats membre
2) 1994: s’estableixen plans de convergència per assentar les bases de l’estabilitat econòmica dels
Estats destinats a compartir una moneda única (amb el IME – Institut Monetari Europeu).
3) 1998: creació del BCE → s’estableix que 11 estats, entre ells Espanya, complien les condicions
necessàries per l’adopció d’una moneda única al 1999
A partir d’aquell moment, el BCE, juntament amb els Bancs Centrals Nacionals, passen a constituir el
Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), amb la funció bàsica d’elaborar una política monetària única
pels Estats que comparteixen l’Euro des del gener de 2002.
En quant a la naturalesa del BCE, és una institució que té personalitat jurídica pròpia (sobretot per tenir
més capacitat d’actuació en el dret intern, i internacional). Li correspon en exclusiva autoritzar l’emissió de
l’Euro. Serà o té una estructura independent en el exercici de les seves competències i en la gestió de les
finances.
És de tipus federatiu, ja que el BCE dissenya i defineix la política monetària i s’executa a través de els
Bancs Centrals Europeus dels Estats Membres: la definició de la política és centralitzada, i s’executa
descentralitzadament.
Precisament la seva independència i la seva autonomia financera, juntament amb la seva personalitat
jurídica pròpia, expliquen que la Unió Europea no sigui responsable dels danys causats pel BCE en el curs
de les seves actuacions; d'aquesta manera, "el Banc Central Europeu haurà de reparar els danys causats
per ell o pels seus agents en l'exercici de les seves funcions, de conformitat amb els principis generals
comuns als drets dels Estats membres" (art. 340 TFUE).
Té un capital de 10.825.007.069, 61€, amb 7.583.649.493,38€ desembutxacats en l’actualitat.
a. Estructura orgànica del Sistema Europeu de Bancs Centrals

Té la seu a Frankfurt.
Com ja hem esmentat, el SEBC està compost pel BCE i els bancs centrals nacionals (BCN). Al seu torn, el
BCE i els bancs centrals nacionals dels Estats membres la moneda és l'euro, constitueixen el "Eurosistema"
o “Eurozona”.
Les funcions bàsiques de l’Eurosistema són:
- Definir i executar la política monetària
- Realitzar operacions de canvi de divises
- Promoure el bon funcionament dels sistemes de pagament
- Mantenir i gestionar les reserves oficials dels Estats membres de la UE pertanyents a la zona de
l’euro
En conseqüència, el BCE té la seva personalitat jurídica pròpia, i els bancs centrals nacionals també, una
personalitat jurídica diferent, a més, de la de el Banc Central Europeu. No obstant això, el SEBC no té
aquesta personalitat jurídica. Ara bé, aquest sistema es basa en els principis de jerarquia i descentralització.
D'acord amb el primer, el BCE se situa al cim de la mateixa i els BCN s’hauran de conformar a les instruccions
de l'BCE.
Igualment, el principi de descentralització suposa que el BCE haurà de recórrer als BCN per a l'execució de
les operacions necessàries per al compliment de les funcions de sistema, sense que es pugui posar en perill
el caràcter unitari de la política monetària.
Atès que el SEBC no té personalitat jurídica pròpia, el mateix estarà dirigit pels òrgans rectors de el Banc
Central Europeu, que seran el Consell de Govern i el Comitè Executiu (art. 282.2 TFUE). En conseqüència,
es manté l'estructura de poder monetari de la Unió.
Dins de l’estructura orgànica d’aquesta institució, trobem els següents òrgans:
➢ El Consell de Govern (de governadors)

El Consell de Govern estarà compost pels membres del Comitè Executiu, i pels governadors de tots els
Bancs centrals nacionals dels països de la zona de l'euro (art. 283.1 TFUE). Cal tenir en compte que
aquest òrgan constitueix el suprem òrgan de govern i màxim responsable de la política monetària.
D'aquesta manera, les seves principals funcions consisteixen en:

a) Adoptar les orientacions i decisions necessàries per garantir el compliment de les funcions
assignades a l’Eurosistema.
b) Formular la política monetària de la zona de l'euro, fet que suposa l'adopció de les decisions relatives
als objectius monetaris, els tipus d'interès oficials, el subministrament de reserves en l’Eurosistema,
així com l'establiment d'orientacions per a la seva aplicació.
c) A més, el Consell posseirà altres funcions, com l'adopció del Reglament intern que determini
l'organització interna de el BCE i dels seus òrgans rectors, la iniciació d'accions en nom de el BCE
davant el TJUE, l'adopció de decisions de naturalesa financera previstes en el Capítol VI dels
Estatuts, o la realització de recomanacions de el BCE previstes en el procediment de revisió
simplificat d'aquests Estatuts.
Per a l'exercici de les seves funcions, el Consell es reuneix, en sessions confidencials, i al menys deu
vegades a l'any, a la seva seu situada a Frankfurt. Les decisions s'adopten, com a regla general, per majoria
simple, i d'acord amb la norma que cada membre posseeix un vot. No obstant això, certes decisions
financeres s'adopten per vot ponderat, de manera que el valor dels vots dels diferents membres de el Consell
depèn de l'aportació de capital que cada Banc Central nacional realitzi al BCE.
➢ El Comitè Executiu
El Comitè Executiu és l'òrgan responsable d'executar la política acordada per l'òrgan anterior, el Consell de
Govern, i el garant de l'activitat diària de BCE. Està format pel president (Christine Lagarde), un
vicepresident i quatre membres, que han de ser nacionals dels estats membres (6 en total hi ha al Com.Ex
BCE).
El mandat dels seus membres dura vuit anys, sense possibilitat de renovació.
En quant a la designació d’aquests, s'exigeix que els seus membres siguin elegits "entre persones de
reconegut prestigi i experiència professional en assumptes monetaris i bancaris". La designació serà
realitzada pel Consell Europeu per majoria qualificada, a recomanació de Consell i després de la prèvia
consulta a el Parlament Europeu i al Consell de Govern de BCE. D'aquesta manera, s'alinea a el BCE amb
les altres institucions de la Unió
Així, aquest òrgan posseeix com a funcions principals:

a) Preparar les reunions de Consell de Govern
b) Aplicar la política monetària, d'acord amb les orientacions i decisions adoptades pel Consell
c) Impartir les instruccions necessàries als BCN de la Zona Euro (aplicant la política monetària)
d) Assumir la gestió ordinària del BCE
e) Exercir els poders delegats pel Consell de Govern, inclusivament aquells de tipus normatiu.
➢ El Consell General
Aquest òrgan, que va ser creat amb caràcter transitori per a exercir les tasques encomanades amb
anterioritat a l'Institut Monetari Europeu, està compost pel President i el Vicepresident de BCE, i pels
governadors dels bancs centrals nacionals dels estats membres de la UE. Per la seva banda, poden assistir
a les reunions, encara que sense dret de vot, la resta de membres del Comitè Executiu de el BCE, el
President de Consell de la UE, i un membre de la Comissió Europea.
És un òrgan consultiu que serveix per tenir informats a aquells que no participen en la Eurozona de com va
evolucionant, quines decisions es prenen, etc.
Aquest òrgan compleix com a funció general la de constituir un fòrum de cooperació que "permeti mantenir
vinculats a la política monetària de la Unió als Estats membres acollits a una excepció. En aquest sentit, és
de destacar que les funcions decisòries de el Consell General es limiten a les tasques de l'antic Institut
Monetari Europeu (IME), mentre que la resta de les seves funcions són de tipus consultiu, preparatori o
tècnic i vénen previstes en l'art. 46 dels Estatuts.
b. Funcionament del SEBC

El SEBC funciona sobre la base dels criteris d'independència política, transparència i rendició de
comptes.
▪ Principi d’independència:
- El principi d'independència és formulat per l'art. 130 TFUE, de manera que ni el BCE ni els BCN,
ni cap membre dels seus òrgans rectors podran sol·licitar o acceptar instruccions d'institucions o
organismes comunitaris, ni tampoc dels governs dels estats membres, ni de cap altre òrgan.
Aquesta obligació es complementa per la també assumida per les institucions i Organismes
comunitaris, així com pels governs dels estats membres de no tractar d'influir
- Com a major garantia d'independència, els mecanismes financers de el BCE es mantenen
separats dels de la Unió Europea, comptant aquest organisme amb el seu propi pressupost.
D'aquesta manera, l'art. 123 TFUE prohibeix l'accés privilegiat al crèdit per part de les entitats
públiques europees o nacionals.
- Una altra de les formes de protegir la independència de el Sistema rau en el caràcter i possibilitats
de renovació del mandat dels membres dels seus òrgans. Així, per exemple, els Estatuts
preveuen períodes de mandat perllongats per als membres del Comitè Executiu que, a més, no
pot renovar-se i, igualment, per als Governadors dels bancs centrals nacionals, el mandat no pot
ser inferior als cinc anys.
▪ Principi de transparència:
El BCE proporciona, tant a públic com als mercats, tota la informació rellevant sobre la seva estratègia,
avaluació, decisions de política monetària, i procediments. L'objectiu de la transparència és millorar la
comprensió de la política monetària de el BCE per part de públic, i dotar-la de major credibilitat i eficàcia.
▪ Obligació de rendir comptes:

El Banc Central Europeu i els bancs centrals nacionals han de retre comptes de la seva gestió davant
les institucions democràtiques i els ciutadans. El compromís de el BCE amb els principis de rendició de
comptes es reflecteix en la seva decisió de excedir les seves obligacions estatutàries estrictes
d'informació. Així, el BCE publica un Butlletí Mensual en lloc de l'informe trimestral requerit, i els membres
de Consell de Govern pronuncien nombrosos discursos en què aborden temes d'interès per al públic. A
més, el president i el vicepresident de el BCE ofereixen una explicació molt detallada de la valoració de
l'BCE sobre la situació econòmica i dels motius en què es basen les seves decisions sobre política
monetària en la conferència de premsa que se celebra després de la primera reunió mensual del Consell
de Govern.
Els objectius del BCE són:

❖ Manteniment de l’estabilitat de preus
❖ Crear una moneda estable
❖ Donar suport a les polítiques econòmiques generals en la Comunitat
❖ Afavorir una assignació eficient de recursos, realitzada conforme els principis de: els preus
estables, les finances públiques, les condicions monetàries sòlides i balança de pagaments
estable
c. Competències
D'acord amb els principis inspiradors de l'actuació de l'SEBC, i per a la consecució dels objectius que el
mateix persegueix i que acabem d'exposar, el Sistema compta amb una sèrie de competències:
• Estableix els tipus d'interès als quals presta als bancs comercials de la zona de l'euro (també coneguda
com l’Eurozona), controlant així l'oferta monetària i la inflació.
• Gestiona les reserves de divises de l’Eurozona i la compra o la venda de divises per equilibrar els tipus
de canvi.
• Garanteix que les institucions i els mercats financers siguin objecte d'una bona supervisió per part de les
autoritats nacionals, i que els sistemes de pagament funcionin bé.
• Vetlla per la seguretat i solidesa de el sistema bancari europeu.
• Autoritza la producció de bitllets en euros per part dels països de la zona de l'euro.
• Vigila les tendències dels preus i avalua els riscos per a l'estabilitat dels preus.
• La potestat normativa i sancionadora de el Banc Central Europeu
• Altres competències
VI. ÒRGANS CONSULTIUS

Abans del TL, juntament amb els 5 òrgans principals o institucions europees, existien altres de caràcter
secundari que la seva missió era assistir, eren òrgans auxiliars. Els òrgans auxiliars més importants eren el
Comitè de Representants Permanents (COREPER), el Comitè Econòmic i Social Europeu i el Comitè de les
Regions.
El Tractat de Lisboa, a més d'elevar el nombre d'institucions a set (el Parlament Europeu, el Consell Europeu,
el Consell, la Comissió, el Tribunal de Justícia, el Banc Central Europeu i el Tribunal de Comptes), qualifica
ara el Comitè Econòmic i social (CES) (que en la nova denominació oficial, que utilitzarem en aquest capítol,
perd el terme "europeu", encara que l'òrgan segueix designant-se a si mateix amb la terminologia antiga) i a
el Comitè de les Regions (CdR) com "òrgans consultius de la Unió. En particular, el TJUE disposa que "[e] l
Parlament Europeu, el Consell i la Comissió estaran assistits per un Comitè Econòmic i Social i per un Comitè
de les Regions que exerciran funcions consultives" (art. 300.1 TFUE).
Aquests dos òrgans consultius participen en el procés d'adopció de decisions mitjançant l'elaboració de
dictàmens. La seva funció primordial consisteix a fer que les tres institucions que integren el triangle de
decisió (Parlament, Consell i Comissió) coneguin i tinguin en compte en el marc de les seves competències
normatives dels diversos interessos que es poden veure afectats per les seves propostes, tant de la societat
civil sobre qüestions econòmiques i socials (CES), com de les entitats territorials descentralitzades dins dels
Estats (CdR). La seva rellevància en el procés d’adopció de decisions rau en el fet que la consulta a l'CES i
a l'CdR és moltes vegades obligatòria, si bé és cert que els seus dictàmens no són vinculants per a la
Institució que els sol·licita.
a. El Comitè Econòmic i Social

La seva regulació es troba entre l’article 300-304 TFUE.
Presidenta: Christa Schweng
El Comitè Econòmic i Social és un òrgan consultiu de la Unió Europea. Participa en el procés decisori de la
UE, ja que ha de ser consultat abans de la presa de decisions sobre política econòmica i social. A més, per
pròpia iniciativa, pot presentar les seves opinions sobre altres assumptes que consideri importants.
Tradicionalment, ha estat un òrgan consultiu a el servei de la Comissió i de el Consell. Però, després del
Tractat d'Amsterdam, també pot ser consultat per el Parlament Europeu, quedant d'aquesta manera
igualades en aquest punt les dues institucions codecisores.
És un òrgan que representa a la “societat civil organitzada”, és a dir, els diferents components de caràcter
econòmic i social de la societat civil organitzada, en particular, els productors, agricultors, transportistes,
treballadors, comerciants i artesans, així com de les professions liberals, dels consumidors i de l'interès
general. Com bé diu l’article 300.2 TFUE, estarà compost per representants de les organitzacions
d’empresaris, de treballadors i d'altres sectors representatius de la societat civil, en particular en els àmbits
socioeconòmic, cívic, professional i cultural. → Pluralisme d’opinions en el procés de decisió de la UE
❖ Composició
Es composa de 329 membres (Espanya – 21).
Els membres del CES són nomenats pel Consell a proposta dels Estats membres (art. 302.1 TFUE). Cada
Estat proposa al Consell una llista de candidats. Els tractats no estableixen com s'han d'elaborar aquestes
llistes, de manera que els Estats disposen d'un ampli marge de discrecionalitat, si bé és cert que el límit a
aquesta llibertat ve imposada per la pròpia naturalesa de l'CES: han d'atenir al criteri de la representació
adequada i equilibrada dels diferents sectors de la vida econòmica i social i de la societat civil.
El nomenament s'efectua per majoria qualificada de Consell. Abans de procedir al nomenament, el Consell
ha de consultar la Comissió i, si ho estima convenient, podrà "demanar l'opinió de les organitzacions
europees representatives dels diferents sectors econòmics i socials i de la societat civil, als quals
concerneixen les activitats de la Unió "(art. 302.2 TFUE).
El mandat és de 5 anys, renovable (art. 302 TFUE). En l'exercici de les seves funcions, els consellers no
han d'estar vinculats per cap mandat imperatiu (art. 300.4 TFUE). No representen als Estats que els
proposen, sinó a les organitzacions de les que provenen, però aquestes tampoc han condicionar. Els
membres de l'CES han d'exercir les seves funcions amb plena independència i en interès general de la Unió
(art. 300.4 TFUE), si bé és cert que, de vegades, resulta difícil garantir la seva plena autonomia respecte de
les organitzacions a les que pertanyen.
❖ Funcionament
El CES consta de quatre òrgans: l'Assemblea, la Mesa, el President i les seccions especialitzades (art. 2.1
Reglament intern).
L'Assemblea, en la qual participen tots els membres del CES, no organitza en grups nacionals, sinó en tres
grups d'interès socioeconòmic: Empresaris (Grup I), Treballadors (Grup II) i Diversitat Europa (Grup III);
aquest últim es compon de representants "d'altres sectors representatius de la societat civil [diferents dels
dos primers], en particular en els àmbits socioeconòmic, cívic, professional i cultural", com, per exemple,
agricultors, consumidors, artesans, professionals liberals...
❖ Funcions i competències
Té funcions consultives, i emana dictàmens preceptius quan és consultat pel Consell, la Comissió o el
Parlament.
L'àmbit material de la consulta preceptiva del CES és força ampli, havent de, per exemple, ser consultat en
matèria de:
– Política Agrícola Comú (PAC)
– Lliure circulació de treballadors, dret d’establiment i llibertat de prestació serveis
– Transports
– Política Social
– Educació
– FP
– Salut pública
– Protecció dels consumidors
– Xarxes transeuropees
– Indústria
b. El Comitè de les Regions

És també un òrgan consultiu, creat més recentment (1992).
La seva regulació es troba entre el 3005-307 TFUE.
President: Apostolos Tzitzikostas
És un òrgan que ha de o pot ser consultat, segons els casos, pel Consell, per la Comissió i pel Parlament
Europeu abans que s'adoptin decisions europees en àmbits que incideixen de manera directa en les
responsabilitats dels ens locals i regionals.
El CdR és l'òrgan consultiu en el qual estan representats tant les corporacions locals com els ens regionals
de la Unió Europea.
Des del Tractat de Niça, s'exigeix que aquests representants dels ens regionals i locals siguin més "titulars
d'un mandat electoral en un ens regional o local, o que ostentin responsabilitat política davant una assemblea
triada" (art.300.3 TFUE). És a dir, "els membres de Comitè ho són perquè formen part de el govern dels ens
regionals o locals d'un Estat membre"
❖ Composició
Es composa també de 329 membres (Espanya – 21). En el cas d’Espanya s’envia un per comunitat
autònoma i la resta provenen en representació de municipis importants.
El procediment d’elecció és el mateix en ambdós òrgans consultius.
Així, l'article 305 TFUE preveu que "el Consell adoptarà la llista de membres i suplents establerta de
conformitat amb les propostes presentades per cada Estat membre". Tenen el mateix estatut.
❖ Funcionament
El CdR s'estructura al voltant de quatre òrgans: l'Assemblea, el President, la Mesa i les comissions.
❖ Funcions
El Comitè de les Regions ha de ser consultat (dictamen preceptiu, però no vinculant) per la Comissió, pel
Consell o, des de Lisboa, pel Parlament Europeu en els casos previstos pels Tractats (art. 307 TFUE). La
consulta és obligatòria en els següents àmbits:
• Ensenyament, cultura, FP (formació professional) i Joventud
• Salut Pública
• Xarxes transeuropees
• Cohesió Econòmica i Social, Fons de cohesió, Fons estructurals (ex. FEDER)
• Afers socials, ocupació, Fons Social Europeu
---------
Els procediments d’adopció de normes a la UE
A. Els procediments per a l’execució directa del dret comunitari o l’aplicació administrativa del Dret
comunitari: la comitologia (T13)
B. Els procediments per a l’adopció de normes de base (caràcter legislatiu):

➢ Procediment legislatiu ordinari (o de codecisió)
o Base jurídica al TFUE
o Iniciativa normativa: Comissió
o Codecisió PE –Consell
o Sistema de triple lectura del PE
– 3a lectura, després de Comité de Conciliació
➢ Procediments legislatius especials

o Base jurídica
o Excepcional
o Possibilitats diverses pel que fa a:
▪ Iniciativa: Css, PE, BCE, BEI, EEMM...
▪ Participació PE: consulta, aprovació,...
▪ Sistema de votació en el Consell: mq (majoria qualificada, u (unanimitat).
Entre ells, trobem el mecanisme del fre d’emergència

o Base jurídica: és excepcional.
o Possibilitat de ralentiment en el procés d’adopció de normes a la UE
o Exemples: alguns ámbits de l’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia
✓ Article 82.3
✓ 83.3
✓ 86 TFUE
Altres:
➢ Procediment de consulta Dictamen conforme del PE
És bastant habitual que els procediments acabin en la 1ª o 2ª lectura, no és comú anar a la 3ª, però esà
previst.
CONTROL DEL COMPLIMENT DEL PRINCIPI DE SUBSIDIARIETAT PER PART DELS PARLAMENTS
NACIONALS:
Regulació: TUE-TFUE, de Lisboa
❑ PROTOCOL 1 Sobre el rol dels Parlaments Nacionals a la Unió Europea
❑ PROTOCOL 2 Sobre l’aplicació dels Principis de Subsidiarietat i Proporcionalitat
– Art. 2 P2: Abans de proposar un acte legislatiu, la Comissió farà àmplies consultes, que tindran en
compte la dimensió regional o local de l’acció prevista
– Art. 4 P2: Es transmetran els projectes d’actes legislatius als Parlaments Nacionals
o Art. 5 P2: Motivació actes en relació Po subsidiarietat i proporcionalitat / Fitxa / indicadors
cualitatius, i quantitatius / Càrrega financera /Efectes en la normativa que els ee han de
desenvolupar / Dimensió regional i local...
– + 8 setmanes, Art. 6 P2: Parlaments nacionals poden trametre un Dictamen motivat
– Espanya: Llei modificada Comissió Mixta:
✓ Congrès&Senat: Transmetran immediatament a Parlaments autonòmics projectes d’actes
legislatius UE rebuts
✓ + 4 setmanes: Parlaments autonòmics poden emetre dictamens motivats sobre l’aplicació po
subsidiarietat en la iniciativa UE
✓ + 4 setmanes: Comissió Mixta emet un dictamen amb referència o inclusió de dictamens
autonòmics rebuts
• Art. 7 P2: Cada parlament nacional tindrà 2 vots

o 1/3 de vots dels dictamens negatius = el projecte haurà de tornar-se a estudiar
▪ 1⁄4 de vots negatius si Coop. Policial o CJPenal
o Es podrà mantenir, modificar o retirar el projecte, motivadament
– Quan procediment legislatiu ordinari, majoria simple de vots negatius = la proposta s’ha de tornar a
estudiar
o La Comissió podrà mantenir, modificar o retirar el projecte, en un dictamen motivat
o Transmissió del dictamen de la Css, i dels dels Parlaments Nacionals al PE i al Consell
o PE i Consell examen compatibilitat amb el po subsidiarietat abans de la 1era lectura
o Desestimació proposta si
▪ Cll: Majoria de 55% membres, o
▪ PE majoria de vots emesos.
T5: EL CONSELL, LA COMISSIÓ I EL PARLAMENT
I. EL CONSELL DE LA UE (O CONSELL DE MINISTRES)
Es regula a l’art. 16 del TUE i els articles 237-243 del TFUE.
És l’òrgan decisori suprem i, a la vegada, és un òrgan col·legiat que representa als Estats membres de la
Unió al més alt nivell, en el sentit que actua en nom i l’interès de l’ens representat (té legitimitat estatal).
És de caràcter intergovernamental i participa en el procés d’integració.
Els membres dels consells (ministres o representants dels estats) adopten decisions comunes actuen en
representació dels seus respectius Estats o el seu objectiu és “harmonitzar els interessos nacionals amb
l’interès comunitari”.
El Consell exercirà conjuntament amb el Parlament Europeu la funció legislativa i la funció
pressupostària. Exercirà funcions de definició de polítiques de coordinació, en les condicions establertes
en els Tractats.
a. Composició
El Tratado de Fusión, del 8 d’abril de 1965, va disposar l'existència d’un únic òrgan executiu que havia de
representar als Estats membres: el Consell. Aquest, reemplaçava els tres consells anteriors: CECA, CEE i
EURATOM.
Actualment, està composat per “un representant de cada Estat membre amb rang ministerial”, facultat
per comprometre el Govern de l’Estat membre al que representa i facultat per exercir el dret de vot (a
Espanya, el President, Ministres i Secretaris Generals serien els facultats). La voluntat del Consell és
independent a la dels membres, actua en nom propi i adopta decisions amb un procediment particular, les
quals tenen força obligatòria i no requereixen d’una ratificació estatal.
La composició d’aquest òrgan és variable, es reunirà en diferents formacions i amb persones diferents.
Podem distingir entre:
1) Consell d’Afers generals = format pels Ministres d’Assumptes Exteriors. S’encarrega de vetllar per
la coherència i coordinació del treball de les 10 formacions.
2) Consells sectorials (10) = són per matèria i determinats en raó als temes analitzats. Hi ha
nombrosos consells especialitats, actualment 10. Totes estan presidies per la presidència rotatòria
semestral del Consell (avui dia, Portugal), excepte del Consell d’afers exteriors, per l’AR.
➢ Afers exteriors: dicta l’acció exterior de la UE (afers exteriors i política de seguretat), presidit
per l’Alt Representant (AR)
➢ ECOFIN: encarregada dels assumptes econòmics i financers
➢ JAI: encarregada de la justícia i assumptes d’interior
➢ Ocupació (empleo), Política Social, Salut i Consumidors
➢ Competitivitat: mercat interior, industria, investigació i l’espai
➢ Transport, Telecomunicacions i Energia
➢ Agricultura i Pesca
➢ Medi Ambient
➢ Educació, Joventut, Cultura i Esport
Hi ha gran especialització com podem veure, però això a portat sovint a incoherències entre formacions.
La coordinació de totes les 10 formacions ha sigut confiada al Consell de d’Afers generals, presidida per
l’AR i que, juntament amb el COREPER, coordina els assumptes institucionals, administratius i
horitzontals d’interès, actuacions concretes, amb un sistema d’informació permanent.
3) COREPER I i II
A més dels consells contemplats als Tractats i de les formacions jumbo i l’Eurogrup, s’ha creat el Comitè de
Representants Permanents (COREPER).
Està constituït pels representants permanents dels Estats membres acreditats a la Unió que tenen rang
d'ambaixadors (o bé dels seus adjunts).
És un òrgan permanent que representa als governs en un nivell inferior al Consell, exerceix un paper
fonamental en l’elaboració d’actes del Consell a qui auxilia. Coordina als grups de treball del Consell,
garanteix la continuïtat del desenvolupament dels treballs polític i tècnic del mateix i prepara els assumptes
a tractar (paper institucional important). Fan els treballs preparatoris de la reunió del Consell.
A fi de facilitar els acords s’ha establert un sistema de llistes “A” i “B” del que depèn que els temes siguin
debatuts o no en el Consell. Els temes de l’apartat o “Llista A” no són objecte de discussió (es voten sense
discutir) pel Consell, mentre que els temes inclosos a la “Llista B” són objecte de discussió i votació per part
del Consell.
El Comitè es reuneix setmanalment en 2 formacions (hi ha 2 nivells de CONEPER):
▪ El COREPER II és el de major rang i està format pels representants dels estats, en rang
d’ambaixadors. Es reuneixen per tractar les qüestions de major interès, l’adopció de les polítiques
institucionals i econòmiques, les més sensibles a la sobirania dels Estats (afers de justícia interior,
de defensa, d’immigració, de crisi...), fins i tot desenvolupament i energia i polítiques regionals.
▪ El COREPER I son els adjunts a ambaixadors, tenen un rang més baix i discuteixen qüestions més
tècniques (unió duanera, harmonització de legislacions, política de transports, social, industrial i
pressupostàries). Funciona amb comitès i grups de treball, coordinant àmbits concrets.
3) Presidència
La presidència del conjunt de formacions (amb excepció de la d’afers exteriors, que la presideix l’AR), és
assumida per cada membre del grup dels 3 Estats preestablerts que ostenten la Presidència rotatòria.
Aquests estats són predeterminats, tenint en compte la diversitat i equilibri geogràfic al senat de la UE.
Ostenten aquest càrrec durant 6 mesos (per tant, una rotació sencera dura 18 mesos – s’ajuden per que hi
hagi una continuïtat i eficàcia). Les presidències rotatòries funcionen en grups de 3, que els permet actuar
en conjunció amb els altres presidents determinant els objectius a llarg termini i establir un programa comú
que es desenvolupa semestralment (tenen conferida certa discrecionalitat).
La presidència té un ordre (veure llista del Projecte de quadre de les Presidències del Consell).
4) Secretaria general
Assisteix al Consell de la UE, actua sota de la responsabilitat d’un Secretari General, nomenat a ell i a tota
la Secretaria per majoria simple pel propi Consell.
S’encarrega de l’aplicació del programa de 18 mesos creat per la Presidència per donar coherència al treball
que aspira a una Europa prospera, que connecta, protegeix i influeix. És compartida pel Consell Europeu i
el Consell de la UE, dona suport a nivell administratiu i organitzatiu als 2. Hi ha una a cada institució.
b. Funcionament
El Consell sol celebrar les reunions (sessions) a la seva seu a Brussel·les en els mesos d’abril, juny i octubre,
tot i que pot fer-ho fora de dita seu quan assisteixi a una Conferència internacional o quan ho consideri
necessari, en tot cas aprovat per decisió unànime del Consell.
El Consell funciona per sessions, programades a iniciativa de la presidència amb certa “flexibilitat” ja que
també poden ser sol·licitades per un Estat Membre o la Comissió.
En el cas de la formació del Consell d’Afers exteriors, podrà reunir-se quan existeixi una “crisi internacional”,
dites sessions es celebraran d’ofici o bé a instància de la Comissió.
Les sessions es divideixen en 2 parts segons es tracti de la deliberació i adopció d’actes legislatius de la
Unió o bé d’activitats no legislatives. El Consell actualment fa les sessions públiques quan voten i deliberen.
Abans els membres del Consell actuaven emparats pel principi de secret professional, ara es progressa cap
a un principi de transparència.
L’ordre del dia és la de més importància i s’ha de redactar amb caràcter provisional i amb una antelació. De
14 dies previs a la sessió. La proposta de la Presidència és remesa al COREPER i és adoptada finalment
pel Consell. Pot ser modificat en el ple de la reunió, per unanimitat.
La periodicitat de les sessions varia: el Consell d’Afers generals es reuneix amb caràcter mensual, mentre
que altres formacions ho fan de manera bimensual o trimestral.
➢ L’adopció de decisions
El Consell de la UE exerceix les competències que se li confereixen a l’art. 16 TUE i arts. 237 a 243 TFUE.
La seva funció és definir les polítiques comunitàries i de coordinació segons el previst en els tractats. Entre
les seves decisions destaquen la necessitat de coordinar més la política econòmica i el progrés cap a una
unió bancària.
El sistema de votació segueix els procediments habituals: majoria simple, majoria qualificada i
unanimitat; això dependrà o determina el procediment de votació utilitzat segons la naturalesa de la qüestió
que ha de ser adoptada.
• La majoria simple es requereix per qüestions de procediment i de caràcter purament administratiu
(on l’abstenció equival a negatiu).
• La unanimitat és requerida per qüestions de més importància i sensibilitat, com seria el cas de:
o Fiscalitat i finances UE
o Harmonització legislacions estatals sobre Seguridad Social i protecció social.
o PESC (alguns aspectes, com la deisngació dels representants especials)
o Ciutadania (nous drets)
o Adhesió de nous membres a la UE
o Harmonització legislacions estatals sobre fiscalitat indirecta
o Algunes disposicions JAI (fiscal europeu, Dret de família, coop. Policial, etc.)
• Avui dia, la majoria qualificada és la més generalitzada i la més comú (pel 80% de matèries i
fonaments jurídics, acompanyat del procediment legislatiu ordinari).
El sistema de vots per aquesta majoria funciona amb el sistema de doble majoria d’Estats i de
població. Per assolir aquesta majoria es disposa que: un mínim del 55% de vots dels membres
del Consell que representin a Estats membres (15/27) que reuneixin com a mínim un 65% de
la població de dits Estats. Doble legitimació (EE i població). Las abstencions equivalen a negatiu.
Es prescindeix del sistema de ponderació de vots d’Estats que hi havia abans.

En els tractats constitutius al 1957 s’atribuïa un nombre de vots a cada Estat membre, es donava més pes
de vot als països grans – Alemanya, França i Itàlia (10 vots) – més tard també Regne Unit, i a la resta se’ls
donava entre 5 i 2 vots segons el pes de la població. Van haver-hi fins a 4 ampliacions, seguint l’esquema,
incorporant països i atribuint-los vots. Espanya tindrà 8 vots, atribuïts al 1981.
Als 90’s, s’interessen en la democràcia. S’adonen que amb aquest sistema es crea un dèficit democràtic per
sobrerrepresentacions o infrarrepresentacions. Com es resol i s’iguala el pes? Al Tractat de Niça es pretén
refer una nova distribució dels vots.
Per corregir el problema que no s’ajusten els vots a la realitat i establir una bona proporcionalitat democràtica,
a més dels vots establerts (352, 260 per majoria) s’exigeix una majoria simple d’Estats (15), o 2/3 del Consell,
o llindar democràtic pel 65% de població. S’introdueix que, a part dels vots decidits, en funció de la majoria
necessària per la majoria qualificada, introduïm la majoria d’Estats i la possibilitat del llindar democràtic (que
equivalgui a un 65% de la població).
A la regulació actual es diu que el millor criteri és de la doble majoria i població (carregant-nos tot el sistema
de vots), a partir del 1 de novembre de 2014, acabat un període transitori.
Art. 238.3 TFUE:

1. Cuando deba adoptar un acuerdo por mayoría simple, el Consejo se pronunciará por mayoría de los
miembros que lo componen.
2. No obstante lo dispuesto en el apartado 4 del artículo 16 del Tratado de la Unión Europea, a partir
del 1 de noviembre de 2014, a reserva de las disposiciones fijadas en el Protocolo sobre las
disposiciones transitorias, cuando el Consejo no actúe a propuesta de la Comisión o del Alto
Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, la mayoría cualificada
se definirá como un mínimo del 72 % de los miembros del Consejo que represente a Estados
miembros que reúnan como mínimo el 65 % de la población de la Unión.
3. A partir del 1 de noviembre de 2014, a reserva de las disposiciones fijadas en el Protocolo sobre las
disposiciones transitorias, en aquellos casos en que, en aplicación de los Tratados, no todos los
miembros del Consejo participen en la votación, la mayoría cualificada se definirá como sigue:
a) La mayoría cualificada se definirá como un mínimo del 55 % de los miembros del Consejo
que represente a Estados miembros participantes que reúnan como mínimo el 65 % de la
población de dichos Estados.
Una minoría de bloqueo estará compuesta al menos por el número mínimo de miembros del
Consejo que represente más del 35 % de la población de los Estados miembros participantes,
más un miembro, a falta de lo cual la mayoría cualificada se considerará alcanzada.
b) No obstante lo dispuesto en la letra a), cuando el Consejo no actúe a propuesta de la

Comisión o del Alto Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de
Seguridad, la mayoría cualificada se definirá como un mínimo del 72 % de los miembros del
Consejo que represente a Estados miembros participantes que reúnan como mínimo el 65 %
de la población de dichos Estados.
4. Las abstenciones de los miembros presentes o representados no impedirán la adopción de los

acuerdos del Consejo que requieran unanimidad.
Un cas especial és en el supòsit de què la proposta no fos de la Comissió ni de l’AR ha de concórrer el vot
a favor del 65% dels Estats (20/27) i el 72% de la població.
* Entre l’1 de novembre de 2014 i el 31 de març del 2017, hi ha una disposició al Protocol 36, títol II, Disp.
sobre la majoria qualificada que ens diu que qualsevol membre podria sol·licitar que l’acord s’adopti per la
majoria qualificada basada en el sistema de vots.
Ara bé, actualment, i ja de manera definitiva, el sistema de vots és la majoria qualificada basada en la doble
legitimació d’Estats i població. L’aplicació pràctica del sistema suposa certa simplificació perquè operen 2
condicions (2 regles addicionals):
1) S’exigeix un nombre determinat d’estats que voti a favor com a mínim el 55% (incloent com a mínim
16 Estats membres). Si es tracta d’un acte referent a una proposta de la Comissió, addicionalment
s’exigeix la majoria d’Estats a favor de dit acte (per a que la proposta de la Comissió no sigui adoptada
ha de concórrer la majoria de 2/3 dels Estats membres).
Per les restants decisions, s’exigeix una majoria més ampla quan el Consell actua sense necessitat
de proposta de la Comissió o l’AR; haurà de comptar com a mínim amb el 72% dels membres i el
65% de la població europea.
2) Suposa que dits Estats han de representar com a mínim el 65% de la població de la UE, veient-se
enfortits els països amb més població.
Existeix una minoria de bloqueig que ha de comptar amb 4 membres del Consell que representin el 35%
de la població. Existint casos especials quan no participen els 27 Estats en la votació, per la seva exclusió
voluntària en determinats àmbits polítics, s’adopta la decisió si concorre el 55% dels Estats participants en
el Consell que representin el 65% de la població.
També poden invocar el dret a vet si veuen que interessos vitals estan sent posats en risc o sent amenaçats.
c. Atribucions
Són els poders del Consell en el marc de la UE. Es concreten amb aquestes atribucions:
• Facultats de decisió (normatiu / legislatiu)

Són els poders de decisió política en l’àmbit legislatiu.
Té poder normatiu general (o de naturalesa legislativa) però el comparteix amb la Comissió i el Parlament,
són co-legisladors. Comparteix la funció legislativa i pressupostària. També en les següents matèries té
facultat de decisió:
o PESC: decideix actes jurídics vinculants (independentment de la Comissió i el PE, ja que no participa
en el procés d’integració)
o Decisions individuals previstes en els tractats, de tipus normatiu
o Poders pressupostaris: aprovació pressupost (+PE =decisió s/ DNO); recursos propis...
o Decisions relatives a acords Internacionals: Conclusió dels acords
• Facultats de coordinació
Actualment, se li confia la coordinació de:
1) Polítiques econòmiques dels Estats membres
2) La cooperació en l’àmbit de l’espai de llibertat, seguretat i justícia (ELSJ) i cooperació policial
3) Coordinació en matèria d’ocupació
• Facultats d’execució
Inicialment li corresponia al Consell el poder d’execució, però a partir del Tractat de Lisboa, la Comissió és
a qui li correspon aquesta facultat, amb caràcter exclusiu. La facultat del Consell persisteix ja que podrà
exercir-la per delegació del poder legislatiu, en casos específics i justificats (cas per cas s’atribueix a la
Comissió l'execució de les normes comunitàries, determinant si és més lliure o menys, més o menys
constringent...).
Conserva competència en l’àmbit de la PESC; també es contempla que persisteixin certes facultats que
siguin “específiques” en determinats àmbits (ex. fixació de preus agrícoles i quotes pesqueres, les ajudes
als Estats i en matèria de política econòmica i monetària).
• Altres atribucions
Té poders de naturalesa constitucional:
➢ Proposta de membres de la Comissió
➢ Nomenament de membres del Tribunal de Comptes
➢ Composició del Comitè de les Regions i del Comitè Econòmic i Social
També participa en el poder d’iniciativa que abans era exclusiu de la Comissió.
d. Formació de la voluntat de l’estat en el si del Consell
Com ja hem dit, el Consell es composa per representants dels Estats, a nivell ministerial (membres de
governs dels Estats membres), amb capacitat de vot i capacitat per comprometre el govern de l’Estat.
Com decideixen? Hi ha un entorn en cadascun dels Estats en els quals es forma la voluntat de l’Estat que
serà defensada pel representant en el si del Consell?
Per pal·liar aquest democràtic (que cadascú no faci el que vol, sense tenir en compte la voluntat dels seus
propis parlaments), hi ha un sistemes que fan que els Parlaments dels estats membres puguin influir o
determinar d’alguna manera la seva posició en el si del Consell (defensada pel representant). També en el
cas dels Estats federals o amb forta descentralització, comporta que les entitats descentralitzades (CCAA,
regions, estats subestatals...) tinguin competències legislatives i participin en la formació de la voluntat de
l’Estat en el si del Consell.
Dependrà de l’Estat si participen només les Cambres Legislatives o si també poden participar les entitats
subestatals.
Estudiem diferents casos de diferents Estats:
• Alemanya: previst en la seva constitució (article 23 LFB – Llei Fonamental de Bon, paràgrafs 2-7)
El Bundestag seria la Cambra Baixa, de representació del poble alemany, ostenta el poder legislatiu;
el Bundesrat és la cambra de representació territorial (equivaldria al Senat a Espanya); aquestes
representen als Lander (els Estats federals alemanys, hi ha 16).
• França: article 88.4 CFr
És totalment el contrari: és un país més centralista.
• Espanya:
o Participació de les Cambres Legislatives (Congrés i Senat) a través de la Comissió Mixta
per a la Unió Europea
▪ Participació de les Corts Generals → Comissió mixta per a la UE
(Llei 8/1994 de 19 de maig, modificada per Llei 24/20089 per adaptar-la al Tractat de
Lisboa)
o Per a la participació de les CCAA (forta descentralització), es fa a través de Conferències

sectorials i Conferencia para Asuntos Relacionados con las Comunidades Europeas / UE
(CARCE → CARUE) – T13
Són per sectors i en aquestes es reuneixen un representant de cada Comunitat Autònoma i
un representant del Govern Central (o el Secretari d’Estat). Serveix per debatre i intentar
arribar a posicions comunes, funciona com un fòrum de consulta i per a fer a tothom partícip.
▪ Participació de les CCAA
• Participació indirecta = en la definició de la voluntat de l’Estat
(Acord del CARUE de 30.11.1994)
• Participació directa = en les delegacions de l’Estat en el si del Consell
o Va el ministre i secretari d’estat o ajudant de ministeri amb algun
representant de la comunitat autònoma, per a que sigui present en les
discussions (2004)
(Acord del CARUE de 9.12.2004)
II. LA COMISSIÓ EUROPEA
Es regula a l’art. 17 TUE i als arts. 244 i ss. TFUE.
Art. 17 TUE: “La Comisión promoverá el interés general de la Unión y tomará las iniciatives adecuadas con
este fin. Velará por que se apliquen los Tratados y las medidas adoptadas por las instituciones en virtud de
éstos. Supervisará la aplicación del Derecho de la Unión bajo el control del Tribunal de Justicia de la Unión
Europea. Ejecutará el presupuesto y gestionará los programas. Ejercerá asimismo funciones de
coordinación, ejecución y gestión, de conformidad con las condiciones establecidas en los Tratados. Con
excepción de la política exterior y de seguridad común y de los demás casos previstos por los Tratados,
asumirá la representación exterior de la Unión. Adoptará las iniciativas de la programación anual y plurianual
de la Unión con el fin de alcanzar acuerdos interinstitucionales.”
És la institució encarregada de defensar l’interès general de la Comunitat, sent “l’element unitari del fenomen
comunitari, enfront l’element governamental representat pel Consell”.
Per poder exercir aquest objectiu primordial, ha sigut concebuda com una institució absolutament
independent de qualsevol altra institució u òrgan intern o internacional; per tant, és independent respecte els
Estats membres, respecte les altres Institucions i respecte els interessos privats. No representa els governs,
actua en plena independència i en funció de les seves capacitats, son gestors. La legitimitat és comunitària,
defensa l’interès comú de la UE.
La Comissió ha d’exercir les seves responsabilitats amb plena independència i en interès general de la Unió,
en el seu funcionament i estatut de membres.
a. Composició i nomenament
En quant al nombre de membres, la Comissió es composa actualment de 27 membres (comissaris), un per
cada Estat membre. També incloem el President (hi ha 28 comissaris, un fa de President) i l’Alt Representant
de la Unió per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat.
Aquests membres han de complir les següents condicions:
- Han de tenir competència general
- Han de tenir compromís europeu
- Han de tenir garanties plenes d’independència
- Han de ser nacionals dels Estats membres
El mandat dels comissaris és de 5 anys i són seleccionats mitjançant un sistema de rotació estrictament
igual entre els Estats membres que permeti tenir en compte la diversitat demogràfica i geogràfica del conjunt
de dits Estats (establert pel Consell Europeu – art. 244 TFUE).
El seu Estatut es troba a l’art. 245 del TFUE.
En quant al nomenament i la finalització del mandat, després de diverses modificacions que s’han anat
incloent als Tractats, actualment funciona així (art. 17 TUE):
1. El Consell Europeu, per majoria qualificada, ha de designar un candidat a president de la Comissió
que proposarà a el Parlament Europeu (PE). Per a aquesta designació haurà "de tenir en compte el
resultat de les eleccions a Parlament Europeu".
2. El Parlament Europeu (PE), en ple, aprovarà o no la proposta presentada pel Consell Europeu, per
majoria dels membres que el componen. Si el PE no aprova la candidatura, el Consell Europeu ha
de presentar una altra.
3. Si el PE aprova a el candidat presentat, aquest comença consultes amb els governs dels estats
membres a fi de designar els altres comissaris.
4. Posteriorment, el Consell, proposarà un col·legi de comissaris per majoria qualificada, de comú acord
amb el president de la Comissió.
5. Finalment, el president de la Comissió i els altres membres se sotmetran col·legiadament a un vot
d'aprovació de Parlament -per majoria dels vots emesos-.
6. El nomenament formal el realitza el Consell Europeu per majoria qualificada.
De comú acord amb el President, el Consell fa la llista. Es sotmeten col·legiadament al vot d’aprovació del
PE.
En principi, el mandat dels comissaris és de 5 anys, com ja hem dit, però podria ser renovat.
El mandat pot finalitzar o bé per renovació, mort, dimissió voluntària o cessament.
La finalització del mandat pot ser individual o col·lectiva. Pel que fa a la cessació de les funcions a títol
individual, aquesta pot produir-o bé per la pèrdua de les condicions per a l'exercici del seu càrrec o bé per
la Comissió d'una falta greu. Tot i que, com hem vist, és el Consell Europeu el que els nomena, a proposta
dels governs dels estats membres i preveia aprovació de Parlament Europeu, cap d'aquests òrgans pot
cessés els comissaris. D'acord amb l'article 247 TFUE, el TJUE és l'únic òrgan que pot constatar si un
membre de la Comissió no reuneix ja les condicions per el exercici del seu càrrec o si ha comès una falta
greu i, per tant, cessar-lo, si bé pot fer-ho a instància de el Consell, per majoria simple, o fins i tot, de la
mateixa Comissió.
La cessació col·lectiva pot produir-se per la moció de censura que pot presentar el Parlament Europeu, tal
com hem vist en el primer apartat d’aquest mateix tema, a la qual ens remetem.
b. Organització i funcionament
La seu és a Brussel·les, però alguns serveis els fan a Luxemburg.
➢ Estatut
Sent la Comissió una institució independent, implica que una de les característiques més importants que ha
de reunir un comissari és la d’oferir “garanties plenes d’independència”.
Altre requisit per ser comissari és, necessàriament, que sigui un nacional de un dels Estats membres.
Un cop elegits, els comissaris gaudeixen dels privilegis definits legalment, però, així mateix, la seva actuació
es troba limitada pels Tractats i pel propi Reglament de la Comissió. Així, tot i ser nacionals d'un dels Estats
membres de la Unió, ni representen a l'Estat de què són nacionals, ni, molt menys, poden defensar
interessos dels governs ni dels particulars ja que han d'exercir les seves funcions amb absoluta
independència i en interès general de la Unió (art. 17.3 TUE). Per tant, els membres de la Comissió no poden
ni sol·licitar, ni acceptar, instruccions de cap govern ni organisme, públic o privat.
D'altra banda, els comissaris no poden realitzar cap activitat que sigui incompatible amb les seves funcions,
el que implica que no poden realitzar cap activitat professional durant el seu mandat -sigui o no remunerada,
a excepció d'activitats científiques o docents, en alguns casos, i la participació en partits polítics,
associacions culturals o professionals (art. 245 TFUE).
Així mateix, la funció de membre de la Comissió és incompatible amb l'exercici de qualsevol mandat
electoral, sigui aquest nacional o estranger.
Resulta important assenyalar per a finalitzar que, per tal de reforçar la independència de la Comissió, l'art.
245 TFUE exigeix als comissaris el compromís solemne de "respectar, mentre duri el seu mandat i encara
després de finalitzar aquest, les obligacions derivades del seu càrrec i, especialment, els deures
d'honestedat i discreció, quant a l'acceptació, una vegada acabat el seu mandat, de determinades funcions
o beneficis ".
➢ Organització
S’organitza entre els Comissaris – Presidència.
Per altra banda, i des de l’organització administrativa interna, la Comissió està integrada per la Secretaria
General, la qual dona suport a la institució, i per les Direccions generals (33), encarregades de qüestions
més burocràtiques (administrativa, de preparar els afers per a que els Comissaris prenguin les decisions).
Com hem apuntat, la Comissió, en el moment actual, està composta per 28 comissaris. Un d'ells exerceix
les funcions de president i, al seu torn, estableix quants i qui seran els vicepresidents -un d'ells,
necessàriament, l'Alt Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat (AR) - (art.
17.6 TUE).
Així doncs, l'Alt Representant per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat té una naturalesa bifront
ja que, a més de ser vicepresident i comissari de la Comissió, presidirà el Consell de Ministres d'Afers
Exteriors; aquesta doble naturalesa té el seu aspecte positiu en la dotació d'una major coherència a l'acció
exterior, tot i que, indubtablement va en detriment de la independència de la Comissió.
El President actualment té una figura més rellevant de la que tenia abans i les seves funcions s’han anat
ampliant.
És el President el que marca l'orientació política de la Comissió i l'organitza conforme a els principis de
coherència, eficàcia i col·legialitat. Així, es reconeix al President el poder d'estructurar i repartir les diferents
responsabilitats entre els diferents membres de la Comissió, tant a l'inici del seu mandat com en qualsevol
altre moment si ho considera necessari (art. 248 TFUE). És també el president, tot i que amb l'aprovació
prèvia de el Col·legi de Comissaris, qui nomena els seus vicepresidents (art. 17.6 TUE).
Cadascun dels Comissaris està assistit per la seva Gabinet, compost per funcionaris europeus i nacionals i
en els quals, al menys, han d'estar representades tres de les nacionalitats comunitàries. Aquests gabinets
han adquirit, amb el pas el temps, una gran importància; de fet, les sessions de la Comissió es preparen en
les "reunió de caps de gabinet", que pot comparar-se a l'COREPER.
➢ Funcionament
El funcionament de la Comissió es regeix per diferents principis rectors:
▪ Col·legialitat: implica que totes les decisions, actes i declaracions són adoptades pel col·legi de
comissaris i, per tant, són imputables i obliguen a la Comissió en conjunt (i no individualment).
▪ Solidaritat: actuen a 1
▪ Administració única
▪ Independència
▪ Responsabilitat
Per a l’adopció de decisions, trobem 3 procediments d’adopció de decisions (per agilitzar i fer més eficaç,
s’especialitza l’actuació de la Comissió):
a) Procediment ordinari: la Comissió es reuneix un cop a la setmana (generalment els dimecres), a
convocatòria del President. Després del debat pertinent en el si de la Comissió, les decisions
s'adopten per majoria absoluta.
b) Procediment escrit: la finalitat de la mateixa és alleugerir les reunions. Així, en les qüestions poc
controvertides, s'adopta aquest procediment escrit que consisteix en què es lliura als comissaris una
comunicació de l'expedient i una proposta de decisió i, si en un termini determinat no realitzen cap
observació, es té per adoptat.
c) Procediments d'habilitació i delegacions internes: En base a l'art. 13 del seu Reglament Intern, la
Comissió pot habilitar a algun/s dels seus membres per adoptar mesures de gestió o administració,
dins dels límits que estableixi. Així mateix, i en base a l'art. 14 del Reglament, la Comissió podrà
delegar en els directors generals i en els caps de servei l'adopció de mesures de gestió i
administració, també dins dels límits que estableixi.
La votació es fa per majoria (14/27 → quòrum 14).
c. Atribucions o poders (competències)
La Comissió Europea és la institució que compta amb el major nombre de funcionaris i amb la més gran
capacitat operativa i això perquè les funcions i competències que se li han encomanat pels tractats són
àmplies, tant quantitativament com qualitativament.
• Competències legislatives
En matèria legislativa, la Comissió té el dret gairebé exclusiu d'iniciativa legislativa.
La justificació d'aquesta competència resideix en que la Comissió "aporta en la concepció de les propostes
una visió de conjunt inspirada en l'interès general de la Unió", de manera que es presumeix que obra amb
independència de tot interès nacional, cosa que no es pot pressuposar de el Consell de la Unió, òrgan
intergovernamental, compost per representants dels estats membres. Per això s'ha dit que la Comissió és el
"motor" de la Comunitat ja que, a l'ésser aquesta institució la que prepara els projectes normatius i els
presenta davant el Consell i el Parlament, és ella la que impulsa l'activitat normativa comunitària.
La Comissió serà absolutament imprescindible perquè s'iniciï el procediment legislatiu ordinari, ja que l'article
289 TFUE exigeix l'existència d'una proposta de la Comissió. Una vegada que la Comissió ha presentat
aquesta proposta, aquesta podrà ser modificada:
a) Per la Comissió en qualsevol moment, en tant que el Consell no adopti una decisió
b) Pel Consell, però per a això s'exigeix la unanimitat (art. 293 TFUE).
En contrapartida a aquest privilegi d'iniciativa legislativa gairebé exclusiu, els articles 225 i 241 TFUE
preveuen la possibilitat que Consell i Parlament sol·licitin a la Comissió la presentació de determinades
propostes; en cas que la Comissió es negui, Parlament i Consell compten amb mecanismes jurídics
(procediment per omissió davant el TJUE) i polítics (instruments parlamentaris de control) per fer que la
Comissió compleixi amb les seves responsabilitats de motor de el Dret de la Unió.
Fins i tot el CES, el CR o iniciativa ciutadana (1M de ciutadans de com a mínim 7 Estats membres, calculat
en proporció).
• Competències de decisió
Poder de decisió propi (residual) → Formularà recomanacions o dictamens sobre matèries del TFUE
Si bé és cert que té un poder de decisió propi, els supòsits en què la Comissió té facultats de decisió pròpies
són molt limitats. Aquests estan recollits expressament en els Tractats i poden ser tant normatives -tot i que
no legislatives- (com l'elaboració de reglaments, directives i decisions en àmbits determinats), com
executives (l'autorització de les mesures de salvaguarda als Estats membres). Així mateix, la Comissió té
determinat poders de decisió per delegació o per atribució.
• Competències d’execució
Execució de normes i polítiques de la UE:
- Normes de DUE : Execució Normativa i Ex. Administrativa
- Pressupost
- Dret de competència
- Gestió de fons estructurals i de cohesió
L'article 291 TFUE confereix les competències d'execució a la Comissió (i excepcionalment a Consell) en
aquells supòsits en què es requereixin condicions uniformes d'execució dels actes jurídicament vinculants
de la Unió. En qualsevol cas, aquestes competències executives de la Comissió es troba sotmesa a el control
que realitzin els Estats membres en base als principis i normes generals establerts reglamentàriament per
Parlament i Consell (art. 291.3 TFUE).
És exclusiva i atribuïda pel Consell de la UE.
També té una tasca de representació de la UE a nivell internacional (sobretot a través de l’AR).

• Competències de control
És la Comissió qui ha de vetllar pel compliment dels tractats i de el Dret Derivat.
Per tant, a més del "motor", és la "guardiana" de el Dret de la Unió i, per complir amb aquesta funció se li
atribueixen facultats per investigar, perseguir i sancionar les infraccions comeses tant per altres institucions,
com pels Estats membres o pels particulars.
Així mateix, atès que és la Comissió l'encarregada de controlar la aplicació del Dret europeu, és
l'encarregada de gestionar la "clàusula de salvaguarda". És a dir, és ella qui decideix en quins casos
particulars excepcionals els Estats membres poden suspendre l'aplicació de determinades normes de la
Unió. Els casos en què poden aplicar-se aquestes clàusules estan previstos en els tractats per
circumstàncies concretes i taxades:
- Períodes transitoris posteriors a les ampliacions;
- Manteniment excepcional de mesures nacionals en àmbits de mercat interior (art. 114.10 TFUE)
- Problemes en balança de pagaments en el marc de la Unió Monetària (arts.143.3 i 144 TFUE)
- Mesures nacionals més protectores en el marc de l'entorn (art.191.2 TFUE)
III. EL PARLAMENT EUROPEU

La normativa es la trobem a l’art. 14 TUE, arts. 223 TFUE (+ Acta Electoral Europea).
És la institució que més ha evolucionat al llarg dels anys; passa de una simple Assemblea parlamentària
consultiva en els afers normatius, fins el rol actual com a co-legislador i participant en el poder normatiu.
El Parlament Europeu (PE) és la institució comunitària que representa els pobles dels Estats membres de la
Unió Europea i, en aquest sentit, podem afirmar que és la que dota la Unió de "legitimitat democràtica".
A diferència del que succeeix en altres organitzacions internacionals, el Parlament Europeu no és una simple
"assemblea o conferència general", sinó que l'amplitud dels seus competència fa del PE una institució molt
important i original, fonamentalment a la llum de la seva participació en el procés legislatiu comunitari.
No obstant això, encara està lluny de poder considerar-se un Parlament en el sentit que a aquest terme
s'atribueix en els sistemes polítics nacionals.
a. Composició
Amb la última reforma i ampliació, el Parlament
Europeu es composa de 751 membres (750
eurodiputats i el President).
El TUE estableix un mínim i màxim de
representants per Estat: 6 eurodiputats com a
mínim i 96 com a màxim.
En qualsevol cas, les decisions sobre el còmput

total d’europarlamentaris és establert pel
Consell Europeu.
Tanmateix, amb la retirada del Regne Unit de la

Unió Europea, s’ha hagut de reformar la
institució.
A partir de l1 de febrer de 2020, amb la sortida
definitiva del Regne Unit de la UE, es modifica la
composició del Parlament. La decisió adoptada
finalment és que, dels 73 escons que deixa
lliures, es reparteixin 27 entre els països ja
membres, i es deixin els 46 restants com a
reserva per futures ampliacions.
Aquesta distribució garanteix que cap Estat
perdi escons, es tingui en compta la població
dels països i que els ciutadans dels Estats petits
tinguin un nivell mínim de representació.
Els representants del PE són escollits per sufragi

universal, lliure, directe i secret, amb
procediments electorals diversos segons els
Estats membres; això succeeix perquè no s’ha
pogut arribar a un acord sobre un model
uniforme per escollir-los, el que provoca que les
eleccions europees s’hagin celebrat d’acord amb les disposicions nacionals pertinents (només han de
respectar les línies generals establertes pel Dret de la Unió Europea).
La normativa aplicable és l’Acta electoral europea i les disposicions internes (en el cas d’Espanya, la
LOREG).
El mandat dura 5 anys, per tant les eleccions es celebren cada 5 anys, i tot ciutadà de la Unió té dret a ser
elector i elegible en el seu lloc de residència (arts. 20.2 i 22.2 TUE).
El Parlament, a la llum de l'article 232 de l'TFUE, té poder per autoorganitzar donant-se el seu propi
reglament intern en el que establirà les regles en matèria d'organització i funcionament de la mateixa.
➢ L’estatut de parlamentari
Els europarlamentaris són escollits cada 5 anys, sent el seu mandat, com ja hem dit, de 5 anys, amb
possibilitat de reelecció.
La condició indispensable per poder ser escollit és ser ciutadà de la Unió.
Les incompatibilitats venen recollides entre el Dret de la Unió i el Dret nacional electoral de cada Estat
membre; les d’origen comunitari les trobem a l’art. 7 de l’Acta Electoral Europea, i es poden resumir en 2
grups:
❖ Incompatibilitats amb l'exercici de determinades funcions polítiques en l'àmbit nacional (membre de
Govern d'un Estat membre, o diputat al parlament nacional).
❖ Incompatibilitats amb l'exercici de determinades funcions en l'àmbit europeu (membre de la Comissió;
jutge, advocat general o secretari del Tribunal de Justícia de la Unió Europea -TJUE- o de Tribunal
General; membre de Tribunal de Comptes, de el Comitè de les regions o del Consell Econòmic i
Social; determinats càrrecs de el Banc Central Europeu i del Banc Europeu d'Inversions; Defensor el
Poble Europeu; membre de comitès o organismes creats per o en aplicació dels Tractats; funcionaris
o agents en actiu de les institucions o dels seus organismes especialitzats).
➢ Estructura i organització interna

El Parlament Europeu s’organitza de la següent manera:
a) El President i la Mesa
El Parlament elegeix el seu propi president (per majoria absoluta, llevat que calgui recórrer a una quarta
votació, cas en què l'elecció es realitzarà per majoria simple), catorze vicepresidents-cinc qüestors. Tots ells
formen part de la Mesa i són elegits per un període de dos anys i mig, és a dir que, en cada mandat de l'PE
(cinc anys) es procedeix a l'elecció de dos meses. Els qüestors s'ocupen de qüestions administratives i
econòmiques. El costum és que, en l'elecció dels membres de la Mesa, es tingui en compte una
representació proporcional tant de nacionalitats com de grups polítics.
Al President li correspon la direcció de totes les activitats parlamentàries, sent essencial el seu paper en
l'ordenació dels debats parlamentaris o en la vigilància de l'acompliment del Reglament, i la representació
de l'PE tant a l'interior de la UE com en les seves relacions internacionals.
b) Els Grups polítics

Els parlamentaris s'agrupen per afinitats polítiques i no per nacionalitats. Perquè un grup polític pugui
constituir es requereixen dues condicions, que siguin, al menys, 23 diputats d'una quarta part dels Estats
membres (el que en el moment actual equival al fet que hagin estat triat en al menys 7 països).
Aquells parlamentaris que no vulguin adherir-se a cap grup polític no estan en l'obligació de fer-ho i formen
part dels no inscrits.
Després de les eleccions de 2019 i el Brèxit, el PE està compost pels següents grups polítics:
▪ Grup de el Partit Popular Europeu (PPE) - 187 escons
▪ Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S & D) - 148 escons
▪ Grup de Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) - 62 escons
▪ Grup Europa Renovada - 97 escons
▪ Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica (GUE / NGL) - 40 escons
▪ Grup dels Verds-Aliança Lliure Europea (Verds / ALE) - 67 escons
▪ Grup Identitat i Democràcia - 76 escons
▪ No inscrits - 27 escons
c) L’organització del treball

Cada “curs parlamentari” compren 12 sessions ordinàries (1 x mes) – anomenada cadascuna d'elles
període parcial de sessions.
A més de en sessió ordinària, el PE pot reunir-se en sessió extraordinària quan així ho decideixin la majoria
dels seus membres o ho sol·licitin el Consell o la Comissió.
Les qüestions relatives a l'organització dels treballs parlamentaris, a l'ordre del dia de les sessions i les
compareixences són competència de la Conferència de Presidents, composta pel president de Parlament
i pels presidents dels grups polítics. Pel que fa als no inscrits, atès que no constitueixen un grup polític, no
compten amb un president que "enviar" a la Conferencia de Presidents. Tot i això, poden enviar a un
representant a la Conferència que, encara que tindrà veu, no té dret a vot.
A més de treballar en ple, el PE pot desenvolupar les seves funcions en comissions parlamentàries.
Aquestes poden ser permanents o temporals, generals o especials i de recerca (art. 226 TFUE). En la
composició de les comissions es té també en compte la proporcionalitat de representació d'ideologies i
nacionalitats. La funció d'aquestes comissions és examinar aquelles qüestions que li encomani el Ple,
contrastant les opinions dels diferents grups. Finalitzat el seu treball, la comissió creada ha de transmetre el
resultat de la mateixa a Ple per a la seva discussió i per a l'aprovació, si escau, d'un dictamen o resolució.
➢ Les comissions permanents s'ocupen d'una determinada matèria amb caràcter indefinit i són
creades pel Ple i la seva composició es determina en el primer període de sessions de Parlament
acabat de constituir. La seva composició es renova cada dos anys i mig, a l'igual que passa amb la
Presidència i la Mesa de Parlament. En el moment actual hi ha 20 Comissions permanents:
o Afers Exteriors (que compta al seu torn amb 2 subcomissions)
▪ Drets Humans
▪ Seguretat i Defensa
o Desenvolupament, Comerç Internacional
o Pressupostos
o Control Pressupostari
o Afers Econòmics i Monetaris
o Ocupació i Assumptes Socials
o Medi Ambient
o Salut Pública i Seguretat Alimentària
o Indústria, Investigació i Energia
o Mercat Interior i Protecció al Consumidor
o Transports i Turisme
o Desenvolupament Regional
o Agricultura i Desenvolupament Rural, Pesca
o Cultura i Educació, Afers Jurídics
o Llibertats Civils
o Justícia i Assumptes d'Interior
o Assumptes Constitucionals
o Drets de la Dona i Igualtat de Gènere
o Peticions
➢ D'altra banda, les comissions especials són creades pel ple a proposta de la Conferència de
Presidents i la seva composició, funcions i durada s'especificarà en l'acte que les crea.
➢ Finalment, les comissions d'investigació són òrgans creats de forma ad hoc per a l'estudi
d'infraccions o mala administració en l'aplicació de el Dret de la Unió.
A més dels òrgans analitzats, en el marc de l'organització i funcionament de Parlament, resulta necessari
esmentar la Secretaria General (servei jurídic i direcció d’informàtica) i Direcció General, les delegacions
(39) o els intergrups.
A més, s’integra en el PE el defensor del poble (Emily O’Reilly), encarregada de rebre queixes dels
ciutadans europeus sempre i quan algun organisme o institució hagi actuat incorrectament, aleshores
s’investiga si es pot corregir la mala praxis.
d) El sistema de votacions
La regla general és que la votació exigida sigui la de majoria absoluta dels vots emesos, encara que, en
alguns casos, els Tractats exigeixen altres majories (per exemple, majoria de dos terços o majoria absoluta
de parlamentaris). S’ha d’observar la base jurídica.
En quant al funcionament, s’aplica el principi de transparència.

Té seu a Estrasburg normalment (durant 11 períodes parcials de sessions), la resta de “pps” poden tenir lloc
a Brussel·les (6).
c. Atribucions
En el moment actual el PE posseeix competències legislatives i de control, a més d'altres competències en
matèria de nomenament d'altres institucions i òrgans de la Unió.
• Competències legislatives
Els poders i competències d’aquesta institució s’han anat modificant i progressivament ampliant amb el pas
del temps i dels Tractats.
Actualment, el PE té certa participació en la producció normativa (participació en el poder normatiu
general) i l’adopció d’actes normatius. Funciona com a co-decisor amb el Consell en la funció legislativa,
variant el tipus de procediment segons si es tracta de un procediment legislatiu ordinari (procediment de
codecisió) o especial (procediment de consulta, procediment d’aprovació i procediment pressupostari).
També ara té més àmplia participació en la conclusió de tractats internacionals.
A més, tot i ser la Comissió la que ostenta la iniciativa legislativa, lo cert és que el Parlament té algun paper
en aquest àmbit. A l'art. 225 TFUE és recull el Precepte que el Parlament pot sol·licitar a la Comissió que
presentés a el Consell "les propostes oportunes sobre qualsevol assumpte que segons el parer d'aquell
requereixi l'elaboració d'un acte comunitari per a l'aplicació de el present tractat".
No es tracta, realment, d'un dret d'iniciativa però sí d'una possibilitat de "influir" en el dret d'iniciativa de la
Comissió. Per tant, segueix sent la Comissió qui posseeix la iniciativa legislativa, encara que certament hi
ha una obligació de col·laboració entre ambdues institucions que ha quedat reflectit en l'Acord
Interinstitucional "Legislar millor", en què es preveu que la Comissió tindrà en compte les sol·licituds de
Parlament i els donarà una resposta ràpida i adequada.
Sí que és cert que els tractats constitutius preveuen “alguna iniciativa normativa restringida a supòsits molt
concrets”, com per exemple:
- Presentació de projectes relatius al procediment d’elecció d’eurodiputats i a l'estatut i les condicions
d'exercici de les seves funcions (article 223.1 i 2TFUE)
- Projectes relatius a les modalitats d'exercici de recerca (art.226 TFUE)
- Projectes relatius a l'Estatut i exercici de funcions del Defensor el Poble (art. 228.4 TFUE)
- També podrien incloure en aquest "apartat" la iniciativa per a la revisió ordinària dels Tractats o
simplificada de la part III del TUE (art. 48.2 i 6 de l'TUE), així com la iniciativa de presentar-li a el
Consell Europeu la proposta sobre composició de Parlament (art. 15.2 TUE).
• Competències de control
El PE exerceix control respecte la Comissió, però ara també exerceix control sobre l’activitat del Consell.
1) En primer lloc, el Parlament pot fer interpel·lacions a la Comissió o al Consell o al Banc Central
Europeu per a demanar aviat una opinió o bé una informació o explicació sobre un assumpte
determinat. Aquestes interpel·lacions es poden referir a un tema concret que afecta la competència
de la institució a la qual es interpel·la o, pot referir-se a les activitats de la Unió en el seu conjunt. Les
preguntes poden ser orals o escrites i, tant la pregunta, com la contestació, són publicades en el Diari
Oficial.
2) En segon lloc, i pel que fa als informes, la Comissió ha de presentar de forma anual un informe
general a el PE sobre el desenvolupament de les polítiques europees i sobre totes les activitats
realitzades per la Unió. El Parlament Europeu analitza l'informe i, després del seu estudi per part de
les comissions parlamentàries i el seu debat en el ple, aprova una resolució al respecte. A més, la
Comissió presenta a l'PE Informes sectorials respecte d'aspectes concrets de la política comunitària.
D'altra banda i pel que fa a el control de l'activitat de Consell, en matèria de política exterior, seguretat
i defensa, l'alt representant ha de presentar, dues vegades a l'any, un informe sobre les seves
polítiques i les repercussions financeres de les mateixes . També el Tribunal de Comptes ha de
presentar un informe anual a l'PE, en aquest cas, sobre l'exercici del pressupost. Finalment, el
Defensor el Poble ha de presentar un informe anual davant el Parlament Europeu.
3) En tercer lloc, el Parlament pot crear comissions temporals d'investigació per tal d'examinar les
al·legacions d'infracció o mala gestió en l'aplicació de el Dret de la Unió
4) En quart lloc, el PE, basant-se l'article 234 de l'TFUE, pot plantejar una moció de censura contra la
Comissió. Aquesta ha de ser realitzada per escrit, estar motivada i ser recolzada per, al menys, la
desena part dels eurodiputats; la moció es planteja respecte de la Comissió en el seu conjunt, no
sent possible la reprovació dels comissaris de forma individualitzada. En el cas que la moció prosperi,
els membres de la Comissió sortint hauran de prosseguir en les seves funcions fins a la seva
substitució per la nova Comissió. Es tracta, sens dubte, d'una competència de control autònoma que,
tot i això, està estretament relacionada amb el poder de control a la investidura de la Comissió.
A més, el president de Parlament Europeu té dret a intervenir al començament de cada reunió de Consell
Europeu a fi d'expressar l'opinió de l'PE en relació als assumptes que els caps d'Estat i de Govern s'hagin
de tractar.
Finalment, el Parlament exerceix funcions de control a través de la legitimació activa en el recurs d'anul·lació
davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
• Altres competències
A més de les competències analitzades anteriorment, la veritat és que el Parlament té altres poders no fàcils
d'encaixar en les categories analitzades, com és la participació en el nomenament d'altres institucions. Així,
com veurem a continuació, participa en:
- Nomenament de President de la Comissió i d'aquesta en el seu conjunt
- Designa el Defensor de el Poble i controla la seva activitat a través del informe anual que aquest ha
de presentar-li
- És consultat pel Consell per al nomenament dels membres del Tribunal de Comptes i als membres i
al president del Comitè Executiu de el Banc Central Europeu.
T6: EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA I EL TRIBUNAL DE COMPTES
Totes les institucions que veurem en aquest tema són les encarregades de defensar l’Estat de dret i
l’aplicació del dret.
I. EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE (TJUE)

Aquesta institució es regula a l’art. 19 TUE i a l’art. 251 i ss. TFUE (+ PROTOCOL 3 sobre l’Estatut del
TJUE). És la institució que encarna l’interès de la justícia en la UE.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, òrgan especialitzat i independent, és l'eix central de protecció
jurisdiccional el Dret de la Unió Europea. S'erigeix, així, en un autèntic poder judicial ja que, com es veurà,
per a l'exercici d'aquesta tasca, els Tractats li han atorgat un conjunt de competències que van des de la
vigilància del respecte a la legalitat per part de les institucions fins al control de el respecte d'aquest
ordenament per part dels Estats. A més, per mitjà de la competència prejudicial, es salvaguarda la
integritat i identitat d'aquest ordenament.
La seva jurisdicció és obligatòria i permanent. Les seves decisions gaudeixen de força declarativa i, de
vegades, executiva, i s'imposen tant als Estats membres, com a les institucions i també a particulars.
És l'òrgan judicial suprem, dins l'ordenament de la Unió Europea, a què està sotmès el Tribunal General. És
el Tribunal de Justícia de la Unió Europea el que garanteix, en última instància, la unitat en la interpretació i
aplicació de el Dret de la Unió, i per tant, a ell li correspon garantir la unitat jurisprudencial.
El president del TJUE és Koen Lenaerts.
a. Composició
És una institució formada per 2 òrgans o jurisdiccions:
1) Tribunal de Justícia = resol les qüestions prejudicials plantejades pels tribunals nacionals, certs
recursos d'anul·lació i els recursos de cassació.
a. Es composa per 1 jutge de cada país membre (27) i 11 advocats generals
2) Tribunal General (abans anomenat de 1ª instància, perquè és la seva funció) = resol els recursos
d'anul·lació que interposen els particulars, les empreses i, en alguns casos, els governs nacionals.
Això vol dir que, a la pràctica, el tribunal s'ocupa sobretot de la legislació sobre competència, ajudes
estatals, comerç, agricultura i marques comercials.
a. Es composa per 2 jutges per cada país de la UE
3) Tribunals especialitzats (es poden crear)
Els membres del TJUE són els Jutges (27 – 1 x estat membre) i els Advocats Generals (11), que a la
vegada designen un Secretari que els assisteix en l’exercici de les seves funcions.
➢ Els Jutges
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea està compost per un jutge per cada Estat membre, de manera
que hi ha 27.
Són designats pels governs dels estats membres que, de comú acord, designen als jutges i als advocats
generals.
Quant als requisits que han de reunir, es requereix, d'acord amb el que disposa la mateixa norma:
- Independència: que siguin personalitats que ofereixin absoluta garantia d'independència (dels estats
i d’altres institucions)
- Competència: que estiguin en les condicions requerides per a l'exercici, en els seus respectius
països, de les més altes funcions jurisdiccionals o siguin jurisconsults de reconeguda competència.
Amb aquesta clàusula es garanteix que els jutges siguin personalitats d'alta solvència intel·lectual com a
professionals de el Dret. Normalment es tractarà de jutges, alts funcionaris o docents universitaris amb un
alt nivell de coneixement de Dret de la integració.
El nomenament es realitzarà per un període de 6 anys.
L'estatut dels jutges i advocats generals està conformat per un conjunt d'obligacions i drets.
❖ La primera obligació és la de prestar jurament en audiència pública davant del Tribunal de Justícia
de la UE, en sessió pública, que exercirà les seves funcions amb imparcialitat i en consciència i que
no violarà de cap manera el secret de les deliberacions.
❖ En el moment d'assumir les seves funcions signen a més una declaració per la qual es comprometen
a respectar, durant i després del seu mandat, les obligacions derivades del seu càrrec i,
especialment, els deures d'honestedat i discreció en l'acceptació de les seves funcions o beneficis
després de la finalització del seu mandat.
o Imparcialitat
o Secret de les deliberacions
o Segons consciència
o Compromís de respectar els deures d’honestedat i discreció per acceptar càrrecs o beneficis
❖ Incompatibilitats:
o Funció política o administrativa
o Activitat professional (retribuïda o no)
Dins el bloc d'obligacions ha una sèrie d'abstencions que es presumeixen dels membres de
Tribunal. No poden assumir funció política o administrativa, ni tampoc exercir activitats
professionals, retribuïdes o no, excepte autorització concedida pel Consell, sempre amb caràcter
excepcional. Tampoc poden intervenir en cap assumpte en el qual haguessin participat
anteriorment d'alguna manera. En tot cas, poden unilateralment abstenir d'intervenir en un
assumpte per algun motiu especial. Cal així mateix la opció de la recusació.
❖ Respecte dels drets que assisteixen als membres de tribunal, cal destacar que gaudeixen
d'immunitat de jurisdicció total per qualsevol mena d'acte comès durant el seu mandat i d'immunitat
respecte als actes de caràcter oficial, després de la finalització del mateix. Aquesta només pot ser
aixecada pel Ple de Tribunal.
Com finalitza el mandat?

A banda dels casos de renovació periòdica i defunció, el mandat dels jutges conclourà individualment per
dimissió. En aquest supòsit, la carta de dimissió serà dirigida a President de Tribunal de Justícia, qui la
transmetrà a President de Consell. Aquesta última notificació determinarà la vacant del càrrec. Existeixen,
per altra banda, diferents formes de cessament de el càrrec de jutge. Així, quan el conjunt de jutges i
advocats generals decideixi, per unanimitat que un jutge ha deixat de reunir les condicions requerides o ha
incomplert les obligacions que es deriven del seu càrrec, el membre afectat serà apartat de la mateixa. El
nou jutge que substitueixi el cessat serà nomenat pel temps que falti per a finalitzar el seu mandat.
➢ President
D'especial relleu dins de la composició del Tribunal és la figura de President. Entre les seves funcions cal
destacar la direcció dels treballs i serveis de Tribunal, la presidència de les deliberacions i l'ostentació
d'importants competències processals durant el desenvolupament dels recursos.
Aquest serà elegit per un període de tres anys pels jutges. El seu mandat és renovable.
Actualment, és en Koen Lenaerts.
➢ Els Advocats Generals

Els advocats generals són membres del Tribunal de Justícia, i gaudeixen de el mateix estatut que els jutges.
També són comuns a aquells els requisits personals així com el procediment de designació.
L'article 222 de l'TFUE disposa que són vuit advocats generals, encara que aquest nombre es pot augmentar
si el Tribunal de Justícia ho sol·licita a Consell, qui decidirà sobre aquest extrem per unanimitat. Actualment,
hi ha 11.
Les seves funcions difereixen de les atribuïdes als jutges. En efecte, a l'advocat general li correspon
presentar públicament, amb tota imparcialitat i independència, conclusions motivades sobre els assumptes
que, de conformitat amb l'Estatut del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, requereixin la seva intervenció,
per tal d'assistir-en el compliment de la seva missió.
Ajuden als jutges a fer sentències. Fan una primera apreciació al dret sobre els casos, de manera que
examinen totes les derivades jurídiques que comporta; també fan unes conclusions.
➢ El Secretari
El secretari és nomenat pels membres de tribunal, en votació secreta, per un període de 6 anys sent el seu
mandat susceptible de renovació.
El seu nomenament es produeix en funció de la seva experiència en material judicial i internacional, títols
universitaris i ocupacions actuals i anteriors.
Les funcions de secretari són múltiples:
- Tramitació dels serveis administratius
- Gestió financera i comptabilitat, sempre sota l'autoritat del President
- Responsabilitat dels arxius
- Custòdia de segells i supervisió de les publicacions del Tribunal
- Recepció i verificació de la regularitat de les demandes
- Transmissió i conservació de tots els escrits i comunicacions de caràcter processal, així com la
responsabilitat del Registre en el qual s'inscriuen els mateixos.
- Finalment -aquesta és la seva funció de caràcter més estrictament processal- ha de prestar
assistència a jutges i advocats generals en l'exercici de les seves funcions i aixecar acta de totes les
reunions i de les vistes.
➢ Els Lletrats
Es tracta de col·laboradors personals de jutges i advocats generals, comptant cada un amb tres d'ells. Es
tracta de juristes d'elevada qualificació. Tot i que se'ls ha assimilat a personal de Tribunal, no han estat mai
sotmesos a l'autoritat de Secretari de Tribunal, com la resta de funcionaris d’aquesta institució.
Són part del gabinet de jutges i advocats generals, i tenen l'estatut de contractats, amb una durada il·limitada,
condicionada a el mandat de jutge o advocat general de què depenen.
b. Funcionament
a. El Ple i les Sales
Es reuneixen de diferents maneres:
- Sales de 3-5 jutges
- Gran Sala (15 jutges)
- Plenari (únicament per a qüestions constitucionals o de gran importància)
Així, segons el que preveu l'article 16 de l'Estatut del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, "... el Tribunal
de Justícia constituirà sales compostes per 3 i 5 jutges. Els jutges elegiran d'entre ells els presidents de sala.
Els presidents de les sales de cinc jutges seran elegits per 3 anys. El seu mandat podrà renovar-se una
vegada. La Gran Sala estarà composta per 15 jutges. Estarà presidida pel president de el Tribunal de
Justícia. També formaran part de la Gran Sala el Vicepresident del Tribunal de Justícia i, en les condicions
establertes en el Reglament de Procediment, 3 dels presidents de sales de 5 jutges i altres jutges. El Tribunal
de Justícia actuarà en gran sala quan ho sol·liciti un Estat membre o una institució de la Unió que sigui part
en el procés. El Tribunal de Justícia actuarà en Ple quan se li sotmeti un assumpte en aplicació de l'apartat
2 de l'article 228, de l'apartat 2 de l'article 245, de l'article 247 o de l'apartat 6 de l'article 286 de l'TFUE. Així
mateix, quan consideri que un assumpte de què coneix té una importància excepcional, el Tribunal de
Justícia podrà decidir, oït l'advocat general, la seva atribució a Ple."
b. El procediment
Al Tribunal de Justícia, a cada assumpte se li assigna un jutge ( "jutge ponent") i un advocat general. Els
assumptes s'instrueixen en dues fases:
1) Fase escrita
o Les parts presenten a Tribunal al·legacions escrites, i també poden formular observacions les
administracions nacionals, les institucions europees i, en alguns casos, els particulars.
o El jutge ponent resumeix totes les al·legacions i observacions, que a continuació es debaten a la
reunió general de Tribunal, on es decideix:
▪ segons la importància o complexitat de l'assumpte, si ho instrueixen 3, 5 o els 15 jutges de
Tribunal (això últim ocorre en molt rares ocasions: en la majoria són cinc)
▪ si s'ha de celebrar una vista (fase oral) i si cal un dictamen oficial de l'advocat general.
2) Fase oral: la vista pública

o Els advocats de les dues parts plantegen els seus arguments davant els jutges i l'advocat general,
els qui poden formular preguntes.
o Si el Tribunal decideix sol·licitar un dictamen a l'advocat general, aquest ho emet unes setmanes
després de la vista.
o A continuació, els jutges deliberen i donen el seu veredicte.
3) La sentència
Al Tribunal General, el procediment és semblant, excepte que en la majoria dels assumptes hi ha tres jutges
i no hi ha advocat general.
c. Atribucions i poders
o Recurs d’incompliment = valora el grau de compliment del dret de la UE per part dels Estats membre
o Recurs d’ anul·lació = retirar de l’ordenament una norma del dret de la UE
o Recurs d’inactivitat. (art. 265 TFUE) = recurs per si les institucions de la UE no actuen
o Recurs de responsabilitat extra-contractual. = per si les institucions fan alguna cosa que suposa
responsabilitat i han d’indemnitzar
o Qüestió prejudicial. (art. 267 TFUE) = qüestions que els jutges interns fan per al TJUE per a que els ajudi
a l’hora d’emetre la seva sentència en seu oficial
o Jurisdicció consultiva (compatibilitat amb el DUE de tractats internacionals que la UE preveu celebrar)
o Altres: Recursos de funcionaris (Article 270 TFUE); Terceria; Interpretació; Revisió, recursos previstos
en clàusules compromissòries incloses en contractes de D Públic o Privat celebrats per la UE (art. 272
TFUE)...
d. Competències i funcions
La funció del TJUE és garantir que la legislació de la UE s'interpreti i s'apliqui de la mateixa manera en cada
un dels països membres; garantir que els països membres i les institucions europees compleixin la legislació
de la UE.
El Tribunal de Justícia és competent per a pronunciar-se sobre la legalitat de les accions de les institucions
(recursos d'anul·lació, omissió i excepció d'il·legalitat) excepte les atribuïdes al Tribunal General, sobre
l'adequació dels estats a el Dret de la Unió Europea (recurs per incompliment estatal) i sobre la
responsabilitat patrimonial de les institucions de la Unió.
A més, en el marc de les seves funcions com a òrgan jurisdiccional màxim de sistema de la Unió Europea,
té igualment competència per a resoldre qüestions prejudicials que li siguin presentades pels jutges dels
Estats membres, per exercir el control previ de la legalitat dels Tractats que la Unió pretengui celebrar en el
marc de les seves competències, així com per pronunciar en altres vies que tinguin -igual que en aquests
dos casos- un inequívoc caràcter constitucional. Finalment, el Tribunal gaudeix igualment de competència
per pronunciar-se sobre el recurs de cassació que pot ser presentat per les parts respecte de les sentències
dictades pel Tribunal General.
El TJUE resol els assumptes que se li plantegen. Els més comuns són:
• Interpretar la legislació (decisions prejudicials): els tribunals nacionals han de garantir que la
legislació europea s'apliqui correctament, però de vegades els tribunals de diferents països
interpreten les normes de diferents maneres. Si un tribunal nacional té dubtes sobre la interpretació
o validesa d'una norma europea, pot demanar una clarificació a el Tribunal de Justícia europeu. El
mateix mecanisme pot utilitzar-se per determinar si una normativa o pràctica nacional és compatible
amb la legislació europea.
• Aplicar la legislació (procediments d'infracció): aquest tipus d'acció s'emprèn contra una
administració nacional per incomplir la legislació europea. Pot entaular tant la Comissió Europea com
un altre país membre. Si es comprova que un país ha incomplert les normes, haurà de posar remei
o afrontar noves accions i una possible multa.
• Anul·lar normes europees (recursos d'anul·lació): si es considera que una norma europea vulnera
els tractats de la UE o els drets fonamentals, els governs dels països membres, el Consell de la UE
o (en alguns casos) el Parlament Europeu poden sol·licitar al tribunal que l'anul·li.
També els particulars poden sol·licitar al tribunal que anul·li una norma europea que els afecti
directament.
• Garantir que la UE actuï (recursos per omissió): en determinades circumstàncies, el Parlament, el

Consell i la Comissió han de prendre decisions. Si no ho fan, els governs nacionals, altres institucions
europees o (en determinades circumstàncies) els particulars o empreses poden recórrer a Tribunal.
• Sancionar les institucions europees (accions per danys i perjudicis): pot recórrer al Tribunal
qualsevol persona o empresa que es consideri perjudicada en els seus interessos per acció o omissió
de la UE o del seu personal.
II. EL TRIBUNAL GENERAL

En la seva concepció original, es tractava d'una jurisdicció encaminada a ocupar-se de aquells litigis que,
per la seva complexitat fàctica, no haurien de ser resolts pel Tribunal de Justícia per no ser aquest l'òrgan
judicial més idoni. D'aquesta manera, el Tribunal de Justícia es veia descarregat de treball i podia concentrar-
se en la seva tasca essencial, la de vetllar per una interpretació uniforme de el Dret de la Unió Europea. La
introducció d'una doble instància en la jurisdicció europea es configura, doncs, com una millora en la
protecció dels justiciables i en, en particular, en els seus drets de defensa.
Amb l'entrada en vigor de el Tractat de Lisboa (Decisió 88/591 del Consell, 24.10.1998, modificada), el
Tribunal de Primera Instància ha passat a denominar-se Tribunal General.
a. Composició
Es composa per 2 jutges per Estat membre (54 jutges).
El seu mandat és de sis anys, renovable, i cada tres anys tindrà lloc una renovació parcial.
Els jutges de Tribunal General seran elegits entre persones que ofereixin absolutes garanties
d'independència i posseeixin la capacitat necessària per a l'exercici de funcions jurisdiccionals. Aquest
requisit és, doncs, diferent de l'exigit per a ser membre de Tribunal de Justícia, el qual, com s'ha exposat,
ha de ser un jurisconsult de reconegut prestigi o reunir les condicions per a exercir les més altes funcions
jurisdiccionals en el seu Estat membre d'origen. En el nomenament dels jutges de Tribunal General intervé
també el Comitè Independent que preveu l'article 255 de l'TFUE.
L'estatut dels drets i obligacions dels jutges d'aquest Tribunal és coincident amb el dels jutges de Tribunal
de Justícia. Els jutges elegiran, per un període de tres anys, renovable, al seu President, qui dirigirà els
treballs i serveis del Tribunal General i presidirà les vistes de Ple i les deliberacions.
Una funció prevista per als Jutges de Tribunal General, i que no els correspon als jutges de Tribunal de
Justícia, és la d'actuar com advocat general, en determinats assumptes, a causa de el fet que al Tribunal
General no existeix tal figura. En aquests supòsits, el membre que actuï com advocat general no pot, com
és lògic, intervenir en el mateix com a Jutge.
També hi ha un Secretari i Lletrats.
b. Funcionament
El Tribunal General actuarà a sales compostes per 3 o 5 jutges. Els jutges elegiran d'entre ells els presidents
de sala. Els presidents de les sales de 5 jutges seran elegits per 3 anys. El seu manat podrà renovar-se una
vegada.
En determinats casos que preveu el Reglament de procediment, el Tribunal General podrà actuar en ple o
com a òrgan unipersonal. El Reglament de Procediment podrà disposar així mateix que el Tribunal General
es constitueixi a Gran Sala en els casos i les condicions que estipuli.
c. Procediment
El procediment davant del Tribunal General és, en essència, similar al desenvolupat davant del Tribunal. Les
úniques diferències, en relació a les diferents funcions de tots dos tribunals, es refereixen al major poder de
Tribunal General respecte a l’impuls processal d'ofici, al repartiment de matèries entre les diferents
formacions, així com a la importància que revesteix la fase oral.
d. Competències
(Article 256 TFUE i art. 51 Estatut TJ)
• Els recursos directes interposats per persones físiques o jurídiques (d’anul·lació, inactivitat i
responsabilitat extracontractual)
• Els recursos contra resolucions de Tribunals especialitzats (recurs de cassació i +)
• Els recursos formulats pels Estats membres contra la Comissió
• Els recursos formulats pels Estats membres contra el Consell en relació amb els actes adoptats per
aquest en l'àmbit de les ajudes d'Estat, les mesures de defensa comercial (dúmping) i els actes pels
quals exerceix competències d'execució
• Els recursos dirigits a obtenir la reparació dels danys causats per les institucions de la Unió Europea
o els seus agents
• Els recursos basats en contractes subscrits per la Unió Europea que prevegin expressament la
competència del Tribunal General
• Altres...
e. RELACIONS ENTRE TJ / TG
• Error formal d’una de les parts Sistema NO formalista que evita denegació de justicia:
• Deficient apreciació de les parts de la competència traspàs dels afers o documentació entre secretaries
del TJCE o el TPI
• Litigis que tenen el mateix objecte, susciten la mateixa qüestió d'interpretació o plantegen la invalidesa
d’un mateix acte (TJ decideix que fer, en darrera instància)
• RECURS DE CASSACIÓ
– Decisions susceptibles de recurs: que posen fi al procés, incidents processals, mesures
provisionals...
– Termini: 2 mesos
– Legitimació activa: parts, intervinents, estats membre o institucions
– Motius invocables: Qüestions de Dret (incompetència del T, irregularitats de procés o violació DUE)
– Efectes: El TJ fa una nova sentència anul·lant la del TPI o li reenvia l’afer perquè faci ell la nova
sentència, d’acord amb els criteris que ha establert
• Reexamen TJ de resolucions TG, a petició primer AG, si risc greu per a unitat o coherència DUE
III. EL TRIBUNAL DE COMPTES

La fiscalització, o control de comptes de la Unió, serà efectuada pel Tribunal de Comptes. Gestiona i
controla la correcta gestió i execució del pressupost, fons i comptes comunitaris (“consciència financera
d’Europa”).
El Tribunal de Comptes estarà compost per 1 nacional de cada Estat membre (27 membres). Els membres
de Tribunal d'exercir les seves funcions amb plena independència, en interès general de la Unió.
El seu president és Klaus Lehner i té seu a Luxemburg.
És creat al 1975 amb el Tractat de Brussel·les, però no és fins el 1992 que es converteix en el Tribunal de
Comptes com a tal i s’eleva a la categoria d’institució.
En quant a la seva naturalesa:

- Es tracta d'un òrgan de caràcter administratiu i no judicial, tot i dir-se "Tribunal"
- És un òrgan independent a què se li concedeix un estatut similar a el de la Comissió, i que exerceix
les seves funcions vetllant per l'interès general de la UE, sense acceptar instruccions dels Governs
ni d'altres organismes, tal com assegura l'art. 285 del TFUE
- Exerceix la seva competència de control en funció de l'Autoritat Pressupostària (= PE i Consell).
a. Composició i nomenament
El Tribunal de Comptes consta de tants membres com Estats de la UE: actualment, 27 membres.
Els membres del Tribunal de Comptes són proposats pels Estats i seran nomenats, per a un període de 6
anys renovable, pel Consell. Això sí, traslladar amb la consulta prèvia a el Parlament Europeu (PE), encara
que aquesta consulta no té caràcter vinculant (art. 286.2 TFUE).
En tot cas, és lògic que les dues institucions que componen l'Autoritat Pressupostària, el Consell i el PE,
participin en l'elecció dels membres del Tribunal de Comptes. Així mateix, hem de tenir en compte que, en
la pràctica, aquesta Autoritat Pressupostària no fa sinó nomenar aquelles persones proposades per cada
Estat, ja que cada un d'aquests proposa un membre de la seva nacionalitat.
Aquests membres seran elegits entre personalitats que pertanyin o hagin pertangut "en els seus respectius
Estats a les institucions de control extern o que estiguin especialment qualificades per a aquesta funció" (art.
286.1 TFUE).
En quant al seu ESTATUT:
✓ Han d’oferir garanties absolutes d’independència i professionalitat, sent incompatible l’exercici de
qualsevol activitat professional, remunerada o no.
✓ Són elegits d'entre personalitats que pertanyen o han pertangut als Tribunals de Comptes o
organismes anàlegs en els seus respectius països.
✓ Tenen una sèrie de privilegis i immunitats (art. 286.6 TFUE)
▪ President / membres amb funcions espcífiques
▪ Principi de col·legialitat
▪ Divisió interna i distribució del treball
▪ Decisions per majoria
El mateix Tribunal tria a el que serà el seu president durant un període també renovable de 3 anys. El
President té com a funcions:
- Presidir les reunions de Tribunal i vetllar perquè es compleixin les seves decisions
- Gestionar el bon funcionament de la institució
- Representar la institució en les seves relacions exteriors.
El secretari general és l'agent amb major rang de Tribunal i és nomenat per aquest per un període renovable
de 6 anys amb la comesa de dirigir els serveis d'Administració i Personal, en els àmbits de Recursos humans,
finances i serveis generals; Informació, entorn de treball i innovació, i Traducció i serveis lingüístics.
Així mateix, és responsable de la secretaria de Tribunal.
Els Membres del Tribunal són nomenats pel Consell, prèvia consulta amb el Parlament Europeu, després
de la seva designació pel respectiu Estat membre. Els Membres són nomenats per un mandat renovable de
6 anys i estan obligats a exercir les seves funcions amb absoluta independència i en interès general de la
Unió Europea.
A més de formar part del Tribunal, els membres estan adscrits a una de les cinc sales. Aproven els informes
d'auditoria i els dictàmens, així com decisions sobre qüestions administratives i estratègiques de més abast.
Cada membre és responsable a més de tasques específiques, primordialment en l'àmbit de l'auditoria. De
la feina d'auditoria en què es basen els informes s'ocupen els auditors del Tribunal sota la coordinació d'un
membre, assistit pel seu gabinet. Posteriorment, el Membre presenta l'informe a la sala o a l'òrgan col·legiat
en ple i, després de la seva aprovació, a el Parlament Europeu, a Consell i a altres parts interessades,
inclosos els mitjans de comunicació.
Els seus informes anuals, com els seus informes especials i els seus dictàmens són aprovats per la majoria
dels membres que el componen.
c. Funcions
S’ocupen bàsicament de:
- Fiscalització o control permanent dels comptes de les CCEE (competència fiscalitzadora)
- Assistència a les autoritats pressupostàries (competència consultiva)
La funció d’assistència és bàsicament al Parlament Europeu. El PE fa un control polític de la tasca de la

Comissió, examinant si la Comissió ha executat bé o no el pressupost.
Fa un acta final on aprova / desaprova l’execució del pressupost que ha fet la Comissió, necessitant el suport
i recolzament tècnic del Tribunal de Comptes a l’hora de fer aquesta tasca de control polític.
IV. FINANÇAMENT DE LA UE
Com es gasta la UE els seus diners?
→ Càlcul del Pressupost de la UE = (Ingressos – Finançament) / Despeses
El pressupost de la UE ha crescut en termes absoluts, com a conseqüència del creixement econòmic i de

l’ampliació. Això no obstant, com a percentatge de la riquesa de la UE, segueix pràcticament estable, i
representa poc més d’un 1% de la renda nacional bruta de tots els Estats membres (RNB o PNB).
Actualment, el pressupost vindria a ser 148 bilions d’€ (abans de la crisi).
La UE, per decidir el marc de finançament i despeses, funciona a través de negociacions dels marcs
financers plurianuals. Es decideix per una sèrie de anys (avui dia, del 2021-2027) quants diners es destinen
a cada àmbit o matèria. Es segueix un cicle pressupostari (calendari pragmàtic).
Respecte el passat marc, ha augmentat el pressupost relativament.
Com veiem, cohesió i valors i recursos naturales i medi ambient és on es gasta la major part del finançament
comunitari.
Es decideix democràticament a través d’un procés:

1) La Comissió Europea proposa primer un projecte de pressupost anual.
2) El projecte de pressupost ha de ser aprovat pels governs nacionals del Consell de la UE i pel
Parlament europeu elegit directament (negociacions)
3) Tant el Consell com el Parlament poden modificar l'esborrany.
4) El Consell i el Parlament aproven la versió final.
COM FUNCIONA EL FINANÇAMENT DE LA UE? (Articles 310-312 TFUE)

➢ 1951-1970 = Contribucions financeres dels estats membres segons una clau de repartiment
Al començament de les CCEE i de la integració europea (Tractats de París, de Roma...), les CCEE es
finançaven amb contribucions financeres dels estats membres segons una clau de repartiment: cadascun
d’ells té l’obligació o mandat de aportar uns fons en aquestes organitzacions, segons la seva riquesa.
➢ 21.2.1970 = Decisió del Consell relativa a la substitució de les contribucions financeres dels estats
membres per recursos propis.
Al 1970, es decideix canviar: es considera adequat, per tal de donar mes força a la UE, dotar-se d’un
finançament més estable.
Es pren la decisió de substituir les contribucions financeres dels Estats a recursos propis.
→ Transferència progressiva ingressos provinents de:

1. Les exaccions agrícoles significaven un gran % dels recursos propis. Abans, la política agrícola era molt
proteccionista que feia que es calculessin segon el diferencial de preu.
2. En aquella època, per “recursos propis” ens hem de referir a les taxes duaneres que paguen empreses
i tercers per exportar els productes dins de la UE. Els drets de duana (mercat comú europeu) només són
pels productes que provenen d’exteriors.
3. Quan es va reduint aquesta font de finançament, es va optar per completar amb un altre recurs: el
percentatge sobre la base imponible de l’IVA. Aquest % va anar augmentant segons les necessitats de
la UE i segons la reducció dels drets de duana (menys ingressos segons els drets de duana, es va
augmentant el % sobre la base imponible de l’IVA per aconseguir aquest finançament que arribava a un
topall = 1%).
La base imponible de l’1% el que feia era recaptar més en termes relatius dels Estats relativament menys
rics, i per tant, es va veure la necessitat de posar un límit a la recaptació, ajustant-lo a l’1’4% sobre una
base imponible inferior a 55%. Després es va rebaixar, i finalment, des del 2007, és més just (=0’30%
fins 50%).
Si això també es limita, ja que s’està recaptant més d’Estats relativament més pobres, com ho
completem? Si els drets de duana van baixant i el % sobre la base imponible de l’IVA també s’ha d’ajustar
per a que sigui just, com ho fem?
4. Apareix el 4t recurs propi (el menys propi de tots), ja que és tornar a la manera de finançar a l’inici i
orígens de la UE. Els Estats més rics paguen més, i a la inversa. És la contribució dels Estats membres
basada en el Producte Nacional Brut (PNB).
La UE ha fet unes normes sobre l'aproximació uniforme a la definició del PNB per a que tothom declari
el total de manera igual i de manera justa.
Que sigui un recurs complementari vol dir que com que tenim una decisió sobre quin serà el volum de
despesa total, a partir del valor fixat de l’1’03% (2021-2027), calculem quant és aquest 1%, d’aquí deduïm
els 3 primers recursos, que no els podrem modular gaire (no podem importar més del que ja importem):
exaccions agrícoles, drets de duana i el percentatge sobre la base imponible de l’IVA. Una vegada restat
el volum dels 3 recursos primers, tenim una xifra, que serà aquesta contribució dels estats membres
basada en el PNB, que cada Estat, segons la clau de repartiment, pagarà un tant per arribar al topall
màxim de despeses que s’havia decidit al principi. És el recurs que podem flexibilitzar.
La clau del finançament és el límit que posem als recursos propis. Al marc plurianual 2014-2020, és
variable i d’un 1,03% PNB. A més, cal afegir el mecanisme de correcció de desequilibris pressupostaris
(cas d’UK, Finlàndia...).
Distribució dels ingressos:

Veiem una certa estabilitat en
els recursos propis tradicionals.
El recurs de l’IVA va tenir una
importància gran en uns anys
però es va acabar reduint a
favor del recurs basat en el
PNB.
El “diversos” són els romanents
dels anys anteriors i multes que
pugui posar la UE a empreses i
estats membres.
Com es reparteix?
És cert que hi ha finançament propi, però el complementari recorda molt a l’inicial.
Qui són històricament el receptor net del pressupost de la UE?

- Espanya, Grècia, Irlanda i Portugal són els majors receptors nets de la UE
- Alemanya, França i Itàlia (i Regne Unit) són els majors contribuents nets al pressupost de la UE
Novetats per a 2020-2021

• 750,000 milions € addicionals per finançar MFP renovat i pla temporal de recuperació i resiliència per
Covid-19 (subvenc. i prèstecs a EM) ➔ Next Generation EU
• Nov’2020: Acord Css/Cll/PE per a progressiva introducció nous recursos propis MFP 2021-2027:
– A partir de gener 2021: Nova contribució nacional basada en residus d’envasos de plàstic no
reciclats.
– Mecanisme d’ajustament en frontera de emissions de carboni (abans 1.1.2023)
– Taxa digital (abans 1.1.2023)
– Règim de comerç de drets d’emisió revisat
– Juny 2024: Propostes sobre nous recursos propis addicionals (impost sobre transaccions
financeres; contribució financera vinculada a sector empresarial; o nova base imposable comuna
de impost sobre societats)
Pressupost de la UE segons despesa
En què ens ho gastem?

III. LES FONTS DE L’ORDENAMENT

JURÍDIC DE LA UNIÓ EUROPEA
(Bloc 3)
T7: LES FONTS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC DE LA UNIÓ EUROPEA
I. IDEES GENERALS SOBRE EL DRET DE LA UE
Les fonts de l’ordenament jurídic europeu son totes aquelles fonts que constitueixen la UE i aquelles fonts
que són l’exercici de les funcions de la pròpia UE, l’exercici de les seves competències per tal de fer efectius
les seves competències i objectius. Per tant, és tant el dret que constitueix la pròpia UE (els Tractats
constitutius, per exemple) com també totes aquelles fonts que es deriven d’aquests tractats.
És un sistema de fonts complex en que conflueixen les purament comunitàries amb les del Dret internacional
i amb les dels ordenaments interns dels Estats membres.
Sistemàticament, hem de partir de la distinció entre:

❖ Dret originari o primari: constituït pels Tractats constitutius de la Unió Europea juntament amb els
Tractats que amb posterioritat els han completat i modificat, inclosos, annexos, protocols i actes
d'adhesió.
❖ Dret derivat o secundari (o institucional): emanat dels principis i objectius dels Tractats i de les
institucions comunitàries en l'exercici de les seves competències atribuïdes en els Tractats
constitutius, i és integrat per reglaments, directives, decisions, recomanacions i dictàmens.
A això s'uneixen la jurisprudència comunitària i els principis generals de Dret, aquesta última com a
Dret no escrit, i altres fonts del Dret de la Unió Europea, com els convenis complementaris entre els
estats membres i les Decisions dels Representants dels governs dels Estats membres reunits en el si de
el Consell, a més d'altres fonts de Dret Internacional, Dret Internacional general i convencional.
El dret de la UE serà un dret diferent al dret intern dels Estats, però també diferent al dret internacional.
El dret de la UE és com un règim regional de dret dins del dret internacional públic però amb les seves
especificitats (comparteix i a la vegada s’aparta d’elements i principis internacionals).
Què ha dit el Tribunal de Justícia sobre les especificitats del dret de la UE, si bé comparteix coses amb els
règims interns i internacional? Expliquem el dret de la UE des de la interpretació del TJ:
- STJCE 5.2.1963 Van Gend & Loos, núm. 26/62.

... el tractat constitueix alguna cosa més que un acord que es limiti a crear obligacions mútues entre els
estats contractants...
... La Comunitat constitueix un nou ordre jurídic de dret internacional en benefici del qual els estats han
limitat, encara que sigui en àmbits restringits els seus drets sobirans i els subjectes del qual no són només
els estats membres sinó també els seus nacionals...
➢ PRINCIPI D’ATRIBUCIÓ
o Ens indica que els tractats constitutius no són una simple xarxa d’obligacions recíproques entre els
Estats contractants: és “alguna cosa més”. Si un incompleix, el TUE faria que els altres estarien
justificats pel seu incompliment.
És un ordenament dins de l’internacional amb característiques pròpies ja que les CCEE tenen
competències pròpies que han estat atribuïdes per part dels Estats a aquestes comunitats, de la que
se’n deriva un “nou ordre jurídic de dret internacional”.
Aquestes 2 característiques són aquesta limitació dels drets sobirans (per mitjà del principi
d’atribució de competències) i el fet que el subjecte de la UE no són només els Estats membre,
sinó que també els seus nacionals. Això és radicalment diferent al DIP, on els subjectes principals
són els Estats (també les organitzacions internacionals) però és més fàcil dir que els individus són
subjectes del dret europeu que de l’internacional.
D’aquests 2 elements o característiques es derivarà tot el marc de relacions entre el Dret de la UE i
el Dret dels Estats. Això fa molt diferent el dret de la UE a l’internacional (els subjectes seran també
les persones, empreses, etc.).
- STCE 15.7.1964 Costa c./ENEL, núm. 6/64.
... el tractat CEE ha insitituït un ordenament jurídic propi, integrat en el sistema jurídic dels estats membres
des de l'entrada en vigor i que s'imposa als seus órgans jurisdiccionals... ... els estats... han limitat, encara
que en àmbits restringits, els seus drets sobirans i han creat un cos de dret aplicable als seus nacionals i a
ells mateixos...
o S’introdueix la idea que és que el dret de la UE s’integra en l’ordenament jurídic dels Estats membres;
és a dir, passarà a ser font del dret del sistema jurídic dels Estats membres, però ho passarà a ser
com a categoria jurídica pròpia. No es convertiran ni fusionaran de cap manera, s’integren en els
sistemes estatals com a tal dret europeu. Això es coneix com el principi d’autonomia del dret
comunitari europeu (segueix sent dret de la UE fins i tot quan s’integra).
- Dictàmen TJCE Projecte d'acord entre la Comunitat d'una banda, i els països de l'AELE, de l'altra,
núm. 1/91, paràgraf 20.
... el Tractat CEE, encara que hagi estat celebrat sota la forma d'un acord internacional, no per això deixa
de constituir la carta constitucional d'una comunitat de dret. Segons una jurisprudència constant del
Tribunal de Justícia, els tractats comunitaris han instaurat un nou ordenament jurídic en favor del qual els
estats han limitat, en àmbits cada cop més amplis, els seus drets sobirans i els subjectes del qual són,
no només els estats membres, sinó també els seus nacionals (vid, en especial, sentència de 5.2.1963, Van
Gend & Loos, 26/62, Rec 1963, p.1). Els trets característics essencials de l'ordenament jurídic
comunitari així constituït són en particular la seva primacia respecte dels Drets dels estats membres
així com l'efecte directe de tota un sèrie de disposicions aplicables als seus nacionals i a ells
mateixos.
o El TJ (ens situem als 90s, ja s’ha iniciat el moviment del dret comunitari) ens està dient que el Tractat
de la Comunitat Econòmica Europea, formalment, són acords internacionals. Però, a nivell material,
el TJ els farà funcionar com si fossin una constitució d’aquesta comunitat de Dret. La seva
aproximació interpretativa sobre els Tractats Constitutius és com si fossin una Constitució (amb el
límit del principi d’atribució de competència i que la UE no té “competence competence”), per
tant, farà interpretacions de tipus sistemàtic, que vol dir que curullarà (omplirà) llacunes.
Fent referència als subjectes, ara ja no només són Estats membres i nacionals, sinó és qualsevol
que entri dins de l’àmbit d’aplicació del Dret de la UE (ex. estrangers – amb les polítiques d’asil i
d’immigració).
La primacia i l’aplicabilitat (efecte) directe són els dos criteris bàsics que determinaran la relació entre
el dret comunitari i l’intern dels Estats. Les regles que regeixen les relacions entre els Estats són la
primacia i l’efecte directe (i a més, s’afegirà la responsabilitat de l’Estat per incompliment).
Caràcters generals de l’Ordenament Jurídic de la UE

• NOU o PROPI (en relació al DI)
o a. fruit d’una transferència de competències
o b. subjectes: Ee + persones físiques i jurídiques
• INTEGRAT EN EL SISTEMA JURÍDIC DELS EEMM
– Amb Aplicabilitat directa
– Amb Primacia
• Que té AUTONOMIA (+ el mateix significat en tots els EM; mateixa força obligatòria, mateix significat
→ categoria jurídica irreversible)
o No es converteix ni fusiona, (s’integra) es manté com a dret de la UE
o Encarregat pel TJUE, l’intèrpret suprem de la UE
o El dret de la UE té les seves pròpies regles en relació a dir quines normes pertanyen a
l’ordenament i quines són vàlides i les pròpies normes de depuració del sistema (pèrdua de
validesa d’aquestes normes, derogació, etc.).
• Surt d’una ESTRUCTURA INSTITUCIONAL pròpia i apte per fer normes
• Té un SISTEMA JUDICIAL DE GARANTIA propi
II. CLASSIFICACIÓ DE LES FONTS DE L’ORDENAMENT JURÍDIC DE LA UE

Dret de la UE: ordenament jurídic propi, integrat en els sistemes jurídics dels estats membres basat en el
Tractat constitutiu de la UE i el TFUE.
Què entenem per “Ordenament Jurídic”?

Ordenament jurídic: es defineix com a.
- un conjunt (no sistema) organitzat i estructurat de normes jurídiques,
- que té les seves pròpies fonts
- que té òrgans de producció propis sotmesos a procediments i regles de relació entre ells,
- aptes per a emetre normes
- i òrgans per a interpretar-les i declarar i sancionar, donat el cas, les seves violacions, és a dir, que té
a més un sistema judicial de garantia.
CLASSIFICACIÓ DE LES FONTS:

1) Internes / Internacionals
2) Dret primari / Dret derivat o secundari
III. EL DRET PRIMARI (o originari)
El dret primari és principalment els tractats constitutius, a part d’alguna cosa més.
Entre els tractats més importants trobem.
▪ Tractat de París de 1951 (CECA – Comunitat Europea del Carbó i l’Acer)
▪ Tractats de Roma de 1957 (Comunitat Econòmica Europea i EURATOM – Comunitat Europea de
l’Energia Atòmica)
▪ Acta Única Europea de 1986 (mercat únic)
▪ Tractat de la UE de Maastricht de 1992
▪ Tractat d’Amsterdam de 1997
▪ Tractat de Niça de 2001
▪ Tractat de Lisboa de 2009
a. Concepte i característiques
Sens dubte la font per excel·lència del Dret comunitari són els tractats que originàriament van donar vida a
les tres comunitats: TCECA, París, (de 18 d'abril de 1951), desapareguda el 23 de juliol de 2002 amb la
transferència de tots els seus elements a la CE; TCEE, Roma, de 25 de març de 1957; i TCEEA., Roma, de
25 de març de 1957.
- Pel que fa a la jerarquia normativa, està al capdamunt d’aquesta jerarquia del dret de la UE. Això
és perquè els tractats que constitueixen la UE són els que estableixen com s’organitzen i com es
constitueixen les institucions i, a part, com fan altres tipus de normes (conegut com a dret derivat).
El dret originari és el fonament, el marc i el límit de l’ordenament jurídic de la UE.
- Pel que fa a les relacions amb altres acords / tractats internacionals (art. 350-351 TFUE), fets
abans o després de l’entrada en vigor dels tractats constitutius; aquestes relacions que puguin fer o
tenir seran de compatibilitat, el que comporta que en aquests articles hi hagi un mandat (cap als
Estats membres que mantinguin acords internacionals amb anterioritat als tractats de la UE amb
tercers) per a que facin compatibles, en cas de que no ho siguin, aquests acords internacionals que
tinguin amb tercers amb els acords de la UE.
Pels acords que es facin amb posterioritat a l’entrada en vigor dels Tractats constitutius, si són entre
estats membres (sense tercers), el TJ tindria el poder de dir que aquests són nuls o contraris al dret
de la UE; si són amb tercers, hi haurà el mandat de fer-los compatibles.
Fins i tot, la UE pot substituir als Estats membres en alguns acords, operant en el seu àmbit
competencial, com per exemple, comerç. La UE estarà obligada o compromesa per aquells acords
internacionals que facin els Estats en algunes matèries pel fet que hagin substituït o assumit la
competència d’aquesta matèria.
- Naturalesa: el dret primari té naturalesa internacional (convencional), ja que són acords

internacionals, però també té naturalesa interna, com a carta constitucional del dret de la UE, ja que,
pel seu contingut, contenen elements de caràcter constitucional (drets, principis, objectius,
finalitats...)
b. Contingut
De què es composa el dret primari o originari? Bàsicament, de tractats constitutius i actes modificatius
d’aquests.
➢ Tractats fundacionals
o TCECA, Paris, 18.4.1951
o TCE i TCEEA, Roma, 27.3.1957
➢ Tractats i actes modificatius d’aquests
o Conveni relatiu a certes institucions comunes’57 (= hi haurà 1 Cort Internacional de Justícia i
Assamblea Parlamentària per les 3 comunitats)
o Tractat de fusió dels executius’65
o Decisió de substitució de les contribuc. financeres per recursos propis ’70 (T7)
o Acta Electoral Europea ’76 (= modifica els tractats constitutius)
o AUE’86
o TUE-Maastricht’92
o TUE-Amsterdam’97
o TUE-Niça’2000
o T de Reforma de la UE de Lisboa 2007 (eev’2009)
o ...
➢ Tractats d’adhesió i actas relatives a les condicions d’adhesió (d’Estats), i adaptacions dels Ts
o Dk, Irl, UK’1973 /2019-2020 Brexit (UK Withdrawal agreement)
o Gr’1981
o E, Pt’1986
o Aus, Fd, Su’1995
o Est., Let., Lit., RTx., Eslove., Eslovaq., Hon., Pol., Malta i Xipre’2004
o Ro, Bu’ 2007
o Croàcia’2013
Majoritàriament, es tracta d’acords internacionals que segueixen la mateixa estructura:

1) Preàmbul (s’explica el que es va fer i que la UE cada vegada és més estreta)
2) Part dispositiva
a. Clàusules institucionals
b. Clàusules materials (ex. part III del TFUE: bases jurídiques de les competències)
i. TCECA → tractat-llei
Tractat amb menys marge de maniobra per les institucions a l’hora de fer certes
polítiques, no hi dona gaire discrecionalitat.
ii. TFUE (= TCE i TCEEA) → tractats-marc
Tractats més oberts i amplis, en el sentit que hi ha punts més subjectius (principis,
competències, procediments...) i comporten molt més marge de discrecionalitat.
c. Clàusules finals
3) Annexos, Protocols, Declaracions comunes...
c. Àmbit d’aplicació
Aquí diferenciem entre:
• Àmbit d’aplicació temporal
En el cas de la UE, es refereix que s’ha creat per un temps indefinit. Mentre que la CECA es va crear per 50
anys, la UE no té data de caducitat.
• Àmbit d’aplicació en l’espai

o Article 52 TUE
o Article 349 i 355 TFUE
Podem veure que, acord a l’article 52 del TUE, el dret de la UE s’aplicarà a tots els espais sobre els quals
els Estats (Bèlgica, Bulgària, República Txeca, Dinamarca, Alemanya, Estònia, Irlanda, Grècia, Espanya,
França, Itàlia, Xipre, Letònia, Lituània, Luxemburg, Hongria, Malta, Països Baixos, Àustria, Polònia, Portugal,
Romania, Eslovènia, Eslovàquia, Finlàndia, Suècia i el Regne Unit) exerceixen jurisdicció (terrestre, aeri i
marítim).
L’àmbit de l’aplicació territorial dels Tractats s’especifica en l’art. 355 TFUE.
Art. 349.1 TFUE

Teniendo en cuenta la situación estructural social y económica de Guadalupe, la Guayana Francesa,
Martinica, la Reunión, San Bartolomé, San Martín, las Azores, Madeira y las islas Canarias, caracte rizada
por su gran lejanía, insularidad, reducida superficie, relieve y clima adversos y dependencia económica de
un reducido número de productos, factores cuya persistencia y combinación perjudican gravemente a su
desarrollo, el Consejo, a propuesta de la Comisión y previa consulta al Parlamento Europeo, adoptará
medidas específicas orientadas, en particular, a fijar las condiciones para la aplicación de los Tratados en
dichas regiones, incluidas las políticas comunes. Cuando el Consejo adopte dichas medidas específicas con
arreglo a un procedimiento legislativo especial, se pronunciará también a propuesta de la Comisión y previa
consulta al Parlamento Europeo.
És a dir, hi haurà condicions especials d’aplicació per les regions ultraperifèriques, departament francesos
ultramar, Açores, Madeira, Illes Canàries...
- Exemple: Decisió del Consell de 26.6.1991 per la que s’estableix un programa d’accions específiques
per la llunyania i insularitat de les illes Canàries (POSEINCAN)
L’art. 355 també presenta altres especificitats: “A més de les disposicions de l'article 52 del Tractat de la
Unió Europea relatives a l'àmbit d'aplicació territorial dels Tractats, s'aplicaran les disposicions següents”:
✓ Territoris europeus la relacions exteriors dels quals assumeixi un estat membre
✓ Especificitat illes Äland
✓ No aplicable a Illes Feroe
✓ Altres especificitats i particularitats
• Àmbit d’aplicació material

Recordem el principi d’atribució de competències. El dret de la UE s’aplica en l’àmbit de les seves
competències, en tot l’àmbit competencial cobert per les competències que se li han atribuït, i per tant, fora
d’aquestes no hi ha dret de la UE possible i seria considerat nul.
IV. LA REVISIÓ DEL DRET PRIMARI

La regulació d’aquest aspecte es troba a l’art. 48 del TUE.
Trobem 2 procediments per la revisió del dret primari:
a) Procediment ordinari
b) Procediment simplificat
Els Tractats podran modificar-se d'acord amb un procediment de revisió ordinari. També es poden modificar
d'acord amb procediments de revisió simplificats.
a. Procediment de revisió ordinari

Podem trobar diverses “fases”:
1) Fase comunitària
En aquesta fase hi participen:
❖ Institucions UE
❖ Convenció Europea
Per a revisar el dret primari de la UE, primerament cal que hi hagi algú que tingui la iniciativa; en aquest
cas: el Govern de qualsevol Estat membre, el Parlament Europeu o la Comissió podran presentar al Consell
projectes de revisió dels Tractats.
Aquests projectes podran tenir per finalitat, entre altres coses, la d'augmentar o reduir les competències
atribuïdes a la Unió en els tractats. El Consell remetrà estos projectes a el Consell Europeu i els notificarà
als Parlaments nacionals.
Una vegada remès el projecte amb la iniciativa corresponent, el Consell haurà d’emetre una decisió (per
consens o majoria simple si s’ha de votar): si el Consell Europeu (prèvia consulta a el Parlament Europeu i
a la Comissió) adopta per majoria simple una decisió favorable a l'examen de les modificacions proposades,
el President de Consell Europeu convocarà, per començar a discutir, una Convenció (Europea) composta
per:
- Representants dels parlaments nacionals
- Caps de estat o de Govern dels Estats membres
- Parlament Europeu
- Comissió
- BCE (només si les modificacions institucionals és d’àmbit monetari)
La Convenció es fa servir per primera vegada quan es va elaborar la Carta dels Drets Fonamentals de la
Unió Europea (2001). Es fa per a que qualsevol tractat constitutiu de integració europeu quedi dotat de la
màxima legitimitat possible.
La Convenció examinarà els projectes de revisió i adoptarà per consens una recomanació dirigida a una
conferència de representants dels governs dels estats membres.
El Consell Europeu podrà decidir per majoria simple, prèvia aprovació de Parlament Europeu, no convocar
una Convenció quan la importància de les modificacions no ho justifiqui. En aquest últim cas, el Consell
Europeu ha d'establir un mandat per a una Conferència de representants dels governs dels estats membres.
2) Fase intergovernamental
En aquesta fase s’estudiarà la recomanació efectuada per la Convenció en una conferència de representants
dels governs dels Estats membres (intergovernamental).
És necessària aquesta fase, per completar la legitimitat i tenir en compte el consens dels Estats.
El President de Consell convocarà una Conferència de representants dels governs dels estats membres per
tal que s'aprovin de comú acord les modificacions que s'hagin d'introduir en els Tractats.
Entomen tot el que s’ha fet a la Convenció (o amb retocs menors) i de comú acord han d’arribar a un text,
per passar a la fase nacional.
3) Fase nacional
Es tracta de la fase de ratificació o manifestació de consentiment per obligar-se.
Les modificacions efectuades en la conferència dels representants dels Estats membres en la fase
intergovernamental entraran en vigor després d'haver estat ratificades per tots els estats membres de
conformitat amb les seves respectives normes constitucionals.
Una novetat és que si, transcorregut un termini de dos anys des de la signatura d'un tractat modificatiu dels
Tractats, les quatre cinquenes parts dels Estats membres l'han ratificat i un o diversos estats membres han
trobat dificultats per a procedir a l'esmentada ratificació, el Consell Europeu examinarà la qüestió.
És una mena d’obertura a possibilitats a que no entri en vigor pels qui no l’han ratificat, a que s’introdueixin
protocols...
b. Procediment de revisió simplificat
Són procediments on es pot proposar la revisió d’un article o part molt concreta dels tractats constitutius,
principalment de:
➢ Sobre les polítiques i accions internes de la UE (Part III TFUE) → sense poder augmentar les
competències atribuides a la Unió pels Tractats
➢ Passarel·la unanimitat a majoria qualificada, a la PESC (Títol V TUE)
➢ Passarel·la cap a procediment legislatiu ordinari
Es requereix una adopció unànime (unanimitat) per part del Consell Europeu i una prèvia aprovació del
Parlament per majoria dels membres que el componen.
El Govern de qualsevol Estat membre, el Parlament Europeu o la Comissió podran presentar a Consell
Europeu projectes de revisió de la totalitat o part de les disposicions de la tercera part TFUE, relatives a les
polítiques i accions internes de la Unió.
El Consell Europeu adoptarà aquest projecte i es pronunciarà per unanimitat prèvia consulta a el Parlament
Europeu i a la Comissió (i BCE en el cas de modificacions institucionals en l'àmbit monetari).
Aquesta decisió només entrarà en vigor una vegada que hagi estat aprovada pels estats membres, de
conformitat amb les seves respectives normes constitucionals.
– Quan el TFUE o el títol V d'aquest Tractat disposen que el Consell es pronunciï per unanimitat en un
àmbit o en un cas determinat, el Consell Europeu podrà adoptar una decisió que autoritzi a Consell
a pronunciar-se per majoria qualificada en aquest àmbit o en aquest cas. El present paràgraf no
s'aplica a les decisions que tinguin repercussions militars o en l'àmbit de la defensa.
– Quan el Tractat de Funcionament de la Unió Europea disposi que el Consell adopti actes legislatius
d'acord amb un procediment legislatiu especial, el Consell Europeu podrà adoptar una decisió que
autoritzi a adoptar aquests actes d'acord amb el procediment legislatiu ordinari.
Qualsevol iniciativa presa pel Consell Europeu en virtut dels paràgrafs primer o segon es transmetrà als
parlaments nacionals. En cas d'oposició d'un Parlament nacional notificada en un termini de sis mesos a
partir d'aquesta transmissió, no s'adoptarà la decisió prevista en els paràgrafs primer o segon. A falta
d'oposició, el Consell Europeu podrà adoptar l'esmentada decisió.
V. ELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET

Es tracten de regles jurídiques no escrites que s’infereixen de l’ordenament jurídic europeu, el fonamenten i
permeten, arribat el cas, o bé interpretar-lo o bé completar-lo, tot curullant (omplint) llacunes.
Qui els determina és el seu intèrpret suprem, és a dir, el Tribunal Superior de Justícia.
Els podem classificar de la següent manera:

✓ Principis generals de DUE/ pròpia naturalesa dels Ts (tractats constitutius)
– Principi d’igualtat [arts.18-19 TFUE no disciminació] = sexe, edat, operadors de mercat,
drets...
– Principi de llibertat = inscrit en els tractats, sobretot en les 4 llibertats comunitàries
– Principi d’unitat (ex. unitat del mercat)
– Principi de solidaritat [arts. 2-3 TUE]
– Principi de l’efecte útil = ja no hi és als tractats, el TJCE dona màxims efectes a les normes
de dret comunitari europeu
Hi ha alguns que són generals pel propi dret de la UE, són més propis, específics i intrínsecs de la
construcció europea. Acostumen a estar cristal·litzats i a tenir articles que hi facin referències (no
sempre). Les normes que contenen els principis generals són considerades dret originari.
✓ Principis generals de Dret
– Principi caràcter contradictori del procès
– Drets de la defensa / existència d’una via de recurs
– Principi seguretat jurídica
– Principi de legalitat, de bona fe, de confiança legítima, non venire contra factum propium...
Són principis de la UE pel fet que sigui dret, però es troba en altres ordenament jurídics, pel fet de ser
dret i jurídics, formen part de qualsevol ordenament.
✓ Principis del Dret Internacional Públic *

No es poden importar tots els principis de dret internacional públic, pel fet que el dret de la UE és un
ordenament de dret internacional però té característiques pròpies.
El que fa el TJCE és importar alguns principis.
✓ Principis generals comuns als drets dels estats membres

– Referència expressa. Article 340 TFUE
▪ La responsabilitat contractual de la Unió es regirà per la llei aplicable a el contracte de
què es tracti.
▪ En matèria de responsabilitat extracontractual, la Unió haurà de reparar els danys
causats per les seves institucions o els seus agents en l'exercici de les seves funcions,
de conformitat amb els principis generals comuns als drets dels Estats membres.
– TJCE-CE vinculada a principis comuns als Estats membres
▪ Principis bàsics de l’Estat de dret: legalitat, seguretat jurídica, prohibició de denegació
de justícia
▪ Principis tècnics, dels Drets Administratius: respecte dels drets adquirits, igualtat
davant les càrregues públiques, proporcionalitat...
▪ Sistema de protecció jurisprudencial dels drets fonamentals (→)
Això fa referència a l’epígraf de la protecció dels drets fonamentals a la UE (art. 6 TUE, protecció
pretoriana i la Carta). La protecció es feia a partir de la jurisprudència del TJCE, per la via dels principis
generals, ja que no hi havia una Carta de DHH escrita.
El TJCE, a l’hora d’establir aquests principis generals pel que fa als drets fonamentals, s’inspirava en:
- Principis generals comuns als drets dels Estats membres
- Convenis dels Drets Humans signats pels Estats membres (= Conveni Europeu de Drets Humans)
La UE té responsabilitat extracontractual pels danys i actes produïts; serà responsable d’acord amb els
principis generals comuns als drets dels Estats membres.
❖ La protecció dels drets fonamentals a l’ordenament de la UE

[Això ja va sortir al Tema 2!]
El TJE construeix a partir dels principis generals comuns un sistema de protecció jurisprudencial dels drets
fonamentals.
• Protecció pretoriana-jurisprudencial dels DDHH a les CCEE a partir dels 70’s
o SsTJCE Stauder’69
o SsTJCE Internationale Handelsgesellschaft’70
o SsTJCE Nold’74
• Drets expressament reconeguts; per exemple:
o Dret de propietat STJCE Hauer’79
o Lliure exercici de les activitats económiques
o Dret al respecte de la vida privada i familiar, el domicili i la correspondència STJCE National
Panasonic’1980
o No retroacitivitat de les disposicions penals
o Eliminació de les discriminacions fonamentades en el sexe
o Dret a un recurs jurisdiccional efectiu
o Dret a la motivació de les decisions que afecten a drets
o ......
VI. EL COSTUM
És una font no escrita. No es pot excloure el costum com a font del dret de la UE, però, de moment, el TJUE
no referència clara a costums.
Si tenim en compte que el Dret Europeu neix als 60s, és difícil dir que s’hagi constituït una pràctica
immemorial. Si bé no es fa referència a costums, sí que que la fa a principis generals que justifiquen
l’existència d’una pràctica no prevista en els tractats.
A més, el Consell fa referència a procediments “comunitaris” habituals...
= existència de costums o pràctiques, com a font no escrita de DUE ?
NO pot haver-hi costum contra legem, és a dir, costums contràries al dret de la UE. Només podria haver-
hi costums praeter legem, és a dir, fora de la llei, fora de l’àmbit comunitari europeu.
És possible, però probable? Tenint en compte: Principi atribució de competències, sembla bastant
improbable (no seria dret de la UE, si queda fora de la llei), no ho podríem classificar com a categoria jurídic<.
VII. LA JURISPRUDÈNCIA
La jurisprudència té valor com a font de dret de la UE, té valor en el sistema jurídic de la UE.
Ho podem estructurar en 3 punts:
1. Sentències tenen efectes els afers que resolen
2. Sentències no vinculen formalment al TJUE per al futur
(=s’aproxima al sistema de civil law)
3. Raonament jurídic de les sentències del TJUE (jurisprudència) és apte per sentar jurisprudència per
a afers posteriors
(=sistema de common law → útil per a les jurisdiccions nacionals)
La jurisprudència de la UE té valor de precedent pels jutges i tribunals interns que apliquen i interpreten
diàriament dret de la UE. A més, és una obligació pels jutges aplicar les normes de la UE segons com han
estat interpretades pel TJUE.
➢ Tècniques d’interpretació jurisprudencial:

– Article 31 Cv Viena’69
– Principalment,
▪ Mètode sistemàtic-argument de coherència (interpretar els tractats constitutius com si fossin un
sistema complet, fent una interpretació extensiva de les normes amb efecte útil)
▪ Mètode teleològic-afavorit per tècnica de tractat-marc de redacció del TCE i, ara, TFUE!
(interpretant acord la finalitat de la norma, amb els objectius i principis, per exemple)
Això fa que:
• Interpretació restrictiva excepcions a objectius essencials segons la fí dels TsCs
• Curullar llacunes regulació deficient de les institucions
• Refusa interpretació restrictiva obligacions dels estats en virtut del Tractat
• Aplicació de la regla de l’efecte útil
• Raonament a bastament de tipus deductiu
És certament una JURISPRUDÈNCIA EVOLUTIVA.

T8: ELS ACORDS INTERNACIONALS FETS PER LA UNIÓ EUROPEA I EL DRET
INTERNACIONAL
La UE té unes institucions i procediments aptes per fer normes ad intra (internes, que afectin als Estats
membres i ad extra (cap a l’exterior, amb tercers).
La UE té una vocació de gestionar de forma completa les seves competències (tant ad intra com ad extra),
tant si a la competència s’incorpora el poder d’acció de fer acords internacionals com si no. Si no s’incorpora,
per via de les competències implícites, també es podrien fer acords internacionals.
Els acords internacionals són també una font del dret de la UE i són instruments jurídics de caràcter
internacional que fa la UE com a subjecte de dret internacional amb tercers Estats i Organitzacions
Internacionals.
I. IDEES GENERALS SOBRE L’ACCIÓ EXTERIOR DE LA UE

Quan parlem d’acció exterior de la UE, ens referim tant a la PESC com la dimensió exterior de la resta de
polítiques de la UE (de la integració supranacional, previstes al TFUE).
• TUE: Capítol 1, Títol V Disposicions generals sobre Acció Exterior UE (arts. 21-22)
Quan la UE actua com a subjecte de dret internacional en les relacions internacionals, actua en funció
dels seus propis principis.
És comú a la PESC i en les accions exteriors.
o Principis: democràcia, Estat de Dret, democràcia, dignitat humana, igualtat, solidaritat, Carta
de les Nacions Unides, dret internacional.
o Multilateralisme (eficaç)
o Finalitats de les RRII UE: defensa valors, pau, desenvolupament, medi ambient, cooperació
multilateral sòlida i bona governança mundial...
o Es fomenta la coherència de l’acció exterior a través de diàlegs Consell - Comissió i a través
de l’acció de l’AR (Josep Borrell → representa la UE en els afers de política internacional).
o Consell Europeu: fixa els interessos i objectius estratègics de la UE a nivell internacional (en
qualsevol àmbit d’acció exterior, inclosa la PESC!)
• TFUE: Part V Acció Exterior de la UE

➢ Política Comercial Comuna
➢ Cooperació amb tercers països i ajut humanitari
➢ Acords internacionals
➢ Relacions amb OOII
II. ELS ACORDS FETS PER LA UE AMB TERCERS ESTATS I AMB ORGANITZACIONS
INTERNACIONALS
Una font del dret de la UE són els acords internacionals
conclosos amb tercers Estats i/o amb terceres
organitzacions internacionals.
Els AAII són una font convencional de dret internacional.
La UE actua com a subjecte del dret internacional en les
seves relacions exteriors i se sotmetrà a les regles del
dret internacional en les seves relacions exteriors.
Ens hem de preguntar unes qüestions...

En quins àmbits la UE fa acords internacionals?
En l’àmbit de les seves competències podrà fer acords internacionals. Hi ha diversos tipus de competències:
- Competències de la UE (habilitació per actuar normativament en un àmbit material d’acció segons uns
determinats poders i en el marc dels objectius i finalitats de la UE)
1. Segons la forma d’atribució,
o Explícites o expresses
o Implícites (únicament per fer Acords Internacionals, art. 216 TFUE) → per fer AAII en àmbits
materials en els quals s’havia previst poder d’acció ad intra. Si es preveu aquest poder d’acció,
si era necessari, podíem implícitament extreure d’aquella base jurídica una competència
implícita per fer acords internacionals.
o Subsidiàries (les de l’article 352 TFUE)
2. Segons naturalesa o relació amb competències residuals dels estats,
o Exclusives de la UE → els acords poden ésser fets en exclusiva per la UE
o Compartides amb els Estats membres
Acords mixtos
o Complementàries de les accions dels Estats (tant la UE com els Estats membres seran
participants i ratificaran i manifestaran el seu
consentiment)
Quin tipus d’acords internacionals fa la UE?
- TFUE-Lisboa – PART CINQUENA, Títol V Acords Internacionales (competències implícites):
Article 216 TFUE:
5. La Unió podrà celebrar un acord amb un o diversos tercers països o organitzacions internacionals
quan així ho prevegin els tractats o quan la celebració d'un acord bé sigui necessària per assolir, en
el context de les polítiques de la Unió, algun dels objectius establerts en els Tractats, bé estigui
prevista en un acte jurídicament vinculant de la Unió, o bé pugui afectar normes comunes o alterar
l'abast de les mateixes.
6. Els acords celebrats per la Unió vincularan les institucions de la Unió i els estats membres.
Fins i tots els AAII celebrats per la UE en exclusiva vincularan als Estats membres. Això serà una obligació
de dret de la Unió Europea (això no serà una obligació de dret internacional, no són part del conveni com ho
és la UE). Facilita el principi de la cooperació lleial entre els Estats.
- Competència expressa de la UE per a la celebració d’acords internacionals

• Acords comercials (art. 207 TFUE)
• Acords de cooperació (art. 211 TFUE)
• Acords d’associació (art. 217 TFUE)
• Altres matèries:
o Acords en Política de recerca i desenvolupament tecnològic. (art. 186 TFUE)
o Acords en Política de medi Ambient (art. 191.4 TFUE)
o Acords en educació, FP, joventut, esport (arts. 165-166 TFUE)
o Acords en cultura (art. 167 TFUE)
o Acords en salut pública (art. 168 TFUE)
o Acords en xarxes transeuropees (art. 170-172 TFUE)
o Acords sobre UEM (art. 138 TFUE)
o Acord de conclusió del Conveni Europeu DH i LL Fon (Consell d’Europa).
+ Conveni dels DDHH fonamentals
COMPETÈNCIA de la UE per a la celebració d’acords internacionals
• Acords comercials (art. 207 TFUE)
Contenen mesures destinades a regular els intercanvis entre la UE, els Estats membres i tercers, i tenen per
objectiu incidir en el comerç.
Són acords que incorporaran qüestions com les següents: règims d’importació / exportació, establiment de
taxes duaneres, restriccions quantitatives i de volum, restriccions qualitatives, clàusules per prevenir
pràctiques deslleials (dumping – maltractament, esclavatge...), etc.
Els acords comercials avui presents són molts: un dels més importants serien:
1) CETA: acord amb el Canadà per suprimir fins el 99% dels drets de duana (proper a un acord de lliure
comerç); té molta protecció de productes produïts a la UE amb indicacions geogràfiques protegides
(xampany, pernil de Parma...).
2) Acord comercial amb Singapur: disposicions per protegir l’oli d’oliva espanyol i el pernil ibèric
3) Acords comercials amb UK (ara fora de la UE des del Brèxit)
4) Acord del TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership) amb EEUU
5) Acord amb el MERCOSUR → Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai
El Consell ha fet unes regles que vol aplicar a les negociacions amb els acords comercials que té amb
tercers. Són per tal d’orientar les negociacions, unes orientacions que lluiten contra la discriminació, afavorir
i fer acords que tendeixin el lliure comerç, per a que hi hagi predictibilitat (que sigui previsible el comerç que
es fa amb aquests països), que es reservi la competència lleial, i en tema inversions es promou que es
sotmetin les clàusules a un organisme permanent per resoldre els litigis d’inversió (Tribunal Multilateral
d’Inversions).
• Acords de cooperació (art. 211 TFUE)

Es fan amb tercers Estats o altres organitzacions que tenen com a objectius regular relacions de tipus
preferencial i que contenen altres tipus de clàusules de col·laboració estreta amb aquests (de molts tipus,
inclòs comercial.
Tenen l’objectiu últim de contribuir al desenvolupament d’aquests tercers estats, lluitar contra la pobresa en
aquests països, lluitar per la seva inserció en el mercat mundial i les relacions econòmiques internacionals i
contribuir a la democratització i la introducció de mecanismes de control dels drets humans i llibertats
fonamentals (objectiu polític).
Aquests acords, una part es financia amb el pressupost de la UE, i una altra amb contribucions dels Estats
membres en el fons europeu de desenvolupament.
Hi ha diferents tipus de clàusules:

▪ Comercials: Les clàusules seran preferencials, afavoriran que s’introdueixin en el mercat comú
internacional i es faci de manera viable.
▪ Industrial i Agrícola: A part de les clàusules comercials (sistema d’intercanvis), hi ha també un sistema
de cooperació industrial i agrícola per fomentar pràctiques més rendibles a llarg termini i respectuoses
amb el medi ambient.
▪ Tècnica i financera: són pel desenvolupament de tècniques en tots els àmbits i per assegurar que els
recursos que els arriben per la comercialització dels seus productes i els recursos que els arriben per
l’ajut al desenvolupament els rebin de manera estable en el temps.
Els grans exemples d’aquests acords serien (recorda: amb forma d’acord mixt):
- Acord de Cotonou
- Acords del “Procés Mediterrani”
“La UE és el major donant d’ajuda humanitària i al desenvolupament (un 56%): 74.000 milions USD”.
• Acords d’associació (art. 217 TFUE)
“La Unión podrá celebrar con uno o varios terceros países o con organizaciones internacionales acuerdos
que establezcan una asociación que entrañe derechos y obligaciones recíprocos, acciones comunes y
procedimientos particulares”.
Són uns acords que no es defineixen tant pel seu contingut, sinó per ser una tècnica d’acord.
La idea principal d’aquest acord van ser els acords preparatoris d’adhesió de nous estats membres (per tant,
tots els estats adherits, a partir dels anys 80s, han tingut un acord d’associació). Són acords que en principi
estaven pensats per establir una relació estreta entre un Estat tercer amb la UE (les CCEE), preparatòria
del lliure comerç, de l’assumpció del bagatge comunitari, del funcionament de les institucions i que incloïa,
en els últims països, un finançament de tota aquesta preparació que rebien per preparar-los.
Són acords mixtos, contenen clàusules comercials i de cooperació al desenvolupament, també es coneixen
com a acords de veïnatge.
Per tant...
Els acords internacionals són font de dret i obliguen a la UE i als estats membres (art. 216 TFUE).
El procediment per a la celebració d’acords internacionals es regula a l’art. 218 TFUE.
Art. 218 TFUE:
1. Para la negociación y celebración de acuerdos entre la
Unión y terceros países u organizaciones internacionales
se aplicará el procedimiento siguiente.
2. El Consejo autorizará la apertura de negociaciones,

aprobará las directrices de negociación, autorizará la firma
y celebrará los acuerdos.
3. La Comisión, o el Alto Representante de la Unión para

Asuntos Exteriores y Política de Seguridad cuando el
acuerdo previsto se refiera exclusiva o principalmente a la
política exterior y de seguridad común, presentará
recomendaciones al Consejo, que adoptará una decisión
por la que se autorice la apertura de negociaciones y se
designe, en función de la materia del acuerdo previsto, al
negociador o al jefe del equipo de negociación de la Unión.
4. El Consejo podrá dictar directrices al negociador y designar

un comité especial, al que deberá consultarse durante las
negociaciones.
5. El Consejo adoptará, a propuesta del negociador, una

decisión por la que se autorice la firma del acuerdo y, en su
caso, su aplicación provisional antes de la entrada en vigor.
6. El Consejo adoptará, a propuesta del negociador, una

decisión de celebración del acuerdo.
Con excepción de los acuerdos que se refieran
exclusivamente a la política exterior y de seguridad común,
el Consejo adoptará la decisión de celebración del acuerdo:
a) previa aprobación del Parlamento Europeo en los
casos siguientes:
a. acuerdos de asociación;
b. acuerdo de adhesión de la Unión al
Convenio Europeo para la Protección de los
Derechos Humanos y de las Libertades
Fundamentales;
c. acuerdos que creen un marco institucional
específico al organizar procedimientos de
cooperación;
d. acuerdos que tengan repercusiones
presupuestarias importantes para la Unión;
e. acuerdos que se refieran a ámbitos a los que
se aplique el procedimiento legislativo
ordinario o, si se requiere la aprobación del
Parlamento Europeo, el procedimiento
legislativo especial.
f. En caso de urgencia, el Parlamento
Europeo y el Consejo podrán convenir en un
plazo para la aprobación.
b) previa consulta al Parlamento Europeo en los demás casos. El Parlamento Europeo emitirá
su dictamen en un plazo que el Consejo podrá fijar según la urgencia. De no haberse emitido
un dictamen al término de dicho plazo, el Consejo podrá pronunciarse.
7. No obstante lo dispuesto en los apartados 5, 6 y 9, el Consejo, al celebrar un acuerdo, podrá autorizar

al negociador a aprobar, en nombre de la Unión, las modificaciones del acuerdo para cuya adopción
éste prevea un procedimiento simplificado o la intervención de un órgano creado por el acuerdo. El
Consejo podrá supeditar dicha autorización a condiciones específicas.
8. El Consejo se pronunciará por mayoría cualificada durante todo el procedimiento.
9. Sin embargo, el Consejo se pronunciará por unanimidad cuando el acuerdo se refiera a un ámbito
en el que se requiera la unanimidad para la adopción de un acto de la Unión y cuando se trate de
acuerdos de asociación y de los acuerdos previstos en el artículo 212 con los Estados candidatos a
la adhesión. El Consejo se pronunciará también por unanimidad sobre el acuerdo de adhesión de la
Unión al Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y de las Libertades
Fundamentales; la decisión de celebración de dicho acuerdo entrará en vigor después de haber sido
aprobada por los Estados miembros, de conformidad con sus respectivas normas constitucionales.
10. El Consejo adoptará, a propuesta de la Comisión o del Alto Representante de la Unión para Asuntos
Exteriores y Política de Seguridad, una decisión por la que se suspenda la aplicación de un acuerdo
y se establezcan las posiciones que deban adoptarse en nombre de la Unión en un organismo creado
por un acuerdo, cuando dicho organismo deba adoptar actos que surtan efectos jurídicos, con
excepción de los actos que completen o modifiquen el marco institucional del acuerdo.
11. Se informará cumplida e inmediatamente al Parlamento Europeo en todas las fases del
procedimiento.
12. Un Estado miembro, el Parlamento Europeo, el Consejo o la Comisión podrán solicitar el dictamen
del Tribunal de Justicia sobre la compatibilidad con los Tratados de cualquier acuerdo previsto. En
caso de dictamen negativo del Tribunal de Justicia, el acuerdo previsto no podrá entrar en vigor,
salvo modificación de éste o revisión de los Tratados.
III. EL DRET INTERNACIONAL

El dret internacional és una (altra) font de Dret de la UE, en l’extensió, abast i intensitat que sigui compatible
amb les característiques pròpies del dret europeu.
• Idees generals sobre AUTONOMIA de l’ordenament jurídic de la UE = l’ordenament jurídic de la UE
és autònom i especial en relació tant l’ordenament jurídic internacional com els ordenaments jurídics
dels Estats membres.
o No obstant aquesta autonomia, el ordenament jurídic europeu forma part del dret internacional
públic, és un règim dins d’aquest, basat en els tractats constitutius, l’atribució de
competències, etc.
o En relació als ordenaments jurídics dels Estats membres, el dret de la UE s’integra en els
ordenaments jurídics dels Estats membres.
Que sigui autònom no vol dir que estigui aïllat o funcioni al marge d’aquests altres ordenaments, sinó
que hi manté unes relacions que parteixen d’aquesta autonomia. L’autonomia comporta que el DUE
té les seves pròpies regles per a l’emanació de normes i depuració del sistema, basat en les pròpies
regles europees. Tenen a veure amb les pròpies institucions i el TJCE.
Dins del dret de la UE, hi serà més o menys present el dret internacional, aquesta intensitat del dret
internacional com a font del dret de la UE serà més gran / intensa pel fet que sigui font.
Serà present en diferents entorns (=fonts):
• Les fonts de DRET INTERNACIONAL de la UE
o El dret primari → tractats (internacionals) fet pels Estats membres que constitueixen o fan
variar els tractats constitutius o fonts originàries del dret de la UE.
o Els Acords Internacionals celebrats per la UE, i el Dret Internacional aplicable a la UE quan
actua com a subjecte de Relacions Internacionals → quan actua com a subjecte dins de la
comunitat internacional, aleshores se sotmet a les normes o regles d’aquesta comunitat
internacional, és a dir, el dret internacional públic.
o Les fonts complementàries
El Dret internacional és font de l’ordenament jurídic comunitari i de la UE:

- Dret Primari
Partim de la idea que els tractats constitutius i les fonts de dret primari són tractats internacionals fets
pels Estats membres que originen el dret de la UE, i el dret internacional és present pel fet que siguin
acords internacionals. A nivell material, el TJCE deia que el dret primari funcionava com una carta
constitucional d’una comunitat de dret; a nivell formal, són acords internacionals, i per tant, la seva revisió
té a veure amb normes internacionals.
- En matèries sobre les que no s’ha atribuït competència a la UE:

➢ Dret Complementari
El dret internacional també serà present en matèries sobre les que no s’ha atribuït competència a la UE.
El Dret complementari es basa en acords de dret internacional públic que fan els Estats membres per tal
d’aconseguir millor els objectius de la UE, fets fora de les competències atribuïdes a la UE. Tenen un
vincle material amb el dret de la UE: són dret europeu des d’un punt de vista material, però no d’un punt
de vista formal, ja que formalment són acords internacionals que fan els Estats en l’àmbit de les seves
competències residuals.
- En matèries en que l’atribució de competència a la UE és marginal

➢ PESC
Si parlem del rol del dret internacional públic dins del dret de la UE, hem de parlar de la PESC. És una
política de la UE en què l’atribució de competències és mes aviat escassa i marginal, també es diferencia
perquè la seva infraestructura es troba en el TUE i no en el TFUE. Les normes i instruments que
desenvolupa la PESC les hem d’interpretar com a normes de dret internacional: no apliquem primacia,
ni la titularitat directe, ni responsabilitat de l’Estat incomplidor...
- Principis Generals de DI, costums de DI. (Ex. Protecció dels DDFF)

També apareix el Dret internacional quan parlem dels principis generals de DI: hi ha alguns intrínsecs a
les característiques de la UE (hi ha polítiques dedicades a aquests – lliure circulació, no discriminació...);
a més, hi ha alguns principis comuns als drets dels Estats membres, també ens apareixen principis
comuns en qualsevol ordenament jurídic pel fet de ser jurídic i, finalment, el que ens interessen, els
principis generals que extraiem del dret internacional. En el dret de la DUE, s’importen principis dels
Estats membres però també del dret internacional: no s’importa tot, només aquells compatibles amb les
especificitats de la UE.
- Acords Internacionals
➢ Celebrats per la UE
➢ Que vinculen a la UE ex. STJCE IFC’1972 §7
Finalment, on és present el dret internacional, és quan la UE actua en l’entorn internacional com a
membre d’aquesta comunitat internacional. Hi intervé fent acords internacionals, d’acord amb el seu
àmbit competencial, i sotmetent-se a les regles del dret internacional.
També es sotmetrà en aquells acords que no ha fet la UE però que sí la vinculen. Això s’extreu de la
següent sentència:
STJCE 12 de desembre de 1972, asumpte International Fruit Company, nº 21-24/72
• Qüestió prejudicial on es qüestiona la validesa de Reglaments comunitaris respecte del GATT
• El GATT és un Acord Internacional del qual són parts els Estats membres (ara incorporat a
l’entorn normatiu de la OMC)
• El GATT serà paràmetre de validesa del DUE únicament si vincula a la CE (ara UE), tot i no ser-
ne formalment part – encara que formalment són acords que han fet els Estats membres,
l’evolució de la UE amb el seu mercat comú i polítiques comercials, ha produït per efecte una
substitució dels Estats membres per les CCEE (UE) en aquests àmbits, de política comercial.
Assumpció gradual de les funcions inherents a les polítiques aranzelàries i comercials, amb
l’atribució de competències dels Estats es subratlla la voluntat de vincular la UE per les
obligacions contravingudes, i per tant, l’Acord ha acabat tenint per efecte vincular la Comunitat.
La UE (abans CE i la CEEA) és subjecte de DI i es sotmet a aquest quan actua com a tal, en l’entorn jurídic
de la Comunitat Internacional, en l’àmbit jurídic del dret internacional.
- Exemple → STJCE 16.6.1998, assumpte Racke, no C-162/96, §45-46

- 45. A este respecto, procede subrayar que, como resulta de la sentencia de 24 de noviembre de
1992, Poulsen y Diva Navigation (C-286/90, Rec. p. I-6019), apartado 9, las competencias de la
Comunidad deben ejercerse respetando el Derecho internacional. Por consiguiente, la Comunidad
está obligada a respetar las normas del Derecho consuetudinario internacional al adoptar un
Reglamento por el que se suspenden las concesiones comerciales otorgadas por un Acuerdo o en
virtud de un Acuerdo celebrado por ella con un país tercero.
- 46. De lo antedicho se deduce que las normas del Derecho consuetudinario internacional relativas al
cese y la suspensión de las relaciones convencionales como consecuencia de un cambio
fundamental en las circunstancias vinculan a las Instituciones de la Comunidad y forman parte del
ordenamiento jurídico comunitario.
[...]
IV. LES FONTS COMPLEMENTÀRIES (DRET COMPLEMENTARI)

Recordem on les situem:
Tenen aquesta doble naturalesa: font interna i a la vegada font internacional.
Què son?
Concepte: Instruments internacionals que conclouen els Estats membres de la UE (no la UE) en l’àmbit de
les seves competències pròpies, l’objectiu dels quals està molt relacionat amb la realització dels objectius
de la UE.
= acords internacionals des de la perspectiva formal,
Dret comunitari o de la UE des de la perspectiva funcional
Quines fonts de dret complementari o supòsits podem trobar?

1. Acords entre els Estats membres expressament previstos en el TCE (ja no en el TFUE)
2. Acords entre els estats membres no previstos en el Ts Cs per a la realització d’un objectiu comunitari-
de la UE (a la pràctica, tant expressament previst o no, els Estats els segueixen fent)
3. Decisions i acords dels representants dels governs dels estats membres reunits en el si del Consell
a. Resulten de previsions expresses en el tractats
b. S’adopten de forma espontània per impulsar el funcionament de la UE en matèries no
atribuïdes
• Hi participen institucions UE en el procediment i en l’execució (ex. Comissió)

• Es publiquen en el DOUE (no són dret derivat són dret de la UE però la seva validesa es deu
a la manifestació del consentiment dels Estats actuant en el marc de les seves competències
reservades, no en l’àmbit de les competències de la UE)
• S’adopten per Unanimitat = Tenen Força obligatòria de dret internacional
= actes de naturalesa convencional i interestatal

=Convenis internacionals conclosos de forma simplificada segons procediment poc formalista
4. Declaracions, resolucions i posicions relatives a la UE adoptades de comú acord entre els Estats
membres – Actua com a conferència de representants dels estats membres / generalment, no
obligatoris
Pertanyen al Dret de la UE?

Sembla que sí.
• Molts d’ells són previstos en els Tractats Constitutius (en el TCE)
• Hi ha un vincle amb els objectius comuns o de la UE, per tant, per raó de matèria serien dret
comunitari
No pertanyen al Dret de la UE?

Què és allò que els allunya de ser dret de la UE?
• La força obligatòria és el dret internacional i parteix de la manifestació del consentiment dels Estats
membres = Naturalesa híbrida
• A vegades, participar-hi ha estat obligació de DUE. En l’actualitat, sovintegen en cooperacions
reforçades...
Exemple de Dret Complementari:
❖ Tratado constitutivo del mecanismo europeo de estabilidad (MEDE)
❖ Tratado de Estabilidad, Coordinación y Gobernanza en la UEM
Per la seva forma no serà dret de la UE (serà dret internacional), però pel seu contingut i vincle amb l’objectiu
sí que serà dret de la UE.
Relacions entre el dret comunitari complementari i el dret comunitari originari i derivat
Es basen en:
• Principi de lleialtat comunitària i cooperació lleial
Entre Dret complementari i Dret originari no hauria d’haver cap mena de conflicte, ja que el complementari
es fa dintre de l’àmbit de competència reservada dels Estats, i no dins de l’àmbit del dret de la UE, per tant
la seva relació és de:
• Compatibilitat
Entre Dret complementari i Dret derivat, en principi també ha de ser de compatibilitat, ja que el
complementari es fa en matèria reservada dels Estats, no són matèries de la UE.
Per tant, si incidissin el dret complementari en matèries reservades del dret de la UE...
- Violació dels Tractats Constitutius si incideix en matèria reservada al DC
Si incideix en matèria concurrent o compartida...
- Primacia del Dret derivat si el dret complementari si incideix en matèria concurrent
Lògica jurídica:
- Dret derivat sotmès a Dret complementari si competència exclusiva dels Estats membres
T9: EL DRET INSTITUCIONAL DE LA UE
El Dret derivat o secundari, també és conegut com a Dret institucional.
El dret derivat són les normes a través de les quals es realitzen els objectius de la UE; són normes que
emana la UE a través de les seves institucions, i que comporten l’exercici de les competències atribuïdes a
la UE, que són exercides fent normes.
Es faran només en el marc i fins el límit de les competències de la UE (competències inscrites en les bases
jurídiques i tractats constitutius). Per tant, el cos de normes serà tan ampli com les competències ho
permetin.
Les institucions que faran aquest tipus de normes seran aquelles amb poder normatiu (triangle – Consell,
Comissió, Parlament), i a l’hora de ferles participen el Comitè de les Regions, el Comitè Econòmic i Social,
el BCE, CONEPER...
És el cos de dret legislat (derivat del convencional), per tal de diferenciar-lo amb el dret convencional. Sorgeix
de la UE de forma quasi autònoma amb caràcter derivat del dret originari, està subordinat als tractats (hi ha
una clara jerarquia, en l’àmbit material d’acció, en les accions concretes realitzades...).
Ens situem:
Article 288 TFUE: dret derivat típic

Per exercir les competències de la Unió. Les institucions adoptaran reglaments, directives, decisions,
recomanacions y dictàmens.
Trobem 2 grans tipus de normes de dret derivat o secundari:

1) Normes que procuren la UNIFICACIÓ NORMATIVA
Tenim una font comuna, normes comunes, en el sentit que és exactament la mateixa norma que unifica
aquella àrea competencial coberta per la norma europea per tots els Estats membres.
La norma és comuna i l’efecte és idèntic.
2) Normes que procuren l’HARMONITZACIÓ NORMATIVA
Ens trobem que hi ha normes a nivell europeu que estableixen el contingut mínim que han de tenir les
normes en una determinada matèria: estableixen els mínims, objectius a assolir pel que fa al contingut
en aquella matèria coberta per la norma europea de les normes dels Estats membres.
Podem dir que l’organització normativa actua en 2 nivells:
- A nivell europeu, establint el mínim i objectius
- A nivell intern, s’executa a través de normes internes que atansen i desenvolupen aquell contingut
mínim o objectiu establert a la norma europea
Amb això aconseguim una harmonització: la norma europea no és la que apliquem, sinó l’execució a
nivell intern, que s’ajustarà a allò que diu la norma europea. Obtenim, no una font única en tots els estats
membres en diferents versions lingüístiques, sinó una font diferent (la font estatal, però harmonitzada
amb la resta d’Estats membres a partir de la normativa comunitària).
La opció per una formula o altre dependrà de la base jurídica (no és lliure). Si la base jurídica és ambigua i
no es determina, ens basarem en dos principis que regeixen l’exercici de les competències:
✓ El principi de subsidiarietat → ens dirà si és necessària l’acció de la UE en un àmbit d’acció
compartida)
✓ El principi de proporcionalitat → ens dirà l’acció menys invasiva, per tant, sí podem fer una directiva
abans que un reglament
I. EL REGLAMENT
És una dels grans tipus de norma de dret derivat.
Els reglaments són actes jurídics d’abast general que s'apliquen de manera automàtica i uniforme en tots
els països de la UE des de la seva entrada en vigor, sense necessitat d'incorporació a el Dret nacional. Són
obligatoris, en tots els seus elements, als Estats membres.
Per tant, veiem que es caracteritza per:

a. Abast general
Que sigui d’abast general, vol dir que d’entrada és una norma general, de contingut complert que no
té destinataris concrets o individualitzats: és una norma abstracte, en el sentit material i geogràfic, i
s’adreça a un conjunt indeterminat de subjectes i a categories definides de forma abstracta, segons
criteris objectius, i per ser aplicables en tot el territori on s’aplica el dret de la UE.
La vocació del reglament és unificar (norma unificadora) l’àrea o àmbit que regula aquella norma en
tots els Estats membres, on serà aplicable a tots.
- STJCE Zuckerfabrick Watenstedt, 11.7.1968:

...la naturalesa reglamentària d’un acte no pot ser posada en dubte per la possibilitat de determinar
amb més o menys precisió el nombre o l’identitat dels subjectes de dret als que s’aplica en un moment
donat, mentre resulti que la seva aplicació s’efectúa en virtut d’una situació objectiva de dret o de
fet....
= El reglament s’adreça a categories indeterminades de subjectes encara que avui en dia podem
saber (amb certesa) a qui s’adreça.
b. Obligatori en tots els seus elements

Vol dir que és obligatori, no podem fer actuacions contràries al reglament, i ens indica també que no
es necessita un ulterior desenvolupament normatiu per a que tingui efectes: té efectes per ell mateix
des de que entra en vigor; no obstaculitza per a que pugui ser executat i es pugui aplicar-lo.
També extraiem que no es poden complir parcialment, són obligatoris en tots els seus elements.
L’autoritat dels reglament és absoluta i completa; l’execució no té àmbit de decisió discrecional.
- STJCE 7.2.1973 Comissió c. Rep Italiana, afer 39/72:

... No es pot admetre que un estat membre apliqui de manera incompleta o selectiva les disposicions
d’un reglament,
fent fracassar certs elements de la legislació comunitària respecte dels quals va manifestar la seva
oposició amb reserves o objeccions formulades en el moment de la seva elaboració o que considera
contràries als seus interessos nacionals.
De la mateixa manera dificultats d’aplicació aparegudes en l’estadi de l’execució d’un acte comunitari
no podrien permetre a un estat membre dispensar-se unilateralment de l’observació de les seves
obligacions...
... La ruptura unilateral per part d’un estat de l’equilibri entre el avantatges i els inconvenients que es
deriven de la seva pertinença a la Comunitat, segons la concepció que ell mateix es fa del seu interés
nacional, qüestiona la igualtat dels estats membres davant del dret comunitari i crea
discriminacions en perjudici dels seus nacionals i, en primer lloc, dels de l’estat mateix que es situa
fora de la regla comunitària...
Aquest mancament als deures de solidaritat acceptats pels estats membres pel fet de la seva
adhesió a la Comunitat ataca les bases essencials de l’ordenament jurídic comunitari
El reglament per tant, és la màxima expressió del principi de solidaritat.

En els àmbits en els quals hi ha hagut transferència de competència intensa (són exclusives o
pràcticament ho son de la UE), es faran reglaments per aquest principi de solidaritat.
En àmbits de competència de tipus compartit i baixa i escassa intensitat o transferència de la UE,
serà més difícil fer reglaments, pel fet que el reglament sigui una norma completa i intensa, que
substitueix tot el que els Estats tinguessin normativament en aquella àrea coberta pel reglament.
c. Directament aplicable
És directament i immediatament aplicable.
o “Immediatament aplicable ” vol dir que s’incorpora per ell mateix com a font del dret intern
dels Estats membres (integració del dret de la UE en l’intern); no cal que es faci cap acte de
recepció o d’execució: la norma mateixa és immediatament aplicable.
o “Directament aplicable” fa referència a si és “self-executing”, vol dir que per ella mateixa es
basta. La norma és prou concreta per a que serveixi a qualsevol operador jurídic per tal de
regular una qüestió que entra dins de l’àmbit d’aplicació de la norma (qüestió més material).
Des de la seva entrada en vigor (20 dies, per vacatio legis), són valides i obligatòries, i tenen els
mateixos efectes en tots els ordenaments jurídics dels Estats membres. No hi ha recepció o
transformació de norma interna, s’integra directament en l’ordenament jurídic i és immediatament
aplicable. El seu contingut no necessita una execució per tal d’aplicar-lo.
Es diu que produeix un efecte de substitució: aquell espai material o competencial cobert pel
reglament farà que deixin de ser aplicables qualsevol altra norma que insta als Estats membres que
incideixi en l’espai cobert pel reglament. No és una substitució formal, no anul·la ni invalida les
normes que els Estats poguessin tenir en l’àmbit cobert pel reglament comunitari; és més a nivell
material, a nivell d’aplicació (principi de primacia)
- STJCE 10.10.1973 Variola:

...l’aplicabilitat directa d’un reglament exigeix que la seva entrada en vigor i la seva aplicació, generant
drets o imposant càrregues en els subjectes, es realitzi sense cap mena de recepció en el dret
nacional.
Els estats membres, en virtut de les obligacions derivades del tractat i que han assumit en ratificar-
lo, es comprometen a no impedir l’efecte directe propi dels reglaments i de les demés regles del
DC; el respecte escrupulós d’aquest deure és una condició indispensable per garantir l’aplicació
simultània i uniforme dels reglaments comunitaris en el conjunt de la Comunitat...
II. LA DECISIÓ
Les decisions són actes jurídics vinculants aplicables a un o diversos països, empreses o particulars de la
UE. S'han de notificar als interessats i tenen efecte a partir de la notificació. No requereixen transposició a
el Dret nacional.
És una norma similar al reglament i molt diferent a la vegada. Similar perquè és obligatòria en tots els seus
elements i directament aplicables; ara, però, es diferencia perquè no és d’abast general, sinó individual: té
destinataris concrets.
Les seves característiques són, per tant:

a) Obligatòria en tots els seus elements
b) Per a tots els seus destinataris: abast individual

Podran ser empreses, Estats, particulars o persones físiques...
Si el destinatari són tots els Estats, estaríem en una norma molt semblant a la directiva (no sol
passar).
c) Directament aplicable
III. LA DIRECTIVA
Aquesta norma es troba en l’entorn de l’harmonització. És un mecanisme normatiu a 2 nivells: europeu (la
pròpia directiva) i estatal (execució normativa de la directiva = TRANSPOSICIÓ)
Les directives imposen als estats membres de la UE la consecució d'un determinat resultat, donant-los
llibertat per triar els mitjans. Per assolir els objectius fixats per cada directiva, els països de la UE han
d'adoptar mesures que permetin incorporar-la a el Dret nacional (transposició). Les autoritats nacionals estan
obligades a comunicar aquestes mesures a la Comissió Europea.
→ La transposició a el dret nacional s'ha de produir en el termini establert en la pròpia directiva (sol
ser, en general, de dos anys). En cas que un Estat membre no incorpori una directiva al seu dret
intern, la Comissió pot incoar un procediment d'infracció.
Les característiques de la directiva són:

a. Obligaran a estat/s membre/s destinatari/s pel que fa al resultat a assolir
No té abast general, s’ha d’especificar que pot tenir abast general pels estats membres.
b. Deixa a les autoritats nacionals l’elecció de la forma i els mitjans (=in-directament aplicables)
És un instrument legislatiu indirecte, ja que obliga als estats membres a transposar-los. A
diferència dels reglaments, que es basaven pel principi de solidaritat, en el cas de les directives,
s’expressa un compromís entre l’atribució de competències a la UE que exerceix a través de les
institucions i la conservació de competències residuals i sobirania dels Estats. La directiva és
obligatòria i el contingut (mínim i objectiu) de la directiva ha de ser incorporat en la norma estatal
en cada un dels Estats membres.
Allò que és directament aplicable és la norma de transposició, la interna dels Estats que adequa
el ordenament jurídic de cada Estat a aquest contingut de la directiva.
Ara bé, si es dona que l’Estat no transposa la directiva (o no ho fa prou bé) i la directiva té certa
qualitat normativa, si concorren aquests 2 fenòmens, aleshores la directiva podrà tenir alguns
efectes directes. Per molt que una directiva com a tal no tingui aplicabilitat directa, no vol dir que
si es donen aquestes circumstàncies, aleshores el Tribunal inferirà efectes directes.
És coherent amb la tècnica legislativa del TFUE: tractat-marc. Es fixen els objectius concrets i a
la vegada hi ha un marge de maniobra i discrecionalitat a l’hora d’establir aquests objectius
mínims de la directiva en cada una de les normes internes dels Estats.
c. Els estats membres tenen la obligació de transposició

La transposició s’entén com execució normativa de les directives.
d. Discrecionalitat en termini i en efecte útil

En aquesta obligació, els estats tenen certa discrecionalitat. Els Estats han de transposar la norma
dins d’un termini, que està establert en la pròpia norma. El termini és variable, pot ser més o menys
llargs, però generalment es tracta de 6 a 18 mesos.
A més, els Estats tenen discrecionalitat per transposar la directiva i executar-la, però sempre han de
preservar l’efecte útil d’aquesta: que es faci la transposició correcta, que permeti l’harmonització
normativa, que la norma sigui clara, precisa, pública i oponible...
IV. ACTES TÍPICS NO OBLIGATORIS

L’art. 288 TFUE ens diu que les recomanacions i els dictàmens no seran vinculants.
En aquest punt, ens referirem a 2 tipus d’actes:
1) RECOMANACIONS
Les recomanacions permeten a les institucions de la UE donar a conèixer els seus punts de vista i
suggerir una línia d'actuació sense imposar obligacions legals als que s'adrecen. No són vinculants.
Són instruments de més o menys caràcter general i d’acció indirecta (s’assemblen a reglaments, molt
menys desenvolupats, però). Sovint serveixen per preparar el terreny per una futura norma
obligatòria. El que és vol és orientar, promoure un comportament cap a un sentit determinat: fixa un
marc general d’acció. La iniciativa la té la pròpia institució que la fa.
2) DICTÀMENS
Un dictamen és un instrument que permet a les institucions de la UE emetre una opinió, sense
imposar obligació legal sobre el tema a què es refereix. Els dictàmens no són vinculants.
Són una opinió sobre una qüestió concreta. En general, és a iniciativa d’altri.
Característiques:
- És dret derivat, es deriva dels tractats constitutius, amb força jurídica no obligatòria.
- Els seus destinataris són generalment als Estats i altres operadors.
- Els fa la Comissió, el Consell i sovint el BCE (en matèria de la UEM).
- Quan es fan? Sovint es preveuen als tractats constitutius que es faran.
- Tenen valor jurídic, però no valor jurídic obligatori, sinó que el seu valor es basa en:
o Interpretar normes de caràcter jurídic obligatori
o Assegurar efectivitat de caràcter jurídic obligatori
o Generen confiança legítima de que la institució actuarà en aquell sentit i en conseqüència
d’aquest acte
En el dret de la UE, el nom no fa la cosa. És a dir, és possible que un acte dugui el nom de “reglament” però
que en el fons no ho sigui. El TJCE diu que s’ha d’examinar sempre el contingut de l’acta abans de donar
per fet que l’acta s’ajusta al títol que porta.
En relació amb el dret derivat, una de les novetats del Tractat de Lisboa és que actes de dret derivat
poguessin dur el títol d’actes delegats (reglaments delegats, directives delegades i decisions delegades).
Per raó d’eficàcia (adoptar amb rapidesa), es delega a la Comissió el fet de completar o modificar determinats
elements no essencials d’un acte legislatiu a través d’un acte delegat.
La delegació estarà sempre prevista en l’acte legislatiu. L’acte delegat també serà d’abast general, però no
legislatiu, ja que no haurà passat pel procediment legislatiu ordinari. Completaran o modificaran determinats
elements no essencials. Hi ha 3 tipus d’acte: legislatiu, delegat o d’execució.
Art. 290 TFUE:

1. Un acto legislativo podrá delegar en la Comisión los poderes para adoptar actos no legislativos de
alcance general que completen o modifiquen determinados elementos no esenciales del acto legislativo.
Los actos legislativos delimitarán de forma expresa los objetivos, el contenido, el alcance y la duración
de la delegación de poderes. La regulación de los elementos esenciales de un ámbito estará reservada
al acto legislativo y, por lo tanto, no podrá ser objeto de una delegación de poderes.
2. Los actos legislativos fijarán de forma expresa las condiciones a las que estará sujeta la delegación, que
podrán ser las siguientes:
a) el Parlamento Europeo o el Consejo podrán decidir revocar la delegación;
b) el acto delegado no podrá entrar en vigor si el Parlamento Europeo o el Consejo han formulado
objeciones en el plazo fijado en el acto legislativo.
A efectos de las letras a) y b), el Parlamento Europeo se pronunciará por mayoría de los miembros que
lo componen y el Consejo lo hará por mayoría cualificada.
3. En el título de los actos delegados figurará el adjetivo «delegado» o «delegada».
Art. 291 TFUE:

1. Los Estados miembros adoptarán todas las medidas de Derecho interno necesarias para la ejecución de
los actos jurídicamente vinculantes de la Unión.
2. Cuando se requieran condiciones uniformes de ejecución de los actos jurídicamente vinculantes de la

Unión, éstos conferirán competencias de ejecución a la Comisión o, en casos específicos debidamente
justificados y en los previstos en los artículos 24 y 26 del Tratado de la Unión Europea, al Consejo.
3. A efectos del apartado 2, el Parlamento Europeo y el Consejo establecerán previamente, mediante

reglamentos adoptados con arreglo al procedimiento legislativo ordinario, las normas y principios
generales relativos a las modalidades de control, por parte de los Estados miembros, del ejercicio de las
competencias de ejecución por la Comisión
4. En el título de los actos de ejecución figurará la expresión "de ejecución".

V. RÈGIM DE PROMULGACIÓ DEL DRET DERIVAT
El règim de promulgació és el conjunt de regles i principis que fan que l’emanació de normes sigui una
emanació de normes vàlides.
➢ Principis que regeixen l’adopció de les normes
– Principi competència d’atribució (tant en l’àmbit en el que es situen com el poder d’atribució)
– Principi legalitat = respecte dels procediments i regles generals previstes als tractats
• Base jurídica → competència per fer aquella norma i regles de participació de les
institucions en aquella norma. Ha de ser respectada!
• Respecte principis generals del DUE → no discriminació, igualtat, etc.
• Bloc de legalitat → conformen dret primari, principis generals i els acords
internacionals que ha fet o obliguen la UE
– Principi de no inversió dels instruments normatius (si la base jurídica ens diu “x”, no podem
fer “y”)
– Principi de jerarquia (dret primari > dret derivat // actes de base > actes legislatius i d’execució)
➢ Requisits formals de l’acte

– Motivació (han d’estar motivats)
– Fórmula de promulgació (signatura de la institució o president que fa l’acta i data)
➢ Règim de publicació, entrada en vigor i vigència
Art. 296 TFUE:

Quan els Tractats no estableixin el tipus d'acte que cal adoptar, les institucions decidiran en cada cas
d'acord amb els procediments aplicables i a el principi de proporcionalitat.
Els actes jurídics hauran d'estar motivats i es referiran a les propostes, iniciatives, recomanacions,
peticions o dictàmens previstos pels Tractats.
Quan se'ls presenti un projecte d'acte legislatiu, el Parlament Europeu i el Consell s'abstindran
d'adoptar actes no previstos pel procediment legislatiu aplicable a l'àmbit de què es tracti.
Art. 297 TFUE:

1. Els actes legislatius adoptats d'acord amb el procediment legislatiu ordinari seran signats pel
President de Parlament Europeu i pel president de el Consell.
Els actes legislatius adoptats d'acord amb un procediment legislatiu especial seran signats pel
president de la institució que els hagi adoptat.
Els actes legislatius es publicaran al Diari Oficial de la Unió Europea. Entraran en vigor en la data
que fixen o, a falta d'ella, als vint dies de la publicació.
2. Els actes no legislatius adoptats en forma de reglaments, directives i decisions, quan aquestes
últimes no indiquen destinatari, seran signats pel president de la institució que els hagi adoptat.
Els reglaments, les directives que tinguin per destinataris a tots els Estats membres, així com les
decisions que no indiquen destinatari, es publicaran en el Diari Oficial de la Unió Europea. Entraran
en vigor en la data que fixen o, a falta d'ella, als vint dies de la publicació.
Les altres directives, així com les decisions que indiquin un destinatari, es notificaran als seus
destinataris i produiran efecte en virtut d'aquesta notificació.
VI. ACTES ATÍPICS I ACTES NO PREVISTOS PELS TRACTATS
No són actes previstos en l’art. 288 del TFUE → reglaments, directives i decisions com a actes obligatoris, i
recomanacions i dictàmens com a no obligatoris.
Poden estar previstos en alguns casos en els Tractats, però no en l’art. 288; en altres casos, ni tan sols
estan previstos.
Distingirem entre:
- Actes atípics o sui generis
- Actes no previstos pels Tractats
a. Actes atípics o sui generis

Són actes jurídics de contingut normatiu generalment que porten noms d’actes típics però que no ho són
(exemple: reglaments de no abast general o decisions d’abast general).
Sui generis es refereix que no s’ajusta exactament el que s’estableix en la norma que han de ser aquells
actes que porten aquell títol.
Són actes típics que no se sotmeten a les regles de promulgació previstes pels actes típics. El seu contingut
i efecte són diferents. Aporta certa incertesa (no inseguretat) o complexitat al sistema jurídic comunitari.
Alguns actes atípics són:

✓ Reglaments interns de les institucions (autoorganització de les institucions)
✓ Directives, recomanacions, dictàmens que s’adrecen entre elles / a les institucions en el marc de
l’elaboració del dret derivat (ex. PE fa una recomanació a la Comissió per a que faci un document
amb una proposta normativa)
✓ Decisions sense destinatari
o Decisions de revisió simplificada Tractats Constitutius (són decisions que no s’adrecen
a un destinatari, sinó a tot el conjunt de subjectes de la UE, i estan al capdamunt de la
jerarquia – dret primari)
o Decisions del Consell d’abast normatiu general (art. 352 TFUE → competències subsidiàries)
o Decisions d’abast intern
▪ Creació d’organismes subsidiaris
▪ Decisions en el marc d’elaboració del pressupost
▪ Decisions en el marc de les Relacions Exteriors
b. Actes no previstos pels tractats

Aquests actes també aporten certa “incertesa”, no inseguretat, i complexitat al sistema jurídic comunitari, pel
fet que no estiguin previstos (que no vol dir que siguin irregulars). En cap cas generen violacions de dret
perquè si les generessin serien objecte de recurs davant del TJCE.
Entre aquests, els organitzem per institucions:
❖ CONSELL → tant al Consell de Ministres i Consell Europeu

El seu valor jurídic dependrà del que les parts han volgut. En general, el TJCE el que fa és una anàlisi
de l’acte, més enllà del títol que porti, i de les voluntats de les parts.
Tots aquests actes es beneficien del principi de no anar en contra actes propis (non venire contra
factum proprium), generen confiança legítima.
Seran instruments, com tots els actes sense valor jurídic obligatori, que ajuden a la interpretació
d’actes obligatori.
✓ Resolucions
✓ Declaracions
✓ Programes d’acció
✓ Conclusions (Presidència / Conclusions del Consell Europeu...) → actes a l’acabar les reunions que
serveixen per saber a quins acords s’ha arribat, a quines discussions no hi ha hagut acord,
quines són les orientacions estratègiques de la UE en general...
✓ Deliberacions → d’entrada no són actes normatius ni jurídicament obligatoris, però hi ha
excepcions (ex. STJCE AETR’71 = Acord Internacional sobre transport per carretera, on la
deliberació que havien fet els Estats membres en el si del Consell, el TJCE decideix que serà
obligatòria)
❖ COMISSIÓ
✓ Documents COM-Comunicacions
✓ Documents SEC
Són documents explicatius de les propostes normatives o propostes futures que fa la Comissió i
no són obligatoris per ningú més que la pròpia Comissió.
❖ CONSELL / COMISSIÓ / PE
✓ Altres tipus d’actes: Declaracions comunes a diverses institucions
✓ Acords interinstitucionals
IV. L’APLICACIÓ DEL DRET DE LA UNIÓ

EUROPEA
(Bloc 4)
T10: L’APLICACIÓ DEL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
Després d’explicar les normes que conformen la UE, ara s’explicarà les regles que conformen les relacions
entre el dret de la UE i els drets interns dels Estats membres, per tant, les regles que conformen l’aplicació
del dret de la UE en els Estats membres.
Recordem el concepte de la “preemption”: fenomen que comporta que tots els espais coberts per la norma
europea, es produeix aquest efecte de substitució: els àmbits competencials coberts per la norma deixen de
poder ser regulats per part de l’Estat, tant pel que fa a normes posteriors (per la seva naturalesa, serien
invàlides) com per les anteriors (deixen de ser aplicables per l’efecte de la “substitució”).
I. IDEES GENERALS
Mateixes idees que el tema 7:
- STJCE 5.2.1963 Van Gend & Loos, núm. 26/62.

... el tractat constitueix alguna cosa més que un acord que es limiti a crear obligacions mútues entre els
estats contractants...
... La Comunitat constitueix un nou ordre jurídic de dret internacional en benefici del qual els estats han
limitat, encara que sigui en àmbits restringits els seus drets sobirans i els subjectes del qual no són només
els estats membres sinó també els seus nacionals...
- STCE 15.7.1964 Costa c./ENEL, núm. 6/64.

... el tractat CEE ha insitituït un ordenament jurídic propi, integrat en el sistema jurídic dels estats membres
des de l'entrada en vigor i que s'imposa als seus órgans jurisdiccionals... ... els estats... han limitat, encara
que en àmbits restringits, els seus drets sobirans i han creat un cos de dret aplicable als seus nacionals i a
ells mateixos...
- Dictàmen TJCE Projecte d'acord entre la Comunitat d'una banda, i els països de l'AELE, de l'altra,
núm. 1/91, paràgraf 20.
... el Tractat CEE, encara que hagi estat celebrat sota la forma d'un acord internacional, no per això deixa
de constituir la carta constitucional d'una comunitat de dret. Segons una jurisprudència constant del
Tribunal de Justícia, els tractats comunitaris han instaurat un nou ordenament jurídic en favor del qual els
estats han limitat, en àmbits cada cop més amplis, els seus drets sobirans i els subjectes del qual són,
no només els estats membres, sinó també els seus nacionals (vid, en especial, sentència de 5.2.1963, Van
Gend & Loos, 26/62, Rec 1963, p.1). Els trets característics essencials de l'ordenament jurídic
comunitari així constituït són en particular la seva primacia respecte dels Drets dels estats membres
així com l'efecte directe de tota un sèrie de disposicions aplicables als seus nacionals i a ells
mateixos.
La integració europea es basa en 2 pilars:

✓ Hi ha una atribució de competències dels Estats a la UE
✓ Els subjectes no són només els Estats, sinó que també els nacionals i qualsevol que entri en l’àmbit
d’aplicació personal del dret de la UE.
El dret de la UE és un ordenament dins del dret internacional públic però diferent i nou. Allò que li fa diferent
i nou són els 2 pilars d’integració europea. D’això es deriva que tindrà primacia i efecte directe.
Una de les idees generals més importants: la integració del Dret de la Unió en els drets interns dels estats.
El dret de la UE té autonomia, i no es fusiona en el dret intern: s’hi integra!, com a categoria jurídica
irreversible, com tal dret de la UE, passa a ser font dins del sistema de fonts dels drets interns dels Estats
membres.
Per què passa això en la realitat? El TJCE ens diu que el dret de la UE és així (no és habitual en les normes
de dret internacional públic, on normalment són els drets interns que diuen si s’integra tal qual o hi ha una
recepció – dependrà si l’Estat és monista o dualista).
El sistema de dret de la UE és un sistema monista, ja que el propi dret de la UE, interpretat a través de la
jurisprudència del Tribunal de Justícia, es caracteritza com a un ordenament que s’integra per ell mateix
(automàticament) en els sistemes de fonts dels Estats membres, diguin el que diguin aquests sistemes de
fonts interns (no importa si és dualista o monista) → això és degut pel principi d’atribució de
competències.
Per tant, en la integració del dret de la UE en el dret intern dels Estats membres, afirmem que el dret de la
UE té APLICABILITAT IMMEDIATA = És immediatament aplicable la regla internacional que pot ser
utilitzada per una autoritat nacional/interna (dels estats) sense haver d'estar sotmesa a les formalitats
d'introducció / recepció /transformació..., que condicionarien la seva eficàcia interna.
EL DRET de la UNIÓ EUROPEA ÉS IMMEDIATAMENT APLICABLE EN ELS ORDENAMENTS INTERNS
DELS ESTATS MEMBRES.
En el cas espanyol, com funciona la integració:

- Art. 93 CE:
Mitjançant llei orgànica es podrà autoritzar la celebració de tractats pels que s’atribueixi a una Organització
Internacional l’exercici de competències derivades de la Constitució...
→ Obertura de la Constitució al dret de la integració europea!
Aquest article permet participar en la UE (CCEE), ratificar els Tractats internacionals de revisió dels tractats
constitutius. També servia per entomar totes les característiques especifiques del dret de la UE en dret
espanyol. Regeix la vigència continuada de la nostra pertinença com a Estat espanyol a la Unió Europea.
- Art. 96 CE’78:
Els Tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de
l’ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la
forma prevista en els propis tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional
→ Clàusula que assegura la intangibilitat dels Tractats internacionals / Dret internacional en Dret
Espanyol!
Això fa referència al monisme moderat d’Espanya. Per una banda, forma part del dret intern dels Tractats
internacionals (per extensió, el Dret internacional), una vegada publicats oficialment.
A l’any 1986, com es fa per entrar a la UE? S’apliquen els 2 articles, només el 93? Amb l’article 93 hi havia
prou?
II. LA INTEGRACIÓ DEL DRET DE LA UE EN EL DRET INTERN A ESPANYA

(revisar últim epígraf T3 sobre art. 94 + interpretació Declaració 1/2004 TC Espanyol)
A. En el cas del dret originari:

- Incorporació immediata o automàtica pels imperatius propis del procés d’integració i els compromisos
adquirits amb l’adhesió.
- Els Tractats constitutius són part integrant del Dret espanyol des de l’entrada en vigor d’aquests, l’1
de gener de 1986, data que va coincidir amb la de la seva publicació en el BOE, en annex a la Llei
orgànica d’autorització (art. 93 CE) al govern per a la conclusió del Tractat d’adhesió
(publicació que, en seu interna espanyola, es demana a l’article 96 de la CE)
o Aquesta publicació té cap impacte cap el dret de la UE? No.
o La publicació és contrària al dret de la UE? Sí. Es va considerar oportú fer-ho així, perquè per
una banda es complia el requisit d’oponibilitat de l’art. 96 (no era necessari, però).
B. En el cas del dret derivat:

- El dret comunitari derivat s’introdueix / integra automàticament en el dret intern, conservant la seva
naturalesa i efectes propis (= categoria jurídica irreversible)
- Els reglaments, decisions, directives... són part integrant dels ordenaments jurídics dels estats
membres des de la seva publicació al DOUE (Diari Oficial de la Unió Europea)
* Per respectar el principi de publicitat, en la data de l’adhesió d’Espanya, el Dret Comunitari –
bagatge comunitari es va publicar en una edició especial del DOUE en castellà
Art. 93 CE:
- Ens descriu el procediment per a l’adhesió
- Regeix, de forma continuada la pertinença a la UE, emparant-se així als efectes del dret comunitari
(DC) en el dret intern
Recordem del T3: la frontissa que permet l’entrada en el nostre sistema constitucional el ordenament jurídic
de la UE amb les característiques que té aquest ordenament: la integració és automàtica, immediata...
Declaració 1/2004 del TC espanyol de 13 de desembre de 2004, Fonament jurídic (II)

... Tal y como se desprende de los trabajos de las Cortes constituyentes, el art. 93 se concibió como el medio
constitucional de nuestra integración en las Comunidades europeas, fenómeno de integración que va más
allá del puro procedimiento de la misma, y que comporta las consecuencias de la inserción en un ente
supranacional distinto, susceptible de crear un Ordenamiento propio dotado de particulares principios
rectores de la eficacia y de las exigencias y límites de la aplicabilidad de sus normas. Aquélla fue una
integración largamente anhelada y, sin ninguna duda, constitucionalmente querida y por ello facilitada por el
citado art. 93 CE.
...El art. 93 CE es sin duda soporte constitucional básico de la integración de otros ordenamientos con el
nuestro, a través de la cesión del ejercicio de competencias derivadas de la Constitución, ordenamientos
llamados a coexistir con el Ordenamiento interno, en tanto que ordenamientos autónomos por su origen. En
términos metafóricos podría decirse que el art. 93 CE opera como bisagra mediante la cual la Constitución
misma da entrada en nuestro sistema constitucional a otros ordenamientos jurídicos a través de la
cesión del ejercicio de competencias. De este modo se confiere al art. 93 CE una dimensión sustantiva o
material que no cabe ignorar.
Producida la integración debe destacarse que la Constitución no es ya el marco de validez de las normas
comunitarias, sino el propio Tratado cuya celebración instrumenta la operación soberana de cesión del
ejercicio de competencias derivadas de aquélla, si bien la Constitución exige que el Ordenamiento aceptado
como consecuencia de la cesión sea compatible con sus principios y valores básicos.
III. APLICABILITAT DIRECTA

L'aplicabilitat directa és l'aptitud d'una regla de DI / DUE per conferir per ella mateixa als particulars, sense
necessitar cap mesura interna d'execució (sense formalitats, no és coherent amb un sistema d’atribució de
competències), drets dels que se'n poden prevaler davant de les autoritats (jurisdiccionals) de l'estat en el
que aquesta regla està en vigor.
- Per exemple, si una directiva europea ens diu que els consumidors compren fora de l’establiment
comercial, tots tindran un termini raonable per rescindir el contracte, no és gaire self-executing. Si la
norma interna diu que raonable vindria a ser fins a 7 dies, aleshores sí que és self-executing: és clar
i precís, i l’operador jurídic sap que seran 7 dies.
Serà directament aplicable la regla de DI /DUE que sense necessitar cap mesura interna d'execució (sense
cap formalitat que li doni sentit a la norma en l’ordenament intern) pot ser emprada en l'estat en el que
aquesta regla és en vigor / L'aplicabilitat directa és la qualitat d’una norma com a apta per ser emprada
per ella mateixa a un supòsit de fet que entra dins del seu àmbit d’aplicació.
També tindrà a veure amb la invocabilitat: encara que tingui aquesta qualitat normativa de ser “self-
executing”, que finalment s’apliqui o no també dependrà de si es pot invocar en el litigi concret. Hi ha normes
europees que no son aplicables directament → això es basa en la diferència entre reglaments i directives.
- Apl.directa in concreto depén de INVOCABILITAT de la norma (qüestió formal)
Aptitud normativa = Qualitat de la norma de conferir per ella mateixa drets i obligacions als particulars
Hem de diferenciar entre:
1) APLICABILITAT IMMEDIATA
Es refereix a l’aspecte formal.
No és necessari que hi hagi formalitats d’introducció / recepció, mai, no és un sistema dualista; per tant, les
normes de dret de la UE són aplicables immediatament.
2) APLICABILITAT DIRECTA (self-executing)

Les normes de dret de la UE dependrà si tindran o no aplicabilitat directe.
Hi haurà algunes que sí tindran aplicabilitat directe (com els reglaments), i altres que d’entrada no, però
podria ser que sí (com les directives).
L'aplicabilitat directa d'una regla de dret internacional fa referència a l'aptitud de tal regla perquè sigui
aplicable en l’àmbit intern d'un Estat sense necessitat que l'Estat adopti cap mesura interna d'execució.
Aquí ens referirem a l’aspecte material, de la qualitat de la norma, de si dona drets o no als particulars. Fa
referència a sí l’Operador Jurídic sap el que ha de fer en el cas o supòsit de fet concret que entra en
l’àmbit d’aplicació de la norma.
Constitueix un mitjà molt eficaç d'evitar la inercia dels estats que, tradicionalment, solen trigar (fins i tot
considerablement) en complir les seves obligacions internacionals. En efecte, una norma jurídica de la Unió
"directament aplicable", a més de no necessitar l'adopció de cap norma interna per ser aplicable en el territori
de cada Estat membre, confereix, alhora, drets als particulars per invocar aquesta regla de Dret i la Unió
davant els tribunals nacionals que són els que deuen vetllar per la seva aplicació.
- Aspecte material = drets als particulars/qualitat normativa
- Aspecte material =mesura interna d'execució?
Fa falta una mesura interna d’execució, perquè sinó no es pot aplicar la norma?
Si la resposta és no, és a dir, basta la norma per resoldre el litigi (és suficientment concreta), llavors té
aplicabilitat directe o en pot tenir.
La noció o regla d’EFECTE DIRECTE (també fa referencia a la qualitat de la norma) es reserva per aquelles
normes que per naturalesa tenen aplicabilitat directe: reglaments i decisions. Les directives en principi no,
però no vol dir que aquestes o altres tipus de normes no puguin mai tenir efectes anàlegs (efectes directes).
És útil utilitzar la noció per les normes que no tenen aplicabilitat directa per naturalesa, sinó que
desenvolupen efectes anàlegs, efectes directes.
S'ha utilitzat indistintament aquesta expressió de "aplicabilitat directa" com a sinònim d ' "efecte directe". No
obstant això, com veurem, es pot dir que mentre tota norma comunitària "directament aplicable" produeix
alhora "efecte directe", però hi ha normes de Dret derivat de la Unió que poden tenir "efecte directe", sense
per això ser " directament aplicables ", com és el cas de les directives.
Per tant, és convenient distingir dos vessants en el principi de l'efecte directe de el Dret Comunitari:
i) L'aplicabilitat directa (o immediata) com a principi de recepció de el Dret de la Unió es pot
considerar com aquella propietat d'una norma de Dret derivat de la Unió que fa que no necessita
d'interposició normativa per integrar-se en l'ordenament intern dels estats membres.
ii) L'efecte directe s'ha de considerar com la possibilitat per als particulars (persones físiques o
jurídiques) d'invocar la norma jurídica de la Unió davant les jurisdiccions nacionals perquè sigui
aplicada per aquestes en les seves relacions amb l'Administració pública de l'Estat membre o davant
a altres particulars.
La diferència entre aplicabilitat directa i efecte directe és que, en els cas dels reglaments, els quals es
defineixen com a normes d’aplicabilitat directa, considerem que tenen aplicabilitat directe, i per tant, efectes
directes. La configuració de la norma i per naturalesa té aplicabilitat directa. Acord a la STJCE Van Duyn’74,
no vol dir que altres tipus de normes puguin tenir efectes anàlegs (= EFECTES DIRECTES).
Les normes poden tenir efecte directe o no, però no depèn de la categoria normativa: depèn de la
INVOCABILITAT.
• L’eficàcia directa d’una norma és la qualitat per la qual pot generar drets i obligacions als particulars
→ L’eficàcia directa és la qualitat d’una norma com a apte per ser aplicada per ella mateixa a un
supòsit de fet que entra dins del seu àmbit d’aplicació.
• Aquesta qualitat es pressuposa en el cas dels reglaments, en la mesura que aquests es defineixen
en el TFUE com a normes directament aplicables. La presumpció a favor de l’eficàcia directa dels
reglaments pot ser destruïda en casos concrets
• Aquesta qualitat només es pot atribuir a les directives quan es donen determinades circumstàncies.
La presumpció que juga en el cas de les directives és que no tenen eficàcia directa.
EFECTE DIRECTE
L'eficàcia directa requereix, d'una banda, que l'acte jurídic, la norma, contingui obligacions concretes en
termes inequívocs, clars i precisos, sense ambigüitats i, d'una altra, que es tracti d'una norma imperativa, no
discrecional, incondicionada, circumstància que concorre quan les obligacions que conté la norma no estan
subjectes a cap requisit ni supeditades, en la seva execució o efectes, al fet que s'adopti cap acte per les
institucions comunitàries o de l'Estat membre.
L'eficàcia directa de la norma s'associa a precisió i incondicionalitat el que no impedeix que quedi subjecta
a la interpretació pels tribunals: el determinant és que el dret que conté la norma quedi perfectament
identificat sense necessitat de normes complementàries o d'execució, comunitària o nacionals.
Per tant, eficàcia directa significa que les normes comunitàries despleguen la seva eficàcia de manera
uniforme en tots els Estats membres des de la seva promulgació i vigència, per si mateixes.
L'efecte directe consisteix en l'efectivitat i aplicabilitat directa de la norma de la UE.
Elements que caldrà tenir en compte per determinar si una norma té efecte directe i amb quin abast:
1. OBLIGATORIETAT → si no és obligatòria, decauen les conseqüències d’aplicació de la norma (em
servirà com a norma interpretativa si un cas). La norma ha de contenir obligacions i ha de ser
imperativa.
2. Plenitud d’EFECTES / que tingui aptitud normativa → fa referència a que la norma sigui clara,
precisa, que no estigui sotmesa a cap condició per la seva aplicació, completa... Es basta a sí
mateixa, no necessita execució (que no calgui execució no vol dir que no en tingui mai)
a. Clara i precisa / destinada a produir efectes
b. Incondicional,
c. Completa i “jurídicament perfecte” (=es basta a si mateixa)
3. PER A TOTHOM o PER ALS SEUS DESTINATARIS, per ex. l’Estat en el cas de les directives
He de tenir en compte els efectes de la norma en les diferents relacions possibles:
a. Relacions verticals = relacions on les persones físiques o jurídiques invoquen una norma per
que els hi sigui aplicada en front de l’Estat o qualsevol tipus d’autoritat pública d’aquell Estat
i. Ascendent: particular → Estat
ii. Descendent: Estat → particular
b. Relacions horitzontals = relacions que es donen entre particulars (subjectes de persones
físiques o jurídiques)
L’efecte directe del DRET ORIGINARI ➔ STJCE de 5 de febrer de 1963, Van Gend en Loos, no 26/62
- Problema: Sol·licitud d’interpretació de l'art.12 del TCEE (actual art. 30 TFUE)
Es considera que l’Estat no està complint correctament l’article 12 del Tractat de la Comunitat Econòmica
Europea (avui dia, art. 30 TFUE): Quedaran prohibits entre els estats membres els drets de duana
d'importació i exportació o exaccions d'efecte equivalent. Aquesta prohibició s'aplicarà també als drets de
duana de caràcter fiscal.
És una norma de dret primari que s’adreça als Estats. Els particulars poden invocar directament (pretendre
aplicabilitat directe) d’una norma que està en un Tractat Internacional? Al 1963 es fa aquesta pregunta (avui
dia en principi no, a no ser que l’Estat fos monista radical).
ARGUMENTS JURÍDICS:
A. Primer argument: FONAMENTS i naturalesa del Dret Comunitari
L'objectiu del TCEE és crear un Mercat Comú. El funcionament d'un Mercat Comú afecta directament a
tots els sotmesos a la jurisdicció de la comunitat, i això implica que aquest Tractat constitueix alguna
cosa més que un simple acord que es limiti a crear obligacions mútues entre els estats
Justificació:
1. el preàmbul, que a més de governs, parla de pobles;
2. l'existència d'institucions dotades de competències transferides pels eemm l'exercici de les quals
afecta tan a ells com als seus súbdits.
3. l'existència d'un PE i un CES que institucionalitza la participació d'aquests súbdits en l'elaboració
del DC
4. l'existència per als jutges nacionals d'un procediment de reenviament prejudicial al TJCE que no
tindria raó de ser si els particulars no poguessin prevaler-se del Dret Comunitari davant els jutges
= Això implica que els particulars obtenen directament drets i obligacions del DC
(independentment de si l’Estat és monista o dualista)
=El Dret Comunitari, independent de la legislació dels Estats membres, crea per als particulars
obligacions i drets, que entren dins del seu patrimoni jurídic. Aquests neixen:
a. Tant d'una atribució explícita pels tractats,
b. Com d'obligacions que aquest imposa de manera definida als eemm o a les institucions de la
Comunitat
Incumbeix a les jurisdiccions nacionals garantir l'exercici d'aquests drets i sancionar el respecte de les
obligacions.
B. Segon argument: CARACTERÍSTIQUES de la NORMA in concreto:
Ara ja sabem que els particulars es poden prevaldre de normes del dret de la UE, independentment del
que diguin les normes estatals internes. D’aquesta norma que ens estem prevalent, què ens diu? Ens
diu coses vagues o tenen aptitud normativa.
L'art. 12 (ara, 30 TFUE) és aplicació d'un "fonament de la Comunitat", la Unió Duanera.
L'art.12 (30 TFUE) enuncia o conté una prohibició:
a. clara.
b. incondicional
c. és una obligació de no fer
d. no esta sotmesa a reserva
e. no necessita intervenció legislativa EE
Per tant: és jurídicament perfecte, o completa = té aptitud normativa.
= Els estats són els subjectes de la obligació, però els particulars poden ser-ne els beneficiaris. Cal
que els jutges garanteixin el gaudi dels drets de les persones
Per tant, el senyor Van Gend en Loos, si vol importar cap a la UE uns productes i li fan pagar unes taxes
duaneres per importar-los, deixarà de pagar-les, ja que la norma que diu que els Estats no poden imposar
nous drets de duana, és una implicació clara, incondicional...
SENTÈNCIA:
L'art. 12 (30 TFUE) del TCEE produeix efectes immediats i crea en l'esfera dels justiciables drets individuals
que les jurisdicions internes han de salvaguardar.
➢ CONSEQÜÈNCIES DE LA SENTÈNCIA:
o Els particulars poden prevaler-se de drets que els són conferits per normes de dret comunitari
(d’origen supraestatal) de les que no en són destinataris
o S’obre una via de dret que permet sancionar indirectament els incompliments dels Estats
membres, a iniciativa dels particulars
Amb aquesta sentència s’acaba establint el Test de l’aplicabilitat directe, de si té aptitud per produir
efectes directes.
Analitzem ara l’APLICABILITAT DIRECTA dels diferents tipus de normes DUE:

1) DRET ORIGINARI
El dret originari té aplicabilitat directa? D’entrada sí que pot tenir. Ara, això ho diu el TJCE, ja que els tractats
no diuen res expressament.
El TJUE diu: caldrà veure el contingut de cada disposició, segons els seus termes, la seva finalitat, les
intencions de quan es van fer.... I veure si té o no aptitud normativa.
Així, dependrà de la norma:

• OBLIGACIONS DE NO FER = sí que tindran aplicabilitat directe, en principi (Ex. Article 30 TFUE)
• OBLIGACIONS de FER = només tindran aplicabilitat directe si... l’estat NO té marge d’apreciació,
sinó no tindrà aptitud normativa i l’operador jurídic no sabrà que fer
Segons els criteris definits de l’aptitud normativa i segons el contingut de la disposició (en funció de a qui
va adreçada!), hi haurà (en el dret originari),
❖ Disposicions amb aplicabilitat directa completa
oex. Art. 157 TFUE Igualtat de retribució treballadors/treballadores per a una mateixa feina o
per feina d’igual valor
❖ Disposicions amb aplicabilitat directa limitada, per exemple, a relacions verticals ascendents
o ex. Art. 18 TFUE Prohibicions de restriccions duaneres o quantitatives, restriccions a la
llibertat d’establiment, circulació de capitals....
❖ Disposicions sense aplicabilitat directa
o ex. Article 2 TUE, sobre valors UE...
2) DRET DERIVAT
(article 288 TFUE)
a. REGLAMENTS
....en raó de la seva naturalesa mateixa i de la seva funció en el sistema de fonts del DC, el reglament
produeix efectes directes i és, com a tal, apte per conferir als particulars drets que les jurisdiccions nacionals
han de protegir...
Per tant, la definició de reglament inclou l’aplicabilitat directa!
És la norma més completa de dret derivat, ja que té abast general i és obligatori en tots els seus elements.
Tendeix clarament a substituir a una norma interna en els estats membres. Per això en la seva definició
donada en el TFUE se li ha donat com a tercera característica la de ser directament aplicable. El que vol dir,
com hem vist, que no necessita de cap norma o acte legislatiu intern de recepciónpara la seva aplicació
immediata als Estats membres i confereix drets a losparticulares que les jurisdiccions nacionals tenen
l'obligació de protegir
Pel que fa a l'abast de l'eficàcia directa dels reglaments, cal destacar que aquest pot ser tant "vertical" com
"horitzontal".
En el cas de les normes obligatòries diferents dels reglaments: Directives o decisions (adreçades a Estats)
En algunes circumstàncies, podran tenir efectes directes, tot i que per elles mateixes no les tenen perquè no
es defineixen així.
.....considerant que en virtut de les disposicions de l’article 189 [actual 249 TFUE] TCE, els reglaments són
directament aplicables i, en conseqüència, per la seva naturalesa, susceptibles de produir efectes directes,
no resulta d’això que altres categories d’actes contemplats en aquest article no puguin mai produir efectes
anàlegs....
STJCE Grad’1970 per a les decisions
STJCE Van Duyn’74 per a les directives § 12
b. DECISIONS
En primer lloc cal recordar que les decisions poden tenir per destinataris particulars concrets o estats
membres. Aquí només haurem en consideració les que tenen per destinataris els Estats membres que són
les que tenen caràcter normatiu. → Tindran aplicabilitat directa per al destinatari.
Una decisió del Consell pot ser invocada per particulars? El TJCE, al 1965, assumpte “Grad” respon
afirmativament.
Atès el caràcter obligatori de les Decisions podrien produir efectes anàlegs als Reglaments, ja que són
obligatòries en tots els seus elements per al destinatari i seria incompatible amb el caràcter imperatiu que
l'art. 189 (art. 288 TFUE) reconeix a la Decisió negar que, en principi, els particulars afectats puguin invocar
l'obligació que estableix. En efecte, l'efecte útil de l'esmentat acte es debilitaria si als nacionals de l'Estat de
què es tracti se'ls privés de la possibilitat d'invocar davant els òrgans jurisdiccionals d'aquest Estat i aquests
no poguessin prendre-ho en consideració com a element integrant de el Dret de la Unió.
c. DIRECTIVES
Pel que fa a les Directives, encara que requereixen transposició a l'ordenament intern, no perden eficàcia
directa ja que des de la data de la seva vigència l'Estat membre, destinatari de la Directiva, queda obligat a
complir el mandat i objectiu que es pretén, però no tenen d'efecte directe des del moment en què necessita
de la intervenció de l'Estat mitjançant la transposició, pel que no és una norma que es pugui invocar pels
nacionals. D'altra banda, quan la Directiva hagi quedat transposada eficaçment, la norma que es pot
invocar és la resultant de la transposició.
Com és sabut, la directiva és un tipus d'acte jurídic de la Unió els destinataris són els Estats membres, als
quals obliga a assolir determinat resultat, però no afecta directament als particulars. En efecte, la Directiva
no és directament aplicable, per la seva naturalesa, sinó que correspon a cada Estat membre destinatari de
la mateixa adoptar les mesures legislatives internes perquè es compleixin els objectius essencials marcats
per aquesta. Per tant, cal una recepció o transposició de la Directiva a l'ordenament intern de cada Estat
membre destinatari pel mitjà de l'acte legislatiu que el mateix estimi oportú i en el termini que estableixi la
mateixa Directiva. Si la Directiva és correctament transposada en Dret intern, és aquesta normativa interna
adoptada per el Estat membre la qual podrà, si és el cas, invocar el particular. D'aquesta manera la Directiva,
en principi, tan sols produirà un efecte indirecte.
Ara bé, si un Estat membre obligat a complir una directiva comunitària no adopta la normativa interna per
complir-la en el termini previst o la normativa interna adoptada no transposa correctament la Directiva, els
particulars ja no tindrien norma interna que invocar.
Per això, el TJCE ha considerat que en aquests casos d'incompliment de la Directiva per part d'un Estat
membre, els particulars podrien invocar directament els drets que es deriven de la mateixa Directiva.
D'aquesta manera ha conferit certa eficàcia directa a les Directives.
En tot cas només es produirà aquest efecte directe d'una Directiva en determinades circumstàncies, a saber:
i. Per la falta de compliment de la Directiva a termini o la incorrecció en la seva execució.
ii. Només podran invocar-se directament les disposicions de la Directiva que suposin una obligació
clara, precisa i incondicional.
S'admet que la Directiva pugui invocar amb eficàcia quan l'Estat no hagi complert el deure de transposició
en el termini que tenia per a això, o per expiració del termini per a la seva aplicació, o quan la transposició
s'hagi fet de manera insuficient o deficient, però sempre que la Directiva compleixi els dos requisits bàsics
per al reconeixement d'eficàcia directa: precisió i incondicionalitat.
Ens trobem que els elements que cal tenir en compte per determinar si una directiva té efecte directe seran:
1. OBLIGATORIETAT
2. Plenitud d’EFECTES / que tingui aptitud normativa
a. Clara i precisa / destinada a produir efectes
Destinada a produir efectes jurídics (Imperativa, ha dit, a vegades el TJ)
b. Completa i “jurídicament perfecte” (= es basta a si mateixa)
Ha de bastar-se a si mateixa:
▪ no necesssita mesures complementàries per a la seva aplicació (pot ser aplicada per
ella mateixa, l’operador jurídic pot saber com ha de resoldre un litigi que entra dins de
l’àmbit d’aplicació de la norma)
▪ o bé sí que les necessita, però no dóna cap marge de discrecionalitat als estats
c. Incondicional La norma no està subjecta a:
i. Termini
ii. Reserva
iii. ni condicions, en general
3. PER L’ESTAT (en el cas de les directives, i no per a tothom)
Només podrà tenir efectes directes en les relacions verticals ascendents (particular contra → Estat). No
es podrà per horitzontals ni per verticals descendents.
L'efecte directe vertical, com abans s'apuntava, es produeix quan el particular pot invocar una directiva,
donats els casos abans exposats, invocació que pot fer davant el mateix Estat que ha incomplert
l'obligació de crear una norma interna que contingui la reglamentació de la Directiva. Davant aquest
incompliment l'Estat no pot excusar el compliment de la reglamentació comunitària per falta d'una norma
nacional que contingui aquests drets o obligacions, incompliment només atribuïble a la mateixa Estat,
per la qual cosa es produeix la prevalença de la norma comunitària.
En el cas de les directives, la directiva tindrà efecte directe sempre i quan:

✓ El supòsit de fet és EXCEPCIONAL (només en situació d’incompliment de l’Estat)
És a dir, els efectes directes seran excepcionals quan ja ha passat el termini de transposició i l’Estat o
bé no ha fet res (incompliment més flagrant) o bé ho ha fet malament
✓ Depèn del compliment de CRITERIS D’APTITUD NORMATIVA DE LA REGLA

(dit abans)
✓ Només és possible en un tipus de SUPÒSIT DE FET: vertical ascendent

a. Efecte directe vertical ascendent: SÍ
....un estat no pot oposar el seu propi incompliment als particulars que són beneficiaris de la norma
de DC i que es poden prevaler del seu contingut....
b. Efecte directe vertical descendent? NO

STJCE Kolpinghuis Nijmegen’1987 ...una autoritat nacional no pot emparar-se enfront d’un
particular, en una disposició d’una directiva respecte de la qual encara no s’ha produït la necessària
adaptació del dret nacional...
c. Efecte directe horitzontal ? NO

STJCE Marshall’1986 ...una directiva no pot per ella mateixa crear obligacions en un particular...
Voldria dir que les directives s’apliquen també als particulars, i que haurien de conèixer directives
que ni tan sols se’ls hi aplica, i això va en contra del principi de seguretat jurídica.
Com es justifica que les directives puguin tenir efectes directes? Quins són els fonaments de l’efecte directe
de les directives?
Això es justifica en:
2. VALOR OBLIGATORI de les directives art. 288 TFUE
3. EFECTE ÚTIL DE LA NORMA
4. POSSIBILITAT D'INVOCACIÓ EN VIA JUDICIAL / Protecció jurídica dels particulars
5. Principi aplicació uniforme del DC
6. Principi no discriminació...
L'efecte directe d'una Directiva s'ha fonamentat en el deure de l'Estat de complir l'obligació de resultat que
aquesta pretenia. I d'aquesta manera, el TJUE ha procurat pal·liar els efectes perjudicials per als particulars
de l'incompliment d'una Directiva per un Estat membre.
Les directives, tot i no tenir efecte directe per naturalesa, no vol dir que no puguin ser invocades; està molt
relacionat amb la invocabilitat l’efecte directe, i en un supòsit vertical ascendent, la directiva és invocable. Hi
ha diverses possibilitats:
a. invocabilitat d'EXCLUSIÓ → se m’aplica la directiva (Van Gend en Loos); s’exclou l’aplicació de la
norma interna que és contrària al dret de la UE.
b. invocabilitat de SUBSTITUCIÓ → substituir la norma contrària per la pròpia directiva (Francovich);
es substitueix la situació creada per la norma interna per la norma comunitària.
c. invocabilitat per obtenir de la norma EFECTES diferents dels que resultarien de l'aplicació del seu
contingut, i per tant, podem invocar per obtenir:
▪ interpretació conforme
▪ responsabilitat de l'estat per incompliment de dret comunitari
IV. INTERPRETACIÓ CONFORME

És un principi relatiu a la interpretació de les normes que s’adreça als jutges i tribunals interns principalment,
que es deriva d’altres principis com el de cooperació lleial (escrit als Tractats Constitutius), del de primacia,
d’aplicabilitat directa, etc., i d’acord amb el qual les autoritats nacionals han d’interpretar les normes internes
de conformitat amb les normes de dret de la UE sobre la mateixa matèria en tota la mesura que sigui
possible.
A. Supòsit de no transposició de Directiva, litigi horitzontal i existència de norma interna sobre
la matèria coberta per la norma comunitària
...como precisó este Tribunal de Justicia en su sentencia de 10 de abril de 1984, Von Kolson y Kamann
(14/83), la obligación de los estados miembros dimanante de una directiva, de alcanzar el resultado que la
misma prevé, así como su deber, conforme al articulo 5 del Tratado (actual 4.3 TUE), de adoptar todas las
medidas generales o particulares apropiadas para asegurar el cumplimiento de dicha obligación, se imponen
a todas las autoridades de los estados miembros, con inclusión, en el marco de sus competencias, de las
autoridades judiciales. De ello se desprende que, al aplicar el derecho nacional, ya sea disposiciones
anteriores o posteriores a la Directiva, el órgano jurisdiccional nacional que debe interpretarla está obligado
a hacer todo lo posible, a la luz de la letra y de la finalidad de la directiva, para, al efectuar dicha
interpretación, alcanzar el resultado a que se refiere la Directiva y de esta forma atenerse al párrafo tercero
del artículo 189 (actual 288) del Tratado.
De lo anterior se deduce que la exigencia de una interpretación del Derecho nacional conforme al artículo
11 de la Directiva 68/151 antes citada, impide interpretar las disposiciones del Derecho nacional sobre
sociedades anónimas de manera tal que pueda declararse la nulidad de una sociedad anónima por motivos
distintos de los que se enumeran taxativamente en el artículo 11 de la Directiva.
(STJCE de 13.11.1990, Marleasing, C-106/89, paràgrafs 8-9)
B. Supòsit de no transposició de Directiva, litigi horitzontal, sense normes internes relatives al

contingut de la norma comunitària (o ns internes contràries)
...25 De ello se deduce que, a falta de medidas de adaptación del Derecho interno a la Directiva dentro de
los plazos señalados, los consumidores no pueden fundar en la Directiva en sí misma un derecho de
renuncia contra los comerciantes con los que han celebrado un contrato e invocarlo ante un órgano
jurisdiccional nacional.
26 Debe recordarse además que es jurisprudencia reiterada, a partir de la sentencia de 10 de abril de 1984,
Von Colson y Kamann (14/83, Rec. p. 1891), apartado 26, que la obligación de los Estados miembros,
dimanante de una Directiva, de alcanzar el resultado que la misma prevé, así como su deber, conforme al
artículo 5 del Tratado (4.3 TUE), de adoptar todas las medidas generales o particulares apropiadas para
asegurar el cumplimiento de dicha obligación, se imponen a todas las autoridades de los Estados miembros,
con inclusión, en el marco de sus competencias, de las autoridades judiciales. Según se desprende de las
sentencias del Tribunal de Justicia de 13 de noviembre de 1990, Marleasing (C-106/89, Rec. p. I-4135),
apartado 8, y de 16 de diciembre de 1993, Wagner Miret (C-334/92, Rec. p. I-6911), apartado 20, al aplicar
el Derecho nacional, ya sea disposiciones anteriores o posteriores a la Directiva, el órgano jurisdiccional
nacional que debe interpretarlo está obligado a hacer todo lo posible, a la luz de la letra y de la finalidad de
la Directiva, para, al efectuar dicha interpretación, alcanzar el resultado a que se refiere la Directiva y de esta
forma atenerse al párrafo tercero del artículo 189 (actual 288) del Tratado.
27 En el supuesto de que no pudiera alcanzarse el resultado exigido por la Directiva mediante la
interpretación, hay que precisar, por otra parte, que, según la sentencia de 19 de noviembre de 1991,
Francovich y otros (asuntos acumulados C-6/90 y C-9/90, Rec. p. I-5357), apartado 39, el Derecho
comunitario impone a los Estados miembros la obligación de reparar los daños causados a los particulares
por no haber adaptado su Derecho interno a lo dispuesto en una Directiva, siempre y cuando concurran tres
requisitos. Primero, que el objetivo de la Directiva sea atribuir derechos a los particulares. Segundo, que el
contenido de estos derechos pueda determinarse basándose en las disposiciones de la Directiva. Tercero y
último, que exista una relación de causalidad entre el incumplimiento de la obligación que incumbe al Estado
y el daño sufrido por las personas afectadas.
28 La Directiva sobre los contratos negociados fuera de los establecimientos comerciales tiene por objeto,
indiscutiblemente, que se confieran derechos a los particulares, y no es menos cierto que el contenido
mínimo de estos derechos puede determinarse con arreglo únicamente a las disposiciones de la Directiva.
29 Cuando exista un daño y dicho daño se deba al incumplimiento por el Estado de la obligación que le
incumbe, corresponderá al órgano jurisdiccional nacional garantizar, con arreglo al Derecho nacional sobre
la responsabilidad, el derecho de los consumidores que han sufrido un daño a obtener reparación.
30 Por lo que respecta al segundo problema planteado por el órgano jurisdiccional nacional y habida cuenta
de las precedentes consideraciones, procede responder que, a falta de medidas de adaptación del Derecho
interno a lo dispuesto en la Directiva dentro del plazo señalado, los consumidores no pueden fundar en la
Directiva en sí misma un derecho de renuncia frente a los comerciantes con los que han celebrado un
contrato e invocarlo ante un órgano jurisdiccional nacional. Sin embargo, éste está obligado, cuando aplica
disposiciones de Derecho nacional, sean anteriores o posteriores a la Directiva, a interpretarlas, en toda la
medida posible, a la luz de la letra y de la finalidad de la Directiva.
(STJCE 14.7.1994, Faccini Dori, C-91/92)
EN RESUM:
A. APLICABILITAT DIRECTA DEL DRET UE ORIGINARI.
STJCE 5.2.1963, Van Gend en Loos, núm. 26/62.
D’entrada, hem d’entendre que el dret originari pot tenir aplicabilitat directa, però dependrà del
contingut de la norma – ha de tenir aptitud normativa (ex. no tindria aplicabilitat directa els valors
de la democràcia perquè no té aptitud normativa, no és clara, precisa, condicionada...)
B. APLICABILITAT DIRECTA DEL DRET UE DERIVAT

1. Aplicabilitat directa del REGLAMENTS. STJCE Politi 1971
2. Aplicabilitat directa de les DIRECTIVES
a. Efecte directe vertical
a. sentit ascendent
b. sentit descendent? No
b. Efecte directe horitzontal ? No
Davant d’aquests límits o condicions per a que la directiva tingui efecte directe, el TJUE el
que ha fet ha sigut:
* 1.ampliació supòsits d'efecte directe vertical (a.1) amb l'ampliació del concepte d'ESTAT
STJCE Marshall 1986
* 2.interpretació conforme
STJCE Marleasing 1990 / STJCE Paola Faccini Dori 1994 / STJCE Wagner Miret 1994 3(=2).
3. Aplicabilitat directe de les DECISIONS.

STJCE Grad 1970
C. (=A). APLICABILITAT DIRECTA AAII CONCLOSOS PER LA UE

D’entrada poden tenir, res impedeix que puguin tenir efecte directe, sempre i quan siguin normes self-
executing (amb aptitud normativa).
Tot això és una qüestió de presumpció: tinc una presumpció menys forta o més forta segons les diferents
normes i els seus efectes directes.
T11: LA PRIMACIA DEL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
La primacia, l’aplicabilitat directe i la responsabilitat regeixen com a principis entre el dret de la UE i el dret
intern dels estats membres. Aquests ordenaments es relacionen però aquests elements entren en joc
I. IDEES GENERALS
idem que a temes 7 i 10: reflexió sobre la naturalesa jurídica del DUE
– STJCE Van Gend & Loos (1963)
– STJCE Costa v. ENEL (1964)
– Dictamen 1/91
De les sentències extraiem:

- La integració es basa en l’atribució de competències.
- Els subjectes del dret no són només els Estats, sinó qualsevol individu o persona que entra a l’àmbit
jurídic (“súbdits”)
- Les obligacions dels Estats poden generar drets, que entren en l’esfera jurídica dels particulars, i els
individus poden invocar directament davant de jutges i tribunals i demanar l’aplicació directa.
El principi de primacia adquireix especial significat en el Dret de la Unió, i molt aviat, la sentència Costa /
ENEL (15/7/64) ha vingut a consagrar aquest principi, determinant que en aquest cas, en el conflicte entre
la llei italiana de nacionalització de l'energia elèctrica i algunes disposicions de l'TCEE, que violava aquesta
llei, primava aquest últim, considerant, doncs, que una llei nacional posterior no podia prevaler sobre
l'ordenament jurídic comunitari. En efecte, la limitació d'atribució o transferència de competències dels estats
a la Unió, que suposa una limitació de Drets sobirans en certs àmbits a favor de l'ordenament jurídic
comunitari, dóna lloc al fet que no pugui prevaler una norma nacional posterior sobre la norma jurídica de la
Unió referida a aquestes competències definitivament transferides. A més, la força obligatòria de el Dret
Comunitari no pot variar d'un Estat a un altre a l'empara de mesures legislatives internes ulteriors, sense
posar en perill la realització dels objectius dels Tractats.
En el Dictamen 1/91 hi ha un resum de les característiques especifiques del dret de la UE, i que es resumien
en l’aplicabilitat directa i en la seva primacia.
Com regim les relacions entre el dret de la UE i els drets interns dels Estats membres?
No es regeixen amb el valor o l’impacte del que diguin els estats membres com a font del dret intern (monista,
dualista...).
El dret de la UE s’integra en el dret intern (es fusiona, s’integra... depèn), i el dret internacional funciona per
les següents regles:
- Llei posterior vs. llei anterior (lex posterior derogat legi priori)
o Fem dependre la força jurídica com a font del dret intern, si transforma, qualsevol norma de
dret intern posterior a aquella que s’ha transformat del dret de la UE la derogaria.
o Va en contra del principi d’atribució de competències. Les pràctiques dualistes que
condicionen l’efectivitat és contrària a la pròpia idea de la integració i atribució de
competències
- Llei especial vs. llei ordinària (lex specialis derogat legi generali)
o Ens trobaríem que la llei especial o específica seria la interna (la de transposició, la directiva
seria la genèrica). Tampoc ens encaixa amb la idea d’integració i competències.
Aquestes regles entre dret internacional i dret intern (que són el depèn del que diguin les seves constitucions
i depèn d’aquestes regles que resolen conflictes normatius) no encaixa amb la idea del dret de la UE (que
és un dret d’integració).
El TJCE parla de línies jurisprudencials de l’aplicabilitat directa i una altra regla: la primacia.
II. NOCIÓ DE PRIMACIA

La primacia de el Dret Comunitari sobre el Dret nacional és una regla absoluta (a diferència de l'eficàcia
directa que pot ser relativa), és "una regla fonamental per a l'existència de la Comunitat" (es. Comissió /
Bèlgica de 17/12/80).
En efecte, el Dret de la Unió no podria existir si s'admetés que cada Estat membre pot, en raó dels seus
interessos, derogar o modificar unilateralment.
Pel que fa a l'abast de la primacia de el Dret UE sobre la legislació interna cal cridar l'atenció sobre la
sentència Simmenthal (de 9/3/78) que ha aportat importants aclariments sobre la primacia de el Dret
Comunitari i sobre la forma en que el jutge Comunitari ha d'aplicar el principi de primacia davant el Dret
intern contrari.
En aquest assumpte havia de resoldre un conflicte entre el dret comunitari i una legislació nacional anterior
(a diferència de l'as. "Costa / ENEL). I, com era d'esperar, el TJCE ha confirmat que el Dret Comunitari prima
en qualsevol cas tant sobre la legislació interna incompatible anterior com posterior.
El principi de primacia confereix a el jutge nacional potestat per excloure l’aplicació de la legislació nacional
contrària i per garantir l'aplicació de el Dret de la Unió, arribant fins i tot a gaudir d'autonomia institucional
suficient per obviar també les normes legislatives internes o les pràctiques que impedissin la plena eficàcia
de les normes comunitàries.
Una definició de primacia...

La primacia és un criteri que regeix la relació [o una regla per a la resolució de conflictes] entre normes que tenen el
seu origen en ordenaments jurídics diferents (i autònoms) i que comporta que les normes que pertanyen a un
dels ordenaments tinguin preferència respecte de les que pertanyen a l’altre, a l’hora de ser aplicades.
- La preferència és sempre en l’aplicació, no jeràrquicament: regeix al ser aplicades entre una norma
interna i una norma europea comunitària.
En virtut de la primacia, les normes de Dret de la UE s’apliquen amb preferència respecte de les normes
internes estatals.
→ Conseqüències d’aquesta definició:

Les normes internes s’inaplicaran quan entrin en conflicte amb normes de DUE
- NO per principi de jerarquia
- NO per judici sobre la validesa de la norma interna (és en termes de preferència, no validesa)
SINÓ un desplaçament d’una norma i l’aplicació preferent d’una altra.
Tot això es deu al principi d’autonomia i al principi d’atribució de competències.
Reconeixement jurisprudencial de la primacia del DUE

• STJCE de 15 de juliol de 1964, assumpte Costa c./ ENEL, núm. 6/64
• STJCE de 13.2.1969 Walt Wilhelm
• STJCE de 9 de març de 1978, assumpte Simmenthal, no 106/77, (en especial) §17 i ss.
❖ STJCE de 15.7.1964, assumpte Costa c./ ENEL, núm. 6/64, Rec. 1964, p1159
Considerant que, a diferència dels tractats internacionals ordinaris, el Tractat CEE ha instituït un
ordenament propi integrat en el sistema jurídic dels estats membres...;
que, en efecte, en constituir una Comunitat de durada illimitada, dotada de institucions pròpies, de
personalitat, de capacitat jurídica, de capacitat de representació internacional, i més particularment de
poders reals nascuts d'una limitació de competències o d'una transferència d'atribucions dels estats a
la Comunitat, aquests han limitat, encara que sigui en àmbits restringits, els seus drets sobirans, i han
creat així un cos de dret aplicable als seus súbdits i a ells mateixos;
Considerant que aquesta integració, en el Dret de cada país membre, de disposicions que provenen de font
comunitària, i més generalment de termes i de l'esperit del Tractat, tenen per corollari la impossibilitat
per als estats de fer prevaler, contra un ordenament jurídic acceptat per ells sobre una base de
reciprocitat, una mesura unilateral ulterior, que no pot, en conseqüència, ser-li oposada; que la força
executiva del Dret comunitari no pot, en efecte, variar d'un estat a un altre a l'empara de mesures internes
ulteriors, sense que això posi en perill la realització dels objectius del Tractat, contemplats a l'article 5 (2), ni
provocar una discriminació prohibida per l'article 7...;
considerant que la preeminença del Dret comunitari està confirmada per l'art.189 [actual 288], segons els
termes del qual els reglaments tenen valor "obligatori" i són "directament aplicables en cada estat membre"...;
del conjunt d'aquests elements resulta que, ...,
- Tenim la primera idea que els Estats no poden fer prevaldre normes posteriors al dret comunitari
simplement pel fet que ser posteriors, seria carregar-se la idea del principi d’atribució de
competències.
... Sorgint d’una font autònoma, ...el dret nascut del Tractat no podria, ... degut a la seva naturalesa específica
original, deixar que li fos oposat judicialment un text intern de qualsevol classe que sigui, sense perdre el
seu caràcter comunitari i sense que es qüestionés la base jurídica mateixa de la Comunitat...
- La primacia és condició existencial del dret de la UE, no existeix sense aquest principi. Els Estats
membres no poden fer una norma posterior segons la qual no apliquin el dret de la UE, el dret
quedaria en mans de qualsevol dels Estats.
- NO OPONIBILITAT
- INAPLICABILITAT DEL DRET NACIONAL CONTRARI AL DRET COMUNITARI /DUE
❖ STJCE Walt Wilhelm’13.2.1969

Considerant que... El Tractat CEE ha instituït un ordenament jurídic propi, integrat en el sistema jurídic dels
Estats membres i que s’imposa als seus propis órgans jurisdiccionals;
Que seria contrari a la naturalesa de tal sistema admetre que els estats membres poguessin adoptar (norma
nacional posterior) o mantenir (norma nacional anterior) en vigor mesures susceptibles de comprometre
l’efecte útil de Tractat;
Que la força imperativa del Tractat i dels actes adoptats per a la seva aplicació no poden variar d’un estat a
un altre per l’efecte d’actes interns, sense dificultar el funcionament del sistema comunitari i posar en perill
la realització de les finalitats del tractat;
Que, per tant, els conflictes entre la norma comunitària i les normes nacionals en matèria d’acords
entre empreses, han de ser resolts per l’aplicació del principi de la primacia de la norma comunitària;
Que resulta de tot això que, en cas en què les decisions nacionals respecte d’un acord entre empreses
resultessin ser incompatibles amb una decisió adoptada per la Comissió al final del procediment iniciat per
ella, les autoritats nacionals han de respectar els seus efectes....
- Apareix per primer cop la paraula “primacia” i en forma de principi.

- La primacia ja no és aplicable només a les normes posteriors, sinó que també s’aplicaran a les
normes nacionals anteriors, i per tant, a qualsevol norma de dret intern dels Estats que sigui contrària
a qualsevol norma del dret de la UE.
FONAMENTS DE LA PRIMACIA DEL DRET COMUNITARI:
Fonaments de el principi de primacia de el dret de la UE:
(i) les normes internes dels estats membres no poden fer que la força de el dret de la Unió sigui desigual
entre els Estats. Efecte uniforme i en el moment que comença és en el moment que entra en vigor.
Aplicabilitat directa i primacia van molt lligades, són 2 cares de la mateixa moneda.
(ii) el dret derivat de la UE té caràcter obligatori, de reconeixement obligatori per tots els Estats
(iii) els Estats membres estan obligats per l'adhesió a la UE i s'han d'abstenir d'adoptar mesures que
posin en perill els objectius fonamentals de la UE
(iv) els Estats membres han acceptat que l'ordenament de la UE s'apliqui sense discriminació, que es
produeix quan s'apliqui de forma diferent en cada Estat
(Symmenthal)
Com justifiquem la primacia? Es troben en el propi ordenament de la Unió Europea.

1. Naturalesa específica i original del DUE
o Caràcters i exigències pròpies del Dret Comunitari / DUE:
o Aplicació uniforme del DUE
o Plena eficàcia del DUE
o Protecció jurídica dels particulars (subjectes de DUE, igual que els Estats Membres)
2. Relacions entre el Dret de la UE i el Dret intern dels Estats Membres

a) Autonomia del Dret de la UE
b) Principi d'atribució de competències (l’argument més fort i important!)
= presumim que la competència correcta és la que té la UE per, a través de les seves institucions,
fer la norma del dret comunitari. Si parlem dels Tractats Constitutius és més evident, ja que són
manifestació de voluntat dels Estats per obligar-se a través d’aquelles normes.
Per tant, després de la norma o dels Tractats, ja no eren competents per regular aquell aspecte
d’aquella matèria.
3. Recolzament indirecte en els Tractats

a. Principi de no discriminació
b. Principi d’igualtat
c. Principi d’obligatorietat de les normes
d. Altres
4. Declaració Nº17 relativa a la primacia, al Tractat de Lisboa

No té el mateix valor que els Tractats. És una declaració que es remet a la jurisprudència del TJCE
que recorda que el dret de la UE prima sobre els drets dels Estats membres.
Diu en un Dictamen (recolzament indirecte): Resulta de la jurisprudencia del Tribunal de Justicia que
la primacía del Derecho comunitario es un principio fundamental del Derecho comunitario. Según el
Tribunal de Justicia, este principio es inherente a la naturaleza específica de la Comunidad Europea.
En el momento de la primera sentencia de esta jurisprudencia constante (Costa/ENEL, 15 de julio de
1964, asunto 6/64) el Tratado no contenía mención alguna a la primacía, y todavía hoy sigue sin
contenerla. El hecho de que el principio de primacía no esté incluido en el futuro Tratado no cambiará
en modo alguno la existencia de este principio ni la jurisprudencia existente del Tribunal de Justicia.
Per tant...
➢ NO és un criteri per a la resolució d’un conflicte de normes que pertanyen al mateix ordenament
(normes de dret de la UE vs. dret intern → sinó utilitzaríem les regles de llei posterior i llei especial)
➢ NO comporta una subordinació d’unes normes a unes altres

(no s’evoca jerarquia)
➢ NO hi ha distorsió dels principis sobre successió de normes en el temps

(no estem en supòsits de llei posterior deroga a l’anterior, estem parlant de preferència en l’aplicació
de normes que pertanyen a un ordenament: el de la UE).
Sinó que...
Estem parlant d’un criteri per determinar la prelació aplicativa entre normes que pertanyen a ordenaments
diferents.
Això ho fem a partir de criteris de relació funcional = qui tenia la competència? Es presumeix que era la que
hi havia per fer el dret de la UE (Tractats o dret derivat)
El principi de primacia és un principi que regula les relacions entre dos tipus d’ordenaments sobre una
base no jerárquica, sinó de distribució competencial (qui era competent en la matèria? Estat o UE?).
Per tal de justificar la primacia que ens diu que donem preferència a l’aplicació del dret de la UE, després de
preguntar-nos qui té la competència, si els Estats o la UE, entenem que el principi de primacia comporta:
 PRESUMPCIÓ a favor de la UE i el dret de la UE
És la UE qui tenia la competència.

- En el cas dels Tractats, la presumpció la puc aplicar perquè els Estats l’han signat i han sigut ells
mateixos qui han manifestat el consentiment per obligar-se per aquells Tractats, i per tant han
concedit la sobirania pel fenomen de la integració
- En el cas del dret derivat, la presumpció a favor del dret de la UE, no és menor: es va fer amb la
competència més adequada que la competència dels Estats membres per fer una norma. La
presumpció es basa en el sistema institucional i sistema per fer normes de la UE, el qual, per
actualitzar o exercir una competència que estigui en els Tractats Constitutius, hi intervenen 3
legitimitats:
o La pròpia legitimitat de la UE, la comunitària, que és la de la Comissió = amb el principi de
col·legialitat, els membres proposen una iniciativa legislativa de dret de la UE
o Parlament de la UE (2n filtre) = els representants dels pobles europeus
o La legitimitat dels Estats, en el si del Consell
Tot el sistema institucional i per fer normes ens facilita pensar que la Ue té competència per fer la
norma.
Un altre element que ens permet aplicar la presumpció: recurs d’anul·lació.
Els arguments per aplicar la presumpció és que, tots el sistema de creació de normes de la UE
afavoreixen pensar que si la norma existeix, és que s’ha fet amb bona competència; a més, si han passat
els 2 mesos on l’Estat podia recórrer al recurs i atacar-la davant del Tribunal, reforça la idea que la norma
s’ha fet amb la competència adequada (no més vàlid, és preferent – principi de subsidiarietat).
III. CONSEQÜÈNCIES I EFECTES DE LA PRIMACIA

Hi ha un vincle estret entre PRIMACIA i APLICABILITAT DIRECTA, molt consolidat.
Conseqüències de la primacia del dret comunitari:

(resumit en STJCE de 9.3.1978, assumpte Simmenthal, no 106/77 § 14-23)
1) DEL DRET DE LA UE DIRECTAMENT APLICABLE
A. PER A LA NORMA:
a. respecte de la norma nacional anterior ➔ Inaplicabilitat
[Els jutges han de deixar inaplicada la norma nacional, però si en el marc de les seves competències
poden abrogar la norma (ex. TC), pel principi de cooperació lleial, també caldrà que ho facin; no és un
mandat que obligui a abrogar-la, només a inaplicar-la]
b. respecte de la norma nacional posterior:

La sanció és la inaplicació de la norma nacional (igual que en el cas de l’anterior). En el fons, no es
podrien haver fet des d’un principi perquè no hi havia competència.
... (la norma de la UE comporta) impedir la formació vàlida de nous actes legislatius nacionals
incompatibles amb les normes comunitàries ➔ la norma també és inaplicable
La primacia no té com a conseqüència la invalidació de la norma que s’ha format invàlidament, sinó que la
conseqüència és la inaplicació, per l’autonomia dels ordenaments i perquè no es fusionen, i per tant, el
tribunal que analitza el conflicte normatiu entre les normes de 2 ordenaments diferents (dret de la UE i dret
estatal), el que pot fer és, pel mandat europeu, deixar d’aplicar la norma estatal i aplicar l’europea; el que no
pot fer és declarar invàlida la norma estatal (no hi ha fusió ni jerarquia, només s’estableix quina norma
s’establirà amb preferència).
B. PER A LES AUTORITATS NACIONALS: en els casos a i b

S’ha de distingir entre les autoritats nacionals (jutges) i les que no ho són.
1. jutge nacional: en virtut de la primacia i de la naturalesa del dret de la UE...

- Han d’aplicar ÍNTEGRAMENT el DUE
- Hauran d’INAPLICAR el dret nacional anterior o posterior contrari a la regla DUE
- Ha d’haver-hi IMMEDIATESA en aquesta inaplicació = just quan tenen el litigi plantejat davant
d’ells, i a més:
i. » No cal que s’esperin a una depuració de l’ordenament jurídic nacional per part de
TContitucional, o altres òrgans (preserva els drets dels ciutadans i particulars!)
ii. » Si és necessari (per ex. si presenten qü. prej. sobre el DUE aplicable), hi ha aparença de
bon dret en la pretensió de la part, el dany seria greu i irreparable, i es té degudament en
compte l' interès de la UE, el jutge podrà dictar MESURES CAUTELARS per preservar drets
i interessos, com la suspensió de l’aplicació de les normes impugnades, però succeeix en
molts pocs casos.
[STJUE Factortame 1990 i Zuckerbabrick 1991. DUE Instruccions i Materials. Pràctica II,
textos 5 i 6]
Per tant,
✓ L'òrgan jurisdiccional no ha d'esperar a la derogació expressa de la norma interna, de data
anterior o posterior a la norma de la UE.
✓ L'òrgan jurisdiccional no està obligat a plantejar qüestió de constitucionalitat davant l'evidència
de la incompatibilitat de la norma interna amb la norma comunitària.
✓ L'òrgan jurisdiccional ha d'excloure la norma interna incompatible i aplicar la norma comunitària.
2. Les autoritats legislatives i executives nacionals: el principi de primacia l’ajuntarem amb el principi
de cooperació lleial (art. 4.3 TUE), que comportarà per aquestes autoritats:
- obligació d'abrogació de les normes nacionals contràries al DUE
- obligació facilitar la realització del ple efecte del DUE
- obligació de depurar l’ordenament jurídic de normes contràries a DUE, per evitar errors
d’apreciació dels particulars sobre quin és el Dret que els és aplicable
[STJUE, Comissió c. Itàlia, 1988, DUE Instruccions i Materials, Pràctica II, text 3]
Per tant,
✓ Quan una norma interna de data anterior a una norma de la UE resulta incompatible, la primera
resulta absolutament inaplicable, entenent-se tàcitament derogada (lex posterior derogat lex
anterior).
✓ Quan una norma interna de data posterior a una norma de la UE resulta incompatible, la norma
interna resultarà inaplicable a causa d'aquesta contradicció atès que el dret de la UE impedeix
l'existència i formació valida de normes legals internes que el contradiguin.
El dret de la UE ha de respectar l'autonomia dels ordenaments jurídics interns dels estats membres. Equilibri
que s'intenta trobar entre el principi de primacia i l'autonomia.
No és una obligació del jutge que elimini la norma, no és qui ho fa, depèn de l'ordenament intern.
Es deriva de la primacia això? Sí, però no només d’aquest principi: coadjuva amb el de cooperació lleial i el
de seguretat jurídica (les obligacions dels Estats per pertànyer a la UE en relació al seu dret, estan obligats
a tenir un ordenament correcte, net de normes no aplicables i sense contradiccions).
No és un mandat de la primacia (tot lo del jutge nacional sí).
2) DEL DRET DE LA UE NO DIRECTAMENT APLICABLE: Paràmetre d’interpretació de les normes

internes dels estats
Totes les conseqüències que hem mencionat van lligades a l’aplicabilitat de la norma de dret de la UE
(aplicabilitat directe en els reglaments, efectes directes en les directives).
Si parlem del no aplicable, tindrà conseqüències diferents: la primacia serà simplement que es preferirà
interpretar la norma a partir de les normes de dret de la UE i no pas de les estatals.
→ STJUE de 9 de març de 1978, assumpte Simmenthal SENTÈNCIA (fallo):

El jutge nacional encarregat d'aplicar, en el marc de la seva competència, les disposicions del dret
comunitari, te l'obligació (no parlem de possibilitat o permetre, és un MANDAT) d'assegurar la plenitud de
l'efecte d'aquestes normes, deixant, si es necessari, inaplicada, en virtut de la seva pròpia autoritat,
qualsevol disposició contrària de la legislació nacional, encara que aquesta sigui posterior, sense que calgui
demanar o esperar l'eliminació prèvia d'aquesta per via legislativa o per qualsevol altre procediment
constitucional.
3. Autoritats no jurisdiccionals de l’estat: les obligacions derivades del principi de primacia per a
aquestes autoritats estan regides pel principi de SEGURETAT JURÍDICA (no només la primacia)
Segons el TJCE, la primacia té CARÀCTER ABSOLUT, en relació a totes les normes nacionals.
= Tindrà primacia sobre tot el dret nacional, incloses les normes constitucionals.
Veiem diferents jurisprudències:

• STJCE Simmenthal’78
...al dret nascut del Tractat no se li pot oposar judicialment, degut a la seva naturalesa original, un text intern,
qualsevol que sigui, sense perdre el seu caràcter comunitari, i sense que es posi en dubte la base jurídica
de la Comunitat mateixa..
• STJCE Internationale Handelsgessellschaft ’1970
.....els principis d’una estructura constitucional nacional no podrien afectar la validesa d’un acte de la
Comunitat o el seu efecte sobre el territori d’aquest estat...
• STJCE Comissió c. Bèlgica ’1980

... Un estat membre no podria alegar dificultats internes o disposicions del seu ordre jurídic nacional, fins i
tot constitucional, per justificar el no respecte d’obligacions i terminis que es preveuen en directives
comunitàries
• STJCE Hauer ’1979

...la introducció de criteris particulars, procedents de la legislació o de l’ordre constitucional d’un estat
membre determinat, pel fet que atemptaria contra la unitat material i l’eficàcia del DC, tindria irremissiblement
per efecte trencar la unitat del mercat comú i posar en perill la cohesió de la Comunitat...
Cal recordar: el jutge no és l’autor ni el còmplice de la violació del dret comunitari, n’és la víctima.
IV. LA QÜESTIÓ DE PRIMACIA DEL DRET DE LA UNIÓ EN ELS SISTEMES

CONSTITUCIONALS DELS ESTATS MEMBRES
Si la Constitució és la norma màxima de cada Estat membre i l'expressió de la voluntat sobirana del poble,
la relació entre el Dret de la Unió i el dret Constitucional planteja major problema que amb les legislacions
internes. En efecte, sense afirmar rotundament que el Dret de la Unió prima sobre el Dret Constitucional en
general, però, en els àmbits concrets en què els Estats membres han cedit les seves competències a la Unió
Europea, el Dret de la Unió prevaldrà sobre les Constitucions dels Estats membres. Per tant, els estats
membres no poden invocar la seva Constitució respectiva per impedir la primacia de la norma comunitària,
i han d'adaptar la seva Constitució a mesura que hagués una eventual incompatibilitat amb l'Ordenament
jurídic de la Unió.
En aquest sentit, la sentència Costa / ENEL fa referència a la primacia de el Dret Comunitari qualsevol sigui
el rang jeràrquic de la norma interna, el que inclou el Dret Constitucional.
Estudiem 2 perspectives possibles d’estudiar la PRIMACIA:
1) Des de la UE i Dret Comunitari-UE

STJCE Costa = la primacia es fonamenta en una limitació definitiva de la sobirania dels estats.
L’intèrpret suprem del dret de la UE és el TJUE i per tant, segons aquesta interpretació, la primacia és
absoluta, i s’aplica respecte totes les normes internes (incloses les constitucionals).
2) Des dels EEMM

ST Federal Alemanya, 12-10-1993 s/ T Maastricht = el dret de la UE té uns límits constitucionals.
El principi de sobirania està preservat pels mateixos órgans constitucionals interns enfront de possibles
injerències del DUE quan es desenvolupi fora de l’àmbit de les seves competències (extra-competències
atribuïdes pels eemm)
Per tant, si això passés, no hi hauria primacia d’aquestes normes de DUE.
EL RESPECTE DE LA PRIMACIA DEL DRET COMUNITARI EN ELS ORDENAMENTS JURÍDICS DELS
ESTATS MEMBRES:
a) ITÀLIA
És un dels Estats que més problemes ha portat pel dret de la UE i la primacia.
- És un estat amb tradició dualista + aplicació principi llei posterior deroga llei anterior
❖ S Cort Constitucional Italiana 7.3.1964, Costa → primacia del dret comunitari és només sobre llei
anterior (no és la primacia com l’entén la UE, encara no és sobre les normes posteriors)
❖ S Frontini 27.12. 1973 → primacia condicionada en relació a la llei posterior. Diu que la inaplicaran
sempre i quan el TC italià hagi declarat que és contrària al dret de la UE. Es condiciona a la prèvia
declaració d’inconstitucionalitat de la llei italiana per part del propi Tribunal Constitucional
❖ S Granital, 8.6.1984: no és fins aquesta que podem parlar de primacia com l’entén la UE:
- “Els dos ordres jurídics són autònoms i diferents, fins i tot si estan coordinats, en funció del
repartiment de competències establert i garantit pel Tractat (...)
- La coordinació és deguda al fet que la llei d'execució del tractat ha transferit a les institucions
comunitàries, de conformitat amb l'article 11 de la Constitució, les competències que aquestes
exerceixen, en els àmbits que els han estat reservats (...). Les disposicions del TCEE que
satisfan les exigències d'aplicabilitat immediata han de [en virtut de l'article 11 de la Constitució]
entrar i restar en vigor el el territori italià, sense que els seus efectes puguin ser alterats per la
llei ordinària de l'estat. Poc importa al respecte d'això que la llei sigui anterior o posterior.
El reglament comunitari fixa de tota manera la solució al cas. L'efecte connex de l'existència del
reglament comunitari és doncs (...) impedir que la disposició interna incompatible sigui
presa en consideració per a la solució del litigi devant del jutge nacional (...)
- Degut precisament a la distinció entre els dos ordres jurídics, la primacia del reglamemt adoptat
per la Comunitat ha de ser entesa en el sentit d'aquesta sentència, és a dir, que la llei interna
no actúa en l'àmbit on es situa aquest acte, el qual obeeix enterament al DC (...). El
reglament comunitari, tant si segueix com si precedeix en el temps les lleis ordinàries que li són
contràries ha de ser sempre aplicat
=Po primacia basat en una comprensió coherent de les conseqüències del Po d’atribució de
competències
❖ S Fragd’ 21.4.1989: el TC es reserva la possibilitat de controlar la conformitat del DUE amb les
normes de protecció de drets fonamentals de la pròpia Constitució.
El TC italià, davant de queixes dels ciutadans que normes europees vulneren o no respecten un dret
fonamental de la Constitució italiana, en aquest cas concret, pot mirar si respecta el dret fonamental.
Si es trobés algun cas on el dret europeu no respecta el dret fonamental, es reserva el dret d’aplicar-
la o no.
La jurisprudència queda obsoleta o inactivada pel fet de ja tenir una Carta de Drets Fonamentals.
b) ALEMANYA
Estat dualista on:
a. Art. 24 contempla possibilitat de transferències de competències, però
b. art.79, prohibeix tota revisió constitucional dels principis estructurals de la República
= En general, acceptació de la primacia, amb possibilitat d’excepcions... (no ha suposat tants problemas
com Itàlia a l’hora d’acceptar la primacia)
❖ STFed Lütticke’1971
...Els tribunals alemanys, des de l'entrada en vigor del mercat comú, han d'aplicar les disposicions
jurídiques que, emanen d'un poder no estatal autònom, desenvolupen els seus efectes en l'esfera
interna i suspenen i refusen el dret nacional contrari segons la interpretació que en dóna el
TJCE; ja que únicament és així com els drets subjectius atorgats als ciutadans del mercat comú
poden realitzar-se
.....La Cort Constitucional federal alemanya no és competent per resoldre la qüestió de saber si una
norma interior de rang inferior a la Constitució federal és contrària a una norma de rang superior de
dret europeu comunitari i, per conseqüent, no té efectes, la solució d'aquest conflicte de normes és
competència dels tribunals ordinaris
❖ STrFed Kloppenburg’1987
... en cas de contradiccions amb el dret legislatiu intern, els actes de dret comunitari tenen primacia
d'aplicació, fins i tot davant les jurisdiccions alemanes. La primacia d'aplicació de què gaudeix el
dret comunitari respecte de les lleis nacionals tant anteriors com posteriors està fonamentada en la
regla no escrita del dret comunitari originari que ha esdevingut aplicable en dret intern per l'efecte
de les lleis que han aprovat els tractats comunitaris en combinació amb l'article 24 de la Llei
Fonamental (...).
→ L'article 24, paràgraf 1 de la Llei fonamental conté l'habilitació constitucional en virtut de
la qual el legislador admet la regla de la primacia del dret comunitari i per la qual l'autoritat
judicial l'aplica en cada cas concret
Límits de la primacia del DC?

a. Respecte dels DDFF establerts a la Llei Fonamental de Bonn
• SSolangeI ’1974
• SSolangeII ’1986
Com a Itàlia, deia que en la mesura que en tant que el dret de la UE no té un paràmetre de
control basat en els DDFF (la Carta), aquest paràmetre serà la pròpia constitució i propis
drets fonamentals; seran els propis tribunals nacionals qui controlaran que no hi hagi
violacions de drets fonamentals per part de normes europees.
També queda desactivada, amb la segona sentència, en tant que el TJUE assegura un
respecte dels DDFF similars als que s’asseguren en l’ordenament intern, no farà el control
els tribunals interns, ho farà el TJUE (dubte de si ho podrien revertir...).
b. S Trib Federal 10.1993 s/T Maastricht + STFA 9.7.2009 s/ T Lisboa: límits constitucionals a
la integració comunitària europea?
La integració té límits i estan establerts en les pròpies disposicions constitucionals de
transferència de competències → Actes ultra-vires / extracompetència CE-UE:
o Si contraris al principi democràtic
o Si contraris a l’estructura federal de l’estat
o Si contraris a ps bàsics de la Llei Fonamental, com DDHH
o Si contraris a la preservació de l’ESTAT / SOBIRANIA DE L’ESTAT
És un conflicte teòric, amb escassa transcendència pràctica. Es basava en la falta de
motivació.
c) FRANÇA
És un Estat monista moderat. És més simple que altres Estats, però l’assumpció de la primacia tampoc ha
estat ràpida. En principi, la Constitució facilita el reconeixement de la primacia dels Tractats Internacionals
respecte de la llei interna:
A. Jurisdiccions ordinàries. Tribunal de Cassació

a. Llei nacional anterior contrària a DUE, es considera derogada
b. Llei posterior.. Principi que els jutges nacionals sotmesos a la llei fins S cas Jacques Vabre:
❖ S cas Jacques Vabre ‘1975

...les transferències de competència són limitacions definitives de drets sobirans, i contra elles
no pot prevaldre un acte unilateral posterior incompatible amb la noció de Comunitat...
B. Jurisdiccions administratives. Consell d’Estat.

Hi ha més incapacitat de flexibilitat, i per tant, hi ha hagut una admissió gradual de la primacia que
ha durat fins l’any 1992:
❖ S Nicolo ‘1989 Assumeix la primacia respecte dels Tractats constitutius

❖ S Boisdet ‘1990 Primacia dels reglaments
❖ S Philip Morris ‘1992 Possibilitat que les directives tinguin efectes directes amb primacia sobre
les normes nacionals
d) ESPANYA
En aquest cas, el que tenim respecte els diferents drets:
➢ DRET ORIGINARI Article 96 Const. espanyola’78 = clàusula d’intangibilitat de dret originari, i per
tant, només es pot modificar o suspendre en la forma prevista en el propi dret originari.
Els tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran
part de l'ordenament intern,
Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista
en els propis tractats o d'acord amb les normes generals de Dret internacional
➢ DRET DERIVAT Article 93 Const. Espanyola’78 = frontissa / “vissagra” que dona entrada a tot
l’ordenament de dret de la UE.
Mitjançant llei orgànica es podrà autoritzar la celebració de tractats pels quals s’atribueixi a una
organització o institució internacional l’exercici de competències derivades de la Constitució ...
➢ T Constitucional: la primacia està correcta des del 2004:

- Declaració 1/2004 de 13 de desembre sobre la compatibilitat del Tractat pel qual s’estableix
una Constitució per a Europa amb la Constitució
→ ... la proclamació de la primacia del Dret de la Unió per l’article I-6 del Tractat (pel qual s’estableix
una Constitució per a Europa) no contradiu la supremacia de la Constitució.
 La Supremacia s’aplica dins de les normes de l’ordenament jurídic espanyol.
 La Primacia s’aplica dper les normes que provenen de l’ordenament supranacional de la UE.
Primacia i supremacia són categories que es desenvolupen en ordres diferenciats. La primera, en
el de l’aplicació de normes vàlides; la segona, en el dels procediments de fer normes. La supremacia
es sustenta en el caràcter jeràrquic superior d’una norma i, per això, és font de validesa de les que
estan infraordenades respecte d’ella. La primacia, en canvi, no es sustenta necessàriament en la
jerarquia, sinó en la distinció entre àmbits d’aplicació de diferents normes, en principi vàlides, de les
quals, no obstant, una o alguna d’elles té capacitat de desplaçar-ne d’altres en virtut de la seva
aplicació preferent o prevalent deguda a diferents raons.
Tota supremacia implica, en principi, primacia, llevat que la mateixa norma suprema hagi previst, en
algun àmbit, el seu propi desplaçament o inaplicació. La supremacia de la Constitució és, doncs,
compatible amb règims d’aplicació que atorguin preferència aplicativa a normes d’un altre
ordenament diferent del nacional sempre que la pròpia Constitució ho hagi disposat així, que és el
que passa exactament amb la previsió continguda a l’article 93, mitjançant el qual és possible la
cessió de competències derivades de la Constitució a favor d’una institució internacional així
habilitada constitucionalment per a la disposició normativa de matèries fins llavors reservades als
poders interns constituïts i per a la seva aplicació a aquests. En resum, la Constitució ha acceptat,
ella mateixa, en virtut del seu article 93, la primacia del Dret de la Unió en l’àmbit que a aquest dret
li és propi, segons es reconeix ara expressament a l’article I-6.
➢ T Suprem: Casuística
Cada cop hi ha una millor comprensió del fenòmen de la integració europea, de la UE i del principi
de primacia, però de vegades hi ha hagut afirmacions poc encertades... Els dos primers casos que
trobareu contenen afirmacions encertades, la resta són més discutibles.
a. S’28.4.1987: El DC té ....eficàcia directa i caràcter prevalent en virtut de la cessió parcial de

sobirania que suposa l'adhesió d'Espanya a la Comunitat, autoritzada per la LO 10/1985, de
2 d'agost, en compliment de l'article 93 de la nostra Constitució, fet a mida per a aquesta
circumstància
b. b. S’24.4.1990: ...Les normes anteriors que s'oposin al dret comunitari hauran d'entendre's
derogades i les posteriors contràries, hauran de reputar-se inconstitucionals per
incompetència -article 93 i 96 de la Constitució espanyola- però no serà exigible que el jutge
ordinari plantegi la qüestió d'inconstitucionalitat (article 163 CE) per deixar inaplicada la
norma estatal, perquè està vinculat per la jurisprudència del Tribunal de justícia que te
establert el principi "pro comunitate".
Algunes sentències a oblidar...

c. S 21.12.1988: ... el dret comunitari són normes programàtiques i únicament interestatals
sense efecte directe ...!!!!!!!!!!!!!!!
[excès en la adopció d’una perspectiva purament estatal-intergovernamental]
d. S de 12 de juliol de 1996: ...concedeix aplicabilitat directa de la Directiva 93/13, que defineix

i sanciona de ineficàcia les clàusules abusives dels contrates celebrats amb consumidors
[per excès perspectiva comunitària !]
= efecte directe horitzontal de les directives !
El contracte era de 13.2.1987, la data límit per a la transposició era el 31.12.1994; i la
demanda es presenta el 10.3.1995
e. S 13.7.1991:
− Invocació Directiva sobre garantia dels treballadors en cas d’insolvència de l’empresari
− S = no efecte directe la directiva
− Davant el TJCE estava pendent el cas
Francovich STJCE 19.11.1991
=Vulneració del principi de tutela judicial efectiva (es podia haver interposat qüestió
prejudicial) ?
Ens hem de preguntar, també, si podria donar-se un conflicte entre el dret derivat de la Unió i la Constitució
d'un Estat membre. Cal partir de la premissa que aquest Dret derivat de la Unió té autonomia pròpia i la seva
validesa depèn de el Dret originari que constitueix el seu marc de referència i que els Estats m embres han
acceptat al ratificar el Tractat CE i les seves reformes successives. El TJUE és l'únic òrgan judicial competent
per controlar la seva legalitat. Ara bé, les normes jurídiques de la Unió, siguin originàries o derivades, no
poden vulnerar els principis bàsics dels ordenaments constitucionals dels estats membres i han d'entendre
sotmeses a la referència de l'art.6 de l'TUE a l'obligació de les institucions de la UE de respectar els drets
fonamentals tal com resulten dels principis comuns als Estats membres i les seves tradicions constitucionals
comunes. Una norma de Dret derivat contrària als drets fonamentals podria ser recorreguda en nul·litat pels
Governs en virtut de l'art. 263 de l'TFUE.
T12: EL PRINCIPI DE LA RESPONSABILITAT DE L’ESTAT PER INCOMPLIMENT
DEL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
✓ Perquè el TJUE formula aquest principi?

✓ Quins mecanismes té el Dret UE per fer front als incompliments dels estats ?
✓ Com es JUSTIFICA que aparegui aquest nou principi?
El recurs per incompliment (instat per Estat o Comissió, NO LES PERSONES!): Insuficiència. No hi ha
legitimació activa pels particulars i per tant no sembla que pot defensar correctament els particulars.
És el mecanisme de sanció expressament previst TsCs (Art.258-260 TFUE...)
Idees generals:
1era etapa jurisprudència. STJCE Humblet’1960
....si el TJ constata en una sentència que un acte legislatiu o administratiu que emana de les autoritats d’un
estat membre és contrari al DC, aquest estat està obligat tant a eliminar l’acte de què es tracti, com a
reparar els efectes il·lícits que aquest hagi pogut produir...
2o etapa, STJCE Waterkeyn’1982

....tots els órgans de l’estat afectat tenen l’obligació d’assegurar, en l’àmbit dels seus poders respectius,
l’execució de la sentència del Tribunal...
...drets en benefici dels particulars es deriven de les disposicions mateixes de DC que tenen efecte
directe...
= les jurisdiccions nacionals han d’assegurar la protecció jurídica que es deriva per als justiciables de l’efecte
directe de les disposicions de DC
= cada ordenament jurídic dels eemm designa les jurisdiccions competents i les modalitats procedimentals
dels recursos jurisdiccionals destinats a assegurar la salvaguarda dels drets que els justiciables obtenen de
l’efecte directe del DC....
- Principi de l’autonomia institucional i de procediments
= cal assegurar una protecció directa i immediata [STJCE Salgoil’1968], efectiva [STJCE Bozetti’1985], en
el marc de règims procedimentals que a la pràctica no facin impossible l’exercici dels drets que les
jurisdiccions nacionals han de salvaguardar...[Rewe’1976]
Això ens avança cap al principi de responsabilitat, que sorgirà a Francovich.
Justificació del reconeixement jurisprudencial de la responsabilitat de l’estat per incompliment de dret

comunitari com a principi de DC
- Insuficiència efectes Ss per incompliment L’efecte directe de les directives té límits:
- [jurisprundència des de Van Duyn (1974) fins a Marleasing (1990)]
- No garanteix l’aplicació del DUE i la protecció dels particulars quan
❑ La norma no té prou aptitud normativa
❑ El litigi és de tipus horitzontal
• Principi de la protecció jurídica dels drets dels particulars
• Principi de l’efecte útil
• Principi d’eficàcia del DUE / plenitud d’efectes del DUE
Elements dels que parteix el TJCE: STJCE Francovich 19.11.1991

= les jurisdiccions nacionals han d’assegurar la protecció jurídica que es deriva per als justiciables de les
disposicions de DC
= cada ordenament jurídic dels eemm designa les jurisdiccions competents i les modalitats procedimentals
dels recursos jurisdiccionals destinats a assegurar la salvaguarda dels drets que els justiciables obtenen de
l’efecte (directe) del DC....
= cal assegurar una protecció directa i immediata, efectiva, en el marc de règims procedimentals que a la
pràctica no facin impossible l’exercici dels drets que les jurisdiccions nacionals han de salvaguardar...
Per primera vegada s'ha consagrat en la jurisprudència de TJCE en l'assumpte "Francovich" (19/11/91) un
nou principi regulador de les relacions entre el Dret de la Unió i els Drets interns que ve a afegir-se als
principis d'efecte directe i de primacia de el Dret Comunitari. En el referit assumpte, una directiva sobre fons
de garantia per a treballadors en cas d'insolvència dels empresaris, no havia estat transposada per Itàlia en
el seu ordenament intern, amb l'inconvenient que aquesta Directiva no podia tenir efecte directe per no reunir
els requisits de contenir una obligació clara i incondicional. Subsidiàriament, la jurisdicció italiana va plantejar
si en aquestes condicions l'Estat estava obligat a reparar els danys produïts als treballadors per no
haver transposat la Directiva. El TJCE va afirmar en la seva decisió el principi general de responsabilitat
de l'Estat membre per danys produïts als particulars pel seu incompliment de el Dret Comunitari, que es
fonamenta no només en el fet que les normes comunitàries es dirigeixen tant als Estats com als particulars,
sinó en la funció que correspon a les jurisdiccions nacionals de garantir la plena eficàcia de les normes
comunitàries i protegir els drets que aquestes confereixen als particulars.
La directiva no tenia aptitud normativa perquè no era clar qui havia de pagar.
Per tant, no té efecte directe i no podrà tenir invocabilitat de substitució; no es pot obtenir el benefici
directe dels drets que atorga la directiva i no es podrà imposar l’acció de pagament del deute contra
l’estat italià.
Un cop més, el TJUE ha donat un nou pas important que ve a completar els principis de primacia i efecte
directe, perquè els Estats membres es vegin obligats, a el menys, a pagar indemnitzacions a causa del seu
incompliment de el Dret de la Unió quan no es pugui invocar aquest pels particulars.
Posteriorment, s'ha estès l'aplicació d'aquest nou principi a les violacions de disposicions del TCE pels Estats
membres (encara que fossin invocables pels particulars) en els assumptes "Brasseries du pêcheur" i
"Factortame III" (es. 5/3 / 96), instituint com un dret de reparació per als individus lesionats, de manera que
constitueixi un complement de el principi d'eficàcia directa en cas d'incompliment de l'Estat membre, sempre
que concorrin determinats requisits, que són:
i) que la norma jurídica comunitària (avui de la Unió) confereixi drets als particulars
ii) que la violació del Dret de la UE sigui prou caracteritzada, entenent per tal quan l'Estat vulnera
deforma manifesta i greu els límits a l'exercici de les seves facultats [es. Dillenkofer (8/10/96)];
iii) que hi hagi un nexe de causalitat directa entre la infracció de el Dret comunitari (avui de la Unió)
i el dany produït a la víctima.
A més el TJCE ha exigit que la reparació de el dany produït per aquesta violació en el marc de el Dret intern
de l'Estat membre no pugui articular de manera que faci pràcticament impossible o excessivament difícil
obtenir aquella reparació. Els requisits que es fixin per la legislació nacional aplicable no podran ser menys
favorables que els que es refereixen a reclamacions similars de naturalesa interna.
Sobre la responsabilitat de l'estat derivada dels danys que provenen de la violació d'obligacions que li
incumbeixen en virtut del dret comunitari:
S’ha d’interpretar d’acord amb la:
• Naturalesa de l'ordenament jurídic comunitari [CND 31]
• Principi de plena eficàcia de les normes comunitàries
• Protecció jurídica dels particulars [CND 32 i 33]
El principi de la responsabilitat de l'estat pels danys causats als particulars per violacions de dret comunitari
que que li són imputables és inherent al sistema del tractat. [CND 35]
= INVOCABILITAT per obtenir beneficis diferents del contingut dels drets en benefici dels particulars,
previstos en la directiva
= RESPONSABILITAT PER DANYS
De la STJCE Francovich extraiem:

- El Principi de responsabilitat és inherent als tractats
- La responsabilitat és substitutiu de l’efecte directe de les normes
- El supòsit de fet: no transposició d’una directiva – incompliment flagrant
L’estat és responsable pels incompliments de dret comunitari.
Les persones tenen dret a obtenir una reparació, quan l’incompliment de DUE els ha produït un perjudici.
1) En el cas de quin tipus d’incompliment l’estat és responsable?

NOCIÓ D’INCOMPLIMENT DE L’ESTAT
SUPÒSITS d’incompliment que generen responsabilitat de l’estat. N’hi poden haver d’altres: QUALSEVOL
INCOMPLIMENT DE L’ESTAT, DE QUALSEVOL TIPUS, FET PER QUALSEVOL DE LES SEVES
AUTORITATS ÉS SUSCEPTIBLE DE GENERAR RESPONSABILITAT
a. E que no ha transposat una directiva. Supòsit de fet: relació vertical
STJCE Francovich 1991 / STJCE Wagner Miret 1994
b. E que ha transposat incorrectament una directiva, E amb ordenament jurídic # (diferent) a

disposicions de Tractats constitutius. Supòsit de fet: relació vertical
STJCE Brasserie pêcheur-Factortame 1996
STJCE de 5 de març de 1996, assumptes Brasserie du pêcheur & Factortame Ltd e.a, no C-46/96 i C-
48/93
El principi de responsabilitat és vàlid per a qualsevol hipòtesi de violació del DC per part d'un estat
membre, i sigui quin sigui l'órgan de l'estat membre l'acció o omissió del qual sigui l'orígen de la
violació [CND 32]
La possibilitat d'obtenir reparació quan els drets del particular han estat lesionats per una violació de DC
s'exten als casos en què la lesió pel particular es deriva d'un dret directament atorgat per una norma
comunitària que els particulars poden invocar davant de les jurisdiccions nacionals. En aquest cas, el dret
d’obtenir reparació constitueix el corolari necessari de l'efecte directe reconegut a les disposicions
comunitàries la violació de les quals ha ocasionat el dany [CND 22].
= Po de responsabilitat tbé és un complement de l’efecte directe
STJCE de 14 de juliol de 1994, Paola Faccini Dori, C-91/92

• Norma invocada: Directiva 85/577 CEE sobre la protecció dels consumidors en cas de contractes
negociats fora dels establiments comercials
• Termini de transposició: fins 23.12.1987
• Supòsit de fet: No transposició d’una directiva
• Relació horitzontal: consumidor/comerciant
1a qüestió: caràcter incondicional i suficientment precís de les disposicions de la directiva relatives al dret
de renúncia
....és possible determinar la protecció mínima que en qualsevol cas ha de ser aplicada.... La renúncia ha de
ser feta en un termini que com a mínim haurà de ser de 7 dies a partir del moment que el consumidor ha
rebut la informació necessària del comerciant....
2a qüestió: invocabilitat de les disposicions en un litigi entre comerciant i consumidor

... una directiva no pot per ella mateixa crear obligacions per a un particular i per tant no pot ser invocada
com a tal contra seu....
... la jurisprudència sobre la invocabilitat de les directives està fonamentada en el caràcter obligatori que
només existeix respecte de tot estat membre destinatari...
... Extendre aquesta jurisprudència a l’àmbit de les relacions entre particulars suposaria reconèixer a la
Comunitat el poder de dictar amb efectes directes obligacions a càrrec dels particulars quan només té
aquesta competència allí on li ha estat atribuït el poder d’adoptar reglaments
→ Po atribució competencial + Po no inversió dels instruments jurídics !!!!
CONDICIONS FRANCOVICH:
....la jurisdicció nacional, quan aplica disposicions del dret nacional, anteriors o posteriors a la directiva, està
cridada a INTERPRETAR-lo en tota la mesura del què sigui possible a la llum del text i de la finalitat de la
directiva per assolir el resultat que aquesta preveu.
En cas que el resultat prescrit per la directiva no pogués ser atès per via d’interpretació, cal recordar que,
segons la STJCE Francovich’91, el dret comunitari imposa als estats membres REPARAR ELS DANYS que
hagin causat a particulars degut a l’absència de transposició d’una directiva quan es compleixin tres
condicions .........
ARGUMENTS A FAVOR DEL RECONEIXEMENT DE L’EFECTE DIRECTE HORITZONTAL DE LES

DIRECTIVES, EN DETERMINATS CASOS: Alternatives a la jurisprudència del TJ que nega efectes directes
a les directives en litigis horitzontals?
➢ Igualtat de condicions de competència en la Unió
➢ (els empresaris d’estats complidors estan en situació, gralmt. de desavantatge)
➢ Principi de no discriminació per raó de nacionalitat – Dret Fonamental !
o Ciutadania de la Unió des de 1992
...En el cas de directives que pel seu contingut tenen vocació de produir efectes entre persones privades, i
que comporten disposicions que tenen per objecte la protecció de la part més feble, és evident que la no
transposició d’una directiva la priva del seu efecte útil (Advocat General Lenz a la STJCE Paola Faccini)
2) Quan existeix un dret a obtenir reparació?

1. que el resultat prescrit per la directiva comporti l'atribució de drets en profit dels particulars
2. que el contingut d'aquests drets sigui identificable sobre la base de les disposicions de la directiva.
3. que hi hagi un lligam de causalitat entre la violació de la obligació de l'estat i el dany dels particulars
(Francovich + Paola Faccini)
Les condicions en les que la responsabilitat suposa un dret a reparació depenen de la naturalesa de la
violació de DC que es trobi en l'origen del dany. Per determinar aquestes condicions cal tenir en compte els
principis de DC que fonamenten la responsabilitat:
1. la plena eficàcia de les normes comunitàries,
2. la protecció efectiva dels drets que reconeixen i
3. l'obligació de cooperació dels eemm (art. 4.3 TUE) [CND 39 i 40]
(Brasserie)
Com es concilia la diferència pel que fa a les condicions per a que sorgeixi un dret de reparació a Francovich
i a Brasserie? = STJCE Dillenkofer
No és una nova condició, era una que ja existia però no van fer visible.
RESPONSABILITAT DE L’ESTAT
Límits a l’autonomia dels estats per satisfer el dret dels particulars d’obtenir reparació o requisits
mínims dels règims nacionals de responsabilitat en la seva aplicació a infraccions de DUE
- STJCE de 5 de març de 1996, assumptes Brasserie du pêcheur & Factortame
És en el marc del dret nacional de la responsabilitat que incumbeix a l'estat de reparar les conseqüències
del perjudici causat ... [Principi d’autonomia institucional i procedimental] sempre i quan les condicions
fixades per les legislacions nacionals en matèria de reparació de danys no siguin menys favorables que les
que afecten reclamancions semblants de naturalesa interna, i que no facin a la pràctica impossible o
excessivament difícil l'obtenció de reparació [CND 67].
En el marc de la legislació nacional no es pot subordinar la reparació del perjudici a l'existència d'una falta
intencional o negligència per part de l'órgan estatal a qui és imputable l'incompliment, si això va més enllà
de la violació suficientment caracteritzada de DC [CND 80].
La reparació dels danys causats a particulars del fet de violacions de DC, ha de ser adequada tenint en
compte el perjudici sofert... No es conforme al DC una legislació que limiti de forma general, el dany reparable
a aquell dany causat a certs drets bens individuals especialment protegits, excloent-ne el guany que s'ha
deixat d'obtenir [CND 90].
Els danys causats als particulars per les violacions de DC que li són imputables no poden ser limitats
únicament als danys soferts posteriorment al pronunciament d'una sentència del TJ que constati el
incompliment de l'estat.
PRINCIPIS MÉS IMPORTANTS: PRIMACIA i RESPONSABILITAT

T13: L’EXECUCIÓ DEL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
I. IDEES GENERALS
EXECUCIÓ: Intervencions / Accions (normatives o jurídiques, o administratives, generalment) que han de
fer els órgans dels estats o els òrgans de la UE per a la plena aplicació i efectivitat de les normes de DUE
en els ordenaments interns.
És tot allò que fem per assegurar la plena eficàcia del dret de la UE en els ordenaments interns.
Mentre que l'adopció de el Dret de la Unió es concentra en mans de les institucions comunitàries (el legislatiu
aquesta centralitzat), en canvi l'execució de les seves normes es torna més dispersa. En efecte, el
desenvolupament, execució i aplicació de el Dret de la Unió es duen a terme en l'àmbit intern dels estats
membres que són els que tenen l'obligació general, derivada de l'art. 4.3 de l'TUE de cooperar lleialment,
adoptant totes les mesures generals i particulars apropiades per assegurar el compliment de les obligacions
que dimanen dels Tractats de la UE o que resulten dels actes adoptats per les institucions.
Per tant, és el Dret intern de cada Estat membre, el que va determinar tant els òrgans competents com els
procediments adequats per al desplegament, l'execució i aplicació de l'ordenament comunitari, regint el
principi d'autonomia institucional i processal de cada Estat. És a dir, que el Dret de la Unió exigeix ser
complert però, en principi, deixa llibertat als Estats per organitzar internament la forma i els mitjans per a
aquest compliment. Si bé, cal tenir en compte que aquesta autonomia està limitada, d'una banda, per els
principis de primacia i efecte directe que han de presidir l'aplicació de les normes d'aquest ordenament; i
d'altra banda, per l'exigència d'idoneïtat dels mitjans processals que han d'assolir el resultat de
compliment pretès pel Dret de la Unió.
MODEL D’EXECUCIÓ DEL DUE: descentralitzat
És un model d’emanació directa de normes (per part de les institucions amb poders legislatius, Css, PE i
Cll) i d’execució o aplicació, en general, indirecta (article 291 TFUE).
= Descentralitzat (és a dir, per part dels EM) → són els Estats qui tenen el deure últim (subsidiari) de donar
plena eficàcia a les normes del dret de la UE
MODALITATS D’EXECUCIÓ:
A. Execució comunitària directa (per part de les institucions de la UE) // Execució indirecta (per part dels
EM)
- L’execució directa ha d’estar prevista al Tractat, i es fa d’acord amb els procediments previstos.
L’executor general és la Comissió, sempre que sigui possible en l’acte.
- Per defecte, els Estats tenen el mandat o obligació de donar plens efectes al dret de la UE, sense
esperar a l’execució directa, és més excepcional, estarà prevista en l’Acta de base (es dirà si
l’execució es farà directe, per quin procediment…). Si no es diu res, directament l’han d’executar
pel mandat pels seus propis mitjans (ex. Directives, pel fet que han de ser transposades).
B. Execució normativa (normes d’abast general) // Execució administrativa (normes o actes d’abast
individual) // Execució judicial (per part de jutges i Tribunals)
- Tant en l’execució directa o indirecta, hi haurà de normativa, administrativa o judicial.
PRINCIPIS QUE REGEIXEN L’EXECUCIÓ DEL DUE PER PARTS DELS ESTATS:
1. Principi de cooperació dels estats
(article 4.3 TUE) = EEMM tenen una responsabilitat subsidiària general d’assegurar els plens efectes
al Dret de la UE. Tots han de respectar-se i assistir-se mútuament amb la UE per a que pugui fer les
seves funcions tenint en compte l’atribució de competències.
2. Principi de l’autonomia institucional i procedimental

Els EEMM adopten les mesures necessàries per executar i donar plena eficàcia a les normes de Dret
de la UE respectant les competències de les institucions internes (així, per ex. el repartiment
competencial Estat/CCAA), i d’acord amb els procediments administratius i judicials previstos en el
dret intern.
Els estats tenen el mandat i responsabilitat subsidiària d’executar el dret de la UE. Ho hauran de fer
seguint les seves pròpies normes internes que diran quins òrgans i institucions o estaments ho ha de
fer en cada cas i també atenent als procediments i la forma de fer-ho. Utilitzen les seves constitucions
i òrgans per donar l’efectivitat i plens efectes de les normes de dret de la Unió.
❖ Autonomia institucional completa - Ee estructura descentralitzada [respecte de la distribució

competencial en EE d’estructura descentralitzada (STC 252/88)]
L’autonomia institucional és complerta, ja que en estats d’estructura descentralitzada, l’atribucio
de competències a la UE no fa variar la distribució competencial que existeix en seu interna de
l’Estat.
→ STC 252/1988, de 20 de desembre (principi d’autonomia i procediments) = Conflicte

positiu de competència interposat pel Consell executiu de la Generalitat de Catalunya contra
normativa estatal.
Es discuteix la competència per realitzar la inspecció sanitària, i el nomenament dels
funcionaris que hagin de fer-la (Veterinari oficial) en relació a productes càrnics per a la seva
comercialització en l'àmbit comunitari europeu. Les disposicions estatals impugnades havien
estat dictades per incorporar directives comunitàries que feien referència, pel que fa a
aquestes matèries, a l'autoritat central competent. L’Estat Espanyol considerava que era ell
qui havia de transposar.
Finalment es desestima el recurs i es declara l'àmbit de la competència estatal (sanitat i
comerç exterior (E – competència govern estatal) i no agricultura i ramaderia (CA Cat))
El principi general de collaboració, criteri general informador de les relacions entre l'estat i
les CCAA, ha d'inspirar l'exercici de la competència estatal...
Problema que cal resoldre: Qui pot / ha d’executar el dret comunitari a Espanya? Qui
transposa la directiva?
El TC estableix la següent jurisprudència:

.......Les Directives de la CE... no donen solució a aquesta qüestió competencial... aquestes
regles es limiten a precisar que són les "Autoritats centrals" de cadascun dels estats membres
de la CEE les responsables de que les autoritzacions es concedeixin i mantinguin només
mentre es respectin les prescripcions comunitàries, sense prejutjar, per conseqüent, quina
hagi de ser l'Administració competent - si l'estatal o l'autonòmica - per a la concessió
d'aquestes autoritzacions i per vetllar pel manteniment de les condicions previstes
......L’ única cosa que les Directives imposen en aquest punt, és que l'Administració Central
sigui l'interlocutor únic de la CE pel que fa a l'efectiu compliment de les normes
comunitàries... → el que determinarà qui executa no serà el fet que sigui una norma de
procediment internacional, seran les regles internes de delimitació competencial que
fonamentaran la resposta en aquests conflictes.
Ha d’haver-hi 1 únic interlocutor a la Comissió. A Espanya és el Govern estatal, i no els
autonòmics.
= Són, en conseqüència les regles internes de delimitació competencial les que en tot cas
han de fonamentar la resposta als conflictes de competència plantejats en l'estat i les CCAA,
les quals, per aquesta mateixa raó tampoc podran considerar ampliat el seu propi àmbit
competencial en virtut d'una connexió internacional.
Dependrà la matèria de si serà de la CA o l’Estat.
.....Les normes estatutàries que, com la recollida a l'article 27.3 de l'Estatut d'Autonomia de
Catalunya preveuen que la CA adoptarà les mesures necessàries per a l'execució dels
Tractats internacionals en allò que afectin a les matèries atribuïdes a la seva competència,
no són..., normes atributives d'una competència nova, diferent de les que en virtut d'altres
preceptes ja té la Generalitat...
❖ Autonomia de procediments – La discrecionalitat està limitada a formes que assegurin

l’aplicació uniforme del DUE (vol dir que aquest principi no és carta blanca per fer el que es
vulgui, sinó que, en el fons, estableix que en absència de disposicions expresses de la UE
sobre aquesta qüestió, els Estats, quan executen i donen els efectes al dret de la UE, utilitzen
els seus propis òrgans, tindran llibertat per utilitzar mitjans i òrgans dins d’uns límits: que siguin
aptes (i que amb aquests es donin efectes al dret de la UE)
a. Execució normativa: instrument ha de procurar claredat i certesa = que la norma
compleixi en aquell àmbit el principi de seguretat jurídica
b. Execució judicial: Principi d’efectivitat / Principi d’equivalència = els procediments
han de fer possible invocar i que s’apliqui el DUE; i han de ser similars o no menys
favorables que els previstos per a l’aplicació del Dret intern (requisit+ T12). Els estats
seran responsables de les violacions de les quals cometin.
Sobre el principi d’efectivitat, un procediment intern no compliria aquest principi si
enaquest s’exigís la “prova diabòlica” (= no demostrable).
[STJUE Francovich (1991) § 43; Brasserie-Factortame (1996) § 67]
→ STJCE de 5 de març de 1996, assumptes Brasserie du pêcheur & Factortame Ltd e.a, no
C-46/96 i C-48/93 [DUE.Instruccions i Materials Pràctica IV Text 8 ]
67. Como resulta de la sentencia Francovich y otros, antes citada, apartados 41 a 43, sin
perjuicio del derecho a indemnización que está basado directamente en el Derecho
comunitario cuando se cumplen los requisitos señalados en el apartado anterior, el Estado
debe reparar las consecuencias del perjuicio causado, en el marco del Derecho nacional en
materia de responsabilidad, teniendo en cuenta que los requisitos fijados por las legislaciones
nacionales en materia de indemnización de daños no podrán ser menos favorables que
los que se refieran a reclamaciones semejantes de naturaleza interna y no podrán
articularse de manera que hagan prácticamente imposible o excesivamente difícil
obtener la indemnización
=
→ principi d’equivalència
→ principi d’efectivitat
3. Principi de subsidiarietat
4. Principi de proporcionalitat
5. Tutela judicial efectiva / Protecció jurídica dels particulars...
Aquests últims són transversalsi ens serveixen per tota la interpretació del dret de la UE, però no hi ha cap
particular en aques tema.
II. EXECUCIÓ NORMATIVA
L’execució pot ser directa o indirecta.
- L’execució directa, per tant la de per part de les institucions de la UE (Comissió), estarà prevista en
la norma de base, si fan falta condicions uniformes d’execució, cosa que ja ho haurà vist el legislador
(en aquest cas, Consell – Parlament - Comissió) i ho haurà dit en la norma de base, i haurà dit que
l’execució d’aquella norma la podrà fer la comissió acord a un procediment concret.
- Per l’execució indirecta, els Estats tenen una responsabilitat subsidiària de donar plens efectes a les
normes de dret de la UE, per tant sempre que sigui necessari donar plens efectes.
Recordem que ha d’haver-hi execució normativa per les directives, per la pròpia naturalesa de la
norma, comporta que hagin de tenir una execució indirecta, una transposició que fa l’Estat.
També hi ha execució directa i indirecta en els reglaments (ex. requereix alguna execució
administrativa, posar unes taxes), però per la seva naturalesa ja són aplicables directament (i fins i
tot en algun cas execució directa de directives, però es molt rar.
Els actes executats sempre portaran el “d’execució (ex. reglament d’execució, directiva d’execució). Els
que completen o modifiquen els d’execució s’anomenen “delegats”. Els normals s’anomenen “de base”.
L‘execució normativa directa es produirà quan es requereixin condicions uniformes d’execució, i això està
previst en l’article 291.2 del TFUE = la competència és de la Comissió; en l’àmbit de la PESC (política de
menys integració) i d’Acció exterior s’atribueix la competència d’execució al Consell.
Article 291 TFUE
1. Los Estados miembros adoptarán todas las medidas de Derecho interno necesarias para la
ejecución de los actos jurídicamente vinculantes de la Unión.
2. Cuando se requieran condiciones uniformes de ejecución de los actos jurídicamente vinculantes de
la Unión, éstos conferirán competencias de ejecución a la Comisión o, en casos específicos
debidamente justificados y en los previstos en los artículos 24 y 26 del Tratado de la Unión Europea,
al Consejo.
3. A efectos del apartado 2, el Parlamento Europeo y el Consejo establecerán previamente, mediante
reglamentos adoptados con arreglo al procedimiento legislativo ordinario, las normas y principios
generales relativos a las modalidades de control, por parte de los Estados miembros, del ejercicio
de las competencias de ejecución por la Comisión.
4. En el título de los actos de ejecución figurará la expresión «de ejecución».
Quan es requereixen les condicions uniformes d’execució, que faran l’execució normativa directa, es pot
sotmetre a procediments ja previstos en el propi dret de la UE (art. 291.3 TFUE): es faran acord al Reglament
Nº 182/2011.
S’estableixen les normes i principis generals relatius a les modalitats de control per part dels Estats membres
de l’exercici de les competències d’execució de la Comissió. La Comissió està assistida per Comitès
científics i tècnics formats per representants dels EM →
Hi ha 2 procediments: de consulta i d’examen.
Èmfasi entre reglament delegat i d’execució: el delegat modifica un aspecte no essencial de l’acte de base.
El control sobre els reglaments delegats la faran la Comissió i el Consell. En canvi, en els actes d’execució
serà si es preveu a l’acte de base quan es requereixin condicions uniformes d’execució, i el control d’aquesta
execució el faran els Estats membres a través de comitès - comitologia (descentralitzat): arriben a 318 i de
diferents matèries.
Pel que fa l’execució normativa indirecta a Espanya: qui ha de fer la norma, l’executiu, el legislatiu...?
Dependrà de la matèria a desenvolupar i del marge de discrecionalitat que es deixa; si és molt ampli, i implica
opcions de política legislativa, normalment serà el legislatiu. SI és molt petit i no implica opcions polítiques
importants, serà l’executiu.
Cal tenir en compte: reserva de llei (material o formal), i també, si calen opcions polítiques, si afectació a
drets fonamentals, si implica sancions o càrregues fiscals, si es modifica una llei vigent... Si es dona això,
generalment es farà a través d’una llei (fins i tot orgànica).
La reserva de llei pot estar coberta per regulació comunitària, llavors res obstaculitza execució amb
reglament del govern? [*cas de les directives] – podria ser, però és més difícil perquè es requereix una
directiva molt detallada: el més segur és anar a fer una norma al legislatiu, però depèn molt del cas.
Els procediments d’adopció de normes a la UE
A. Els procediments per a l’adopció de normes de base (darrer epígraf Tema 5)

B. Els procediments per a l’execució directe del DUE: La comitologia
a. Procediment consultiu
b. Procediment d’examen
REGLAMENTO (UE) 182/2011 del Parlamento Europeo y del Consejo de 16 de febrero de 2011 por el
que se establecen las normas y principios generales relativos a las modalidades de control por los Estados
miembros del ejercicio de las competencias de ejecución de la Comisión, DOUE 28.2.2011, L 55/13-18
- Procediment consultiu: Comitè fa un dictamen preceptiu no vinculant

- Procediment d’examen: si el Comitè fa un dictamen negatiu a la proposta d’execució de la Comissió,
la Comissió no pot passar executar i ha de presentar un nou projecte. Excepcionalment podrà fer
execució provisional, però en el termini d’un mes el Comitè té la darrera paraula
Quan s’opta per l’un o l’altre? En principi està a l’acte de base. Però en el Reglament trobem les pautes per
escollir-los (article 2 R182/2011).
Del mateix reglament:

Artículo 1: Objeto
El presente Reglamento establece las normas y principios generales que regulan los mecanismos aplicables
en los casos en que un acto jurídicamente vinculante de la Unión (denominado en lo sucesivo «acto de
base») determine la necesidad de condiciones uniformes de ejecución y requiera que la adopción de actos
de ejecución por la Comisión esté sometida al control de los Estados miembros.
Artículo 2: Selección del procedimiento

1. Un acto de base podrá disponer que se aplique el procedimiento consultivo o el procedimiento de
examen, atendiendo a la naturaleza o a las repercusiones de los actos de ejecución cuya adopción
se requiera.
2. El procedimiento de examen se aplicará, en particular, a la adopción de:
a) actos de ejecución de alcance general;
b) otros actos de ejecución relacionados con:
i) programas con implicaciones importantes,
ii) la política agrícola común y la política pesquera común,
iii) el medio ambiente, la seguridad o la protección de la salud o la seguridad de las
personas, los animales y las plantas,
iv) la política comercial común,
v) la fiscalidad.
3. El procedimiento consultivo se aplicará, como regla general, a la adopción de actos de ejecución que
no estén incluidos en el ámbito del apartado 2. No obstante, el procedimiento consultivo podrá
aplicarse, asimismo, a la adopción de los actos de ejecución contemplados en el apartado 2, en
casos debidamente justificados.
Artículo 3: Disposiciones comunes

1. Las disposiciones comunes establecidas en el presente artículo se aplicarán a todos los
procedimientos mencionados en los artículos 4 a 8.
2. La Comisión estará asistida por un comité compuesto por representantes de los Estados miembros.
El comité estará presidido por un representante de la Comisión. El presidente no participará en las
votaciones del comité.
3. El presidente presentará al comité el proyecto de acto de ejecución que la Comisión deba adoptar.
Salvo en casos debidamente justificados, el presidente convocará una reunión en un plazo no inferior
a 14 días a partir de la presentación al comité del proyecto de acto de ejecución y del proyecto de
orden del día. El comité emitirá su dictamen sobre el proyecto de acto de ejecución en un plazo que
el presidente podrá fijar en función de la urgencia del asunto. Los plazos deberán ser proporcionados
y brindar a los miembros del comité la oportunidad de examinar con la suficiente antelación y de
forma efectiva el proyecto de acto de ejecución y de expresar sus opiniones.
4. Hasta que el comité emita un dictamen, cualquiera de sus miembros podrá sugerir modificaciones, y
el presidente podrá presentar versiones modificadas del proyecto de acto de ejecución. El presidente
procurará hallar soluciones que reciban el apoyo más amplio posible en el comité. El presidente
informará al comité de la forma en que se han tenido en cuenta los debates y las sugerencias de
modificación, en particular en lo que se refiere a las sugerencias que han contado con un amplio
apoyo en el comité.
5. En casos debidamente justificados, el presidente podrá obtener el dictamen del comité mediante un
procedimiento escrito. El presidente enviará a los miembros del comité el proyecto de acto de
ejecución y fijará el plazo para la emisión del dictamen en función de la urgencia del asunto. Se
considerará que los miembros del comité que no se hayan opuesto al proyecto de acto de ejecución
ni abstenido expresamente de votarlo antes de la expiración de dicho plazo han otorgado su acuerdo
tácito al proyecto de acto de ejecución.
Salvo disposición en contrario del acto de base, se pondrá fin al procedimiento escrito sin resultado
cuando, en el plazo contemplado en el párrafo primero, el presidente así lo decida o un miembro del
comité así lo solicite. En tal caso, el presidente convocará una reunión del comité en un plazo
razonable.
6. El dictamen del comité se hará constar en el acta. Cualquier miembro del comité tendrá derecho a
solicitar que su posición se haga constar en el acta. El presidente transmitirá el acta sin demora a los
miembros del comité.
7. Cuando sea aplicable, el mecanismo de control incluirá la remisión a un comité de apelación.
El comité de apelación adoptará su propio reglamento interno por mayoría simple de los miembros
que lo componen, a partir de una propuesta de la Comisión.
Cuando se remita una cuestión al comité de apelación, este se reunirá a los 14 días como muy pronto,
salvo casos debidamente justificados, y a las seis semanas como muy tarde de la fecha de la
remisión. Sin perjuicio de lo dispuesto en el apartado 3, el comité de apelación emitirá su dictamen
en un plazo de dos meses a partir de la fecha de la remisión.
Un representante de la Comisión presidirá el comité de apelación.
El presidente fijará la fecha de la reunión del comité de apelación en estrecha cooperación con los
miembros del comité, con el fin de permitir a los Estados miembros y a la Comisión garantizar el nivel
adecuado de representación. La Comisión convocará la primera reunión del comité de apelación a
más tardar el 1 de abril de 2011, con el fin de adoptar su reglamento interno.
Artículo 4: Procedimiento consultivo

1. Cuando se aplique el procedimiento consultivo, el comité emitirá su dictamen, procediendo, cuando
sea necesario, a una votación. Si se procede a una votación, el dictamen se adoptará por mayoría
simple de los miembros que lo componen.
2. La Comisión decidirá sobre el proyecto de acto de ejecución que deberá adoptarse teniendo en
cuenta en la mayor medida posible las conclusiones de los debates del comité y el dictamen emitido.
Artículo 5: Procedimiento de examen

1. Cuando se aplique el procedimiento de examen, el comité emitirá su dictamen por la mayoría prevista
en el artículo 16, apartados 4 y 5, del Tratado de la Unión Europea y, cuando proceda, en el artículo
238, apartado 3, del TFUE, para los actos que deban adoptarse a partir de una propuesta de la
Comisión. Los votos de los representantes de los Estados miembros en el comité se ponderarán del
modo establecido en dichos artículos.
2. Cuando el comité emita un dictamen favorable, la Comisión adoptará el proyecto de acto de
ejecución.
3. Sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 7, si el comité emite un dictamen no favorable, la Comisión
no adoptará el proyecto de acto de ejecución. Cuando se considere necesario un acto de ejecución,
el presidente podrá, bien presentar al mismo comité una versión modificada del proyecto de acto de
ejecución en el plazo de dos meses a partir de la emisión del dictamen no favorable, bien presentar
al comité de apelación para una nueva deliberación el proyecto de acto de ejecución en el plazo de
un mes a partir de dicha emisión.
4. En ausencia de dictamen, la Comisión podrá adoptar el proyecto de acto de ejecución, salvo en los
casos contemplados en el párrafo segundo. Si la Comisión no adopta el proyecto de acto de
ejecución, el presidente podrá presentar al comité una versión modificada del mismo.
Sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 7, la Comisión no adoptará el proyecto de acto de ejecución
cuando:
a) dicho acto se refiera a la fiscalidad, los servicios financieros, la protección de la salud o la
seguridad de las personas, los animales o las plantas, o medidas de salvaguardia
multilaterales definitivas;
b) el acto de base establezca que el proyecto de acto de ejecución no podrá ser adoptado si no
se ha emitido un dictamen, o
c) se oponga a ello una mayoría simple de los miembros que componen el comité. En cualquiera
de los casos mencionados en el párrafo segundo, cuando se considere necesario un acto de
ejecución, el presidente podrá, bien presentar al mismo comité una versión modificada del
mismo en el plazo de dos meses a partir de la votación, bien presentar al comité de apelación
para una nueva deliberación el proyecto de acto de ejecución en el plazo de un mes a partir
de la votación.
5. No obstante lo dispuesto en el apartado 4, se aplicará el siguiente procedimiento para la adopción
de proyectos de medidas antidumping o compensatorias definitivas en los casos en que el comité no
haya emitido un dictamen y una mayoría simple de los miembros que lo componen se oponga al
proyecto de acto de ejecución.
La Comisión realizará consultas con los Estados miembros. A los 14 días como muy pronto y al mes
como muy tarde de la reunión del comité, la Comisión informará a los miembros de los resultados de
esas consultas y presentará un proyecto de acto de ejecución al comité de apelación. No obstante lo
dispuesto en el artículo 3, apartado 7, el comité de apelación se reunirá a los 14 días como muy
pronto y al mes como muy tarde de la presentación del proyecto de acto de ejecución. El comité de
apelación emitirá su dictamen con arreglo al artículo 6. Los plazos establecidos en el presente
apartado se entenderán sin perjuicio de la obligación de respetar los plazos fijados en los actos de
base pertinentes.
III. EXECUCIÓ ADMINISTRATIVA

Si estem parlant d’actes d’abast individual, fan actes d’abast individual per donar plens efectes al dret de la
UE tant els òrgans i institucions de la UE com els Estats membres en funció de la matèria.
➔ Administració comunitària directa / Administració indirecta ➔ Administració mixta
Hi ha alguns àmbits que s’han prestat més a l’execució directa o a la indirecta.

A. Execució directa - immediatesa administrativa
1. Desenvolupada àmpliament en els àmbits del TCEEA i TCECA
a. TCECA-Comissió recaptació directament de percepcions fiscals
b. TCECA-Comissió: mecanisme propi d’inspecció i control, i verificacions directes
c. TCEEA-Comissió: control directe sobre la seguretat de l’ús de l’energia, investigacions ...
2. TFUE (abans CE)- Administració directa més excepcional, tot i això es dóna especialment:
a. En matèria de Dret de la competència
b. Gestió de Fons estructurals -FEOGA-FSE...
c. Cada cop més, la Comissió, també opta per administrar directament determinats
projectes sobre medi ambient i sobre I+D....
B. Execució indirecta: mitjà principal per a que el Dret de la UE tingui plenament efectes
Les administracions nacionals tenen la responsabilitat d’aplicar el Dret UE als particulars
Determinats àmbits materials comporten una execució quotidiana del Dret UE, amb actes d’abast
individual:
per ex. Polítiques comunes: PAC, PCC, P pesca, Control del respecte de reglamentacions diverses,
sobre qualitat de productes, processos d’elaboració...
IV. L’EXECUCIÓ EN ELS ESTATS D’ESTRUCTURA FEDERAL O REGIONAL: EL CAS
D’ESPANYA
Ens hem de remetre al principi d’autonomia institucional.
Principi d’autonomia institucional = principi d’aplicació del DUE a Espanya de conformitat amb la
distribució competencial que dimana de la CE’78.
No seran les CCAA qui executen, sinó que serà determinat per la distribució competencial de la CE’78.
Per tal de fer que flueixi la col·laboració entre CCAA i Govern Central Espanyol, aquesta execució també es
fa i es canalitza a través d’uns instruments:
➢ Conferències sectorials → remissió al darrer epígraf del T5, formació de la voluntat de l’Estat en el
si del consell, per formar i defensar la posició d’Espanya. Reben informació i suggerències de la
Comissió mixta Consell-Senat i serveixen per dialogar i que la posició defensada en el consell de
ministres hagi pogut tenir en compte la opinió de les CCAA expressada en aquestes sectorials.
Coordinació, per matèries, entre l’administració central i les autonòmiques.
La formació de la voluntat en el si del consell és la fase ascendent = incidim en la norma comunitària.
La fase descendent és la norma comunitària ja s’ha fet i s’ha d’executar. Qui executa? El Govern
Central o les Comunitats autònomes.
➢ Conferencia para Asuntos Relacionados con las Comunidades Europeas – ahora Unión
Europea (CARCE → CARUE):
Coordinació sobre els afers de la UE que no tinguin una Conferència Sectorial, i decisions generals
sobre la participació de les CCAA en afers de Dret de la UE
Prevista per Llei 2/1997 de 13 de març.
La seva funció és determinar la participació de les CCAA en fets comunitaris, acord al seu grau de
incidència en la matèria.
Les regles del CARUE (Acord de la Conferència per a afers relacionats amb les CCEE’1995) =
Les CCAA participaran en l’execució / aplicació del DUE:
a. Quan es tracti de L’APROBACIÓ DE NORMES = EXECUCIÓ NORMATIVA
Les Administracions que projectin l’aprovació d’una norma, bé per desenvolupar o
completar un reglament o decisió, bé per efectuar la transposició d’una directiva
comunitària, posaran en coneixement de la Conferència sectorial el text del projecte.
Ha d’haver aquesta col·laboració que passa per anunciar abans d’aprovar la norma, per
tant que es pugui discutir abans de passar a qui té competència (anar al TC).
b. Quan es tracti d’ACTUACIONS ADMINISTRATIVES = EXECUCIÓ ADMINISTRATIVA

L’Administració de l’Estat i les Administracions de les CCAA s’informaran regularment, a
través de la Conferència sectorial de les actuacions administratives en projecte o en curs
que es derivin de l’aplicació del Dret Comunitari.
Tot això també es pot trobar a l’art 189 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
ARTICLE 189. DESENVOLUPAMENT I APLICACIÓ DEL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
La Generalitat aplica i executa el dret de la Unió Europea en l'àmbit de les seves competències.
L'existència d'una regulació europea no modifica la distribució interna de competències que estableixen la
Constitució i aquest Estatut.
Si l'execució del dret de la Unió Europea requereix l'adopció de mesures internes d'abast superior al
territori de Catalunya que les comunitats autònomes competents no poden adoptar per mitjà de
mecanismes de col.laboració o coordinació, l'Estat ha de consultar la Generalitat sobre aquestes
circumstàncies abans que s'adoptin les dites mesures. La Generalitat ha de participar en els òrgans que
adoptin aquestes mesures o, si aquesta participació no és possible, ha d'emetre un informe previ.
En el cas que la Unió Europea estableixi una legislació que substitueixi la normativa bàsica de l'Estat, la
Generalitat pot adoptar la legislació de desenvolupament a partir de les normes europees.
No modifica el que s’acaba d’explicar, però des del punt de vista de la CA, es produeix una millora pel fet
que està en un article d’un estatut que forma part del bloc de la constitucionalitat. No només estar a l’acord
del CARUE, i que podria ser modificat, sinó que esta en el bloc constitucional. La cristal·lització fa que la
participació no es pugui vulnerar així com així
LÍMITS DE L’ACTIVITAT DE LES CCAA EN LA SEVA ACCIÓ EXTERIOR, motivada per la necesssitat
de gestionar millor el DUE dins la Comunitat Autònoma
Fins on arriba la capacitat exterior en les relacions exteriors (com a mínim les europees)?
STC 165/1994, de 26 de maig = Conflicte positiu de competència sobre dos preceptes del Decret del Govern
Basc 89/1988, de 19 d'abril un dels quals preveu l'existència d'una Oficina del País Basc a Brusselles.
TC: declaració que correspon a la CA del País Basc la competència controvertida, però imposant límits
importants al seu exercici.
El TC diu:
(...) no pot en cap forma excloure's que, per dur a terme correctament les funcions que tinguin atribuïdes,
una CA hagi de realitzar determinades activitats, no ja fora del seu territori, sinó fins i tot fora dels límits
territorials d'Espanya.
(...) les normes i actes de les CCEE poden entranyar no només límits i restriccions a l'exercici de les
competències que corresponguin a les CCAA, sinó que també poden establir, a la inversa, incentius i ajuts
per a les activitats que aquests ens duen a terme. Sense que es pugui oblidar, per un altre costat que, com
a titulars de competències atribuïdes per la Constitució i els respectius estatuts, a les CCAA els poden
correspondre, ratione materiae, l'execució en el seu territori de les disposicions comunitàries (STC
252/1988...)
(...) la possibilitat de què disposen les CCAA, com a part de l'exercici de les seves competències, per dur a
terme una activitat com a projecció externa, així com l'abast que aquesta activitat pugui tenir, té un límit
evident: les reserves que la Constitució efectúa en favor de l'estat, i , en especial, la reserva prevista a l'article
149.1.3 de la Constitució que confereix a l'estat competència exclusiva en matèria de relacions
internacionals....
(...) A la vista de l'abast de la competència exclusiva estatal, doncs, la possibilitat de les Comunitats
Autònomes de dur a terme activitats que tinguin una projecció exterior ha d'entendre's limitada a aquelles
que,
❖ essent necessàries, o al menys convenients per a l'exercici de les seves competències,
❖ no impliquin l'exercici d'un "ius contrahendi",
❖ no originin obligacions immediates i actuals enfront de poders públics estrangers,
❖ no incideixin en la política exterior de l'estat, i
❖ no generin responsabilitat enfront d'estats estrangers o organitzacions inter o supranacionals
→ Limitacions estrictes del que pot fer la CA en l’exterior
Poden tenir una oficina a Brussel·les i no gaire més, tenen certa capacitat de negociació, incidència i
anticipació en el dret de la UE (potser més informal).
T14: LA GARANTIA JUDICIAL DE L’APLICACIÓ DEL DRET DE LA UE
I. IDEES GENERALS
• TJUE= jurisdicció obligatòria (si ets part de la UE, hi estàs sotmès) i exclusiva (en els àmbits de la UE
sotmeten els seus tribunals contenciosos a la jurisdicció del TJUE, excloent
• Legitimació activa [EM + persones físiques / jurídiques] (Article 344 TFUE): activa comporta que també
les persones des dels inicis siguin legitimats per presentar recursos al TJUE: ja no és només dels Estats.
• Sentències obligatòries i amb força executiva (Articles 280 TFUE) = No fa falta cap legalització de la
sentència perquè sigui executada en els estats.
• TJUE: funcions diverses

A. Tribunal Internacional → quan ha de dirimir conflictes entre els estats
B. Tribunal intern (“intracomunitari”)
a. Justícia constitucional → quan ha d’examinar la legalitat de normes de dret de la UE respecte
els Tractats constitutius o qüestions competencials, o fins i tot entre institucions.
b. Justícia administrativa → quan examina la legalitat de les normes d’execució i fa el control de
l’actuació de les institucions respecte persones físiques o jurídiques
c. Justícia reguladora → quan actua com a intèrpret suprem del dret de la UE, principalment a
través de les sentencies en qüestions prejudicials (però no exclusivament)
d. Tribunal superior o de cassació → el tribunal general, en les seves sentencies i actes definitius
poden ser recorreguts en cassació en el TJUE
Qüestions que cal tenir presents...

➢ El sistema jurídic creat per la UE és un sistema que es basa en l’atribució de competències
=el TJUE té competències residuals i excepcionals - (malgrat ser molt importants)
➢ L’aplicació / execució del Dret UE té un caràcter preferentment descentralitzat

=L’aplicació judicial és descentralitzada en un sistema cooperatiu: seran els jutges qui aplicaran
quotidianament el dret de la UE i excepcionalment el TJUE tindrà un paper si se li presenta un recurs
II. SISTEMA DE RECURSOS

a) Segons el CONTINGUT DEL CONTROL del TJUE
A. Competències de control de l'execució i l'aplicació per part dels estats membres de les normes
i de les regles de DUE (ho fan bé o no?)
Té un recurs directe, declarant el incompliment i interposant una multa coercitiva, i, indirectament, ho
fa en les qüestions prejudicials, però en la sentència s’indica al jutge intern com ha d’aplicar la norma
(indirectament ens diu si l’Estat està incomplint o no)
1. Recurs per incompliment. Articles 258-260 TFUE
2. Qüestió prejudicial. Article 267 TFUE
B. Garantia del respecte del Dret de la UE (“constitucionalitat” o la legalitat comunitàries), per

part de institucions i órgans UE
a. Control de legalitat dels actes de les institucions
1. Recurs d'anullació. Articles 263-264 TFUE
2. Excepció d'illegalitat. Article 277 TFUE
3. Qüestió prejudicial de validesa. Article 267.1 b) TFUE
→ són 3 maneres en les quals el TJUE ens dirà que la norma és nul·la, il·legal o invàlida
b. Control de legalitat de l'activitat o inactivitat de les institucions
4. Recurs d'inactivitat o omissió. Article 265 TFUE
5. Recurs de responsabilitat. Articles 268 i 340 TFUE
c. Control previ de legalitat dels acords internacionals. Article 218 TFUE
b) Segons el tipus de RECURS – PERSPECTIVA FORMAL

A. Recursos directes o contenciosos → es duu davant del TJUE (una part a i una part b contraposades,
i el tribunal acaba donant la raó a alguna de les parts)
1. El recurs per incompliment
2. El recurs d'anul·lació
3. L'excepció d'il·legalitat
4. El recurs per inactivitat o omissió
5. El recurs de responsabilitat extracontractual
6. Recursos especials: terceria, revisió...
B. Recursos indirectes o prejudicials → no donarà directament la raó, ho farà el Tribunal intern amb la
sentencia prejudicial del TJUE, on s’informa al tribunal intern sobre com ha d’interpretar i aplicar el
dret de la UE i com ha de resoldre el seu litigi intern, però no el resol com a tal
El reenviament o qüestió prejudicial de validesa i interpretació. - Article 267 TFUE
C. Atribucions consultives
Article 218 TFUE → consulta amb la conformitat amb els Tractats constitutius d’acords internacionals
fets per la UE un cop han estat adoptats
c) Segons els PODERS DEL TJUE

A. Vies de plena jurisdicció
1. recursos contra sancions i multes (article 261 TFUE) → les pot modificar, retirar, resoldre…
B. Vies d'anullació
1. recurs d'anullació (article 263-264 TFUE)
C. Vies de declaració
1. Qüestions prejudicials d'interpretació i de validesa (art. 267)
2. Recurs per incompliment dels estats membres (art. 258-260)
3. Excepció d'illegalitat (art. 277)
4. Opinions consultives (art. 218)
5. Recurs d'inactivitat (art. 265)
III. EL PROCEDIMENT
a) Fase escrita
a. Presentació del recurs directe /qüestió prejudicial
b. Registre a la Secretaria del Tribunal i anunci DOUE
c. Jutge ponent redacta Informe preliminar
d. Possibilitat d’intervenir = en els recursos directes tenen caràcter contradictori: demanda -
contestació, rèplica - dúplica); per la qüestió prejudicial no (recurs indirecte): s’obre, un termini
que en 2 mesos qualsevol pot dir la seva, s’espera que sigui l’Estat del tribunal que presenta
la qüestió prejudicial, altres estats interessats i les parts dels tribunal intern
e. Intervenció (3 mesos)
f. Reunió administrativa
b) Fase oral
a. Lectura Informe per a la Vista
b. Conclusions de l’advocat general
c. Audiència de testimonis i pèrits
c) Deliberació
- Depèn del grau de conformitat:
❑ Si hi ha conformitat amb les conclusions de l’Advocat General, la base a l’hora de fer la
sentència són aquestes conclusions
❑ Si no la hi ha, pot ser més intens.
- No hi ha vots particulars ni dissidents, per tant ha de dur a un text molt sintètic per preservar la
independència dels membres del Tribunal
d) Sentència
La sentència es llegeix en audiència publica, es publica i té força obligatòria i força de cosa jutjada i
executiva (si és del TJUE, si es del general si hi cap el recurs de cassació).
• Requisits: Motivació, menció noms dels jutges que hi ha participat, signatura president i
secretari.
• Lectura audiència pública + notificació
• Registre + Publicació
• Valor jurídic
o Obligatorietat,
o Fermesa,
o Força executiva
• Possible demanda per completar la Sentència: 1 mes (molt excepcional)
IV. RECURSOS DIRECTES

El control dels actes dels estats membres:
▪ el recurs d’ incompliment
El control dels actes de les institucions comunitàries:
▪ el recurs d’anul·lació /+ excepció d’il·legalitat
▪ el recurs d’ inactivitat
▪ el recurs de responsabilitat extracontractual
a. Recurs d’incompliment
(Art. 258-269 TFUE)
A. Naturalesa i objecte del procediment

– Controlar l’execució i aplicació per part dels eemm de les normes de DUE. A l’hora de fer això,
també serveixen per...
– Precisar l’abast de les obligacions dels eemm
→ Té una naturalesa excepcional: abans de presentar el recurs davant el TJUE, hi ha una fase prèvia
(“pre-contenciosa”), per tal de intentar resoldre l’afer o incitada per un Estat membre
B. La fase pre-contenciosa. Finalitat: solució amistosa de l’afer

– Legitimació activa - Iniciativa: Comissió (o incitada per un Estat membre)
– Comissió: Inici del procediment → Escrit de requeriment per a iniciar el diàleg amb l’Estat
incomplidor
– L’estat suposadament infractor pot fer les seves observacions i defensa
– Comissió: Dictamen motivat
– Poder discrecional de la Comissió per continuar el procediment i interposar recurs contenciós
C. Fase contenciosa
– Causes d’inadmissibilitat (no examinarà el fons del recurs):
o El recurs presentat té un objecte diferent que l’escrit de requeriment i/o el dictamen motivat
(ex. manca coherència entre l’escrit de requeriment, el dictamen motivat i l’objecte)
o L’escrit i/o el dictamen no preveien terminis “raonables” per a l’estat
– Noció d’incompliment: P.ex. § 32 STJCE Brasserie du Pecheur-Factortame 1996
Es pot perseguir amb el principi de la responsabilitat dels Estats o bé a través d’aquest recurs
d’incompliment, són 2 vies diferents.
o Subjectes: Qualsevol ens, organisme o órgan de l’estat
o Actes: Qualsevol acció o omissió constitutiva d’incompliment
– Mitjans de defensa dels estats
o No acceptats: reciprocitat, justificacions d’ordre intern o separació de poders
o Excepcionalment acceptable: força major
D. Sentència d’incompliment: declarativa / + multa (art. 260.2-3) → STJCE 4.7.2000 Css v. Grècia. (en
la STJCE s’aplica per primera vegada la mesura coercitiva i la multa a la vegada – funcions diferents)
❑ Noció d’incompliment – Brassérie (seria qualsevol acció o omissió constitutiva)
Art. 260 TFUE:
1. Si el Tribunal de Justicia de la Unión Europea declarare que un Estado miembro ha incumplido
una de las obligaciones que le incumben en virtud de los Tratados, dicho Estado estará obligado
a adoptar las medidas necesarias para la ejecución de la sentencia del Tribunal.
2. Si la Comisión estimare que el Estado miembro afectado no ha adoptado las medidas necesarias
para la ejecución de la sentencia del Tribunal, podrá someter el asunto al Tribunal de Justicia de
la Unión Europea, después de haber ofrecido a dicho Estado la posibilidad de presentar sus
observa ciones. La Comisión indicará el importe de la suma a tanto alzado o de la multa coercitiva
que deba ser pagada por el Estado miembro afectado y que considere adaptado a las
circunstancias.
Si el Tribunal declarare que el Estado miembro afectado ha incumplido su sentencia, podrá

imponerle el pago de una suma a tanto alzado o de una multa coercitiva.
Este procedimiento se entenderá sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 259.
3. Cuando la Comisión presente un recurso ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea en virtud
del artículo 258 por considerar que el Estado miembro afectado ha incumplido la obligación de
informar sobre las medidas de transposición de una directiva adoptada con arreglo a un proce
dimiento legislativo, podrá, si lo considera oportuno, indicar el importe de la suma a tanto alzado o
de la multa coercitiva que deba ser pagada por dicho Estado y que considere adaptado a las
circuns tancias.
4. Si el Tribunal comprueba la existencia del incumplimiento, podrá imponer al Estado miembro
afectado el pago de una suma a tanto alzado o de una multa coercitiva dentro del límite del importe
indicado por la Comisión. La obligación de pago surtirá efecto en la fecha fijada por el Tribunal en
la sentencia.
b. Recurs d’anul·lació
(arts. 263-264 TFUE)
Els demandants privilegiats han de demostrar algun interès personal en el cas: per exemple, si som els
destinataris (s’adrecen a mi), i si hi ha una afectació directa i individual, que demostra l’interès.
El TJUE ha interpretat això de “directa i individual”.
“Desviació de poders” és demostrar que l’acte era per tenia una finalitat que no era la real.
L’excepció d’il·legalitat: si un acte no es pot recórrer ja, es pot anar a la il·legalitat dels actes que es
deriven de la norma de base (il·legal) – els efectes que ha tingut.
Art. 277 TFUE:
Aunque haya expirado el plazo previsto en el párrafo sexto del artículo 263, cualquiera de las partes
de un litigio en el que se cuestione un acto de alcance general adoptado por una institución, órgano u
organismo de la Unión podrá recurrir al Tribunal de Justicia de la Unión Europea alegando la
inaplicabilidad de dicho acto por los motivos previstos en el párrafo segundo del artículo 263.
El mandat de depurar i anul·lar la norma la fa el TJUE amb el recurs d’anul·lació o el poder legislatiu.
c. Recurs d’inactivitat
(art. 265-266 TFUE)
Només es farà quan s’ha requerit a la institució un altre recurs, i ha romàs en silenci.
d. Recurs de responsabilitat extracontractual

(art. 340 TFUE)
El demandat ha de ser víctima (persona física o jurídica generalment). Especial atenció als agents de la
UE.
Fixem-nos en les condicions de la responsabilitat:

T15: LA QÜESTIÓ PREJUDICIAL
Hem vist tot de recursos directes, ara cal mirar el recurs indirecte: la qüestió prejudicial.
El mecanisme de la qüestió prejudicial davant del TJUE és l’expressió de la cooperació judicial entre el jutge
nacional i el jutge comunitari, que té per objectiu el manteniment de la unitat del DUE.
La cooperació entre el Tribunal de Justícia de la UE i les jurisdiccions nacionals dels EM:

➢ Facultat / Obligació de presentar una qüestió prej.
➢ Atribucions o poders del TJUE / dels Tribunals interns
Previsió en: Article 267 TFUE

Article 267 TFUE:
El Tribunal de Justicia de la Unión Europea será competente para pronunciarse, con carácter prejudicial:
a) sobre la interpretación de los Tratados;

b) sobre la validez e interpretación de los actos adoptados por las instituciones, órganos u organis mos de
la Unión;
Cuando se plantee una cuestión de esta naturaleza ante un órgano jurisdiccional de uno de los Estados
miembros, dicho órgano podrá pedir al Tribunal que se pronuncie sobre la misma, si estima necesaria una
decisión al respecto para poder emitir su fallo.
Cuando se plantee una cuestión de este tipo en un asunto pendiente ante un órgano jurisdiccional
nacional, cuyas decisiones no sean susceptibles de ulterior recurso judicial de Derecho interno, dicho
órgano estará obligado a someter la cuestión al Tribunal.
Cuando se plantee una cuestión de este tipo en un asunto pendiente ante un órgano jurisdiccional nacional
en relación con una persona privada de libertad, el Tribunal de Justicia de la Unión Europea se pronunciará
con la mayor brevedad.
FUNCIONS:
1. Assegurar en totes les circumstàncies, que el dret establert pel tractat, te el mateix efecte en tots els
estats de la UE
a. Cas 166/73, Rheinmühlen
2. Control, censura indirecte dels mancaments estatals
3. Control de legalitat dels actes de les institucions

a. Cas 314/85, Foto Frost
CONDICIONS:
a) Ha d’emanar d’un jutge nacional
Pot presentar una qüestió prejudicial:
• Una JURISDICCIÓ NACIONAL
• Actuant en el marc de les seves competències jurisdiccionals
• Estant en el marc d'un litigi "real"
b) Ha de tenir per objecte una qüestió de DUE = ACTES SUSCEPTIBLES DE SER OBJECTE DE
QÜESTIÓ PREJUDICIAL
• Qü.pr. d’interpretació: Qualsevol norma de Dret UE: dret originari, dret derivat, tractats
internacionals conclosos per la UE, dret no escrit (costum, principis generals del dret....), la pròpia
jurisprudència del TJUE...
• Qü.pr. de validesa = qü.pr.inter. *excepte dret originari i jurisprudència TJUE
Únicament quan trobéssim motius d’invalidesa. Si aquests motius ens fa plantejar-nos-ho, interposem
la qüestió.
EFECTES DE LES SENTÈNCIES DEL TJUE:

Apun Un Eu

Încărcat de

Informații document

Titlu original

Drepturi de autor

Formate disponibile

Partajați acest document

Partajați sau inserați document

Opțiuni de partajare

Vi se pare util acest document?

Este necorespunzător acest conținut?

Drepturi de autor:

Formate disponibile

Apun Un Eu

Încărcat de

Drepturi de autor:

Formate disponibile

DRET DE LA UNIÓ EUROPEA

Jorge Rodríguez Sirvent

I. EL PROCÉS D’INTEGRACIÓ EUROPEA

3. Reptes de política interior i exterior = Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia

II. ORÍGENS DE LA UNIFICACIÓ EUROPEA

III. LA RECONSTRUCCIÓ D’EUROPA

Als anys 70s i 80s:

Ens trobem en un moment on hi existeixen a la vegada 3 comunitats europees: la CECA, la CEEA i

Europa s’ha de preparar per aquests estats i aquests canvis

Arribats a aquest punt, ara què?

Al 2013 s’incorpora l’últim estat, Croàcia, i al 2020, UK busca sortir de la UE (Brèxit).

Com podem millorar la UE ara?

2) Tractats de Roma: Tractats CEE i Euratom

3) Tractat de Fusió – Tractat de Brussel·les

4) Acta Única Europea

5) Tractat sobre la UE – Tractat de Maastricht

Característiques de les Organitzacions internacionals

Personalitat jurídica limitada Personalitat jurídica ajustada a competències →

OCDE, CII d’Europa Unió Europea (abans CEE)

Les dues característiques principals de la UE són:

De les Comunitats Europees a la Unió Europea (CCEE → UE)

- Identitat del projecte d’integració europea

Una visió dels PECO’s... (Jan Zielonka)

II. PERSONALITAT JURÍDICA DE LA UE

→ Art. 47 TUE: “La Unión tiene personalidad jurídica.”

o Celebració d’acords internacionals (amb tercers Estats). La UE té vocació per desenvolupar

Principis → trobem diversos:

Objectius = Art. 3 TUE

➢ Procediment per a l’adhesió (art. 49 TUE)

Sobre el marc normatiu i institucional de l’ampliació:

Cronologia bàsica del Brèxit:

3 opcions: la que s’aplica és una

V. LA POLÍTICA EXTERIOR I DE SEGURETAT COMUNA

Té naturalesa intergovernamental, que no pas supranacional.

A. Principis, objectius i àmbits materials de la PESC (arts. 21-24 TUE)

Definició dels àmbits materials. Com es fa? Anem a l’article 40.

2. El Alto Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad, en el ámbito

VI. LA PROTECCIÓ DELS DRETS FONAMENTALS A LA UE

2. El Consejo Europeo, por unanimidad y a propuesta de un tercio de los Estados miembros o de la

b. El sistema de protecció dels DDFF basat en la jurisprudència del TJCE

• Drets expressament reconeguts; per exemple:

c. La carta dels DDFF

• Article 6 TUE 3a part:

VII. LA CIUTADANIA DE LA UNIÓ

II. LES COMPETÈNCIES DE LA UE

• Paràmetres d’interpretació de les competències:

Les característiques de les competències són:

Classificació de les competències:

▪ De coordinació o complementàries → No és possible la preemption. Serveixen per dur a terme

▪ Altres competències → La Unió també té competències en matèria de coordinació de les

III. PRINCIPIS I OBJECTIUS QUE REGEIXEN L’EXERCICI DE COMPETÈNCIES

b) Principi de subsidiarietat (necessitat de la intervenció comunitària?) – art. 5.3 TUE

▪ Si es tracta d’una acció amb dimensió comunitària i el problema és supranacional. Si el

c) Principi de proporcionalitat (abast i intensitat de la intervenció comunitària)

ELS PODERS DE VELOCITAT VARIABLE O COOPERACIONS REFORÇADES

Aquest mecanisme també té certes limitacions:

• Com és un mecanisme residual, ha de ser un últim recurs

Límits materials: 326 i ss TFUE

Actualment, la Unió es troba a les últimes fases d’integració.

1.1. Mercat interior

1. Lliure circulació de treballadors

a mitja per a assolir el progres econòmic i social amb un desenvolupament sostenible.

• Lliure prestació de serveis. No és un treballador que es desplaça sinó que es un professional,